26 anys i ja estàs al capdavant de la nova empresa del grup Carandell (creadors de la Fundició Dúctil Benito). ¿Sempre has volgut ser empresària o et va ‘venir donat’? És el que veia a casa! El meu avi tenia una fàbrica de maquinària tèxtil, després el meu pare va impulsar el canvi cap al sector del mobiliari urbà, fins que el 1992 va crear la Fundició Dúctil Benito. Jo vaig estudiar empresarials i als estius treballava a l’empresa, voltava per tots els departaments, feia de tot! En acabar la universitat vaig entrar a Deloitte. Va ser com fer la mili. Fent d’auditora vaig tenir l’oportunitat de veure molts sectors diferents i ser autosuficient, no només de treballar en equip. Fa un any el meu pare es va desvincular totalment de la Dúctil Benito [venuda al fons de capital risc belga Ergon i avui Benito Urban] i ens vam plantejar un canvi. Vam detectar oportunitat de negoci en el sector de la il·luminació, moltes ciutats estaven passant de l’enllumenat tradicional a la tecnologia led, i vam crear Novatilu. Aprofitàvem la nostra experiència en el sector del mobiliari urbà i de treballar amb l’administració com a client.

Un migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

Quan tenia 18 anys els pares de Lamia Ziadé van decidir enviar la filla a estudiar belles arts a París per allunyar-la de la guerra civil que assetjava el Líban. Ziadé va necessitar dues dècades per poder parlar del conflicte amb els amics francesos. "Em resistia a evocar els mals records o que em veiessin com una heroïna", explica Ziadé, que mai ha tornat a viure al seu país i avui és una reconeguda artista gràfica a França.

Escull una melodia, introdueix una lletra i digues a la Clara o al Bruno que et cantin la cançó des del teu ordinador. La Clara i el Bruno són la parella de cantants virtuals dissenyats per Voctro Labs, una empresa puntera en tecnologies de processament de veu fundada el desembre del 2011 per quatre investigadors del Grup de Tecnologia Musical (MTG, pel nom en anglès) de la Universitat Pompeu Fabra: Jordi Bonada, Jordi Janer, Oscar Mayor i Merlijn Blaauw (holandès).

Tinc diverses tàctiques per no avorrir-me quan surto de nit: beure, ballar com una posseïda, dormir sobre un altaveu o, amb una mica de sort, lligar. Al Brasil n'he descobert una altra: identificar noies amb els pits operats. Pot semblar ordinari, però no exagero quan dic que vaig comptar-ne com a mínim una trentena a la festa que la discoteca londinenca Ministry of Sound va celebrar a São Paulo .