Quan la Isabel Marzal, vila-secana de 47 anys, va decidir apuntar-se al club d’escacs del seu poble, ara fa tres anys, es va trobar que era l’única dona. No només al club, també en els tornejos i a les activitats que organitzaven. “És incòmode i a vegades violent ser l’única dona a tot arreu. Comences a pensar que ets al lloc equivocat, et preguntes per quin motiu és així, si les dones no tenen la mateixa capacitat per jugar, si està mal vist...” L’escaquista afegeix que també s’ha trobat en situacions que evidencien que els escacs femenins no estan normalitzats. “Una vegada en una lliga em van dir «Les mares han d’esperar fora». Es dona per fet que si una dona és allà és perquè hi porta el nano -comenta-. O en un torneig vaig sentir que el del costat li deia al meu rival «Quina sort, t’ha tocat la dona». No són comentaris amb mala fe, són homes que mai a la vida han vist una dona jugant a escacs”. També s’ha trobat amb actituds paternalistes. “Et diuen «Que bé, esclar que sí, està molt bé que les dones jugueu»”. Tot i això, assegura que són comentaris més aviat excepcionals i que en general la gent és molt respectuosa.

Caminant pel camp o per la muntanya és habitual esgarrinxar-se o clavar-se espines d’un arbust que hem d'apartar amb cura per continuar avançant. El paisatge de Catalunya és ple d’arbustos punxents, molts dels quals autòctons que hi creixen des de fa milers d’anys. Què ho fa, que desenvolupin aquestes formes esmolades? “En la majoria de casos és per evitar que els animals se’ls mengin”, explica el botànic Joan Font, i afegeix: “Normalment creixen en llocs on hi ha herbívors, com ara cabirols i cérvols, i és la manera que tenen d’impedir que se'ls mengin els fruits, les flors o les tiges. Altres plantes contenen substàncies tòxiques o desagradables, són diferents mecanismes de supervivència”. En alguns casos també es poden relacionar amb la reducció de la superfície foliar i la pèrdua d’aigua, tot i que a Catalunya no és la causa principal. “Es dona en països on el clima és més àrid. Un exemple són els cactus, originaris d’Amèrica, que amb els anys han anat perdent les fulles fins a convertir-se en punxes –explica Font–. Aquí tenim la gatosa i l’argelaga, que acostumen a créixer en llocs secs. Totes dues tenen una fulla molt reduïda, cosa que ajuda a disminuir la transpiració i, com en els cactus, és la tija la que fa la fotosíntesi”.

Sovint pensem en Nova York, San Francisco, París, Londres o Roma com els grans escenaris de les pel·lícules, però també indrets de casa nostra, i no només Barcelona, han aparegut a la pantalla gran. Al llarg de la història del cinema, Catalunya ha sigut protagonista de produccions importants, tant a escala nacional com internacional, i directors com Pedro Almodóvar, Woody Allen o Tom Tykwer l’han escollit per a alguns dels seus treballs. “Catalunya ha sigut un plató molt estimat des dels inicis del cinema”, exposa Eugeni Osácar, director de recerca del Campus de Turisme, Hoteleria i Gastronomia CETT-UB i autor dels llibres Catalunya de pel·lícula (2014) i Barcelona, una ciudad de película (2018). “És un territori molt heterogeni, en menys de dues hores pots trobar patrimoni històric, platja i muntanya. I la comunicació és molt bona. Tot això fa que Catalunya sigui molt atractiva”. Segons aquest expert, el clima és un altre punt a favor. “Per poder rodar en exteriors fa falta molta llum natural, i aquí el sol està garantit tres-cents dies a l’any”.

“Fa gairebé sis mesos que no veig la meva parella. És dels Estats Units i des del març no pot viatjar a l’estat espanyol ni jo puc anar allà”, diu la catalana Gemma Barberà, de 23 anys. D’ençà que la Unió Europea i diversos països del món van decidir tancar les fronteres per a tots els estrangers que no fossin “essencials” a causa del covid-19, van quedar separades, i sense possibilitat de veure’s, moltes famílies i parelles internacionals que no havien formalitzat la seva relació. “Al principi teníem l’esperança que durés poc temps, però la situació es va anar allargant. Pensàvem que al juliol ens podríem veure, però Europa només va obrir les fronteres per a alguns països i en va deixar molts altres fora, entre els quals els Estats Units. És molt angoixant el fet de no saber quan podrem tornar a estar junts”, exposa Barberà.

Grans dosis de natura, aire pur, absència de cotxes, poca gent, tranquil·litat i tot l’espai del món perquè els més petits s’esbravin... Passar uns dies en un refugi ens permet desconnectar d’una manera econòmica i sostenible i també és una bona opció per iniciar-se a la muntanya amb família. A més, pot ser una oportunitat per aprendre a valorar i estimar la natura plegats i gaudir de les petites coses, sense pantalles pel mig. També és una manera segura de moure’s aquest estiu, ja que els refugis han pres diverses mesures de protecció contra el covid-19, com ara reduir la capacitat per garantir la distància entre els hostes. En aquest sentit, és recomanable trucar per reservar i també portar el propi sac de dormir o llençols, tot i que en alguns refugis es poden llogar. Tenint en compte aspectes com l’accessibilitat o els serveis que ofereixen, hem fet una selecció d’alguns refugis des del Pirineu fins als Ports ideals per anar-hi en família durant els mesos d’estiu. Tots compten amb serveis bàsics, com ara lavabos, dutxa d’aigua calenta i restaurant, i en molts casos disposen de flassades, coixins i calçat de recanvi per utilitzar a l’interior del refugi. A tots s’hi pot arribar a prop amb cotxe o a peu en menys d’una hora i mitja.

“Al matí vaig a l’arxiu i a la tarda a la platja”, diu Susana Hernández, que fa dos anys que dedica les seves vacances d’estiu, a Menorca, per fer recerca sobre els seus orígens familiars. “També aprofito per fer entrevistes a membres de la família i per visitar llocs on van viure alguns avantpassats -explica-. És una feina que vol temps i les vacances són una bona oportunitat per fer-ho”. Hernández va començar a interessar-se per recuperar la història de la seva família l’any 2018. “Quan la meva filla tenia tres anys va veure una foto del meu avi penjada a la paret de casa i em va preguntar: «Qui és aquest, mare?» Aleshores vaig fer un clic. Vaig pensar que si jo no li parlava dels meus avis, ella no en sabria res, ni tan sols els coneixeria, i eren una part importantíssima de mi -relata Hernández-. El meu primer objectiu va ser fer un arbre genealògic i un petit recull de la història familiar, però em van començar a sorgir preguntes. Amb la meva família anàvem cada any a estiuejar a Menorca perquè el meu avi hi havia construït una casa i hi tenia cosins llunyans, però ningú sabia ben bé qui hi havia nascut. Investigant vaig descobrir, entre altres coses, que els meus rebesavis eren de Maó”, diu Hernández.

Com es diu aquesta planta? És comestible? Quines propietats té? Es pot cultivar? No és gaire comú fer-se aquestes preguntes, i encara menys dedicar una estona a respondre-les. Però ¿com és que coneixem marques de roba, de cotxes o de mòbil famoses, però en canvi sovint no sabem identificar una flor o una planta? “Hi ha molt poc coneixement botànic, i encara menys etnobotànic”, exposa Marc Talavera, biòleg i fundador del Col·lectiu Eixarcolant, una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu recuperar els usos tradicionals de la vegetació. Segons una enquesta realitzada per aquest col·lectiu a 600 catalans, menys del 5% de la població és capaç d’identificar plantes tan comunes com l’ortiga o la rosella.

Tornar de vacances i trobar-se totes les plantes pansides -inclòs el cactus!- és una escena més habitual del que a molts i moltes ens agradaria. La bona notícia és que evitar-ho és força més senzill del que podria semblar. Coneixent algunes de les necessitats bàsiques de les plantes, com ara la quantitat de llum i d’aigua, i aprenent alguns trucs senzills de jardineria, com construir un sistema de reg per degoteig, podem aconseguir que sobrevisquin a la calor de l’estiu, fins i tot si marxem dues o tres setmanes de vacances. A més, moltes d’aquestes pràctiques també ens serviran per millorar la cura de les plantes durant la resta de l’any i així tenir un balcó, pati o jardí més exuberant. Hem parlat amb Jesús Monteagudo -que juntament amb el seu soci, Pancho Doren, és fundador del taller-botiga Casa Protea de Barcelona i autor del llibre Me quiere, no me quiere. Guía para no matar a tus plantas ni de amor ni de pena - i amb Jordi Pinart -encarregat del centre de jardineria El Nou Garden (Cabrera de Mar)- per recopilar alguns consells i pràctiques clau amb l’objectiu que aquest estiu no se’ns mori cap planta.

Les plantes medicinals tenen un paper molt rellevant en la història de la medicina tradicional i en la nostra cultura. Hi ha gairebé set-centes espècies amb propietats diferents que ajuden a prevenir i a curar des de refredats fins a trastorns digestius, passant per l’insomni o irritacions de la pell. Una manera de començar a endinsar-nos en aquest món és incloent algunes d’aquestes plantes al nostre balcó, pati o jardí. Amb l’ajuda dels autors de la Guia terapèutica. Plantes remeiere s (Farell Editors, 2018), Anna Escalé, metgessa d’atenció primària, i Pau Cardellach, botànic, hem fet una tria de vuit plantes medicinals que podem cultivar d’una manera senzilla. Tot i conèixer les propietats medicinals, Escalé recomana consultar una persona experta o un llibre especialitzat per saber les quantitats recomanades si se’n vol fer un ús terapèutic. A més de les infusions que podem preparar a casa, a botigues especialitzades també podem trobar preparats d’extractes de moltes d’aquestes plantes per facilitar-ne la presa.

Un full en blanc, un bolígraf i que comenci la llista de propòsits per al 2019. ¿Com és que any rere any seguim aquest ritual si ja sabem que probablement no durem a terme allò que ens proposem? “El realisme no és l’objectiu, és més aviat una celebració”, diu el sociòleg i director del màster en humanitats de la UOC, Francesc Núñez, que fa anys que estudia les emocions humanes des de l’òptica sociològica. “Té valor el ritual en si, no tant aconseguir complir els propòsits. El fet de pensar que ho farem ja ens produeix emocions positives. La imaginació ens provoca plaer -diu Núñez-. És un fenomen modern. Funciona amb el mateix mecanisme que el consum. No es tracta de satisfer unes necessitats sinó de la capacitat de desitjar i imaginar que tindràs aquells productes”. Per la seva banda, Hermínia Gomà, psicòloga i directora del màster en lideratge personal de l’Institut Gomà, considera que hauríem de parlar més aviat de desitjos. “Són coses que ens agradaria que passessin sense haver de canviar res, sense esforç. Els propòsits requereixen planificació, cal pensar com els durem a terme i si hi ha les condicions necessàries perquè allò sigui possible. Per assolir un objectiu cal fer un canvi d’hàbits, i darrere d’aquests hàbits hi ha una reflexió sobre un mateix, un desenvolupament personal. No és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre”.

“El gust àcid de la llimona, la frescor del peix, el cruixent de la ceba, el picant del xili...” Segons César Bellido, xef del Yakumanka, l’últim restaurant obert a Barcelona per Gastón Acurio -el promotor més important de la cuina peruana-, aquesta explosió de gustos i textures és el que fa que agradi tant el ceviche : un marinat originari del Perú, que també forma part de la gastronomia d’altres països de l’Amèrica Llatina, que en els últims anys s’ha convertit en un dels menjars més de moda a casa nostra.

Només fa un parell de setmanes que la Désirée Martínez i la Cristina Sánchez, de 30 i 27 anys, han decidit fer un pas endavant en la seva relació i anar a viure juntes. “Ha sorgit de manera natural. Cada vegada passàvem més temps al meu pis i, al final, ens vam adonar que ens venia de gust viure juntes -explica la Désirée-. Jo estic segura que la convivència anirà bé. Durant aquests deu mesos de relació, ja hem provat de conviure en diverses ocasions i també hem passat un mes a l’Índia, juntes les 24 hores del dia”. Per la seva banda, la Cristina comenta que, tot i estar molt il·lusionada, també li preocupa el fet de “caure en la rutina i que a la llarga desaparegui la màgia”. De moment, però, malgrat el cansament físic que suposa pintar les parets i haver de baixar i pujar mobles a un quart pis sense ascensor, sembla que han començat amb bon peu. “Sentim molt d’amor per nosaltres i per tot el que projectem en el pis. Cuidem fins a l’últim detall -assegura la Désirée-. Compartim una sensació d’emoció i felicitat molt forta”.