M’encantaria dir-vos que en soc una, d’aquelles persones assertives que diuen el que pensen i fan escoltar la seva veu. No ho soc. Soc d’aquelles que davant un conflicte o una lleu amenaça es fa petita. Això sí, unes hores més tard guany totes les discussions dialectals a la dutxa. M’hauríeu de veure: soc ràpida, amb arguments esmolats i faig valer el meu parer. Fins i tot em puc permetre el luxe d’emprar la ironia, tot elevant la meva posició vers l’adversari. A la dutxa. Sola. Molt trist, tot plegat. Per tant, quan m’encar amb algú, teniu ben segur que ha hagut de ser alguna cosa greu. I això és, precisament, el que m’ha passat aquest estiu.

Després d’una reserva feta a un petit hotel de Fornalutx fa 13 mesos, d’una hora al cotxe cercant aparcament i una caminada que només puc descriure com una travessa per l’infern, vaig aconseguir veure l’eclipsi. Aquí és quan podria fer una pausa dramàtica i escriure allò d’‘expectatives vs. realitat’. La meva experiència amb l’eclipsi podria ser resumida en una sèrie d’ítems, però, sobretot, en el fet que l’eclipsi put. Més que el fenomen astronòmic en si, la gent. I si una està embarassadíssima amb el sentit de l’olfacte ultradesenvolupat, el resultat de caminar entre centenars de persones suades, encarant una passejada de dos quilòmetres costa amunt fins a arribar a la torre Picada de Sóller és ‘interessant’, per dir-ho suaument. Hi ha cabres de la Serra que fan menys olor que el personal que anava i venia, els colzes regalimant i amb modelets sovint penosament escollits.

M’encantaria ser una d’aquelles persones visionàries que encunyen paraules noves que esdevenen tan populars que fins i tot tenen les seves pròpies conjugacions verbals. Pens amb quants articles s’han escrit sobre tenir FOMO (Fear Of Missing Out) per les seves sigles en anglès, o el que vol dir el mateix, aquella por de perdre’t alguna cosa –voler estar al brou i a les tallades?– i crec que em fa falta una nova paraula per definir com em sent aquest estiu. Segons les fonts consultades, és a dir, internet, la cosa estaria entre GOMO (Greed Of Missing Out) i ROMO (Reluctance On Missing Out); d’una banda, voler ser pertot, però a la vegada no preocupar-me gaire de perdre’m coses. Fa una setmana em vaig quedar sense telèfon mòbil i durant cinc dies no vaig entrar a les xarxes socials, ni tampoc enviava missatges fins que no arribava a casa i em posava davant l’ordinador, com si fos el 1999 i hagués deixat connectat el Messenger. Ara que ja he delatat la meva edat i les meves inclinacions a emprar anglicismes, puc compartir també que tant de bo hagués recuperat el telèfon una setmana més tard, perquè llavors no hauria vist el que sembla absolutament tothom –menys jo– de festival, veient els meus artistes preferits. Vídeos mal gravats de zooms tremolosos, fotos amb aspiracions estètiques d’una cervesa regalimant, abraçades, polseretes i la sensació novament que tothom era allà menys jo. Sí, sé que no és així, però quaranta stories d’Instagram t’ho faran creure. No hi soc, perquè aquest és el meu segon estiu com a mare i, a més, estic esperant el segon i fer dues passes davall aquesta calor sufocant m’angoixa més que perdre’m el set de Florence + The Machine al MadCool. Ara he canviat els meus estius de festivals per horabaixes a la piscina del poble, voltes en bicicleta a les 07.00, llegir contes i fer gelats casolans amb síndria, mango i iogurt grec. El meu Instagram és una combinació de receptes baby-led weaning i gent que viu a l’anunci d’Estrella Damm.