Als 40 s’hi pot arribar de dues maneres. De forma digna, és a dir, amb els deures fets: nòvios varis, amors i desamors, separacions i reconciliacions; aventures, desventures i històries per no dormir. O bé, s’hi pot arribar amb els deures per fer, que vol dir amb tot l’anterior pendent de fer i amb les ganes i necessitat física (i intel·lectual) de recuperar el temps perdut. La primera és la bona opció; la segona, és l’alternativa que et porta a estar una mica fora de lloc. Perquè segons quines actituds en segons quins contexts fan que alguna cosa grinyoli i no acabi d’encaixar. Dit això, arribar als 40 no té res de dur ni depressiu més enllà d’incorporar el número 4 davant del doble dígit, un fet que sona fort i imposa perquè ens han venut que és el principi del declivi definitiu.

Jordi Diaz Alamà és pintura, dibuix i ensenyança. Viu en la dualitat de ser pintor i mestre. Crea obres amb la veu i el punt de vista, i ajuda d’altres a trobar la seva.Fa obres realistes, amb ànima i que transmeten i, a l’escola que va fundar, la Barcelona Academy of Art, inculca a una nova fornada d’artistes les ensenyances pictòriques del segle XIX.

Il·lustració, muralisme, sentit de l’humor. Si has vist murals de persones grans amb esperit jove, has vist la seva feina. Treballar al carrer l’ajuda a improvisar, conèixer gent, viure noves experiències i viatjar. Nova York, Miami o Londres tenen parets pintades per ella. Sempre murals amb ironia; murals que criden l’atenció del vianant; murals amb l’esperit de Marina Capdevila.

Interpretació. Cinema, teatre, televisió. Bruna Cusí ha fet servir els seus talents en totes les arts que necessiten intèrprets. Sempre busca la veritat dels seus personatges, explorant les seves virtuts i defectes, les vulnerabilitats i la personalitat, ment i ànima, per crear personatges tridimensionals i únics; personatges interpretats per Bruna Cusí.

Fotografia personal i quotidiana. Natural. Viva. L’Adrià porta des dels vuit anys fent fotos i defensa que tot pot ser interessant amb una càmera a la mà, sigui abstracte o concret, simple o complex, personal o universal, i per això fa fotos a discreció, a tot i a tothom però sempre amb un punt de vista únic i concret, el seu.

Laura Lasheras és Lusesita, artista, figura i icona del món de la ceràmica. La Lusesita converteix la ceràmica en obres surrealistes que només podrien sortir del seu ideari. Particular, inconfusible, màgic. Obres oníriques i evocadores que barregen tradició i modernitat, dolçor amb foscor, tons clars amb un rerefons inquietant. Converteixen així un material mil·lenari com la ceràmica en la millor manera d’expressar-se en ple segle XXI.

Fotògrafa. Somnis i retrats. Surrealisme i misteri. Diu més suggerint que retratant el que és evident. Cada fotografia explica un món intens, profund, misteriós. Expressa molt amb una única imatge i sempre et quedes amb ganes de més. Vol provocar sensacions, fer reflexionar l’espectador i fer-lo partícip de la fotografia, conscient que cadascun de nosaltres pot entreveure-hi un significat diferent. Imatges oníriques i fantasioses que evoquen mil interpretacions, mil reflexions.

Creatiu inquiet i contradictori. Art urbà, instal·lacions, escultures. Sempre amb un missatge i una càrrega emocional darrere. La ciutat és el seu llenç i l’art urbà la seva manera de comunicar-se i reivindicar el seu missatge. Missatges que et fan pensar i/o somriure. Sorprenent, reflexiva i per tota la ciutat, així és l’obra d’Octavi Serra

Laia Abril és fotògrafa, artista visual i periodista. Curiosa i reivindicativa, el tabú és la seva primera llengua, sempre amb l’objectiu de donar un altaveu a temes complicats, per conscienciar i comunicar. La bulímia, el sexe, el masclisme, l’avortament o la sexualitat han sigut els ingredients de les seves últimes obres. Unes obres contundents, però alhora precioses. I necessàries.

Disseny de mobiliari. Aquesta és la seva passió i la seva professió. Va passar d’ensenyar coses que li agradaven a dissenyar-les. Fusta. Simplicitat. Funcionalitat. Senzillesa. Objectes ordinaris i anònims fets amb les mans i amb noms com Pepitu, Bravo o Lux. Molta dedicació i molt amor per fer mobles únics i de categoria.

Louisiana, Japó i Barcelona. Aquest còctel de ciutats i cultures són les que han educat Mina Hamada. Pintura i il·lustració. Murals. Sobretot en grans superfícies. Llums, colors suaus i brillants. L’espai i el barri són un ingredient més dels seus treballs, que neixen des de la improvisació i van agafant forma mentre desvelen sentiments i estats d’ànim a través dels colors, creant obres úniques, dignes de veure i experimentar.

Fotògrafa. Retratista. Documentalista. Curiosa i viatgera. Amant de les persones i els seus colors. Ha vist gran part del món, però no la gran part del món típica, i ha conegut personatges i cares que mai hauria imaginat. Cada retrat d’Anna Huix amaga al darrere multitud d’històries que ella sap explicar amb un sol clic de la càmera.

Escriptora. En majúscules. Novel·lista, poeta, periodista, editora. Si es pot escriure, ella ho ha escrit. Honesta, directa, visceral. Així són les seves obres i així és Luna Miguel. Parla de la seva vida i també de l’amor, la mort, el sexe i les persones, sempre des del seu particular punt de vista, sempre amb sinceritat. Llegir un dels seus llibres és conèixer-la.

Ball i arts escèniques. Cos i moviment. Coreografia i història de l’art. Anna Hierro és una ballarina que s’interessa per totes les disciplines possibles i participa en totes les que pot: iniciatives amb moviment, cinema, teatre, literatura, dansa contemporània i fins i tot música electrònica. Ella s’apunta a tot. I ho balla tot.

Fotografia. En majúscules. Intimitat i sensibilitat. Moda i espais. Moments únics i pràcticament imperceptibles. L’accident feliç, molt més ben enquadrat i fet fotografia. Cada una de les feines d’Anne Roig (@anneroig) et permet conèixer-la una mica més, a ella i, sobretot, a la seva mirada sensible, la seva mirada única.

Color i abstracció. Pintura i més pintura. El que fa s’anomena expressionisme abstracte, tot i que es podria dir “un Hortal”. Energia, vitalitat, color i més color. Aquests són els ingredients d’aquest pintor tan perfeccionista que sempre té diverses obres a mig fer per poder anar retocant-les fins que troba el que és definitiu, el quadre fet essència.

Inquieta. Curiosa. Persona d’acció. No pot suportar la paràlisi per l’anàlisi. Dibuixant és com se sent més còmode; tant, que si està tenint un mal dia el dibuixa i així es converteix en un dia productiu. Potser per això porta molt temps sent productiva, fent dibuixos únics que només podrien passar pel seu cap.

Gallec que viu a Barcelona. David Méndez Alonso és un home del Renaixement: il·lustrador i director d’Outsiders Division, dissenyador i director d’art. Pensador i home d’acció. Ell té el seu propi univers, ple de colors, formes i materials i on tot pot ser un llenç per plasmar les seves idees (roba, parets, cotxes, TOT).

Mirades i cossos. Fotografies. Estil íntim i personal. Delicat i sensual. Natural i tendre. Amb alegria i amb dolor. Potser la coneixes com a Martina Matencio, potser pel seu alter ego @lalovenenoso o pel seu projecte personal, la botiga online de roba Luna de Marte. Sigui com sigui, el que és segur és que la seva feina no et deixa indiferent.

Pintura i retrats. Observar i descobrir. Color i traç. Humor i ironia. Cada projecte és un viatge únic que sap on comença però no on acabarà. Pintura conceptual amb color. Fons i forma en equilibri. Pensament i pinzellada sota una mateixa premissa. Viu a cop d’exposició i de viatge, però la seva base és Barcelona i acaba de cocrear l’editorial Noom Books.