S'ha convertit en referència per als mitjans de comunicació a l’hora de cercar motius i explicacions d’allò que passa en el món bancari. Des de Futur Legal, el despatx que comparteix amb l’advocada Cristina Borrallo, Pau Monserrat ofereix eines per moure’s amb més garanties d’èxit en una selva, la financera, on els bancs sempre parteixen amb avantatge. Per això, la setmana en què començam a conèixer les conseqüències de la fusió entre Bankia i BMN, el seu telèfon registra una activitat més intensa d’allò que és habitual.

Una figura imprescindible si parlam del teatre a les Illes, actor, fundador de la companyia Iguana i portaveu de la Plataforma CREA, Carles Molinet es maneja amb la mateixa soltesa als despatxos que als escenaris, tal vegada sent conscient -abans que ningú del nostre entorn- que en el món de les arts escèniques ningú no et regalarà res. Aquests dies celebra, com tots els amants del teatre de qualitat, els 25è aniversari de la sala que dirigeix: el Teatre del Mar.

Musicòleg que estudia i mira de posar en valor la figura de Baltasar Samper, professor del Conservatori; activista i actiu, molt, a les xarxes socials i en aquells àmbits on s’entaulen les lluites que cerquen transformar el nostre entorn, sempre des d’una perspectiva de país... un país que (per ara) no té Estat. Militant independentista i soci de l’Obra Cultural Balear, Amadeu Corbera (Mallorca, 1985) és des de la setmana passada el nou president del GOB, en substitució de Jaume Canals.

Una Mallorca de postguerra i preturística esdevé testimoni d’una amistat estranya entre un contrabandista que volia ser com Joan March i un capellà pensador que transitava els escrits d’Spinoza i departia amb els intel·lectuals de l’època. Miquel Rosselló Quetglas i Miquel Ramis Alonso no són Quixot i Sanxo, però a la seva manera cremen etapes entre fantasmes i molins, mentre recorren en un Citroën o un Seat 600 l’interior d’una illa pobra, puritana (també a la seva manera) i aparentment inculta. El filòsof i el contrabandista és la novel·la que Joan Guasp, eclèctic i lliure, ha volgut fer entre peça i peça de teatre. Un homenatge a dos personatges reals, tal vegada antagònics a la vegada que fascinants.

La sala de ca seva, ben enmig de Sineu, és una mena de petit museu de trofeus, entre copes i plaques, la majoria obtinguts al concurs morfològic de porc negre (raça que cria a una finca abandonada de foravila), que té lloc cada any a Inca, durant el Dijous Bo. Tomeu Torres, artanenc de 68 anys, diu que sempre ha estat cooperativista perquè “això que la unió fa la força no s’ho ha inventat ningú, sempre ha existit i jo sempre ho he tingut clar”. Des de la setmana passada és el nou president d’Unió de Pagesos (ell s’esforça a subratllar que el càrrec és honorífic), una entitat de 40 anys d’història que afronta el repte de mirar cap al futur en un escenari advers i de sobreviure a la partida de qui ha estat líder de l’associació els darrers 12 anys, Biel Torrens.

No us demaneu què poden fer els empresaris per aquest país, sinó què poden fer els governants d’aquest país pels empresaris. En la distorsió de la frase de Kennedy es troba l’essència del cas Cursach, també amb el ramal de l’escàndol que afecta la simpàtica Pilar Carbonell, per qui tots els dirigents de MÉS posen la mà al foc alhora que admeten que mai no l’haurien fitxada.

Ofegar la causa processalment. Desacreditar el jutge i el fiscal. Pressionar testimonis clau o oferir-los una ‘sortida’ a canvi del silenci (“Agafa el doblers i ves-te’n a Alacant. Canvia de vida”). Els missers del cas Cursach no van de bromes; ni amb els que fan nosa, ni tampoc amb els instructors de la causa. Els comentaris ‘en privat’ dels penalistes estrella sobre els quixots que fa anys que investiguen la màfia palmesana farien empegueir qualsevol que s’ho miràs amb una certa distància. La impunitat amb la qual operen alguns dels advocats que transiten pels passadissos dels jutjats conviden a la reflexió. Sense generalitzar.

S’ha perduda. L’he perduda. Cal endurir-se sense perdre mai la tendresa, deia un Ernesto Guevara que va conjugar l’impossible. La poesia i el fusell. Una icona amb arestes molt visibles. Un final tràgic per dibuixar la icona. El cartell i les camisetes vengueren després.

El combat a través de l’art, del discurs creatiu. Mostrar la misèria humana –‘humana’ com a extensió d’‘home’– sense renunciar a la bellesa, que no té per què ser canònica.

Tampoc és que sorprengui gaire, però la ‘causa catalana’ ha fet que el poc que quedava del PSOE com a força socialdemòcrata alternativa al poder conservador del PPs’hagi acabat d’esvair per complet durant les darreres dues setmanes.

Si els ‘populars’ Joan Rotger i Catalina Cirer haguessin assistit a la funció d’'Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke', segurament no haurien demanat responsabilitats polítiques per la seva exhibició.

La crònica de la inauguració del Palau de Congressos de Palma ens recorda on vivim i qui comanda. Un acte propi del segle XVIII per batejar un projecte que se’ns ha venut com a avantguardista. Súbdits espanyols, amb banderes d’aquestes que la UIB no censura, apostats a la porta de l’edifici que ha pagat vostè, per deixar-se acaronar el llom pel seu senyor. Un magnat de l’hoteleria, gran explotador de treballadores, amb comptes a paradisos fiscals, decidit a iniciar la campanya electoral, un any mig abans dels comicis, davant la inacció del partit que patrocina. I com a comparsa, els actuals governants, incapaços de controlar el guió de l’esdeveniment i disposats a rebre clatellades sense protestar gaire.

El pitjor de l’obscena actuació de Miquel Deyà divendres passat a la Universitat de les Illes Balears, arrabassant a un grup d’estudiants una estelada i una pancarta pro referèndum, no és la cacicada en si mateixa, sinó el silenci covard dels seus superiors.

Es mou el sector de les arts escèniques, al marge d’algunes de les institucions que haurien de gestionar la cultura, i a pesar d’elles.

No és fàcil assolir xifres de dos dígits quan es tracta d’enumerar les edicions d’un esdeveniment cultural, però Manacor supera les dues dècades oferint teatre de primer nivell a través de la seva mostra.

'Trèmolo', 'Nòmades', 'La capsa de Mu', 'Remor', 'Fuga', 'Efecte Foehn', 'Abans que arribi l’alemany'... teatre visual, dansa, teatre de text, teatre compromès, entreteniment, experiència, drama, expressions del món que vivim i d’aquell que somiam...

Un cartell, un lema en forma de hashtag: #FinsAquíHemArribat. Aturem la massificació turística; comptes de Twitter i Facebook, una cadena que s’ha posat en marxa. La convocatòria és el proper 23 de setembre. Mallorca sortirà al carrer a dir ‘prou’. Contra la saturació, que des d’aquesta setmana sabem que no només és culpa del lloguer vacacional. Fa més d’un any que ho deim en aquesta secció; fa molt més que ho diuen alguns sindicats, les cambreres de pis, experts com Rafel Borràs, ecologistes de sensibilitats diverses... Tot un exconseller de Turisme, Celestí Alomar, qui assegura que els hotelers fiquen als seus establiments 70.000 turistes més del que declaren.

24 habitacions diàries i les zones nobles dels hotels per 1.000 euros al mes. Amb mal d’esquena permanent, tendinitis i contractures. “Quan arrib a casa, els genolls em fan tant de mal que no sé com posar-los. Si els estir, malament, i si els doblec, pitjor”. Sara del Mar García esclata a riure quan sent els hotelers assegurar que les condicions de feina de les Kellys són dignes.

"Apreciats companys caçadors i socis,