Últimament Europa em recorda les primeres setmanes de la pandèmia: vivim amb la sensació que la fi del món és a tocar. Però, aquest cop, la inquietud per les armes nuclears de Rússia ha substituït la preocupació pel virus.

Els periodistes que escrivien sobre temes internacionals als anys 20 i 30 del segle XX es referien a la seva era com a “postguerra”. Veien els esdeveniments a través del prisma de la Gran Guerra, que havia devastat Europa només uns pocs anys abans. Els historiadors que escriuen avui es refereixen als mateixos anys com el període “d'entreguerres” per la simple raó que analitzen el que va passar aquells anys com a part dels esdeveniments que van portar a l'encara més destructiva Segona Guerra Mundial. Tant de bo aquells periodistes que van escriure als anys 1930 haguessin tingut la clarividència de mirar a posteriori.

Les últimes setmanes de la Primera Guerra Mundial un general alemany va enviar un telegrama que resumia la situació sobre el terreny als seus aliats austríacs. La va qualificar de “greu, però no catastròfica”. El missatge va rebre la següent contestació: “Aquí, la situació és catastròfica, però no greu”.

Per a un europeu oriental de la meva generació, veure les protestes que hi ha a Bielorússia actualment és com fullejar les pàgines d’un vell àlbum de fotos. Les escenes dels treballadors en vaga fan pensar en les drassanes de Gdansk, a Polònia, i el moviment Solidaritat dels anys vuitanta. El dilema de Moscou sobre si oferir suport “amistós” al règim del president Aleksandr G. Lukaixenko em recorda la Txecoslovàquia del 1968, quan les tropes soviètiques van entrar a la capital txeca per frenar la popular Primavera de Praga. I la sorprenent incapacitat d’Occident per donar suport a la societat civil de Bielorússia ens remet directament al 1989, però no a l’Europa de l’Est, sinó a la Xina. La pregunta del moment és si el senyor Lukaixenko repetirà la tragèdia de Tiananmen.

D’aquí menys d’un mes, els europeus votaran per escollir el pròxim Parlament Europeu. Si llegiu els diaris més importants del continent i escolteu els líders polítics, creureu que els votants europeus estan radicalment polaritzats i es disposen a fer una tria fatídica. Sovint sentim que les eleccions d’aquest mes es convertiran en una mena de referèndum. L’extrema dreta espera que es tracti d’un referèndum sobre la immigració (o, més concretament, sobre la incapacitat de Brussel·les d’abordar-la), mentre que els proeuropeus progressistes preveuen que sigui un referèndum sobre la supervivència mateixa de la Unió Europea. Els estrategs de l’extrema dreta esperen que les eleccions s’assemblin a la victòria de Donald Trump del 2016, mentre que els progressistes europeus voldrien que les eleccions s’assemblessin a la segona ronda de les presidencials franceses del 2017, quan Emmanuel Macron va derrotar Marine Le Pen. Es diu que els dos bàndols coincideixen en una cosa: ens enfrontem a una guerra tribal entre nacionalistes populistes i europeus compromesos.

“Vladímir Vladimiróvitx, ¿s’acosta una guerra?” Aquesta pregunta es fa en el primer fotograma de Myroporyadok [Ordre mundial], un documental amb aires de manifest que la televisió estatal russa va emetre a finals de desembre. I al llarg de les dues hores següents el president Vladímir V. Putin intenta donar-hi resposta, amb l’ajuda de diplomàtics, analistes polítics, aficionats a les teories de la conspiració i estadistes estrangers jubilats.

Fa vint anys, Hongria i els seus veïns de l’Europa de l’Est eren societats postcomunistes en transició, i uns quants -Bulgària, Macedònia i Sèrbia- encara ho són. I ara, de cop i volta, aquests països en transició s’han convertit en països de trànsit. En conseqüència, a més de l’entrada de centenars de milers d’immigrants, Europa ha de preocupar-se també per la bretxa que aquesta crisi està obrint entre la meitat oriental i l’occidental del continent.