<![CDATA[Ara Balears - Manuel Guerrero]]> 10 <![CDATA[Alfons Borrell (6.10.2020)]]>

Silenciosament, discretament, amb la llum de l’aurora, ens ha deixat l’amic entranyable i gran artista Alfons Borrell. Visitar-lo a l’estudi, o a casa seva a Sabadell, i contemplar el seu jardí era com passejar per l’espai del cor, de la vida i de la natura, pels camps de color de la seva pintura colpidora i subtil alhora. Com un diari vital singular, els seus dibuixos i la seva pintura ―que titulava amb la data del dia que donava l’obra per acabada― han sigut el testimoni personal i sincer d’una existència de profunda emoció i sensibilitat. Ahir va signar la seva última obra radical dedicada al silenci i a l’espai en blanc: la desaparició dins del buit. La seva obra perdurarà com una de les més pures i líriques de la pintura catalana abstracta de la segona meitat del segle XX.

]]> <![CDATA[Àlex Rigola, el teatre i la violència masclista]]> Com es pot representar al teatre la violència física i psicològica masclista? Com es pot impactar en el públic i emocionar-lo sense banalitzar el dolor i sense espectacularitzar la violència? Com es pot evitar la indiferència habitual davant del dolor dels altres? Aquestes i altres preguntes es deuria fer Àlex Rigola quan es va plantejar de fer un espectacle sobre la violència masclista.

]]> <![CDATA[Les paraules fèrtils de Fina Miralles]]> Fina Miralles va ser una de les artistes més destacades de l’art conceptual català dels anys setanta. Les seves instal·lacions Naturaleses naturals (1973), on evidenciava el contrast entre el món natural i el món artificial, o Imatges del zoo (1974), on ella mateixa es mostrava al costat d’un gat, d’un xai i d’un gos, dintre d’una gàbia a La Sala Vinçon de Barcelona, van impactar pel seu llenguatge directe i crític amb el maltractament animal tot qüestionant la condició humana. En els mateixos anys Fina Miralles va realitzar unes accions, com Translacions. Herba flotant al mar, Translacions. Dona arbre (1973) o Relacions. Relacions del cos amb elements naturals: cobriment del cos amb palla (1975), les imatges de les quals són algunes de les més contundents i significatives de la seva obra respecte a la relació del cos de la dona amb la natura, la terra i els elements més essencials de la tradició rural, agrícola, i l’antropologia humana. Posteriorment, la instal·lació Matances (1977), presentada a la galeria G, a Barcelona, marca la seva reflexió més radical sobre la violència, el poder i la mort. Fina Miralles esdevenia un referent indispensable per als anomenats body art, performance i land art, això és, l’art del cos, l’acció o l’art de la terra. Ara bé, un any després, amb la instal·lació Mediterrani t’estim, mostrada a la Biennal de Venècia, del 1978, amb el títol general de De la natura a l’art i de l’art a la natura i amb l’exposició Paisatge, a la Fundació Miró, el 1979, retornava a la pintura, una pintura propera a l’arte povera i al conceptual. Ho explicava Fina Miralles a Agustí Hurtado: “Després de les matances necessitava tornar altra vegada a la cosa poètica. Les matances s’havien acabat, s’havien d’acabar, necessitava tornar de bell nou a les fonts, als orígens: a la natura i a la pintura. Per això vaig iniciar un nou camí, una nova experimentació, una nova investigació, una altra vegada, sobre el paisatge. Però ni era ni em sentia pintora i em costava identificar-me i que m’identifiquessin com a tal. Potser per això, aquest retorn meu cap a la pintura el vaig realitzar no fent quadres pictòrics, sinó fent quadres conceptuals”. La mostra Fina Miralles. De les idees a la vida, celebrada al Museu d’Art de Sabadell, el 2001, presentava aquestes experiències artístiques extremes i també pintures i dibuixos dels anys vuitanta i noranta.

]]> <![CDATA[El fervor de la perseverança]]>

És difícil de sintetitzar i recordar una obra tan extensa, diversa, extraordinària i inigualable com la de Carles Santos. Hi ha un record íntim de Santos que sempre m’ha impactat. I és quan va ser detingut juntament amb els 113de l’Assemblea de Catalunya, el 1973, durant tres mesos a la presó Model de Barcelona. I m’explicava l’emoció forta de trobar un vell piano a la biblioteca de la presó i de tocar una versió d’ Els segadors i compondre La cançó dels 113 per als amics i els presos en aquell espai desolat. Fets que, malauradament, ens recorden massa els nostres temps presents. I és aquesta capacitat per pensar, compondre, tocar i dirigir la música més trencadora i alhora més popular el que més he admirat sempre de Carles Santos. Són tantes, les composicions i les seves obres teatrals i musicals memorables, sempre transgressores i inclassificables, que s’han representat als més importants teatres de tot el món, que és difícil no esmentar-ne algunes com La grenya de Pasqual Picanya (1991), La pantera imperial (1997), Ricardo i Elena (2000), El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), El fervor de la perseverança (2006) i Chicha Montenegro Gallery (2010). Sense parlar de les nombroses col·laboracions en el cinema amb Pere Portabella, o en la dansa amb Cesc Gelabert.

]]> <![CDATA[El cinema mut a l’origen de ‘La sabata’ de Josep Palau i Fabre]]> Tot cercant a l’arxiu de la Fundació Palau documents sobre la relació entre Josep Palau i Fabre i el cinema, em va cridar l’atenció un poema inèdit amb el títol Elegia del cinema mut. El poema, breu, de set versos, no solament parla de la mudesa del cinema sinó també de la mudesa del poeta: “Per ell no sé parlar avui com ho voldria. / Només les mans i els ulls, missatges barroers / parlaven des de mi per si algú els entenia / i jo restava mut com per a sempre més”.

]]> <![CDATA[Josep Palau i Fabre: “Resta el desig pregon”]]> Un dels més bells poemes de Josep Palau i Fabre (1917-2008) és L’aventura, i és potser també un dels que explica millor la seva modernitat radical. Es tracta d’un poema datat a París, el 15 de maig del 1947, que forma part de la secció “Fragments del laberint” del seu llibre cabdal: Poemes de l’Alquimista (1952). Palau i Fabre, en exili voluntari, sol i aïllat, es refugia en la poesia i en Rimbaud, un dels grans mites de la modernitat. El poema L’aventura és una traducció, recreació, desconstrucció, apropiació, d’un conegut poema de Rimbaud, Sensation, en cinc versions diferents que cada vegada s’allunyen més de l’original francès per acabar formant un text totalment diferent i autònom, propi de Palau i Fabre, però que alhora esdevé reflexió i comentari ben personal de la composició original. “Je ne parlerai pas, je ne penserai rien. / Mais l’amour infini me montera dans l’âme; / Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien, / Par la Nature -hereux comme avec une femme”. En la primera versió, més literal, Palau tradueix: “No pensaré en res, no parlaré per res,/mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya. / I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès, / feliç, per la Natura -com amb una companya”. Com en una composició cubista, en la darrera i cinquena versió els elements ja han esdevingut conceptes autònoms i aïllats: “Si la font ni la flor no troben la paraula, / la pedra la dirà com el meu front. / En el desig del vent se’n va la vella faula. / El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon”.

]]> <![CDATA[L’art de l’edició]]> El 23 d’agost farà dos anys que ens va deixar Jaume Vallcorba. Vaig tenir el privilegi de tractar-lo, durant uns quants anys, com a professor de la universitat i com a editor. Per bé que li agradava fer classes, a poc a poc la feina a Quaderns Crema, l’editorial que va fundar el 1979, i, sobretot, l’èxit comercial d’Acantilado, el segell en castellà que va crear el 1999, van anar apartant-lo de la docència. L’any 2004 va deixar l’ensenyament universitari. Però va ser a partir d’aleshores que es va consolidar el seu prestigi com un dels editors catalans independents més importants i d’ampli reconeixement internacional.

]]> <![CDATA[La ciutat de la gent]]> El 1995 es va presentar al Maremàgnum l’exposició La ciutat de la gent, una mostra propagandística produïda per l’Ajuntament de Barcelona, comissariada per Josep Antoni Acebillo i l’enyorat Pep Subirós, propiciada per mantenir la bona imatge de la ciutat en un moment d’inici del declivi del model Barcelona després de la ressaca dels Jocs Olímpics. Tal com ens recorda a l’article “Barcelona, de model a marca” Mari Paz Balibrea, aquesta mostra “tot i el seu èxit de públic serà aviat contestada i qüestionada amb una altra exposició amb el mateix nom”.

]]> <![CDATA[Amb Toni Catany a l’Amaya]]>

Acostumava a trobar-me en Toni Catany a la Rambla, prop de casa seva, vivia al carrer Nou de la Rambla. La conversa habitual era sobre els seus viatges. O bé venia de Veneçuela o marxava cap a l’Índia, o se n’anava cap a Mallorca a casa seva, o a fer el reportatge del casament d’algun parent, amic o conegut, una de les seves secretes aficions com a fotògraf... No parava de viatjar aquests darrers anys. També parlàvem de projectes i d’exposicions. Si es quedava uns dies a Barcelona ho aprofitàvem per quedar un dia a dinar.

]]> <![CDATA[Liceu: elogi del risc]]> A l’hora d’anar a la feina, acostumo a passar cada dia a peu per la Rambla per davant del Liceu, així que la façana exterior del teatre m’és molt familiar. Mai no m’ha semblat que tingués cap interès especial l’antiga façana del teatre a la Rambla, del 1847, que es va salvar de l’incendi del 1994. Per no parlar de la façana que dóna al carrer Sant Pau, especialment desafortunada, més lletja que El Escorial, per recordar el títol d’un dels més celebrats, enyorats i provocadors articles d’Oriol Bohigas.

]]> <![CDATA[La batalla de les imatges]]> No fa gaires setmanes van detenir un presumpte jihadista al barri. El carrer de darrere de casa estava tallat i ocupat per la Policia Nacional. Un bon nombre de veïns comentava la jugada mentre mitja dotzena d’equips de televisió estaven situats davant d’un locutori on sembla que treballava el detingut. Abans que molts dels veïns, la televisió havia arribat, avisada per la Policia, al lloc dels fets. No cal dir que tan important com la detenció del presumpte membre d’Estat Islàmic era necessari per al ministeri de l’Interior de transmetre imatges per televisió de l’actuació de la policia i de les declaracions del ministre, i més en període de campanya electoral com estàvem. Durant tota l’estona que vaig passejar pel carrer, que malgrat la invasió policial i mediàtica estava relativament tranquil, no vaig veure cap fotògraf o repòrter gràfic. Avui les imatges circulen ràpidament per la televisió i per internet. Però no fa tants anys, això no era així. Durant la major part del segle XX les imatges reproduïdes en els noticiaris o en els diaris i les revistes il·lustrades eren fruit del treball dels fotògrafs, dels fotoperiodistes, que eren els primers a arribar als llocs dels fets. Abans que les imatges del cinema o de la televisió, eren les imatges fotogràfiques les que documentaven els fets, les que construïen el relat de la història, de la crònica de la vida moderna.

]]> <![CDATA[L’amor segons Roland Barthes]]>

El novembre del 2002 el Centre Georges Pompidou va presentar una gran exposició dedicada a Roland Barthes (1915-1980). Poc després, es va publicar a França una edició popular de les seves obres completes. Barthes, el crític, el semiòleg, l’assagista, el filòsof i escriptor, ha esdevingut un referent intel·lectual indiscutible en els camps de la literatura, la moda, la fotografia, la pintura, la crítica, la semiòtica, el pensament i la creació contemporània.

]]>