Deia Ayn Rand que per poder dir ‘jo t’estim’ primer calia poder dir ‘jo’ en tota l’extensió que aquest pronom personal comporta. I un exercici d’autoconeixement d’aquesta magnitud és complicat perquè el jo, com molt bé va intentar explicar-nos Freud, és complex i un dels primers punts de conflicte que experimentam els éssers humans. A mi em va costar 25 anys saber qui era i acceptar que, des de petit, jo no estimava o desitjava com la resta dels companys de la meva classe. Refent la famosa metàfora de la 'niña de Rajoy', jo era com el 'niño de la curva' que sempre mirava la seva vida des de fora, tot imaginant el que hauria pogut esser si la por no hagués estat la meva companya de viatge durant tants d’anys, i que desitjava un món feliç àdhuc ideal on no sabia si arribaria a residir mai.

L’altre dia vaig llegir un article de la meva estimada Lola Sampedro en el qual parlava dels regals que s’ha posat de moda fer als professors (i professores) d’aquest arxipèlag nostre ara que acaba el curs. D’entrada, com que ella és una intel·lectual, vaig pensar que era una mena de metàfora crítica sobre el capitalisme contemporani però, després de consultar-ho amb les meves companyes de redacció, totes mares i totes partíceps a títol lucratiu (i pagador) d’aquesta nova moda, vaig entendre que el regal de final de curs era un fantasma que recorria les escoletes i els centres de primària de les illes de punta a punta, com l’any passat va fer la tonada del 'Despacito' en tots els festivals de final de curs. Pel que sembla, tot va néixer amb la introducció de la missatgeria instantània a les nostres vides, una eina que ha fet que les converses de pati entre mares (i pares) desganats de la meva època, passassin a ser una mena d’àgora on tota idea havia de ser votada, debatuda i portada a terme, si no volies que la teva progènie fos marcada amb la lletra escarlata d’aquell que no participa dels beneficis del ramat.

Aimats lectors, el futbol me la bufa. Sé que ningú m’ha exigit aquest exercici de sinceritat grollera i que aquesta afirmació, com a l’exministre Màxim Huerta, podrà costar-me un càrrec futur quan a la fi es reconegui la meva vàlua i em facin cosa, però quan cada setmana escrius una carta oberta a tot aquell que vulgui llegir-la, no et queda més remei que mostrar-te tal com ets i arriba un moment que o te la jugues o deixes de fer opinió. I aquí som.

A la fi s’ha desvelat el misteri i ja tenim consell de ministres (i ministres). Després de l’aprovació 'in extremis' (i gràcies als vots del PNB) de la moció de censura de Pedro I 'el Garrit', aquests dies han anat degotant capítol a capítol, 'cliffhanger' rere 'cliffhanger', les ministres (i els ministres) del govern més efímer, més femení i més gaier de la democràcia espanyola. Una setmana d’infart que la meva amiga Cati Moyà, reina de la ràdio vespertina àdhuc analista excelsa de les anades i tornades de la política planetària, va resumir-me en un titular que mereix estar emmarcat a la casa de tota persona amant dels axiomes: “Des de #Perdidos que no m’havia enganxat tant a una sèrie”. Perquè precisament això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez, enganxar-nos al serial de la seva legislatura quan ja l’havíem desnonat de les nostres vides feia mesos. Màrqueting, bon ull per saber triar el millor moment, ganes d’'épater les bourgeois'... Podem posar-li el nom que vulguem però fa dies que ningú no parla de res pus que no sigui la sorpresa de certs nomenaments i de la bonhomia d’aquest consell de govern de catàleg. I quan estàs en minoria minoritària i minoritzada i tens uns pressupostos amb els quals no podràs fer gaire cosa fora del guió preestablert, aquesta carta de presentació és la jugada mestra d’algú que feia temps que esperava amagat sota una mata que arribàs l’oportunitat de dir “soy yo la que sigue aquí”. I així ha estat. I ja em perdonareu que citi Marta Sánchez emperò des que és la reina dels himnes i s’ha tornat a declarar socialista, era qui millor podia posar banda sonora a aquest escac i mat de Pedro I 'el Garrit', l’au fènix de la política contemporània.

Habemus president del govern central. Després de 48 hores d’incertesa i amb l’ombra del #Tamayazo madrileny del 2003 com a element narratiu típic de les pel·lícules de suspens que pogués fer virar el decurs dels esdeveniments a darrera hora, Pedro Sánchez 'el Formós' (o 'Mr Handsome', com l’han batejat els diaris internacionals) ha aconseguit amb 180 vots a favor, 169 en contra i una abstenció ser el setè president de la democràcia espanyola i el primer cap de l’executiu que surt d’una moció de censura. Emperò en aquest moment la incògnita que hem d’aïllar de l’equació de les nostres vides és: i ara què?

Hi ha setmanes que m’agradaria tenir les facultats d’Irene Montero i Pablo Iglesias per poder espolsar-me les puces de sobre i convocar-vos a una consulta amb la qual trieu de quin tema us agradaria que parlàssim avui. Perquè, aimats lectors, al món de les contres, com a la vida, o hi ha mil temes o no n’hi ha cap. Som paroxistes per definició i, en aquesta columna que just suara llegiu, m’he vist obligat a haver de seleccionar, i aquest tràngol, per a un home #Evitacionista per definició com és el meu cas, em provoca suor freda, car la meva inseguretat antològica fa que sempre tengui la sensació d’haver-me equivocat en la tria. Una vegada, ja fa anys, vaig quedar amb un jove el nom del qual no record que em va dir que les xarxes socials –'illo tempore' encara lligàvem per #Messenger– feien que la gent, tot i haver quedat amb tu per compartir una taronjada i qui sap si un coit furtiu, sempre tengués l’esguard posat en la porta de darrere meam si compareixia qualque cosa millor. I avui estic una mica així. No sé què és el millor que podria oferir-vos.

Fa dies que hom només parla del xaletet de Pablo Iglesias i Irene Montero, els #Pablenes com els han batejat ara, i em fa gràcia sentir una vegada i una altra els seus defensors tot bramant que ser d’esquerres no és sinònim de ser pobre o de ser un tiradot. Totalment d’acord. El model d’esquerra pollosa que només pot vestir de C&A i beure Larios barat fa temps que ha passat a la història i no l’hem de rescatar ara. Si creiem en la societat del benestar és perquè tots volem estar bé. No només aquells que hi han estat sempre i els toca un peu allò que tu puguis opinar de la seva opulència.

Aquest dimecres, dia 9 de maig, tots celebràrem ben feliços el Dia d’Europa. Els habitants dels països membres ens hem donat l’enhorabona i hem recordat, “uno más”, com cantava Mecano, que allò que va unir el carbó i l’acer que no ho separi l’home (de moment). Emperò la realitat, mira que és cabrona, sempre fa el seu camí i ens ha fet veure que d’Europes n’hi ha moltes i de ben diferents.

Aquesta setmana m’han donat un premi. #FonsDArmari, el programa que present i dirigesc des de fa un any a IB3 Ràdio, ha estat guardonat amb una Menció de qualitat a la inclusió als premis de la Ràdio Associació de Catalunya. Aquests guardons es lliuraven dijous vespre i el meu company Joan Cabot i el seu #Aire, una petita joia antropològica que cada setmana condensa en poc més d’una hora de bona ràdio, també ha estat creditor d’una Menció al millor programa. Com als Ondas o als Oscars, una part important d’aquest tipus de cerimònies són els parlaments que hom fa quan recull el premi. I en Cabot, quan va pujar a l’escenari al qual minuts després ascendiria una #Grande com Mònica Terribas, va regalar-nos una veritat lapidària que no deix de repetir-me una vegada i una altra des que va dir-la: “escoltar és revolucionari”. Ell apel·lava a l’esperit del seu programa en què cada set dies recull el patrimoni oral que perdrem per sempre si no ens espavilam i començam a empotar-lo. Però aquest axioma, com les grans frases que han passat a la Història, transcendeix més enllà de l’objectiu primigeni.

A IB3 Ràdio, Catalina Gayà i Victòria Morell presenten el programa Dones, una mena d’oasi libèrrim on cada setmana intenten fer-nos veure la vida amb perspectiva de gènere. La gent (i aquí hauríem de llegir la majoria dels homes) que no entenen que qualque cosa hauria de canviar, perquè no és normal que el 50% de la població no tengui els mateixos drets ni la mateixa tranquil·litat vital que l’altra meitat, les troben dues radicalotes que es passen de rosca amb els seus ‘feminismes’. Aquesta genteta, que no les assimila perquè diuen veritats incòmodes d’escoltar i això necessita temps, no han entès (com jo tampoc no ho entenia) que són, si se’m permet la comparativa, com un bíter. D’entrada, tenen un regust amarg que no tothom aprecia, però a la llarga les seves teories esdevenen la beguda que no pot faltar a qualsevol debat digne de tenir aquest nom.

Ahir, com no podia ser d’una altra manera, un dels temes principals de totes les tertúlies va ser el comunicat que ETA va emetre la proppassada matinada en el qual demanava disculpes a les víctimes col·laterals de les seves accions i instava a la dissolució de la banda terrorista en la primera setmana de maig. He escrit terrorista conscientment perquè, després del franquisme, el terme ‘grup d’alliberament’ els ha quedat sempre massa gros, encara que hi hagi hagut presidents que no han pensat com jo. Vull deixar-ho ben clar des del primer paràgraf perquè me n’he temut que parlar d’un banda armada que està a les acaballes encara suscita molts de cops de pit i que qualsevol desviació del discurs imperant fa que t’hagis de sentir còmplice de quelcom que ni has fet ni defenses. Ningú té dret de matar ningú sigui quin sigui l’ideal noble que el porti a pensar que la dissort d’altri pot tenir justificació. Cap pàtria pot estar fonamentada sobre la desgràcia d’una mare o d’un fill que ha sentit el neguit de les hores que es fan segles quan ton pare no arriba a casa a l’hora de sempre i ja pus mai més tornarà. I ho vull subratllar una altra vegada perquè no en quedin dubtes.

Quan jo era petit, l’únic màster que coneixíem es deia He-Man i era un tros d’homenot que lluitava per protegir el castell de Greyskull (o Calaveragrisa, per a aquells que també el vérem actuar en català) de les arts malignes d’un vilà que havia per nom Skeletor. Emperò les noves generacions sempre associaran aquesta paraula a Cristina Cifuentes, l’única persona que no té cap tipus de responsabilitat sobre el màster que teòricament va cursar a la Universitat Rey Juan Carlos. Han acomiadat la funcionària que, com el bon Jesús amb l’aigua i el vi, va transsubstanciar els no presentats en notables, ha dimitit una de les professores a qui falsificaren la firma, ha dimitit la subdirectora de l’escola de negocis que oferia el màster i han destituït del càrrec el director de la tesi desapareguda de la presidenta de l’assemblea de Madrid. Per efecte dominó, ha dimitit el secretari d’organització d’En Marea (el Podem gallec) perquè al web oficial del parlament va dir que tenia una enginyeria quan realment no havia acabat la carrera. Javier Maroto, company de partit de Cifuentes, ha corregit l’excés de rouge Valentino amb el qual havia maquillat com una porta el seu currículum. Pablo Casado, cosa grossa del PP a nivell nacional, també ha hagut de donar explicacions gràcies a les quals hem sabut que els seus estudis a Harvard es reduïen a un curs de quatre dies fet a Aravaca sota l’auspici de la universitat americana. Al PSOE n’hi ha més d’un –i més de dos– que està reformant el seu currículum a correcuita perquè els màsters i els postgraus que lluïen a les pàgines oficials no passen la prova del cotó del majordom de Tenn. I la universitat amb el nom del rei emèrit està quedant com el cul i els seus alumnes estan emprenyadíssims, i amb tota la raó del món, perquè llurs títols no valdran un gafet si porten la capçalera del campus que mai no va trepitjar Cristina Cifuentes.

Tot i que vivim sota l’amenaça constant dels creuristes, que una disputa entre el ministre Cristóbal Montoro –el senyor Burns de Moncloa– i Catalina Cladera –la consellera més elegant del gabinet de Francina, amb permís de Fanny Tur– podria deixar els funcionaris de carrera fora els complements que els pertoquen i que per mor d’un oblit de no res als pressupostos de l’Estat no ens han donat el 75% del descompte aeri com a Canàries, ningú ha piulat perquè la nostra vida ha quedat en suspens per culpa d’una brega familiar al passadís de l’altar major de la Seu de Ciutat de Mallorca (dit així a l’antiga car una institució medieval reclama una toponímia de la mateixa època).

Que la vida, i les sentències judicials i ordres de crida i cerca, depenen molt de l’ítem últim que hagi de rebre son arbitri, és una veritat que hom coneix des dels temps de Ramón de Campoamor. El poeta romàntic espanyol, gens sospitós d’independentista ni reaccionari, ja ens avisava en un dels seus poemes més famosos que el món era traïdor i que res era veritat ni mentida perquè “todo –deia el seu jo poètic– es según el color / del cristal con que se mira”. Aquests versos expliquen que l’autor va comprar a un mercader una llanterna que havia pertangut a Diògenes –el de la síndrome– i la paradoxa del vidre famós compareix quan, en mans del filòsof, la llanterna només il·lumina foscor, mentre que en mans del poeta tot és llum i joia, la qual cosa el porta a col·legir que en aquesta vida tot és qüestió de perspectiva. Si canviau Diògenes per jutge Llarena, tothom entendrà l’analogia. I que quedi clar de bell antuvi que és només una llicència poètica. No m’agradaria haver d’acabar declarant a l’Audiència Nacional per un doi així.

Aquesta setmana hem celebrat amb joia desmesurada el Dia Mundial de la Poesia i tots –jo inclòs– hem citat versos d’Espriu, de Llompart i de Benedetti per sobre de les nostres possibilitats. No obstant això, i gràcies que la Unesco ens recorda que almenys un dia l’any ser poeta no fa mal, vaig trobar, entre totes les publicacions dels afectes a l’art de la rima –postissos i de cor–, uns versos de Martí i Pol que deien que “si ens besem pels carrers / trontollaran les cases”. I vaig pensar que és la millor declaració d’intencions per al moment que ens ha tocat viure, com una mena de desig del que hauria de passar en un món com el nostre tan poc procliu a la besada fortuïta emperò tan predisposat a l’escopinada agra.

Acab de llegir el meu horòscop d’aquesta setmana i em diu que “he de practicar l’equanimitat i els enfocaments raonables”. Com a tota profecia des dels temps de #Nostradamus, no especificava envers què o qui i això, digau-me primfilat, m’ha preocupat ferm. Sé que pensareu que som un home amb estudis que no hauria d’aplicar-se fil per randa allò que li diu la previsió estel·lar, emperò quan ets a punt d’escriure una columna com aquesta, et veus impel·lit a haver de fer-hi una mica de cas si no vols pecar de maniqueu davant tot Balears, i més quan Saturn transita per la teva casa 3. I fa una estona que pens i repens quin hauria de ser l’enfocament raonable d’avui. I per moltes voltes que hi he fet, no veig manera humana de ser equànim amb un tema com el de les pensions.

Aquest dijous ja ens ha quedat clar que no va ser un dia com qualsevol altre. Tot i que ara hi ha una mena d’eufòria col·lectiva i tothom es felicita pels mèrits aconseguits, poca gent esperava fa un parell de setmanes l’èxit de convocatòria que va assolir la primera vaga feminista de la història del país anomenat Espanya. I caldria que tots, i no només n’Ana Pastor, féssim una mica d’hemeroteca i no oblidàssim que molta de gent s’ha apuntat al carro de la marxa lila quan ha vist que ja anava ben carregat de terra roja i que no pujar-hi els faria perdre vots –o #Likes–, i ja sabem com es cotitzen ambdues coses en aquesta època nostra de #Postveritat.

Avui m’abellia fer un d’aquells articles en el quals, aprofitant que hem celebrat la diada que ens dona sentit com a arxipèlag, reflexiones sobre el fet de ser ‘balear’ amb quatre acudits que podrien tenir més o menys gràcia en funció de qui ho acabi llegint, emperò m’he refet perquè he agafat com a por. Un tema tan innocu com les diferències (o les similituds) entre mallorquins, formenterencs i maonesos pot desembocar en una mena de batalla campal gràcies al clima d’intolerància envers la metàfora que impera pels encontorns.

Si l’altre dia us comentava que “érem massa joves per estar tan tristos”, avui em toca reformular-me i dir-vos que “som massa joves per estar tan prohibits”. A l’escola ens ensenyaren aquells versos de Jorge Manrique que deien que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, i han passat els segles i aquest bon home encara té tota la raó. La setmana que celebram l’aniversari d’aquell famós 23-F, un intent de cop d’estat que en teoria va donar-nos maduresa democràtica i va demostrar a la globosfera que el rei Joan Carles era 'un monarca para todos los españoles', s’han fet un munt de programes especials que retraten aquell moment decisiu en la Història del país anomenat Espanya gràcies als quals hem pogut recordar esmaperduts que quan jo només tenia dos anyets la llibertat de dir, pintar i escriure allò que et vessàs no tenia ni la meitat de conseqüències que té ara.

Hi ha setmanes que em pesa la vida, supòs que com a qualsevol mortal. I arriba un punt que tothom i ‘totdon’ allò que desitja amb totes les seves forces és tenir una dia a dia normal, sense preocupacions i en el qual anar a fer-te una analítica i parlar amb el metge en la llengua que varen ensenyar-te els teus pares no sigui una professió de risc. I jo ara som en aquest moment.