<![CDATA[Ara Balears - Irene Jaume]]> 10 <![CDATA[Ara es duu la decadència]]> Traduir diàlegs o cançons en anglès (mirava l'MTV que posaven a Telenova amb el diccionari devora), llegir les primeres pàgines dels temaris dels llibres de castellà (perquè sempre hi havia el fragment de qualque llibre) o apassionar-me en conèixer nous autors en català (i noves autores, però aquestes eren les més amagades del temari, és clar). Això era el que més m'agradava a l'institut: les classes de llengua i literatura. I fa dies, no sé per què –o ho sé massa bé–, he estat recordant la Decadència. Segons l'Enciclopèdia Catalana és el “nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i la Renaixença, el qual es caracteritza per una notable minva en l’ús literari del català i per la mediocritat estètica de les obres que s’hi produïren”. Després, més que en els aspectes politicosocials i lingüisticoliteraris, he estat pensant sobre la paraula en si: de-ca-dèn-ci-a.

]]> <![CDATA[Entranyes]]> A dedins del pit i el ventre, les entranyes. De les entranyes, la por, la inseguretat, la ràbia. De les entranyes l’oi, la fel i el cap de fibló. De les entranyes l’odi, la incomprensió, el qüestionament, les ganes de fer el mateix mal.

]]> <![CDATA[Riqueses]]> Tenir la cobdícia dins. Avui hi pensava gràcies a una vinyeta que he vist per les xarxes. He anat al DCVB a cercar-ne la definició –que m'ha encantat, us seré sincera. Defineix la cobdícia com un “apetit desordenat de riqueses”. No m'imagín desgràcia pitjor. Voler acumular, acumular i acumular. Fer-ne més i més, sense ordre ni control. De doblers, de possessions, de quarterades, de pisos, de cotxeries, de locals, de despatxos, d'hotels, d'apartaments, de cotxes, de tot. No riqueses del tipus estimar ca teva, respectar-la (sí, això inclou no explotar-la) i voler-la sana, no.

]]> <![CDATA[Som 27 i (moltes) més]]> El primer dia que vaig arribar a la universitat –la UAB, concretament– reconec que tenia una sensació semblant a la del primer dia d'institut. Lloc nou, en aquest cas a molts de quilòmetres de ca nostra i jo amb més ganes d'aprendre que mai i disposada a impregnar-me de tot allò que ens havien venut que era: un lloc on es fomentava l'esperit crític, un lloc al qual podia accedir la gran majoria de la població i un lloc on l'aprenentatge col·lectiu i comú primaven per damunt de tot, com a resum general. I me'n record perfectament: era el 6 de setembre del 2004, perquè m'havia apuntat a un curs propedèutic d'estadística. Jo tenia 18 anys, ni idea de matemàtiques i moltes parets amb què topar. Ah, i va resultar que per art de màgia també tenia un compte corrent obert a Caixa Catalunya vinculat al meu carnet d'estudiant.

]]> <![CDATA[Capavallada]]> “Tenir inclinació, propensió (...) Etim: del llatí tĕndĕre, mat. sign.”. Això és el que diu l'Alcover-Moll quan hi cerques el verb ‘tendir’. Si ho cercau al DIEC2 hi trobareu la definició “tenir una tendència conscient o inconscient cap a un fi o objecte, a moure’s en una determinada direcció”.

]]> <![CDATA[Duty Free]]> Cada vegada que faig el trajecte Mallorca-Barcelona em pos de molt mala llet. Una vegada passat el control –i haver-t'ho hagut de tornar a posar tot, fins i tot les sabates, si resulta que te tapen el turmell, que te les has de treure i passar el control descalça, no fos cosa hi duguis una bomba– AENA t'obliga a passar pel Duty Free. El puto Duty Free. Ja em perdonareu les males paraules, però vos promet que em treu del solc haver-hi de passar tant sí com no.

]]> <![CDATA[Por que no us faci por]]> Hi ha dies que ho agafaries tot i ho enviaries a porgar fum (fum-fum). Hi ha dies que no et pots creure que hi hagi coses que encara passin. Hi ha dies que deixes de creure en la humanitat i en les persones i et quedes com òrfena de no saps ben bé què, però que et fa un buit a dins que no creus que hi hagi manera d'omplir. La llàstima és que hi ha dies que només pots omplir-lo de ràbia.

]]> <![CDATA[El nostre Albiol menorquí]]> Tenir interès per la política m'ha fet aprendre coses molt enriquidores, però també me n'ha fet aprendre d'altres no tan agradables, com per exemple que està plena de mediocritat, putrefacció i baixesa ètica i moral. A vegades pens que la vergonya és infinitament més elàstica que un xiclet o qualsevol goma de les antigues bosses de les galletes d'Inca, perquè assistesc estupefacta a discursos i paraules pronunciades per persones que es dediquen a fer política (diputats i diputades) que no són ni pròpies d'un pati d'escola, on tenen molta més educació i coneixement que certs personatges dels parlaments. I sense empegueir-se ni res, eh. Els mires i hi veus orgull i complaença.

]]> <![CDATA[Torrentada de vida]]> "L'amor

]]> <![CDATA[Venen neus fortes]]> "Hi ha gent que a 20 anys decideix anar-se'n de Mallorca i d'altres decideixen quedar-hi. I triàssim el que triàssim, i n'estiguéssim com n'estiguéssim de convençuts, sempre pensaríem que hem triat el camí equivocat, que ens vàrem equivocar... No sé, pareix que si poguéssim tornar enrere, que si poguéssim tenir 20 o 25 anys, al final, triaríem el camí totalment contrari al que vàrem triar. Triaríem l'altre camí, l'altra opció. I no perquè... no perquè pensem que aquesta altra opció sigui més bona, millor; no perquè pensem o intuïm que ens duria a un camí o a un lloc més bo. No. Crec que la triaríem per, per... perquè una vegada allà ens agradaria poder dir: m'he equivocat".

]]> <![CDATA[Món imaginari]]> Tenc la sensació que hi ha gent que viu a un altre món. Bé, tenc la sensació no, és que realment viuen a un altre món. Un d'imaginari que van engreixant amb mentides, demagògia de la més barata i un menyspreu visceral i malaltís que frega l'obsessió. Sempre segueixen el mateix patró: comencen atacant diferents mesures en pro de la igualtat i la diversitat i acaben volent imposar una desigualtat i uniformitat d’acord amb el seu món imaginari. Aquell món ple de putrefacció, d'autoodi i de complex d'inferioritat.

]]> <![CDATA[Que sigui vera]]> Teniu un grup d'amistats o d'afinitat o com li vulgueu dir? Esper que sí i, encara més, esper que en tengueu més d'un. N'hi ha que són molt nombrosos, n'hi ha que no tant, n'hi ha que són quintets, trios o quartets. Per exemple, imaginau el vostre grup de quatre amics o amigues. Fa anys que compartiu les alegries i les penes, les misèries i les abundàncies, la vida, que en diríem així molt en general. És igual com us hagueu trobat, qui va presentar qui, qui s'asseia devora qui a l'escola o a l'institut. El fet és que teniu testimonis presencials i gràfics de la vostra relació, us estimau, us explicau el que no explicau a altres, compartiu uns codis propis. El que sí que passa és que, res, un petit detall, si sou un grup de dones, una de vosaltres quatre –essent optimista– haurà explicat la violència psicològica que ha patit –per part de la seva parella o d'algun 'ex'– a les altres tres. Les vexacions, els menyspreus, els insults, els no-vull-que-vagis-amb-elles, haver de demanar permís per viure com a norma. No ho dic jo, ho diuen les dades de la ‘Macroencuesta de violencia contra la mujer’ del govern espanyol de l'any 2015.

]]> <![CDATA[El teu veí, el company de, el fruiter]]> Quan hi pens, en ella, en el moment de després, ho veig tot negre. I un silenci d'aquells que si fóssim al bosc ens faria escoltar com es mouen les arrels davall terra. Un pip etern a les orelles i voler plorar tota la sal del cos. Llençada a la paperera de les dones, aquella paperera on ens ficau una a una. És igual l'edat que tenguem, no va d'edats o de mides, va de violacions, agressions i assassinats. Va de marcar-nos de per vida. Va de no deixar-nos viure.

]]> <![CDATA[Arrisquem a esperançar-nos]]>

Heu pensat mai que ‘esperar’ vol dir quedar-se quieta a qualque lloc –és a dir, no fer res– però també vol dir creure que s'ha de realitzar, ha de passar, qualque cosa –és a dir, que ens empeny a fer que passi? Jo no ho havia pensat mai, la veritat, però m'hi va fer pensar Rebecca Solnit, escriptora nord-americana –autora, també, d’‘Els homes m'expliquen coses’, llibre que aborda el tema del 'mansplaining' i que us recoman molt, sobretot als homes– autora del llibre ‘Esperança dins la foscor’ (Angle Editorial, 2017), traduït per Bel Olid. Us he de reconèixer que aquests dies de saturació mental ha estat –i ja em perdonareu l'expressió– el meu llibre d'autoajuda.

]]> <![CDATA[“Mira, no ho sé”]]> Immensa l'altre dia Laura Huerga, editora de Raig Verd, quan feia un tuit en què deia que s'havia donat de baixa de l'opinologia. Expressava que ja sabem que hi ha gent que ha de generar continguts constantment, però que s'agrairia una frase com la del títol de l'article d'avui. Na Laura té molta raó i crec que no parlava (només) de periodistes que compleixen amb les exigències de morbositat i immediatesa que imposen alguns mitjans grans avui en dia, sinó de qui compleix amb les exigències del seu ego.

]]> <![CDATA[La realitat que necessitava]]> “Tu et pots concentrar bé? Perquè jo no, fa dies que em costa com pensar amb claredat”. Això em deia l'altre dia una amiga. Una altra em deia que estava molt cansada constantment. Un amic em confessava que tot això ja estava ocupant massa espai dins el seu cervell i que necessitava desconnectar. Però no podem desconnectar, en realitat (bé, de l'estat espanyol sí, eh, no ens confonguéssim). Així que ens aferram a les coses bones que encara podem celebrar: que estam vives perquè volem viure el que ha de venir, que encara tenim sofàs i racons on caure entre els braços de qui ens sosté i que fa anys que batallam i no serà ara quan farem una passa enrere.

]]> <![CDATA[Més que resistir, construir]]> Ha començat la cursa de fons de l'estat espanyol: la repressió duta a nivells que superen, fins i tot, la seva pròpia indecència. Cuixart i Sánchez dormint a Soto del Real per un delicte que jurídicament no s'aguanta per enlloc, mentre que Jaume Matas, el major corrupte de ca nostra, és absolt del delicte de frau pel cas Palma Arena perquè “no va quedar provat que els processats actuassin amb intenció de defraudar l'administració ni generar amb la seva intervenció un perjudici a l'erari públic”. Formam part d'un estat i d'un sistema on menysprear i abusar de la població a qui en teoria has de governar surt gairebé gratis, mentre que defensar els principis democràtics i els drets fonamentals et pot sortir molt i molt car.

]]> <![CDATA[Només sé dir nosaltres]]> Tenc la sensació que encara vaig amb la boca oberta que em va quedar ahir amb la (no) declaració d'independència al Parlament de Catalunya. Molta gent va acabar dient allò de “Què esperàveu?”. Que què esperava? No ho sé, esperava que després d'haver viscut els dies que vam viure d'autoorganització i poder popular s'acompliria la màxima zapatista de “el poble mana, el govern obeeix”. Ingènua? Pot ser, sí, segurament. Us puc assegurar que no és gens fàcil pensar, aquests dies, però el que ha passat aquests dies no donava lloc a dubte: independència i Procés Constituent. I, ahir, va caure el gerro d'aigua freda i ens va xopar a tothom o, si més no, molta gent.

]]> <![CDATA[La calma tensa]]> Ho reconec: estic desbordada. Estic desbordada i amb les llàgrimes a punt a puntet de sortir en qualsevol moment tot lo dia. Per ventura pensareu que és una contradicció quan en articles anteriors he estat dient que fora por i amb tota la valentia i determinació, però és com estic, i amb les contradiccions que m'he menjat amb patates aquests dies no em vendrà d'una més. El motiu? Que trob que fa dues setmanes que hi ha una certa calma tensa que no és gaire aguantadora, aquí.

]]> <![CDATA[Se'n va la por]]> La sentiu? L'ensumau? Aquella olor rància, estantissa, com de podridura. De descomposició. És la sortida del forat de la nostàlgia per un règim que mai no se n'ha anat del tot i que supura putrefacció per totes bandes. Amb la complicitat de partits, elits i (cervells) esquifits. Esquifits d'humanitat i dignitat, però amb les entranyes plenes i embossades d'odi, menyspreu i venjança.

]]>