Una de les coses boniques de viatjar arriba quan el foraster veu que allà on ha fet cap es viuen coses que ell ja ha viscut. I qualsevol català que aquests dies es passegi pel debat polític de Madrid somriurà cofoi, amb certa suficiència, davant la mostra que allà han descobert el Procés. Aquest dimarts el Congrés recordava els millors dies del parlamentarisme català del 2017: persones que s’aprenien de memòria el reglament per saber què passaria; respondre "això ho hauran de decidir els lletrats" davant de qualsevol dubte, presses, incerteses, i sobretot, la sensació de no saber què passaria. Processisme del bo, i més en 30 de gener: fa sis anys, al Parlament es calculava si Carles Puigdemont podia ser president a distància. Ara, si aquesta distància ja era salvable per la democràcia espanyola, pel seu sistema judicial, i per la meravellosa imprevisibilitat del Procés.

Defensar un discurs moderat al Cercle d’Economia és com proposar una votació simbòlica al Parlament: és el lloc ideal. Ho sap bé l’exconseller Santi Vila, que presenta Vèncer i convèncer (Pòrtic), compendi de les tendències literàries del moment: una crònica del judici i un assaig d’un polític que renega del Procés, un subgènere que va fundar Vila i que ha vist renéixer Marta Pascal, ben atenta a la sala. “Aquí ha vingut un de cada facció del catalanisme”, diu Vila fent broma, obviant que, entre els molts polítics que hi ha (de velles glòries com Miquel Roca i Santi Fisas a noms de futur com el diputat de JxCat Sergi Miquel, polítics als llimbs com Carles Campuzano o cares variades com l’expresident de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch o la socialista Anna Balletbò), no hi ha, per exemple, cap dirigent de JxCat.

Paul Engler es defineix com el fill d’un “amor prohibit”, el de dos monjos franciscans que es van enamorar i van penjar els hàbits. Nascut d’un primer acte de desobediència, en el seu cas eclesiàstica, ve dels Estats Units per presentar Manual de desobediència civil, un repàs dels triomfs de l’estratègia no-violenta en protestes per tot el món i al llarg de la història.

[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]

Un fort vent rep Pedro Sánchez a Barcelona, fet que pot complicar el míting: amb algú que es mou ideològicament en funció de la direcció on bufa cada enquesta, una ventolada aixi pot fer-li dir una cosa i la contrària a la vegada. El que no l’inquieta és un grup de CDRs que crida a la porta, però no va més enllà: el més proper a la violència en el tancament de campanya del PSOE és el grup que amenitza -o terroritza- l’espera, que maltracta versions amb una afinació digna de karaoke.

A l’Auditori Barradas de l’Hospitalet hi emeten Como pez fuera del agua, una comèdia que ha seduït dos milions d’espectadors. Sembla fet expressament per anunciar un míting del nou Gabriel Rufián, l’ordenat, aquell que ara no es fia de la seva primera impressió: ha abandonat la impressora i apareix renovat en home d’estat davant els ulls atònits dels dos milions d’independentistes. A ca n’ERC parla tanta gent que, si fa deu anys haguessin fet un acte a l’Hospitalet amb la mateixa quantitat d’intervencions, hi hauria hagut més dirigents a l’escenari que a platea. Però eixamplar la base ja ho té, això: hi ha 200 persones i hi ha qui, com la consellera de Justícia, es deixa portar per l’eufòria: “El 10 de novembre, a omplir les botes!”, crida, convidant a brindar ja abans de votar. Però aclareix que és un lapsus, que parla d’urnes: “Quan ERC veu urnes, s’hi tira de cap”. Tot i que últimament descompta les eleccions per victòries, Esquerra té molts precedents en què s’hi ha tirat de cap però ha caigut de cul.

Quan arribes al míting de Pablo Iglesias a Cotxeres de Sants has de buscar referents polítics per adonar-te que estàs en un acte de campanya. La primera impressió és la d’estar en un festival de música, perquè hi ha de tot: una cua gegant per entrar, una carpa per deixar els nens, una altra per fer-se apoderat… Però aquí no hi ha ni food trucks per a vegans ni cerveses a vint euros.

L’exercici d’escriure una crònica sobre Íñigo Errejón sense caure en metàfores infantils és difícil, però com que l’acte és a la Nova Jazz Cava de Terrassa caldrà sortir de la partitura habitual i improvisar. “Mai havia fet un míting en un club de jazz, mola”, ho celebra Errejón quan acaba el seu candidat català, Juan Antonio Geraldes. El repertori de Geraldes contrasta amb l’escenari, una profanació similar al dia que la Pantoja va actuar al Liceu: si al jazz tot és fluïdesa i fantasia, al discurs hi manen la monotonia i les idees inconnexes. Errejón ni s’immuta, i el mira amb la mandíbula serrada, fent cara d’hores greus.

D'ençà que es va posar de moda fer mítings a l’aire lliure que hi ha partits que ho volen implantar per sobre de tota lògica. La CUP, però, té excusa. La plaça Vella de Terrassa té reminiscències cupaires: aquí els Minyons hi van descarregar el primer 4 de 10 de la història, i 4 de 10 van ser els diputats que van retenir el 21-D. En un cas va ser un èxit, en l’altre van fer llenya. A Terrassa hi actuen Maties Serracant, exalcalde de l’antagònica Sabadell; la diputada Maria Sirvent, que juga a casa, i Eulàlia Reguant, que després de passar pel Parlament i l’Ajuntament de Barcelona aspira a arribar al Congrés, perquè a la CUP no es repeteixen càrrecs i es volen cares noves. Però els cupaires estan assumint contradiccions en aquesta campanya: menys de cinc són dogma, repetia habitualment David Fernàndez. Més de 10, processisme, es podria afegir. Presentar-se al Congrés ha costat, i el partit no s’estalvia explicacions. “Són moments excepcionals”, exclama Serracant, amb una expressió que feia servir Artur Mas el 2012 per demanar una “majoria excepcional” –també va fer llenya, per cert.

“Quines coses”, s’exclama en Galán. Als seus 83 anys, 50 rere la barra del bar homònim de l’Hospitalet de Llobregat, n’ha vist de tots colors, però un míting de Ciutadans al seu establiment encara no. Ell, satisfet de tenir clientela nova: “Qui no coneix el Galán no coneix Bellvitge”, presumeix mentre sona la fanfàrria per aclamar Inés Arrimadas, Lorena Roldán i Edmundo Bal. S’han fet esperar, però, entre cerveses, les tapes del Galán i el vídeo que Albert Rivera penja a Twitter ensumant un gos que “fa olor de llet”, tot passa millor.

Que una marquesa com la candidata Cayetana Álvarez de Toledo es proclami líder de la resistència provoca d’inici una certa perplexitat, però al segle XXI la missió de l’aristocràcia deu ser sobreviure. En el cas d’Álvarez de Toledo, la resistència és contra el “virus separatista” i es fa al costat de velles glòries (s’autoanomenen lluitadors ) que se’n van anar a fundar altres partits i que tornen a la casa popular per Nadal (bé, una mica abans, però la il·luminació ja està posada i va bé per a la metàfora).

L’aplaudiment és pel míting el que el gol és pel futbol o la promesa incomplerta per l’independentisme: la clau perquè tot funcioni. A l’inici de campanya de JxCat es comença patint quan el dramaturg Joan Lluís Bozzo, que presenta l’acte, ha d’aclarir a la primera frase: “Ara s’havia d’aplaudir”. Un miratge, perquè la claca -unes 200 persones- s’activa quan apareixen un per un els candidats per posar-se a l’escenari. Desfilen com si fossin alumnes acabats de graduar fins que Laura Borràs creua el passadís -últimament està de moda fer-ne- per arribar a l’escenari.

La manifestació número X del Procés evidencia que protestar ja és rutina a Catalunya, sense fer perdre ni un gram d’entusiasme als milers de persones que omplen el carrer Marina. Les imatges són les habituals: pancartes amb acudits i metàfores repetides; xiulets a l’helicòpter; la parella que un porta la bandera espanyola i l’altra l’estelada; l’aplaudir d’esma, encara que no hagis sentit què diuen els discursos; els discursos autoreferencials, que diuen que ho tornarem a fer sense saber què ni com ni quan, però que queden bé; i la xifra, els 350.000 que, ves, ja deixen fred.

A les vagues del Procés se’ls hi diu aturades de país, en aquesta mania d’aconseguir que cada pas de l’independentisme vagi acompanyat de lèxic propi. Se li diu aturada, però si els que van al passeig de Gràcia s’aturen és perquè alguna cosa es mogui. No saben què, ni quan, ni com, però que es mogui.

És migdia i la L1 està a petar. Telegram, el Google Maps de la postsentència, ha ordenat mobilitzar-se a l’aeroport i un tsunami de gent baixa a la Torrassa, on es connecta amb la L9, entre crits d’independència. Crits que queden en remor de fons cinc parades més enllà, a Bellvitge, on el tsunami arriba amb comptagotes.

El vuit és un número que en la música s’associa al mambo, però la vuitena Diada del Procés fuig d’aquest ritme (ja arribarà amb la sentència) i bascula en altres territoris musicals. El rèquiem és el so que impera de bon matí: una mica pel temps plujós, pel to menor d’Els segadors, per les corones de flors abocades sobre Rafael Casanova i, sobretot, per la desunió i manca d’estratègia política, veritables leitmotivs de la preocupació independentista. Sona un rèquiem per l’independentisme il·lusionat.

A la taula llarga d’aquest gran despatx de la zona alta de Barcelona pràcticament no s’hi cap. La família és nombrosa i hi són gairebé tots. No hi és el pare, Jordi Pujol Soley, president de la Generalitat durant 23anys i referent moral per a un gruix de la població catalana. El que s’hi està cuinant és la seva confessió: el 25 de juliol del 2014, avui fa cinc anys, farà públic que la família té una fortuna oculta a Andorra i originarà un terratrèmol en la política catalana.

Si algú ha demostrat que és capaç de jugar-s’ho tot a una carta amb estratègies aparentment incomprensibles que acaben amb èxit és Pedro Sánchez, l’home que va reconquerir el socialisme des del seu cotxe particular i va guanyar la primera moció de censura de la història quan ningú apostava per ell. La investidura, de moment, compleix la primera part: la seva estratègia sembla incomprensible. Si la segona -acabar amb èxit- també es repeteix només ho dirà el temps.