El 30 d'octubre del 2017, Carles Puigdemont, ja expresident de la Generalitat perquè s'havia aplicat l'article 155 de la Constitució, surt d'Espanya i es dirigeix a Brussel·les, on hi ha el Parlament i la majoria de les institucions que conformen la Unió Europea. S'instal·la a la localitat de Waterloo i es queda allà, dins de l'espai de llibertat, seguretat i justícia que constitueix un dels pilars que sostenen l'entramat democràtic que configura la UE. No ha estat mai un fugitiu.

Ha fet sis anys que Carles Puigdemont, Toni Comín i altres independentistes van decidir sortir del nostre país per acollir-se a l'espai de llibertat, seguretat i justícia que ofereix la Unió Europea a tots els ciutadans. Recentment, Santos Cerdán, el negociador per part del PSOE de l'acord amb Junts, en una entrevista a Eldiario.es va deixar caure que Puigdemont era un exiliat. Repreguntat, va contestar: “No gosaria definir si és un fugat o un exiliat. Perquè un fugat que es pugui passejar per tot Europa, que sigui eurodiputat amb plens drets i que pugui estar a la mateixa frontera d'Espanya, doncs d'aquella manera, no ho sé”. La tesi que no és un fugitiu l'he mantingut des de fa temps sense gaire ressò.

En el seu moment, quan els tres parlamentaris estaven acusats per la comissió d'un delicte de sedició i un altre de malversació de cabals públics, el president de la cambra europea va tramitar la sol·licitud de les autoritats espanyoles per decidir si s'accedia a l'aixecament de la immunitat parlamentària. Es van complir els requisits legals per a la tramitació dels suplicatoris i el Parlament Europeu va acordar per majoria accedir a la petició realitzada per Espanya, obrint així la via per recórrer davant del Tribunal General de la UE, al qual li corresponia la decisió de confirmar o revocar la resolució del Parlament Europeu. Avui hem conegut que el Tribunal General confirma la decisió del Parlament Europeu. Contra aquesta resolució, que afecta drets fonamentals, es pot interposar recurs de cassació davant del Tribunal de Justícia de la UE per vulneració de drets fonamentals.

El conflicte polític català s'ha de dilucidar dins de les vies marcades per la Constitució espanyola, complementada pels principis rectors que estableix el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. L'estat espanyol havia d'afrontar la disputa amb els mecanismes establerts a la mateixa Constitució, que impedeix qualsevol iniciativa que propugni un referèndum unilateral per assolir la independència.

Si acudim a un diccionari de sinònims, ens trobarem que el terme sedició s'equipara a sublevació, rebel·lió, motí, avalot o tumult, entre altres paraules de significat semblant. El delicte de sedició té una llarga tradició legislativa als nostres codis penals, i el vigent també el recull, però com un delicte contra l'ordre públic. Des de la doctrina penal s'han formulat serioses objeccions no només al concepte sinó també a la desproporció de les penes associades.

Sense cap cobertura legal i infringint les formes que cal observar en el procediment contenciós administratiu, la secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem ha admès a tràmit el recurs de reforma plantejat pels partits polítics Vox, Partit Popular i Ciutadans, l'única finalitat dels quals és crear, sense cap fonament legal, un conflicte polític d'imprevisibles i indesitjables conseqüències, per desgastar el govern amb l'ajuda, en aquest cas, ni més ni menys que del Tribunal Suprem. De moment, de manera insòlita i contrària a la normalitat processal, revoca una decisió d'aquesta mateixa sala per la qual, d'acord amb el dret, s'havia rebutjat la legitimació dels partits polítics per impugnar l'exercici del dret de gràcia.

Per abordar les derivades judicials i les conseqüències polítiques que suscita la detenció a Sardenya del Sr. Puigdemont, hem de retrocedir en el temps i situar-nos en el moment en què decideix sortir d'Espanya i establir-se a Bèlgica, país que pertany a l'espai de llibertat, seguretat i justícia de la Unió Europea. A partir d'aquest moment, el jutge instructor que investigava la causa contra els polítics catalans posa en marxa una ordre europea de detenció i entrega dirigida a tots els països que s'han integrat voluntàriament en la decisió marc adoptada pel consell de ministres de Justícia i Interior el 13 de juny del 2002.

El Tribunal de Comptes, amb una o altra denominació, sempre ha estat present en tots els nostres sistemes polítics amb la finalitat de fiscalitzar els comptes dels organismes que treballen amb cabals públics. La Constitució vigent el consagra com a òrgan constitucional, dins del títol dedicat a l’economia i la Hisenda. Al mateix temps, la Constitució permet a les comunitats autònomes crear els seus respectius organismes de fiscalització i control de la despesa pública. A Catalunya, l’Estatut d’Autonomia preveu l’existència d’una Sindicatura de Comptes com a òrgan fiscalitzador prioritari de la gestió econòmica dels comptes i del control d’eficiència de les institucions públiques catalanes, i preveu una relació de cooperació, mitjançant conveni, amb el Tribunal de Comptes.

Molts ciutadans es deuen preguntar el perquè de la confrontació entre el govern central i el Partit Popular que bloqueja, des de fa dos anys, el nomenament dels vocals del Consell General del Poder Judicial. Per entendre-ho hem de retrocedir al temps de la redacció del text constitucional. Els constituents van establir que el Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern de la judicatura i fixa les seves competències. Es compon de 20 vocals dels quals 12 pertanyen a totes les categories judicials en els termes que estableixi una llei orgànica; els 8 restants seran triats per les cambres per una majoria de 3/5 parts entre juristes de reconeguda competència.