Han passat més de cent anys des de la publicació d’aquesta petita meravella anomenada Chéri (1920) i, com si es tractés d’un rellotge construït pel professional més competent de Suïssa, no hi ha res que no hi funcioni: la provocació, la sensualitat, la ironia, la mordacitat, la intel·ligència, la crítica social i la profunditat psicològica de què era capaç la gran Colette (1873-1954). El llibre aguanta no només perquè la història d’amor i passió entre una dona que frega la cinquantena i el fill d’una de les seves amigues, que no en té ni vint-i-cinc, sigui encara poc convencional. Aguanta, sobretot, per les capacitats de l’escriptora francesa: per la perfecció natural dels diàlegs, per la subtilesa de cada gest dels personatges, pel sentit agut de la realitat que demostren cadascuna de les observacions que deixa anar la veu narrativa i per la progressió dels fets, que està estudiada de forma mil·limètrica i que deixa fora de camp moments crucials de l’acció perquè aquesta avanci a tota velocitat i els lectors pateixin tant o més que els amants desbocats.

Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

La teoria de jocs estudia, en una decisió, quina és l’elecció òptima d’un individu quan els costos i els beneficis de cada opció no estan prefixats, sinó que depenen de les eleccions d’altres individus. La novel·la d’Arià Paco, últim premi Llibres Anagrama, es podria definir com la plasmació juganera d’aquesta teoria: un experiment filosòfic i literari que és a la vegada el retrat d’una generació i un tractat sobre les relacions entre els individus que la conformen. Un experiment que li ha sortit francament bé, sobretot tenint en compte la dificultat del repte que s’havia plantejat l’escriptor d’Igualada, que ja havia signat una bona novel·la sobre la seva ciutat: Covarda, vella, tan salvatge. Si allà traçava amb encert i vigor la fi de la joventut i de la forma d’amistat que hi va lligada, aquí el que pretén és escriure la Primera Gran Novel·la sobre un concepte tan relliscós i que ha fet supurar tanta tinta com les Noves Masculinitats.

Aquesta és la darrera novel·la traduïda al català de la guanyadora de l'últim premi Nobel de literatura, l’escriptora sud-coreana Han Kang. Un llibre que es relliga amb tots els de l’autora, però especialment amb Actes humans, perquè també indaga –amb tanta força com delicadesa– en el passat traumàtic de la història coreana. En aquest cas, l’episodi sagnant que batega al fons de tot plegat és una matança que es va produir a l’illa de Jeju, a la zona més septentrional del país, en la qual van morir assassinades més de deu mil persones. Va ser una autèntica barbaritat perpetrada per policies i militars contra un aixecament popular de camperols que rebutjaven la divisió de Corea en dos països. Era el 1948, i alguns historiadors situen aquest episodi com un dels prolegòmens de la Guerra de Corea, que va començar al cap de dos anys. No cal dir que tota la massacre es va produir amb el coneixement de l’exèrcit dels Estats Units, que ja controlava el territori.

Els lectors que va tenir Anna K. cap al 2006 la recorden com un meteorit, una rara avis que tothom va rebre amb un eufòric: “Ja era hora, una cosa diferent!” El 2025, l’any en el qual l’editorial La Segona Perifèria ha decidit recuperar-lo, el panorama de publicacions en català és més variat i ric, el món s’ha girat com un mitjó i la percepció, per força, ha de canviar. L’edició compta amb un parell d’epílegs que contextualitzen tant l’autor com l’obra: Tina Vallès relata amb precisió el Premià de Mar de Martí Rosselló (1953-2010), que també és el seu, i Borja Bagunyà veu en l’obra rastres d’una tradició del grotesc que busca posar en evidència els principis que sostenen la realitat. La novel·la rep tota mena d’elogis. Tot sembla a lloc, doncs.

La publicació d’un llibre com aquest és important: per la veu que representa i pel fons d'allò que explica, que ens toca de molt més a prop del que podria semblar. El text que l’inaugura va ser la pedra filosofal que va transformar la vida de Binyavanga Wainaina (1971-2019), malauradament mort massa jove. No el va escriure pensant a publicar-lo: era la resposta irada, via correu electrònic, d’un escriptor que no podia més de rebre sempre la mateixa petició: “Perdona, podries escriure alguna cosa sobre Àfrica?”. Va ser un text que va córrer com la pólvora de pantalla a pantalla fins que l'autor el va convertir en símbol dels escriptors africans contemporanis i d’una nova manera d’escriure sobre els llocs: Àfrica no és un país, Àfrica no és un desert, Àfrica no és un nen amb la panxa inflada, Àfrica no és un safari de girafes i lleons, etcètera.

El que ha aconseguit Antoni Veciana amb la seva segona novel·la és força prodigiós: el que podria ser només una concatenació de llegendes i contes populars més o menys retocats i disfressats esdevé, gràcies a una malla molt ben travada, una alternança de veus narratives juganera i subtil i una oïda finíssima, un relat que recorda les millors novel·les històriques (penso en la darrera de Maggie O’Farrell, per exemple, sobre la pintora florentina amb el marit terrorífic) o els millors romans medievals, dels quals beu en forma i en fons: benvinguda sigui l’enèsima reformulació del conte del cor menjat, que té desenes de versions repartides per tota l’Edat Mitjana europea i que ara en té una de ben contemporània, delicada i també fosquíssima, que passa a la Barcelona del segle XII. 

Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, que va guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.

Ens pensem que seríem capaços d’identificar i repetir la llista de sentiments que ens assalten al llarg d’una conversa important amb algú proper (ira, sorpresa, culpabilitat, tristesa o estupefacció, per dir-ne només uns quants), però el més probable és que se’ns presentin tots alhora, confosos en un torrent d’aigua poderós, i que l’endemà de la conversa amb prou feines puguem referir-nos-hi de manera vaga. Hi ha gent, psicològicament dotada o preparada, que els pot identificar i anomenar un per un, però no és tothom, i després hi ha encara menys persones que, els hagin viscut o no, tenen el do d’escriure i fer funcionar determinades escenes literàries perquè aquell gavadal de sentiments travessi de dalt a baix els lectors. Aquests són els bons escriptors, i si alguna cosa queda clara llegint Intermezzo, la quarta novel·la de Sally Rooney, és que l’escriptora irlandesa que va ser etiquetada com a fenomen generacional amb l’èxit esclatant de Gent normal pertany al grup selecte dels (molt) bons escriptors. Ja no escriu només per a una generació i ja no es limita al tema de l’amistat: podríem dir que ha madurat, però això revelaria més coses de nosaltres com a lectors amb prejudicis que d’ella, que només ha fet el que ha de fer qualsevol escriptor amb ambició: créixer artísticament entomant reptes cada vegada més difícils.

Hi ha un rastre del cinema del finlandès Aki Kaurismäki en les novel·les de Manuel Baixauli: una brevetat de les escenes i de les frases, una eixutesa en l’expressió dels sentiments, un gust per narrar les vides dels personatges que queden als marges de la societat. Comparteixen les ganes d’aturar la vida en moviment, de donar-li pausa i reflexió, a banda de la recerca d’un sentit estètic que n’ompli la buidor existencial. El cineasta ho fa amb plans llargs i silenciosos i l’escriptor desplega unes estratègies narratives que atrapen el lector com qui pesca al rall: llençant una malla a l’aigua amb tot de ploms que l’enfonsen i que després recupera plena de peixos. Les múltiples trames de la novel·la –fines, subtils, mai de traç gruixut– s’envitricollen a poc a poc però de forma inexorable, fins a configurar aquest rall, ple de sentits i de metàfores que s’il·luminen les unes a les altres i que acaben revelant un dibuix diàfan, traçat a la sorra de platja per un tros de canya que les ones del mar han deixat als peus d’un nen que l’explica amb una llengua neta i transparent i un regust d’arròs al forn.

Les novel·les de Salman Rushdie (Bombai, 1947) l'han convertit en una de les grans figures de la literatura universal, potser en un dels ferms candidats al Nobel, però el seu nom també va lligat a la polèmica que va néixer amb la tristament famosa fàtua que va emetre el règim de l’aiatol·là Khomeini en aquell llunyà 1989 contra els seus Versos satànics, i que li va retornar com el pitjor dels bumerangs en l’intent d’assassinat que va patir l’estiu del 2022, quan es disposava a intervenir en un acte públic a l’estat de Nova York. Aquest fet és la clau de volta de Cuchillo, escrit des de la ratlla que separa la vida de la mort amb totes les ganes de viure que es poden desprendre de la superació d’un episodi així. Ben bé que reprèn el fil allà on l’havia deixat la monumental Joseph Anton, una de les autobiografies d’escriptor més apassionants que es poden llegir: després de més vint anys de vida clandestina, amb comportaments com el d’un refugiat o espia, semblava que la vida als Estats Units li havia comportat la pau definitiva. S’havia enamorat de nou d’una dona, amb qui compartia el que li semblava l’última gran història d’amor de la seva vida i vivia en un estat de llibertat no vigilada gairebé ingenu.

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Quan Caius Deva passeja pels carrers de Novoconstança és com si passegés per una ciutat fantasma, encara que el que ell explica no sigui això, sinó tota una altra història: que treballa de comptable en una empresa de transport, que ha heretat una casa d’un oncle i que als vespres s’entrena al club esportiu Panathlon amb joves de classe alta que hi fan rem o esgrima, entre altres esports “imperials”. Les pàgines d’El martell, una novel·la escrita i publicada durant els anys cinquanta, s’emparenten, per viaranys conscients o inconscients, per esprit du temps o per lectures que no sabem, amb llibres de Georges Perec, de Kafka, de Beckett, de l’existencialisme de Sartre o de Camus, amb el Raskólnikov de Dostoievski, o amb quadres d’una arquitectura inhòspita i neoclàssica com els del pintor surrealista Giorgio de Chirico o d’una atmosfera entre màgica i grotesca com els de Marc Chagall.

La nord-americana Rebecca Makkai, de qui ja havíem llegit amb plaer Els grans optimistes, sobre els inicis de la sida al Chicago dels anys vuitanta, sembla que troba inspiració en els temes que omplen més pàgines i minuts d’informació o que incendien les xarxes socials: segur que alguns dels motors que van posar en marxa aquesta novel·la són el Me Too, la immensa popularitat del gènere del true crime, la suposada política de la cancel·lació o els assassinats als campus universitaris. Però la gràcia és que ho fa amb una enorme habilitat narrativa, desplegant totes les capacitats de la literatura per il·luminar les zones d’ombra. Mitjançant una doble línia temporal, la dels anys noranta i la de l’actualitat, el llibre excel·leix a l’hora de ressaltar les enormes diferències que s’han produït en la nostra manera de mirar tantes coses, però sobretot la relació entre els homes i les dones.

Quin prodigi, quina habilitat, quin repte escriure un llibre com aquest! Inventar-se un dialecte, una llengua viva i a estones incomprensible, una llengua que il·lumina un món nou contra totes les veus que canten la fi del català, la mort de la llengua del carrer, la impossibilitat d’escriure un relat sobre les capes baixes de la societat que sigui “realista” en català. Prou de pessimisme! Sense fer soroll, sense demanar permís, vet aquí que Ferran Grau ha escrit un llibre que quedarà. Hi ha moltes novel·les cada any, però n’hi ha ben poques que ofereixin una perspectiva tan radicalment nova com aquesta.

L’inici de Bambi, el precedent literari de la pel·lícula que tothom coneix, no podria ser més idíl·lic: una mare cabirol i la seva cria tresquen pel bosc en els primers dies de vida del petit, que ha d’aprendre les quatre coses bàsiques per no morir abans de fer-se adult, com ara quines baies pot menjar i quines no, com s’ha de moure camp a través, quins sorolls són amenaces i quins cants joiosos d’ocells, o qui és l’ésser que camina sobre dues potes i que és tan perillós. Tot això es desenvolupa a través d’uns diàlegs entre els dos animals, perquè som dins del gènere de la faula, i també podríem dir que dins d’un bildungsroman clàssic: infantesa, adolescència i maduresa d’un animal que, ho veurem aviat, no difereix gaire de la d’un noi que es va fent gran.

Val la pena llegir un llibre només per les últimes trenta pàgines? Doncs a vegades sí, i Sacrificis d’estiu n’és un exemple claríssim. Si alguna vegada voleu utilitzar l’expressió “final apoteòsic” i que no sigui un lloc comú, podeu fer servir aquest llibre d’exemple. Quin final! I no és res tret de la màniga, sinó que és la conclusió lògica de tot el que l’autor ha estat treballant, plantant delicadament i de forma subtil, dins de la ment del lector, i que li fa esclatar a la cara, com dient: "Ho veus, que ets tu sol qui ha arribat fins aquí?". Com la protagonista, la Marian Rolfe, una noia de Nova York una mica massa obsessionada amb les antiguitats. Ai, quina imprudència!

La petita editorial Cal Carré, fundada a partir de les cendres d’una carnisseria que tenien els pares de l’editora Antònia Carré i Pons, està desenvolupant una tasca meritòria publicant per primera vegada en català clàssics de la talla de La mort del rei Artús, aquesta obra d’autor anònim francès del segle XIII que ha servit de base per a tantes i tantes adaptacions novel·lístiques i cinematogràfiques dels segles XX i XXI: no cal dir que seria impossible que ens fos familiar la imatge d’una mà que surt de l’aigua per capturar una espasa si no haguéssim vist tots la pel·lícula Excalibur. I que tothom té més o menys al cap que hi havia un rei que es deia Artús i uns cavallers que seien al voltant d’una Taula Rodona, encara que sigui per la paròdia que en van fer els Monty Python a Els cavallers de la taula quadrada, amb aquells cocos memorables que imitaven el galop dels cavalls a la recerca d’aventures.

Corren temps precaris: el malestar físic i emocional que provoca el turbocapitalisme i que tan bé van saber diagnosticar pensadors com Mark Fisher o David Graeber havia de florir, tard o d’hora, en forma de literatura. Potser l’autora que més partit li ha trobat ha estat la nord-americana Ottessa Moshfegh, amb el llibre de culte entre la seva generació El meu any de repòs i relaxació, que feia una fotografia perfecta de la influència del sistema econòmic sobre l’estat de salut de la gent que ratlla la trentena. La britànica Lara Williams la segueix de ben a prop, i ja es va fer un nom amb la història de dones conformades que de nit es converteixen en caníbals a Supper Club (en castellà, Las devoradoras, a Blackie Books).

Qui va llegir No me’n recordo de res, el primer volum d’assajos curts sobre absolutament qualsevol cosa que, explicada amb el sentit de l’humor i la intel·ligència de Nora Ephron, es converteix en una bala d’or contra l’avorriment i els llocs comuns, no dubtarà ni cinc minuts a aconseguir un exemplar d'aquesta segona entrega. A banda d’un títol que la traducció catalana fa encara més divertit (enhorabona, Carlota Gurt!), Tinc un coll que fa pena conté exactament el que s'espera d'una periodista, guionista, directora de cinema i escriptora nord-americana, pur producte del Nova York dels vuitanta i els noranta, el que tantes pel·lícules (com les seves) van immortalitzar a les nostres retines. Ah, llavors Nova York semblava el lloc on es podia ser feliç si s’era prou intel·ligent i agut per tenir una columna en un diari o una revista de fama mundial, una feina de guionista per a alguna productora independent o una editora que ens publiqués novel·les agudes i mordaces. Doncs en tot això excel·leix Nora Ephron: en intel·ligència, en autoironia i en tenir moltes ganes d’explicar el costat còmic de les coses, que per explicar-ne el vessant tràgic ja hi ha molts altres escriptors.