Darrere de molts conflictes violents s'amaguen figures sinistres que exerceixen un lideratge pervers i nociu, amb capacitat d'arrossegar grans masses o bé grups més petits però lleials i disposats a matar sota les seves ordres. Al cap i a la fi, són els qui tenen la potestat de legitimar la violència i convertir-la en una cosa acceptable i necessària, de vegades proporcionant ideologies i simbologies excloents i de confrontació, de fàcil acceptació per als seus seguidors, que desenvolupen lligams emocionals amb els líders estimats, en un sistema d'adhesions irreflexives i d'obediències acceptades cap a les persones. Aquest tipus de líders són experts a canalitzar per als seus interessos les emocions dels altres. Hi ha una relació estreta entre els episodis d'odi grupal o de violència col·lectiva amb els lideratges dominants i autocràtics, que van acompanyats d'actituds socials de lleialtat, obediència, submissió o subordinació, que pot ser de forma voluntària i per seducció, no per coerció. Els líders es limiten a activar, estimular i canalitzar aquestes predisposicions més o menys latents i els proporcionen un discurs justificador. Són els que alguns també qualifiquen d'“emprenedors ètnics”, els instigadors de la guerra que, com Netanyahu i el seu ministre supremacista Ben-Gvir, utilitzen els discursos de l'odi per estigmatitzar i “animalitzar” l'adversari, en aquest cas, els palestins.

Tots hem vist ja les constants imatges de milers de persones de Gaza fent cua, o barallant-se, per obtenir una mica de menjar, i també dels nens esquelètics i els primers morts per inanició, prop d'un centenar, en un episodi de fam poques vegades vista en les últimes dècades. I tot per la decisió d'Israel d'impedir l'entrada d'ajuda humanitària a Gaza, amb el propòsit de matar o desplaçar a l’exterior tota la població de Gaza, en una neteja ètnica de manual. Israel ha imposat un bloqueig total a Gaza, restringeix l'entrada d'aliments, obliga a tancar els forns per falta de combustible i practica la gana, és a dir, provocar gana de forma expressa, com a arma de guerra i com a càstig polític cap a tota la població palestina, no a Hamàs.

No crec que puguem tornar al passat sense més ni més, després del que ha passat a Ucraïna, però sí que crec que el que s'està decidint ara a la majoria de països europeus, la Unió Europea i l'OTAN ens distanciarà encara més de Rússia, convertida de forma oficial en el nou i únic enemic al qual cal témer i del qual cal defensar-se de la major manera possible, encara que això de buscar alternatives a aquest temor i disbauxa quedin en un racó.

La situació és realment insòlita, encara que previsible. Els autòcrates tendeixen a entendre's, i Trump i Putin ho són. El menyspreu de Trump cap a Europa i Ucraïna, deixant-les al marge d'unes negociacions amb Rússia, no ens hauria de sorprendre tant, ja que Trump no és un polític guiat per la intel·ligència (la poca que té està infantilitzada), sinó pel que considera els seus interessos particulars, que els extrapola convertint-los en “patris”. El seu pla de pau és deixar les coses com estan, és a dir, deixar que Rússia es quedi amb el territori conquerit, i Ucraïna sense una part del que va ser el seu territori estatal.

Cada dia augmenten les veus que estan demanant obrir una negociació a la guerra d'Ucraïna, encara que sigui al preu de cedir part del territori, i així acabar amb el conflicte armat. A Gaza ja s'està negociant un alto el foc i l'alliberament d'ostatges, encara que en aquest cas, com que es tracta d'una guerra tan asimètrica, no es podrà parlar pròpiament de negociar la pau. La destrucció ha estat massa gran.

Alguna cosa s’està movent a Turquia des de fa un parell de mesos. Hi ha indicis que el Govern turc estaria disposat a negociar amb el grup kurd Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) després de més d'una dècada des de l’últim intent per aconseguir la pau amb aquest grup, quan gairebé es va aconseguir, cosa que hauria posat fi a quaranta anys d'enfrontaments.

A mesura que la població de Gaza ha hagut d'anar desplaçant-se cap al sud de la Franja, la manca d'aliments i les dificultats per al lliurament de l'ajuda humanitària han provocat una greu crisi i una fam només explicable com a estratègia de guerra per part d'Israel. No és el primer exemple, ja que passa en molts conflictes armats. Tot i que és cert que les crisis alimentàries i la lluita pels recursos escassos són font de conflictes, és més evident que les guerres són generadores implacables del deteriorament de la seguretat alimentària. Hi ha, per tant, una vinculació entre els dos fenòmens, la guerra i la fam, per la qual cosa cal dedicar-hi tota l'atenció que es mereix i intentar veure si hi ha causa-efecte i en quina mesura.

La guerra a Gaza ha deixat en un segon pla la guerra que es lliura a Ucraïna, que ja compleix dos anys i no té aspecte de solució negociada. Convé no oblidar-se d'aquest drama que sembla enquistat a escala militar, i per això els enfrontaments poden durar uns anys més. El preu que s'està pagant en vides humanes és enorme (desenes de milers de soldats a tots dos bàndols), a més de la destrucció d'infraestructures i el terror que produeixen els continus bombardejos sobre la població civil.

El concepte d'«et mato perquè ets meva», aplicat al feminicidi i la violència sexual, té també la seva expressió al camp de la geopolítica bèl·lica amb el cas de la guerra d'Ucraïna. En el pensament i la cultura profunda del president Putin, envair Ucraïna es justifica perquè considera aquest país com una cosa pròpia, una extensió de Rússia, que ha vist amenaçada per forces internes i externes. Totes les guerres són inadmissibles i injustificades, sigui quina sigui la seva naturalesa i gènesi, i la d'Ucraïna no n'és una excepció, per la qual cosa no hi ha cap disculpa respecte al desencadenament d'aquesta guerra. Hi ha tot un argumentari per part del Kremlin per justificar el que va qualificar com a “operació especial”. Es dona la paradoxa que moltes de les arrels del conflicte són certes, i no li falten raons a Putin per estar enutjat amb l'OTAN i amb la política ucraïnesa des de finals del 2013, però la llista de greuges, que són reals majoritàriament, mai no s'hauria d'haver traduït en una guerra d'ocupació, que és la manera més estúpida d'afrontar els problemes al causar-ne un de més intensitat que les mateixes arrels. La resposta brutal desdibuixa la naturalesa del conflicte i els seus fonaments.

L'escull principal per començar una negociació de pau a Ucraïna és, sens dubte, el futur estatus dels territoris ocupats per Rússia, que abasten zones de l'est i del sud del país. La situació, a més, no té gaires precedents si mirem el context global, però un repàs a altres ocupacions de territoris d'un país veí potser ens poden ajudar a entendre la complexitat de trobar sortides a la situació que viu Ucraïna.

L'esperat pla de pau de la Xina per a Ucraïna ha resultat ser una mera recopilació del que el govern xinès ha estat dient aquest darrer any, amb elements de la seva tradicional política exterior i de seguretat. Frustrant per als qui esperaven alguna cosa més nova, però tot i així cal considerar els avantatges i les debilitats del pla proposat.

Un any després d'iniciar-se la guerra a Ucraïna, és bo examinar què ha passat i què no s'ha fet. El balanç és sinistre i gens esperançador, ja que no se n'entreveu la fi a curt termini. Cal tenir en consideració diversos punts per reflexionar sobre el passat, el present i el futur.

Trencar les relacions de la ciutat de Barcelona amb l‘Estat d’Israel no és una bona idea. I no ho és, justament, perquè es tracta d’un país amb un conflicte armat. Tampoc seria una bona idea trencar els agermanaments amb ciutat de països conflictius, sigui per guerres o autocràcies. Seria el cas de Sant Petersburg (Rússia), Dubai (Emirats), Esfahan (Iran), Istanbul (Turquia), Tel-Aviv (Israel), Xangai (Xina) o São Paulo (Brasil) en l’època de Bolsonaro. Totes són ciutats agermanades amb Barcelona. Explico el motiu.

La proposta feta per ERC del 50% + 55% en un eventual referèndum d’autodeterminació significa acontentar-se amb obtenir el 27,5% de suport del cens electoral, una cosa poc democràtica que, a més, augmentaria la polarització política ja existent a Catalunya. Cal no oblidar que, segons el darrer sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), dependent de la Generalitat, el vot favorable a la independència era del 33,5% amb quatre opcions a votar.

Fa uns dies va acabar a Polònia la reunió del 29è Consell Ministerial de l'OSCE, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, però sense la presència del ministre d'Exteriors de Rússia, que només hi va tenir veu a través del representant permanent rus a l'organització. L'absència de Lavrov va ser deguda al rebuig del govern polonès a l'entrada del ministre rus, cosa insòlita en uns moments en què, precisament perquè Rússia va envair Ucraïna, una organització com l'OSCE hauria de ser una oportunitat per buscar sortides diplomàtiques a aquesta guerra, impulsant vies de negociació. De cap manera per barrar el pas a un diàleg en què, òbviament, ha de participar Rússia. S'ha fet tot el contrari, a més amb aplaudiments, en un autèntic segrest de les diplomàcies de pau, absents, menyspreades o ofegades des de l'inici de la guerra.

La paròdia de referèndum a l'est d'Ucraïna no només no té validesa jurídica a escala internacional, sinó que també ha estat un frau a l'opinió pública i al sentit comú. Segons la Comissió Electoral Central Russa, van votar gairebé 5 milions de persones als quatre territoris (Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia). Vegem algunes dades per veure si aquesta xifra és creïble o no.

Aquests dies, el Programa Mundial d'Aliments ha confirmat que, a l’Afganistan, una de cada tres persones pateix gana i dos milions de nens estan desnodrits. Des de la presa del poder pels talibans, l'agost del 2021, just ara fa un any, els Estats Units han proporcionat 775 milions de dòlars en assistència humanitària a l'Afganistan, i l'ONU insisteix que calen almenys 4.400 milions de dòlars per abordar les necessitats d'emergència de més de 24 milions d'afganesos, el 60% de la població. Des del 1979 fins al 2019, el país va rebre gairebé 85.000 milions d'ajuda oficial al desenvolupament (AOD). Curiosament, fins a la invasió nord-americana, el país amb prou feines va rebre atenció quant a AOD, mentre que a partir del 2001 va ser un dels països amb més ajuda per habitant i any. La lectura geopolítica és evident.

Davant el nou compromís pres aquests dies que els països de l’OTAN dediquin el 2% del PIB a qüestions militars, crec que convindria tenir en consideració alguns aspectes, abans de prendre decisions estructurals que després serien difícils de revertir. El primer és que la despesa militar real d'Espanya és superior a la que mostren les dades del pressupost del ministeri de Defensa, ja que hi ha partides que estan en altres ministeris o en organismes autònoms. Fins i tot el criteri d'homologació de dades que fa la mateixa OTAN, que situa el pressupost espanyol per al 2022 en 13.136 milions d'euros, un 38,1% superior al pressupost del 2014, i que suposa l'1,01% del PIB previst per a aquest any, també és més elevat que el del ministeri. Elevar-lo al 2%, seguint les dades de l'OTAN, suposaria duplicar el pressupost, 13.000 milions de dòlars anuals més cada any, que, o bé procedirien de nous impostos, o bé es traurien de partides socials ja existents. 

A mesura que passen els mesos, la sensació és que cada cop s'allunya més i més la possibilitat d'encarar una negociació amb possibilitats d'aconseguir, primer, un alto el foc i, després, un acord que sigui viable i posi fi a la guerra. De moment, l'esperança d'assolir avenços militars impedeix a les dues parts arribar a la conclusió que ningú no aconseguirà una victòria militar, que és quan es decideix apostar exclusivament per la via negociadora, no la militar. Com que això pot trigar molts mesos a arribar, ara és el moment de procurar avançar-ho, i només és possible fer-ho amb una bona proposta que, per força, ha de ser realista, i amb la conjunció de múltiples esforços diplomàtics, que han de ser superiors als purament militars.