Ja a finals de novembre es van encendre els llums de Nadal als carrers de les ciutats. És la necessitat de posar claror a la foscor, que ve de lluny en les nostres cultures mediterrànies. Des de temps immemorials, durant el solstici d’hivern se celebrava la Festa del Sol per desitjar que tornés a regnar. En els àpats, els regals i la música es gastaven el que havien pogut estalviar durant l’any. Les nits s’omplien de llum. Era la festa en què la gent que vivia sempre en l’escassetat podia somiar temps millors.

Aquest ha estat un estiu diferent per al Casal dels Infants. Al mes de juliol fèiem públic, en presentar un llibre, el que s’havia anat documentant els darrers anys: som més grans del que crèiem. El nostre origen al barri del Raval es remunta a 1978 i no a 1983, data que teníem en la història. Vàrem néixer en la Transició, gràcies a l’impuls del teixit veïnal que recollia la tradició del barri d’atendre els infants que feien vida al carrer i al suport de joves d’altres indrets de la ciutat.

A l’octubre el govern espanyol va retocar el reglament de la llei d’estrangeria per regularitzar la situació dels joves que, venint com a menors i sense família, quedaven desprotegits a la majoria d’edat. Era una llei que venia de lluny. A finals dels 90 es va detectar l’arribada de molts joves, vinguts sobretot del Marroc, que dormien en descampats de Barcelona. Amb els anys es van trobar algunes solucions. Mentrestant, molts d’ells van ser maltractats quan es va intentar demostrar, amb proves arcaiques (el queixal del seny, la soldadura del canell), que eren majors d'edat per no haver de reconèixer que, per sobre de tot, eren menors i no estrangers, utilitzant nomenclatures despectives. El pitjor va ser quan el canvi de la llei els va deixar a la intempèrie i va començar el seu calvari. Patien el que mai hauríem tolerat per a qualsevol dels “nostres” joves: més de vint anys de maltractament institucional i social.

hi ha vegades que no sabem si el millor és posar-hi una mica d’humor per no desesperar en situacions absurdes. Aquests dies, parlant amb educadores, recordava grans màximes: "Qualsevol cosa que pugui anar malament, anirà malament” (llei de Murphy) i “Res és tan fàcil com sembla” (primer corol·lari de Murphy).

Ara que te n’has anat darrere del Carles Flavià i el Pepe Rubianes no sé on, no oblido quin és el teu Cel: fer una copa als barris nord de Barcelona, els que, amb el Raval, tot Ciutat Vella i Montjuïc, eren casa teva, el braç de la creu totalment desigual a l’altre que va de Pedralbes a Diagonal Mar d’aquesta Barcelona que crucifica “els que no tenen”.

Corre la llegenda que, al Maig Francès, el líder estudiantil Daniel Cohn-Bendit va proclamar: “He après més en una nit a la trinxera que en un curs de filosofia”. No ho he pogut contrastar. Més enllà de la metàfora militarista, ara ens podríem preguntar: ¿aquesta llarga nit del confinament caurà en sac foradat:no en traurem res?

De cop hem après què és la incertesa. La ciència i la tècnica han caigut de l’altar i ens hem refugiat dins un present de malson i amb molts interrogants de cara al futur. Se’ns ha colat el virus i hem entrat en el període de les fragilitats.