L’escriptora croata Dubravka Ugresic (1949-2023) va patir la fi de Iugoslàvia i va exiliar-se per acabar els seus dies als Països Baixos, després d’una vida nòmada exercint la docència en universitats de tot arreu. Un dia, quan ja era una dona madura, un admirador dels seus llibres li va deixar en herència una casa amb jardí no gaire lluny de Zagreb, la seva ciutat. Primer va pensar a renunciar-hi, però l’impost de successions era molt baix i la va acceptar. Hi va anar, va explorar la zona, va posar cortines i, fins i tot, la va compartir amb en Bojan, que havia deixat la seva carrera de jutge per desactivar les moltes mines que encara quedaven a la zona, vestigis de la terrible Guerra dels Balcans.

Si hi ha una queixa compartida per tota la ciutadania, sigui d’esquerres o de dretes, és com pot ser de carregosa la burocràcia –també dita burrocràcia– i fins a quin punt ens embolcalla com els filaments enganxosos d’una teranyina. A la seva darrera novel·la, Oposición, Sara Mesa (Madrid, 1976) es queda descansada sobre aquesta realitat asfixiant, que ens afecta a tots i totes, sense excepció.

Deixeu-me dir per començar que és d’agrair la voluntat de l’editorial Cal Carré de recuperar l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797), lluitadora pels drets de les dones, lletraferida de nivell i mare de Mary Shelley, a qui va dotar de talent similar. Fa dos anys va publicar d’ella Maria o el món contra les dones, on denunciava l’opressió que vivien les dones encarnada en una que gosava fugir del seu marit i era tancada amb pany i clau. Ara ha traduït Mary. Una ficció, on una altra dona fuig, però no hi ha qui la tanqui perquè es fa forta en la rebel·lia.

De cada autor o autora que ens agrada, sempre ens estimem un llibre per sobre de tots els altres. El meu llibre preferit d’Imma Monsó és Un home de paraula, on relata la mort del seu company de vida amb una excel·lència que ja voldrien molts altres llibres. I què té a veure Monsó amb Teresa Ibars (Aitona, 1962), a banda de ser contemporànies i totes dues lleidatanes? Doncs que justament Ibars acaba de publicar un llibre que parla de la mort del seu company, el Xavier, així com d’altres adeus que al llarg dels anys l’han trasbalsat.

Gabriel Ferrater deia que el més elevat d’una literatura era la poesia, però que una literatura no descansa en els seus cims. Sempre he opinat que la base de tota literatura és l'assaig i la capacitat de pensar-nos a nosaltres mateixos, que és a partir de la qual es fa la literatura. Un dels assaigs que recentment més l'ha encertat a l’hora de fer un retrat d’allò que som avui és Sin relato, de l’escriptora i psicoanalista Lola López Mondéjar (1958). Deixeu-vos de tècniques de mindfulness i submergiu-vos en l’apassionant exercici de mirar-vos al mirall de la realitat.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

Les dones que mai hem volgut ser mares difícilment podem entendre el desig –sovint malaltís– d’altres per ser-ho. Se’ns fa estranyíssim que una dona vulgui portar un altre ésser humà a aquest món tan miserable i deixar que la responsabilitat pesi sobre ella fins al final dels seus dies. Però el desig de la maternitat és una evidència, i bona mostra d'aquest fet són, lamentablement, els ventres de lloguer, aquesta barbaritat elevada a l’enèsima potència prova fefaent de la vigència d’un patriarcat que menysprea les dones i les utilitza per als seus fins il·lícits.

Si en un article anterior ja vam tenir oportunitat de parlar de les mares de Virginia Woolf, ara parlarem de les filles. Però no d’unes filles qualssevol, sinó de les autores catalanes que han begut de les seves aigües taumatúrgiques, començant per l’autora del volum, la poeta i traductora Mireia Vida-Conte (Barcelona, 1970). Que no us enganyi la doble signatura, perquè Clara Frisachs és un alter ego inventat, un joc literari que entendreu quan llegiu aquest monument d’admiració a l’escriptora anglesa que és Era Woolf.

Feia temps que en la distància se sentien els renills, des de terres llunyanes avançaven al galop els cavalls del retrocés aixecant una bona polseguera, resposta clara al recent avanç del feminisme. És sabut que no hi ha progrés sense reacció, perquè tot progrés desperta les ires dels guardians de l’immobilisme. Hi ha qui no vol avançar, hi ha qui vol retrocedir. Perquè amb el marc del passat –la subordinació de les dones, el domini del mascle, la roda del capitalisme explotador perfectament engreixada– no cal afrontar nous reptes: la desjerarquització, el desballestament del binarisme, el millor repartiment dels recursos i de les cures, etc. Quedant-nos on érem abans, els que sempre han guanyat continuaran guanyant.

Al MACBA hi ha una nova exposició que no us podeu perdre, no només perquè valgui la pena artísticament –que la val, i molt– sinó perquè és un exemple de llibertat creadora com n'hi ha poques. La mostra es titula Mari Chordà... i moltes altres coses i ja l’ha comentat a l'ARA Antoni Ribas Tur, de manera que no m’hi esplaiaré. Aneu a veure-la, hi serà fins al gener.

Ens va deixar massa aviat i segurament molts projectes només imaginats van marxar amb ella. Però ens va llegar una sòlida obra narrativa i periodística en què el denominador comú és el compromís amb les llibertats i el feminisme. Vaig tenir el goig de reunir alguns dels seus textos feministes a Som una ganga (Comanegra, 2020). Betsabé Garcia, biògrafa de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), ha publicat un altre recull de textos seus, Món hetero, gairebé tots procedents del volum ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980, el mateix any que Adrienne Rich publicava Heterosexualitat obligatòria i existència lesbiana.

“Feministes del món, desuniu-vos!”, exclama Mercè Rius al final d’aquest llibre. Sembla una contradicció, perquè ara mateix si d’alguna cosa s’acusa el feminisme és d’estar dividit. Amb aquesta petició, l’autora convida a la reflexió i al debat. Perquè el cert és que, tot i el soroll dels darrers anys, de debat n'hem tingut ben poc. Aquestes pàgines parteixen de la premissa que el feminisme d’avui repeteix mantres que es compren amb massa facilitat, com ara defensar l’ús del vel a Occident –esdevingut “senyal d’orgull”– mentre als països musulmans és una condemna per a les dones (un “senyal d’humiliació”).

Els relats reunits a Clixés van ser publicats per primer cop l’any 1906 amb el subtítol d’Estudis en prosa. Un segle després els recuperava l’editorial Horsori i ara ens arriben de nou gràcies a l’Editorial Barcino, en edició de Lluïsa Julià. Carme Karr (Barcelona 1865-1943) havia publicat alguns d'aquests textos a la revista Joventut, signats amb el pseudònim de L'Escardot. Una revista que havia donat dues grans escriptores: Víctor Català i Carme Karr. Gran admiradora de l’autora de Solitud, en una carta dirigida a l’empordanesa li deia que havia llegit la història de la Mila amb “fruïció i orgull”. Potser algun ressò d’aquesta història i dels Drames rurals perviu a Clixés. Així, mentre Karr va escollir un títol que evocava la fotografia, anys després Víctor Català retria homenatge al cinema a Un film (3.000 metres).

Sembla que fa només quatre dies que parlem de feminismes en plural, quan, com a moviment, “el feminisme” és la suma d’un munt de passes endavant que resulta impossible d'unificar en un sol full de ruta. Cada text fonamental i cada formulació teòrica ineludible surten d’un lloc i ens duen fins a un altre. Algunes d’aquestes destinacions són coincidents, mentre que n'hi ha d’altres que no. Això és “el feminisme”, una suma d’idees i idearis que han contribuït i contribueixen a reclamar per a les dones la igualtat de drets i d’altres millores en la seva condició.

En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

Cada cop que un nou cas d’abusos sexuals surt a la palestra –com els recents que hem conegut dins el món del cinema, perpetrats pels cineastes Carlos Vermut i Armando Ravelo–, me n’alegro. Sé que m’hauria d’entristir, perquè al darrere hi ha dones que han patit i encara pateixen. Cap a elles va tot el meu suport, com no podia ser d’una altra manera. Però m’alegro, m’alegro que les seves històries s’esbombin –com es van esbombar els abusos de l’Aula de Teatre de Lleida (destapats per l’ARA)–, perquè així la realitat que llegim, sentim i veiem als mitjans de comunicació s’apropa una mica més a la realitat que vivim les dones.

Corria l'any 1970 quan Anna Murià (Barcelona, 1904-Terrassa, 2002) va tornar a Catalunya. En el seu equipatge portava el manuscrit d’una novel·la que havia començat a Mèxic quan a Europa esclatava la Segona Guerra Mundial. Gairebé mig segle després l'editorial feminista La Sal/ Edicions de les Dones la publicava. La novel·la es deia Aquest serà el principi i apareixia sense les primeres gairebé cent pàgines per abaratir l’edició. Ara veu la llum la versió completa gràcies al compromís de D. Sam Abrams, que en el seu dia va rebre la part retallada de mans de l’autora perquè en disposés.

Si ets jove, feminista i amb poca memòria, t'encantarà saber qui ha estat la Colita.

No és massa llarga la llista d’escriptores capaces de dedicar-se amb igual solvència a la ficció i a la no-ficció. Un dels casos més destacats és sense dubte Virginia Woolf, al costat d’altres com Beauvoir, Ozick, Atwood, Sontag, Hustvedt... En especial les que cultiven la crítica literària –feina on fins fa poc no abundaven les dones– es troben davant d’una disjuntiva: com aplicar a la ficció el que han après posant del revés les obres dels altres? Una crítica literària no hauria d’escriure mai una novel·la vulgar, tòpica, que regurgiti lectures. Els crítics tampoc, evidentment.

Hi ha qui pensa que amb la Transició va canviar tot, i de fet va començar a canviar. Però les relacions entre homes i dones, la subordinació de les dones als homes que va caracteritzar els llargs anys del franquisme va ressonar com un malson en moltes llars urbanes i rurals, fins que es va anar diluint progressivament. És un dir, perquè encara trobem dones —i no una ni dues— que viuen amb la sensació que són propietat dels seus marits, que decideixen com vesteixen o amb qui poden sortir al carrer.