Em preocupa veure la desocupació dels joves a Espanya i les seves dificultats per adquirir un habitatge digne. Ara, després de llegir l'excel·lent informe de la fundació Afi Emilio Ontiveros Finances de les llars 2000-2022, passo de la preocupació a la tristesa, amb el sentiment d'haver decebut o potser traït les esperances dels nostres fills. Recordo el sentiment d'orgull en obtenir la meva primera feina i en comprar el meu primer habitatge, i m'afligeix veure que la majoria dels nostres joves no poden considerar res similar abans dels trenta anys.

31.12: Aquestá és l'anotació que haurien de tenir a l'agenda els que planifiquen una jubilació correcta emprant avantatges fiscals. La reducció dels incentius per estalviar a llarg termini ha estat dràstica, passant de 8.000 a 1.500 euros: sens dubte, en els temps la recaptació fiscal ha estat més important que la preocupació per complementar les pensions dels ciutadans. No obstant això, si estàvem estalviant 8.000 euros durant els últims anys i acumulem un capital proper als 100.000 euros, paga la pena examinar detingudament si el nostre pla de pensions s'adapta als nostres objectius de rendibilitat i risc. I això implica fer-se tres preguntes.

No m'agrada ser un nou profeta de l'apocalipsi, però tampoc vull participar en la negació col·lectiva del problema de la inflació. ¿Per què l'espiral inflacionista no constitueix la principal preocupació econòmica d'aquests dies? Em crispa l'entusiasme de la nostra ministra d'Economia, Nadia Calviño, a l'observar una reducció de la inflació prevista. La inflació a l'Eurozona es va disparar a conseqüència de l'increment del preu de l'energia i va assolir el màxim del 10,6% l'octubre passat. Al març s'hauria de situar, segons les projeccions, en el 6,9%. Sens dubte, és una bona notícia.

A principis del 2023 desapareixerà la subvenció de 20 cèntims per litre de gasolina o gasoil. Ja era hora. Es tracta d'una mesura desafortunada que hauria hagut de ser suprimida al juny, tal com estava inicialment previst. Tot i que en omplir el dipòsit tinguem el plaer de veure la factura reduïda, el subsidi al carburant constitueix un perjudici per a la societat per cinc raons.

Des que el segle XIX David Ricardo va exposar el principi d’avantatge comparatiu, els economistes subscriuen la teoria del lliurecanvisme: quan un país s’especialitza en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu i els intercanvia amb els altres, tots hi guanyen. Així, amb la globalització podem tenir unes vambes produïdes a Tailàndia. Amb tot, el món descrit per Ricardo era purament econòmic. Des de llavors hem descobert la importància de les estratègies geopolítiques i de la dependència econòmica. Amb la guerra d’Ucraïna, tots, o gairebé tots, hi perden.

Abordem una qüestió que segur que us sonarà, perquè cada vegada se'n parla més: ¿les criptomonedes són una oportunitat fiable per invertir-hi els estalvis? ¿O són una bombolla que pot esclatar en qualsevol moment i atrapar els que s'hi hagin arriscat? Segur que teniu gent al voltant que ha entrat en aquest món, de vegades fins i tot com un joc. Per això hi dediquem aquest dossier, on analitzem a fons què hi ha darrere del bitcoin i d'altres criptodivises i en parlem amb experts. També donem veu a persones que han començat a invertir-hi els diners i explicarem com són, què hi busquen i quines expectatives tenen. A més, ens hem posat a la pell d'un inversor inexpert, hem comprat amb el mòbil una petita quantitat de tres criptomonedes diferents i relatem com ens ho hem fet i com ens ha anat.

De cop i volta el bitcoin gaudeix d'una aurèola de respectabilitat. Al Chicago Mercantile Exchange es cotitzen futurs sobre aquesta criptomoneda. Al maig la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) admetia les inversions en criptomonedes. Al setembre el Salvador adoptava el bitcoin com a moneda de curs legal. El 19 d'octubre l'organisme regulador nord-americà, la Security Exchange Comission (SEC), va autoritzar el primer fons cotitzat de bitcoins i alguns vehicles d'inversió han començat a invertir en aquest actiu. Pel que sembla, el bitcoin –amb el seu creixement espectacular i malgrat la volatilitat– ha arribat a una fase de maduresa. Aleshores, si volem diversificar hem d'invertir-hi?

Sabíem que Espanya era el país d’Europa més afectat pel covid-19, però esperàvem que l’economia pogués recuperar-se ràpidament. Una expectativa frustrada: el Fons Monetari Internacional ha retallat la seva estimació de creixement d’Espanya al 5,9% per al 2021, quan l’estimació anterior se situava en el 7,2%. De moment, el govern encara manté la seva previsió d’un creixement del 9,8%, i el Banc d’Espanya considera tres escenaris que depenen de l’evolució dels contagis i la disponibilitat de les vacunes, amb un creixement que se situaria en el 8,6%, el 6,8% o el 4,2%. L’FMI estima també que la caiguda del PIB el 2020 va ser de l’11,1%, pitjor que a Itàlia (-9,2%), que ha patit unes condicions similars.

El 18 de juny, Ernst and Young, l’auditor de Wirecard (la companyia de serveis financers i de pagaments) durant l’última dècada, va declarar que no trobava 1.900 milions d’euros que en teoria havien de ser en un dipòsit garantit a les Filipines. Com a bon amant del cinema de Woody Allen, recordo una frase seva sublim: “Crec que el crim val la pena: els horaris són bons i viatges molt”. Malgrat això, inversors i clients han vist evaporar-se els seus diners i que cap dels mecanismes de seguretat ha sigut efectiu. Com pot passar una cosa així? L’escàndol s’assembla a tots els anteriors.

Una crisi sense precedents exigeix mesures sense precedents, i ahir es van concretar. L’emissió d’eurobons solidaris o coronabons havia quedat descartada pels països més rigorosos en la gestió del seu deute públic: Àustria, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia. Argumentaven, amb raó, que corresponia a una subvenció oculta als països de més risc sobirà, com Grècia o Itàlia. No obstant això, la crisi actual requereix una reestructuració completa i permanent de les economies.

Des de la terminologia utilitzada i els militars engalanats al telenotícies fins als missatges de solidaritat, unitat i heroisme, passant pel racionament de màscares, tot fa pensar en episodis bèl·lics. Amb uniforme o sense, en tots els països els governs utilitzen la narrativa de la guerra contra el covid-19. Al mateix temps, la destrucció massiva d’amplis sectors de l’economia, de vegades transitòria i d’altres definitiva, recorda tristament les fotografies de les ciutats alemanyes després de la Segona Guerra Mundial. M’agradaria, doncs, parlar de les claus de la reconstrucció.

L’extensió del programa Ways and Means Facility implica que el tresor públic del Regne Unit podrà finançar-se no només amb l’emissió de deute, sinó també amb préstecs del Banc d’Anglaterra. La mesura és contrària a una ortodòxia forjada en anys de lluita contra la inflació: quan un banc central finança el govern mitjançant la creació monetària, això implica una monetització del deute públic. Amb això augmenta la massa monetària i s’incrementa la inflació.

És natural comparar la crisi del Covid-19 amb la del 2008. Però, tot i que l’impacte pot ser semblant, el seu origen és ben diferent, de manera que les mesures que caldrà adoptar també ho són.

Per a Max Weber, els valors del calvinisme -austeritat, treball, inversió i estalvi- són els pilars de l’esperit capitalista. En la lògica protestant, estalviar és una virtut. Per als espanyols, en canvi, la virtut és comprar l’habitatge habitual. Si més no això és el que reflecteix l’anàlisi del tractament fiscal dels diferents tipus d’inversió.

Si matar el missatger permetia que els nostres avantpassats desfoguessin la seva fúria, la tendència actual és desqualificar l’expert. El lector pensarà en Donald Trump envoltat d’amics i parents propers, aliè a qualsevol opinió informada dels experts. Jo penso en les 62 víctimes de l’epidèmia de xarampió a Samoa. O en el Pakistan, on seria tan fàcil erradicar la poliomelitis si els pares seguissin les indicacions dels experts en lloc de creure que es tracta d’una maquinació de la CIA. Molt més a prop nostre, penso també en Itàlia, quan el Moviment 5 Estrelles, aleshores a l’oposició, advocava per la llibertat dels pares pel que fa a vacunar els seus fills.

Tant a Europa com als Estats Units constatem una tendència a la polarització en l’espai polític. La dreta advoca per Déu, la pàtria i la família, mentre que l’esquerra ho fa per programes de nacionalització i regulació. Ja ningú creu en el mercat. Defensar un mercat competitiu no fa guanyar vots.