La proposta sobre un règim de finançament singular de Catalunya no és una novetat, malgrat que torni a ser d’actualitat de cara a un pacte polític que faciliti la investidura a la presidència de la Generalitat. La proposta actual, formulada en termes molt genèrics i poc precisos, prové del president del Govern de l’Estat, però des de Catalunya és una proposta que fa temps que s’havia plantejat per corregir el dèficit fiscal de Catalunya, especialment abans que la política catalana s’endinsés en el camí de la independència.

Durant els darrers anys s’ha evidenciat que una part important de la societat catalana aspira al fet que Catalunya es converteixi en un estat independent. Aquesta aspiració es fonamenta en una voluntat col·lectiva expressada reiteradament i democràtica per vies socials i polítiques.

Un punt clau de la llei d’amnistia és l’aixecament de les mesures cautelars i deixar sense efecte les ordres de cerca, captura i detenció relacionades amb els processos penals del Procés. La rellevància d’aquesta qüestió s’ha incrementat després de l’anunci fet per Carles Puigdemont de presentar-se a les properes eleccions al Parlament amb l’aspiració de ser investit president de la Generalitat.

L’acord d’investidura té tres eixos fonamentals: l’amnistia, el referèndum sobre el futur polític de Catalunya i la millora de l’autogovern. Com és fàcil deduir, es tracta d’un pacte que bé es pot considerar històric, atesa la situació política existent abans de les eleccions generals celebrades el juliol passat. Des de posicions independentistes radicals no s’estarà d’acord amb donar caràcter històric al pacte, ni es valorarà positivament. Totes les opinions són respectables, però m’inclino per pensar que els independentistes que tenen un mínim sentit de la realitat i són conscients que la política és més prosaica que no pas poètica perceben que aquesta era una ocasió que no s'havia de deixar passar. 

La crisi institucional que ha produït la suspensió de la tramitació a les Corts Generals de la modificació de la LOPJ i de la LOTC només és la punta de l’iceberg d’un problema crònic del sistema constitucional espanyol. La suspensió de la tramitació d’una llei per part del TC s’explica sobretot per la desnaturalització que ha patit la jurisdicció constitucional espanyola a causa de la voluntat dels principals partits polítics d’utilitzar el TC en benefici dels seus interessos. Això no és nou i es deu principalment a la perversa pràctica d’acordar les designacions de magistrats per un sistema de quotes en què el criteri de l’afinitat política dels candidats juga un paper determinant.

El TSJC ha absolt l’expresident Roger Torrent i altres membres de la mesa de l’anterior legislatura del delicte de desobediència al TC. És una excel·lent notícia per als afectats i també per al Parlament com a institució. No fa gaire temps vaig escriure en aquest mateix espai un article titulat "Una mesa perseguida", en el qual explicava el despropòsit que comporta sotmetre la mesa d’un Parlament al tipus penal de desobediència quan la mesa exerceix la seva funció d’admissió a tràmit de les iniciatives que presenten els grups parlamentaris. En les relacions entre els Parlaments i els tribunals constitucionals resulta molt forçat concebre la idea de desobediència, amb conseqüències penals, per la naturalesa política dels Parlaments, així com les funcions que exerceix la jurisdicció constitucional. 

La voluntat que va expressar el president de la Generalitat en el debat de política general de cercar un acord de claredat amb l’Estat ens transporta inevitablement al model que existeix al Canadà per canalitzar les demandes territorials de secessió, el qual s’ha construït a partir de la doctrina establerta pel Tribunal Suprem d’aquell país i la llei federal de l’any 2000, coneguda com a llei de la claredat.

Els sistemes democràtics es fonamenten en la separació de poders. Els poders legislatiu i executiu són poders polítics configurats a partir de la voluntat ciutadana. No és el cas del poder judicial, que és exercit per jutges i magistrats, als quals es garanteix la independència en l’exercici de les seves funcions, però al mateix temps estan obligats a exercir-les de manera imparcial. Aquesta estructura de poders permet entendre la definició que es fa de les democràcies liberals com a estats democràtics i de dret. En aquest context el poder judicial i, si escau, la jurisdicció constitucional controlen l’actuació dels poders polítics perquè actuïn d’acord amb la llei.

El Parlament ha aprovat la llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari, que completa l’actuació normativa iniciada amb el decret llei aprovat pel Govern a finals de maig. És conegut per tothom que aquestes iniciatives s’han aprovat per fer front a la sentència del TSJC del 25 per cent de castellà i molts es pregunten si servirà per evitar la seva execució.

És als Parlaments on s’expressa preferentment el pluralisme polític. Són les institucions fonamentals de la democràcia perquè representen la voluntat popular i això es manifesta en l’expressió de les diferents ideologies polítiques que hi són presents. Aquestes ideologies poden ser de signe contradictori i s’han de poder manifestar per tots els grups representats en un Parlament, amb independència de si conformen la majoria o estan a l'oposició. Les majories tenen la capacitat de decidir, però això no exclou que les minories parlamentàries puguin defensar les seves posicions en els debats.

L’independentisme ha topat constantment amb el Tribunal Constitucional. El Procés va propiciar aquest xoc a nivell institucional, especialment per la voluntat de voler assolir la independència de Catalunya per la via unilateral amb les lleis del referèndum i de transitorietat aprovades el setembre de 2017. Però la confrontació ha continuat a causa d’actuacions posteriors de les autoritats catalanes relacionades amb la defensa del projecte independentista, que també han acabat al TC.

La mesa del Parlament o, millor dit, una part dels seus membres semblen predestinats a ser jutjats per desobediència al Tribunal Constitucional. No és gens normal que això passi en una democràcia. De fet, és una excepció absoluta. En les relacions entre els Parlaments i la justícia constitucional es fa molt estrany aplicar la idea de desobediència, degut a la naturalesa de la institució parlamentària i de les funcions que tenen atribuïdes els tribunals constitucionals. Fins i tot en el cas que un Parlament insisteixi en tornar a aprovar lleis amb contingut igual o molt semblant a d’altres de prèviament declarades inconstitucionals, aquest fet no s’ha vist mai com una desobediència amb possibles conseqüències penals. El delicte de desobediència està pensat per als conflictes entre la jurisdicció ordinària i les autoritats governatives. La seva extensió a les relacions entre els Parlaments i la justícia constitucional és un despropòsit.

Fa pocs dies el català, i en concret el seu ús com a llengua vehicular a l’escola, ha tornat a ser notícia per una decisió del TS sobre l’exigència que el castellà hagi de ser també llengua d’ensenyament a Catalunya en una proporció mínima del 25%. En realitat, no hi ha hagut una nova decisió del TS sobre aquesta qüestió perquè la seva decisió ha estat no admetre un recurs que va interposar la Generalitat contra la sentència del TSJC de 16 de desembre de 2020 en la qual s’estableix aquesta proporció mínima.

El cas Alberto Rodríguez posa en evidència el difícil equilibri que existeix entre la necessitat de garantir el lliure exercici del càrrec parlamentari i els límits o condicionants que poden legítimament interferir en aquest exercici. També ho posa de relleu la controvèrsia que ha generat la notícia d’una futura reforma del reglament del Parlament.

L’intent d’executar l'ordre europea contra Carles Puigdemont posa en evidència, un cop més, un problema greu que afecta el funcionament de les institucions i, de manera especial, la divisió de poders. Una qüestió delicada perquè les democràcies només funcionen bé quan també funcionen els mecanismes de control i equilibri entre els diferents poders, i això s’assumeix com un principi bàsic de capteniment per a tots ells.

La represa de l’activitat política a Catalunya està marcada per la incertesa. Després de les darreres eleccions al Parlament i la formació del govern de coalició, s’ha obert un compàs d’espera pendent del que pot donar de si la taula de diàleg. Tanmateix, ja s’ha fet evident que entre els socis de govern les expectatives no són les mateixes. Sembla que ERC fa confiança en el diàleg per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat, mentre que JxCat es mostra escèptic sobre els resultats de la negociació.

Un dels aspectes més rellevants que condicionaran la negociació política entre Catalunya i l’Estat és el de donar als catalans l'oportunitat de votar sobre el seu futur polític col·lectiu. Per a molts, això significa poder pronunciar-se sobre la independència i penso que és convenient aproximar-se a aquesta qüestió fent un exercici de realisme; és a dir, considerant els obstacles que s'hi poden oposar i veure com es podrien superar.