10 “He fet tres voltes per tot el barri i l’he hagut de deixar aquí”, va ser la resposta d’una respectable senyora interpel·lada per impedir el pas de vianants amb el seu cotxe, aparcat de ple sobre la vorera. Ho deia convençuda de tenir la còmplice comprensió de qualsevol interlocutor que la sentís, solidari amb la seva desgràcia. No sé en quin moment de la nostra història començàrem a assumir amb normalitat que anar en cotxe per i a qualsevol banda és un dret. Supòs que ningú no ho decretà ni hi ha una definició clara ni cap gestor se’n responsabilitza, d’haver-ho aconseguit. Però la pluja prima, el babaí, d’un sistema en què la ciutadania és subsidiària del consum i aquest es prioritza en tots els àmbits, ha calat fins a xopar conscients, inconscients i subconscients individuals i col·lectius. De fet, fins i tot després de diagnosticar la saturació de les nostres ciutats, envaïdes per la golafreria del sector del motor, i de convenir teòricament que les úniques teràpies possibles passen per la progressiva reducció dels espais dedicats al cotxe i per recuperar-los per a la tranquil·la convivència de la ciutadania, continuam amb el dret consuetudinari al cotxe impregnat en l’ADN de tot urbanita de bé. I els governants progressistes, acollonits de contradir votants, parlen d’aparcaments dissuasius com a metàfores d’allò que no s’atreveixen a dir: s’ha acabat el bròquil. Els conservadors, acollonits de contradir també els fabricants, parlen del cotxe elèctric talment no ocupassin el mateix espai, la seva fabricació no contaminàs i consumís recursos, i com si la generació elèctrica fos innòcua. Tots en parlen amb la convicció que seran altres, com més tard millor, els que ho hauran d’afrontar. Passa tu.

]]> Haurem d’esperar per poder definir el grau de masclisme del magistrat que aquests dies jutja els violadors autoanomenats ‘La manada’ pel que varen fer a una al·lota en les festes de Sant Fermí. Qualsevol qualificació ara mateix té el perill de fer-se sobre suspicàcies, intuïcions o, com a molt, indicis. Sabem que ha admès proves que ens escarrufen, com les del detectiu que, contractat per la família d’un dels guarans, ajuntà proves en l’intent de treballar el prejudici que una víctima ho ha de ser sempre i de manera vitalícia. També, que no vol saber de les accions anteriors d’aquesta guarda d’éssers repugnants. Però, fins que no dicti sentència, gaudeix del benefici del dubte: potser no és un altre funcionari encarregat que tot continuï igual, en un ordre conegut i confortable pel poder. Dels que no cal esperar la sentència per fer-ne la definició és d’alguns “comunicadors” espanyols, capbussadors en el dolor d’altri i traficants d’odi que s’han rebolcat, com porcs dins la soll, en la merda que ells mateixos generen. Per molt que esmussi, tothom té dret a una defensa justa, a mentir fins i tot davant del tribunal que el jutja, però els seus jocs legals no poden ser amplificats davant d’un públic que mai no tindrà la possibilitat de gratar, fer preguntes i provocar contradiccions, com tenen els jutges. També cal demanar responsabilitats a l’Exèrcit i a la Guàrdia Civil, que tenien dues d’aquestes bèsties en els seus cossos, tot i que se’ls suposa obligats a controls molt estrictes dels antecedents i conductes d’aquells que, armats, ens han de protegir. Volem garanties que la manca de vocacions no rebaixa les exigències ètiques. I les volem ja.

]]> La universalització de l'escola en el segle XX no va ser producte de la caritat compassiva de les classes dirigents, imbuïdes d'esperit missioner i disposades, per conviccions morals, a perdre l'exclusiva de l'accés al coneixement a favor dels més desfavorits, no. Si se socialitzà l'accés a l'escola fins a fer-la obligatòria va ser per necessitats del sistema productiu, inclosa la d'inocular el somni que l'educació era el motor de l'ascensor social, estímul a la competitivitat i base del pensament econòmic dominant. Que la recerca de l'eficiència econòmica hagi servit per millorar l'accés a la cultura de noves classes és un efecte col·lateral a celebrar, però que mai fou objectiu prioritari. Ara, tampoc. Per això molesta tant l'escola que avantposa els valors ciutadans als coneixements trivials (que serveixen per jugar al Trivial) i declara tenir com a objectiu prioritari la formació de l'esperit crític. Per això l'ataquen els reaccionaris que defensen els seus privilegis, incompatibles amb una societat culta formada per ciutadans lliures. No és vera que els molesta l'adoctrinament –aposten per la religió com a assignatura i la monarquia com a estructura–, el que no poden consentir són generacions que qüestionin l'’statu quo’ en què ara mateix ells destaquen amb la seva mediocritat. Els importa poc que l'actual sistema (econòmic, ecològic, social, polític) s'adreci de cap al col·lapse, perquè ells se'n declaren marmessors, del col·lapse, el qual els garantirà la preeminència i el poder, econòmic i polític. Per això és tan important l'escola: per a uns, per avançar cap a una societat més digna i sostenible; per a altres, per donar noves pàtines al sistema que els garanteix els privilegis.

]]> ho deia ernesto Ekaizer en aquest mateix diari, referint-se a les declaracions de la mesa del Parlament de Catalunya davant del Tribunal Suprem: “L’abjuració de Galileu en el convent de Minerva, Roma, el 1633, sura en l’ambient.” Els inquisidors es feliciten, el planeta Madrid és el centre de l’Univers una altra vegada i ningú amb autoritat moral s’atrevirà a qüestionar-ho en molt temps. Si fos veritat, que els inquisidors creguessin en la conversió espanyola dels catalans que treballen per tenir un estat propi, jo ho deixaria aquí, pensaria que són uns il·luminats i ompliria aquestes retxes d’altres temes. Però no, m’és impossible creure que s’han empassat la confessió i sé del cert que es feliciten de fer por, de coaccionar amb la presó provisional talment un poltre de tortura i d’utilitzar les fiances com els seus ancestres utilitzaren la sal sobre els camps dels condemnats, no per castigar-los, sinó per escalivar els veïns i assegurar la fam a la descendència. Des de les porres de l’1 d’octubre no han espanyolitzat ningú, però n’han acollonit uns quants, i d’això bravegen sadolls de revenja. De tot aquesta foguera purificadora em manca saber com s’imaginen el futur, amb quina mesella resignació pensen que viuran els humiliats mentre ells tornen a bramular “hábleme en cristiano!”, passejant cofois per terreny conquerit, com fins fa poc feren els seus avantpassats. Potser només aspiren al fet que la indiferència a la seva bandera es torni odi, per poder rematar brutalment la jugada. O, potser, també saben que solament és una qüestió de temps que la raó democràtica emergeixi, tímidament, en el taulell internacional perquè “eppur si muove”.

]]> No vull utilitzar els mots franquista i feixista, ni els seus múltiples derivats, perquè no pretenc parlar de la part de la població espanyola que s’hi defineix. M’interessa l’altra, la que s’escarrufa quan els sent bramar odi pels carrers o a les xarxes però penja banderes als balcons i celebra que una jutgessa faci més via que el Tribunal Suprem (aquest qualificatiu res no significa, idò) per enviar a la presó un govern electe. Aquest odi, que encega les raons democràtiques, fins i tot les humanitàries inherents a les religions que diuen professar, no pot créixer per generació espontània: ha d’existir en situació latent, adormit sota una catifa de suposada germanor i convivència. Per això, començ a pensar que no ho hem volgut veure, que ja hi era quan ens deien que no entenien per què parlam en català i que els semblava que només ho fèiem per emprenyar, i ho deien de veres. O que quan el corredor mediterrani no passava pel Mediterrani no era per una visió centrípeta de l’Estat, sinó per la roïna voluntat d’humiliar els productors que no depenien del BOE. O que quan definien com a adoctrinament la integració a través de la immersió lingüística era que ens llançaven a la cara que no podíem fer tothom igual, que podem conviure amb nouvinguts però no des de la igualtat republicana i que l’adscripció a la pàtria ha de ser ètnica, malgrat que no sabem del cert què entenen per pàtria i per ètnia. Tot això ara rebenta i torna a ser el teu veí el que t’alça la veu o et mira amb ràbia. Tota la vida enfotent-me dels vells que en veu baixa et recomanaven callar i ara veig conciutadans i els m’imagín mesquins denunciant-ne d’altres. És el gran fracàs de l’educació, immens i tràgic.

]]> Confés que això és molt nou per mi. Avesat com estava a la lògica de les revoltes en la societat patriarcal, masclista i militar, la lluita per la independència de Catalunya m’obliga a pensar i repensar-me. Les paraules orgull i dignitat assoleixen noves visualitzacions, allunyades de la sang i la testosterona amb què s’imprimiren històricament. Es pot tenir molt d’orgull i mantenir intacta la dignitat i, per exemple, acceptar participar en les eleccions del 21 de desembre, tot i que les convoqui a toc de xiulet i a cop de porra un partit farcit de corruptes i amb representació residual a Catalunya. No hi ha guerrillers volant ponts ni s’alcen trinxeres a la Diagonal. No es compten morts per saber quin és el resultat de la contesa ni es llueixen medalles i monyons en desfilades patrioteres. Només la força de la presència aclaparadora de la voluntat llargament definida. L’estratègia no violenta i la tàctica mal·leable de la constant adaptació a les circumstàncies. Així, cada vegada que Moncloa alça el peu per fer una passa, quan el baixa el terra ha canviat. Convoquen eleccions perquè, ofesos, els republicans no hi vagin, i descobreixen que seran el plebiscit que ratifiqui el resultat de l’1-O. La Fiscalia i el tribunal que substituí el TOP infligeixen un dolor desmesurat als representants dels catalans per tal que previsibles vagues generals i sabotatges facin desistir de la independència un percentatge petit però suficient de catalans d’ordre i la resposta a l’afront del sistema no serà a la hispànica manera. Així, només els quedarà fomentar la violència feixista als carrers que els faci perillosos. Encara són al segle XX, engalavernats i maldestres.

]]> Aquests dies somii tenir fe, aquesta esperança irracional que es diposita en una persona o causa i que t’allibera de passar-la pel sedàs de la raó. Tenir-ne em permetria no empenyorar el meu estat d’ànim a la successió de notícies sobre moviments de difícil comprensió. Però no en tinc i m’he de conformar d’adobar les esperances amb la confiança que res no s’ha deixat a l’atzar, almenys fins ara, i les decisions, per molt personals que s’hagin presentat, mai no han estat preses per una sola persona. Aquesta confiança en el treball col·lectiu és el més a prop de la fe que estic; a més de la comprovació diària i empírica que la 'meseta' no canvia en la seva prepotència ni el superb menyspreu que té per tot allò que és diferent. Però, mentre passeig absort, no abduït, per Palma, la vulgar quotidianitat em retorna empastifada a l’ara i aquí. No sé si visc envoltat de republicans o de monàrquics, de defensors de la llibertat d’adscripció o del determinisme etnicofronterer; del que n’estic segur és de fer-ho amb una quantitat suficient de fracassats socials incapacitats per a la convivència, militants de la llei del més fort que no reconeixen altra forma de relació que la repressió jeràrquica: porcs incívics, en poques paraula. No hi ha servei de neteja que pugui contrarestar tanta estultícia. Fa temps que hem hagut de renunciar a badar despreocupadament pels carrers, obligats com estam a mirar pel terra per culpa dels que minen els carrers de tots amb les defecacions dels seus cans o els seus papers o abandonen el que volen, allà on volen, el dia que volen. Així s’entén millor la necessitat que tenen alguns de reis que els renyin i aquesta por infinita de la llibertat.

]]> El procés per la independència de Catalunya té en el moviment popular, organitzat i pacífic la millor de les ensenyances. Un poc de memòria recent. A les manifestacions del maig del 68, recordades amb melangia per molts dels titafredes actuals, o a les que a l’estat espanyol se succeïren abans i després de la mort del dictador, sacralitzades en l’imaginari col·lectiu dels apologistes de la Transició, el llançament de rajoles i llambordes era la normalitat desorganitzada, mentre que en l’organitzada volaven els còctels molotov. Ja en el segle XXI, a les grans manifestacions contra el G-8 o el G-20, on s’agrupaven els anomenats ‘altermundistes’, la violència, per molt marginal i minoritària que fos, gairebé sempre hi va ser present. De fet, veníem d’on veníem, de l’èpica de violència habitual entrenada en serveis militars obligatoris i herois uniformats amb grans cigars a la boca i una arma a punt a la corretja. És vera que Gandhi i Luther King circulaven en l’ideari de tots els que exigien canvis, però només eren això, referents llunyans que conjunturalment havien pogut actuar així per la coincidència d’estranyes casualitats, i es conegué Thoreau, però mai ningú havia somiat les accions i mobilitzacions que s’han fet a Catalunya sense rompre una paperera, fins i tot sota la brutal agressió d’una policia desfermada. Però no només són les manifestacions, és tota l’organització de resistència activa i pacífica, el convenciment interioritzat per la ciutadania que la no-violència els defineix, tant com les estructures en xarxa on conflueix la tecnologia actual amb el rigor de la complicitat clandestina d’antuvi. Són l’actiu més preuat, i el més molest per al poder de sempre.

]]> Totes les famílies adoctrinam, com ho fan totes les escoles, evidentment. L’educació és escollir a cada segon què i com transmets, fins i tot quan no ets conscient de fer-ho. I l’adoctrinament, segons el diccionari, és “instruir (algú) en alguna cosa” i “fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. La perversió partidista de voler assenyalar els altres com a únics adoctrinadors és això: pur partidisme provocat per una manca d’anàlisi i per la nul·la capacitat d’entendre que hi ha un ‘altres’, tan diferent i amb tants drets com el ‘nosaltres’. Tots, pares i mestres, instruïm i feim entrar en certes doctrines. Creure que la teva és la narració neutral de la història o assegurar que les teves són les muntanyes més importants a recordar, per exemple, és prendre partit. I sí, hi ha uns valors que convenim imprescindibles, resumits en la declaració universal dels drets humans, però cal reconèixer que no basten per articular tota la formació d’una persona. Adoctrinam perquè som exemple, cadascú a la seva manera, i amb l’exemple n’impedim d’altres, o almenys els feim més complicats. Si menjam, pensam, pregam o flastomam, prenem partit, és a dir escollim una part i, evidentment, la transmetem. No som neutrals, de cap manera, i no tenim la veritat absoluta. Aprendre de l’existència de la diversitat ens fa tolerants. Saber que sempre serem els diferents d’algú altre ens arega l’egolatria de fer del nostre petit àmbit el centre del món. Hem perdut molt de temps, diverses generacions sense aprendre a debatre, a argumentar per intentar convèncer, no només vèncer. I ara que l’escola ho intenta, els intolerants la criminalitzen definint-la com a adoctrinadora.

]]> Mentre no se’ns obligui a pensar en veu alta o el Gran Germà de torn no aconsegueixi llegir-nos els pensaments, no hi haurà presos polítics al món, segons la gran argumentació del nacionalisme espanyol en massa. Perquè, aquests dies de vergonya, hem hagut de sentir a estraperlistes ideològics que els presidents de l’ANC i d’Òmnium no són a la presó per les seves idees sinó per haver actuat en contra de les lleis. Jo sí tinc present per què entraren a la presó tots els pacífics antifranquistes que haurien d’enorgullir aquells que se’n diuen hereus. Per militar, reunir-se, escriure, imprimir, xerrar, debatre, cridar, repartir, manifestar-se, guixar parets... Per tot això i no per les seves idees perseguiren, detingueren, torturaren, insultaren, assassinaren, atemoriren, humiliaren, requisaren, exiliaren, violaren, robaren fills, enterraren a cunetes... els que no complien les lleis, les ordres de jutges benestants i millor pensants. Queda clar, navegants en la indefinició, acomodats panxacontents que saludàreu revolucions llunyanes, incorporàreu als vostres somnis de guerrilla de saló noms tan exòtics com Molotov i Kalashnikov i cantàreu 'La Marsellesa' sense tacar-vos els Armani amb els esquits de la guillotina? O és que entre tanta dieta i moqueta heu oblidat això tan bàsic pel qual patiren aquells que ens han fet avançar com a societat? Ja n’hi ha prou. És lícit voler que tot continuï igual –en el vostre cas, a més, és comprensible–, però no es pot manipular el llenguatge: sí, a l’Europa del segle XXI hi ha presos polítics perquè s’atreviren a fer possibles els canvis sense violència. Que la lletra entri amb sang és difícil; que les porres capgirin el diccionari, impossible.

]]> Emma Young escrigué en el seu reportatge sobre la joventut a Islàndia del passat 7 d’octubre a 'El País': “El percentatge de joves d’entre 15 i 16 anys que havien agafat una gatera el mes anterior es va desplomar del 42% el 1998 al 5% el 2016. El percentatge dels que havien consumit cànnabis alguna vegada ha passat del 17 al 7%, i el de fumadors diaris de cigarrets ha caigut del 23% a només el 3%”. Només aquest paràgraf ja hauria de ser motiu perquè les xarxes socials l’haguessin repetit viralment. Segurament tenim molts focus per centrar-hi l’atenció aquests dies, però cap de tan transversal com la formació de la joventut. Perquè les addiccions que erosionen els fonaments de la nostra societat no són un problema fugisser, amb data de caducitat, que desapareix amb els grans de la cara una vegada superada l’adolescència. Al contrari, són conseqüència d’un model de societat que ens estressa a la vegada que monetaritza les alternatives per alliberar l’estrès; així com la causa de l’individualisme i de la majoria de disfuncions que fan impossible la cohesió social. A Islàndia s’han obert centres esportius i culturals els vespres, s’ha exigit la participació i el compromís dels pares per a les restriccions en l’accés a l’alcohol i al tabac, s’ha decretat la limitació dels horaris de sortida dels joves d’entre 13 i 16 anys i constantment s’analitzen les seves percepcions i se’n revisen les actuacions que serveixen per construir una societat més digna. Les dades són radicals i generen enveja. Sobre compromisos tan amplis és on es poden construir ciutadanies més justes i, per tant, més dignes. Convendria tenir-ho present, ara que tant parlam de fer un país nou.

]]> Ja tenim la seu plena d’ous, pensen els que no pensen. Ja els hem enganyat una altra vegada, pensen els que creuen que els altres no pensen. Qui dies passa anys empeny, sospiren tots els que no volen saber què pensen els que s’ho han pensat tant que hi posaren el cos per protegir unes urnes en què cabien totes les il·lusions mentre la Constitució espanyola quedava fora a cop de porra. La brillant jugada que es feliciten d’haver fet el PP i el PSOE, d’anunciar l’obertura d’un període de reflexió protoconstituent, és tot això i només això a la vegada. Si no fos un article en horari infantil, duria a aquestes línies la frase més famosa de Mr. Wolf a 'Pulp Fiction', però no cal: tots teniu al cap l’escena i us la imaginau amb un Rajoy i un Sánchez entusiasmats d’haver fet un ou de dos vermells. Creuen que ningú es demanarà com un nou text constitucional reconeixerà el finançament que Susana Díaz ha deixat clar que no pot reconèixer o ampliarà les competències educatives que Méndez de Vigo qualifica d’excessives, per posar només dues excrescències tipus. Felicitant-se d’haver construït una narració que només s’han cregut ells i els que caninament els creuen, no entenen com fora del seu redol la informació flueix a la recerca de l’objectivitat, no de la trinxera. Per això, viuen en el convenciment que, en aquest moment de dubte, si són molt solemnes en l’emissió del discurs, cada receptor entendrà el que espera entendre: que la nova Constitució taparà tant el bony, dels que demanen homogeneïtzació i centralisme, com el forat, dels que anhelen més sobiranies. Necessitaran qualque cosa més que policies per fer tornar les pors i els silencis que amagaren la realitat tants d’anys.

]]> A Espanya, en aquests moments, hi ha tres tipus de manifestacions: les dels que volen la independència de Catalunya o almenys que sigui legalment possible, les dels que volen mantenir la unitat com a valor suprem i les dels que demanen diàleg, que en ‘parlem’ serenament. Milions de persones al carrer, especialment a Catalunya però no només allà, reivindiquen la independència, unes vegades amb serenor i d’altres amb alegria. Els que s’han definit sota el lema ‘Parlem’ també han omplert places amb la seva demanda convertida en prec. Però és quan surten els unionistes que hi ha marro. No cometré la injustícia d’assimilar la violència a la voluntat de mantenir la integritat territorial de l’Espanya actual, malgrat les porres dels policies a Catalunya i l’agressió a la paradeta de l’ASM a Palma o a uns ciutadans davant la porta de l’ANC de Barcelona. Però l’empirisme palesa que només hi ha violència a les seves manifestacions i que fins i tot amb ells els lemes deixen de ser festius, reflexius o reivindicatius per convertir-se en agressives consignes que demanen eliminar l’altre (‘ellos’ del crit “¡a por ellos!”). Són minoria, segur, però genèticament franquistes, malgrat que al segle XXI les càmeres de vídeo no es poden combatre amb les eines de l’“alzamiento nacional”, almenys a l’Europa que amb hipocresia es vol reconèixer com a epicentre de la civilització. Però no ho tenen en compte ni els responsables de la violència institucional ni els irresponsables que s’afuen sols. I així com perden la narració, per molta postveritat que hi posin els mèdia d’obediència castellana, incrementen les amenaces. Si els partidaris del dret a decidir mantenen el cap fred, perdran els que només saben vèncer.

]]> Hi ha gent que té por dels canvis, del que defuig de l’àmbit del que és conegut i s’endinsa en el dubte i la incertesa, i aquest temor la paralitza i incapacita fins i tot per plantejar-los. N’hi ha d’altres que també tenen por d’allò desconegut i el plantejament de canvis els provoca guspires als ulls, sequera a la gola i papalloneig a l’estómac, però s’hi llancen convençuts que sense un mínim de risc no es viu, només és possible sobreviure. Potser no és veritat, no en tinc ni idea, i dins l’immobilisme s’està molt bé, sempre que no s’hagin plantejat mai la possibilitat de canvi i encetat el dubte d’una possible transformació de la confortable quotidianitat. Ho veim en els debats, televisats o de sobretaula, arran de la independència de Catalunya. En aquests espais, aquests estereotips es reprodueixen amb tota la riquesa de la diversitat que ens fa diferents, però no tant, i cadascú amaga les seves pors rere un enfilall d’incerteses convertides en desig. Desig que tot canviï o que quedi igual, però desig. En aquests dies de múltiples missatges, ocurrències i mentides, les xarxes socials han servit per vessar-los, tot cercant fer por o eludir-la. Una piulada d’Albert Garcia –no el conec de res– resumia a la perfecció el que sent una part molt important de la ciutadania catalana: “Mir cap endavant i no veig gaire clar cap on anam. Acollona. Però llavors mir cap endarrere i veig de què fugim. Encoratja”. N’hi ha que creim que palesar els dubtes i els temors, compartir-los sense empegueir-se, ens fa més humans que mantenir la imatge d’una certesa que no existeix més que en el dogma. I ara, en aquest moment d’incerteses, es necessiten totes les esperances i pocs dogmes.

]]> Avui és el dia i, si no ha tremolat res més des que he entregat aquestes línies, la suposada majoria d’esquerres de l’estat espanyol no s’haurà manifestat amb veu nítida, almenys en allò que és tan clar com el tancament de webs o la negativa de Correus a enviar la revista d’Òmnium, per posar deures democràtics senzills. Cert que diversos col·lectius han sortit al carrer, fent coincidir la demanda catalana amb la reivindicació republicana, entesa com quelcom més que acabar la monarquia. Però han estat pocs, molt pocs. El tremolós equilibri del PSOE, amb irades sacsejades a Andalusia, és la demostració palpable que l’estratègia del PP, d’agitar la catalanofòbia per extreure rendiment electoral, ha arrelat en una societat que es vol testosterònica i poc reflexiva, capaç d’enviar els seus policies a Catalunya talment tropes d’alliberament de l’invasor. Junts, PP i PSOE, a més d’una part de l’esquerra històrica hereva del Partit Comunista, han decidit cremar els ponts, incapaços de fer una oferta raonable als catalans per por de perdre suports a la resta de l’Estat. Des de l’excitació de l’autoritarisme, que fan els de Rajoy, a l’anàlisi imaginària d’una abduïda ciutadania mobilitzada per tapar les vergonyes del clan Pujol, que protegeix l’esquerra d’afrontar el repte, la narració espanyola sorprèn pel seu simplisme i poc interès per conèixer la polièdrica realitat de Catalunya. Mentrestant, una gernació de totes les edats, ideologies, procedències, formació i classe social ha decidit que avui toca sentir-se lliure, que és sentir-se ciutadà, i gaudir-ne. Demà? Sigui el que sigui, no serà igual, perquè molts hauran tastat la droga de l’empoderament, la dignitat de la ciutadania.

]]> El món del turisme ha tingut una setmana molt productiva, pel que fa a les notícies. De la inauguració oficial del Palau de Congressos a l’acord per l’increment salarial, tot passant per la Nit del Turisme, casualment realitzada en el mateix palau (s’omple d’actes no congressuals que abans se celebraven a diferents locals). La insignificança del poder polític quedà palesa en les paraules del patriarca dels Escarrer, convençut que pot renyar el poder polític autonòmic des de l’absoluta impunitat, com sempre ha fet, i fer-ho des de l’escenari d’un espai que hem pagat entre tots perquè ell n’extregui benefici. Tot plegat, humiliant per al Govern i l’Ajuntament de Palma, reduïts a ‘pagafantas’ dels capricis d’un sector que exigí la infraestructura i, sense cap mirament, s’esborrà de la corresponsabilitat de finançar-la. Quan repeteixen que tots vivim del turisme, volen dir que tots som empleats seus, i com a tals tracten presidents, consellers i batles. Això sí, almenys han convingut a augmentar sous per sobre de l’IPC, per tal de recuperar una mínima part del que s’ha perdut amb la devaluació salarial que els ha permès mantenir els beneficis i augmentar la competitivitat en temps de crisi. Entendridor. Però mirem-ho amb optimisme: la lluita de cambreres de pisos i els advertiments sindicals han fet possible signar un bon conveni amb una patronal mancada del reconeixement social que bravejades com les d’Escarrer no els aportarà. De la Nit del Turisme i dels intents governamentals per millorar la percepció social d’aquesta activitat, basta remetre’ns al principi d’aquest article per entendre que, amb exemplars com els líders naturals dels hotelers, qualsevol màrqueting fracassa, i fracassarà.

]]> Perquè ho hem viscut, i no fa gaire, no m’imagín com Rajoy i els seus patriotes esperen que la Guàrdia Civil pugui tornar a entrar amigable en un bar de qualsevol poble de Catalunya, per exemple. Perquè no els han duit per apaivagar una revolta d’antisistema radicals ni a protegir la població de cap amenaça, no. Hi han anat per humiliar una part de la població, de realitats molt diverses. Un grup heterogeni que l’altra part de la societat, tot i dissentir, no odia, i no pot gaudir de la seva humiliació. Sembla que ens costarà saber quants n’hi ha que volen ser espanyols, encara, però no és gaire difícil afirmar que pocs, poquíssims a Catalunya, no se sentiran humiliats per l’excessiva demostració de força; bruta, hi afegesc. De res serveixen els debats sobre els errors tàctics o estratègics d’uns i d’altres; ara parlam de sentiments, no d’idees. I molt curt s’ha de ser per posar les idees rere aquests armaris amb ulleres de sol i pinta de mercenaris –o dels mercenaris que ens han mostrat les pel·lícules, que són tots els que jo he vist–. Han mostrat la seva superioritat sense estalviar recursos, i encara no han acabat. Quan ho facin, quan se’n vagin, perquè se n’aniran, deixaran un solc de retrets i rancúnies que costarà generacions tapar. És per això, perquè ho sabem tant com ells ho saben, que a vegades pens que viuen en el convenciment que volen guanyar Espanya perquè Catalunya la donen per perduda. I em sembla oiós. Altres vegades pens que no és possible i que s’han cregut les seves pròpies mentides sobre un poble d’éssers inferiors, capaços de ser abduïts, ara per uns polítics que demanen independència, demà per ells que se’n definiran salvadors. Perillosos inútils.

]]> Podem fer d’ofesos hipòcrites i criticar que la Nit de l’Art de Palma és un mercat de vanitats mel·líflues, pròpies d’una festa de polls entrats en costura i més preocupats perquè et vegin que per veure. Però fer aquest discurs d’immaculats exquisits no és ni original perquè, després de 20 edicions d’aquest gran acte social, queda sobradament palès que no pretén ser altra cosa i que, quan ho pretén, ho fa en petit comitè allunyat dels focus, com és el cas de les prèvies exclusives per a grans col·leccionistes i altres vips. Crítiques a part, el model funciona, i amb èxit. I no s’albira que necessiti reinventar-se –paraula pròpia d’aquest ambient– per garantir la seva continuïtat. Si no pretén ser altra cosa i el segment de població que s’agrada part d’ella no minva ni s’extingeix, per què hauria de canviar? Basti dir que hi ha doblers públics pel mig per exigir anar sempre més enllà, almenys pel que fa a la incidència social. Amb els doblers de tots s’ha de tenir vocació universal, d’abastir més gent i més diversa cada vegada. I això ni és fàcil ni té resultats a curt termini, però cal exigir-ne el plantejament immediat. Per què uns governants que s’omplen la boca de la importància de l’ensenyament no aprofiten la predisposició del món expositiu per fer el Dia de l’Art, la versió infantil i didàctica de la Nit? Acostar l’art als escolars és socialitzar-lo de veritat. Està bé això de lluentons i cava amb excusa artística, però imaginau el poder de canvi que tindrien llepolies i Pep Lemon com a estímul i no reclam. Reclam, perquè en el Dia de l’Art no hi podria haver passeig indolent i de passarel·la perquè serien necessaris guions participatius. Ho intentam?

]]> Aquests dies, amorrat a les diferents pantalles de les andròmines que ens aporten informació, m’he fixat especialment en la gent que es mobilitza a favor del referèndum. Amb els ulls, faig un escàner ràpid a la recerca d’informació visual, d’aquella que les fotografies ens aporten silenciosament. I em fix en l’edat, aquesta variable que tant serveix en anàlisi sociològica i que tant compta a l’hora de les eleccions. Si el discurs dels professionals del menyspreu tingués una mínima base empírica, la majoria dels mobilitzats haurien de ser joves enganyats per l’escola catalanitzadora i burgesos a la recerca d’amagar les seves complicitats amb el 3%. Podeu comprovar fàcilment que no, que la munió de ciutadans que agiten estelades, llueixen camisetes reivindicatives o ofereixen flors als guàrdies civils que cerquen paperetes amb fruïció tenen procedències diverses i, sobretot, edats molt diferents. Sense voler, cerc els meus –digau-me corporatiu però segur que tots feis el mateix–, ciutadans de classe mitjana al voltant de la teòrica jubilació, i els imagín a les acaballes de Franco i al principi de l’actual període constitucional, quan es parlava de política i d’esperança amb el mateix entusiasme per canviar. De la primera, se’n sabia poc; de la segona, se’n tenia molta. I els pens en el temps que ha passat, en aquests anys que han convertit en avui el demà que s’imaginaren ahir, i que veuen com la corrupció ha capbussat els somnis en una soll de porcs i els policies perden el color i guanyen grisor. Pensaren haver fet un ou de dos vermells i han descobert que feren els ous en terra. I tornen a tenir esperança, i s’abracen als fills i als nets perquè se saben molts i volen compartir-la.

]]> Un breu article, quasi una nota, de Quim Curbet en el seu deliciós blog m’ha aportat la millor imatge, la més acurada metàfora del que està passant. Basta llegir “Un semàfor en vermell pot tardar uns minuts a posar-se verd, però a mesura que passa el temps i no canvia al color de l’esperança ens comencem a impacientar. I si s’ha espatllat? Poden passar un grapat de minuts, però finalment decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat” per veure-t’hi retratat. Poca gent s’empassa els semàfors vermells d’habitud. Uns per respecte a les normes, d’altres per por de les conseqüències, la majoria s’espera com és i pot: amb resignada impaciència, mirant a cada segon si torna verd; amb dispersa paciència, descentrant el focus d’atenció en centenars d’imperceptibles variables; amb somiadora absència, deixant que el cap se’n vagi lluny. Però, més tard o més d’hora, tots acabarien guaitant a costat i costat, atalaiant per si s’acosten policies o altres vehicles, per tal de transgredir el mandat. Que vingui un agent de l’autoritat a explicar-te que no, que s’ha d’esperar que la disfunció s’arregli, fa rialles. Si, a més, et proposa, des del cotxe estant, telefonar a l’ajuntament per denunciar la pana, l’esclafit ha de fer tremolar els vidres. Entre singlots i rialles, que no se us acudeixi replicar que telefonar mentre se circula també està penat, perquè llavors us poden acompanyar al quarter de policia o al bar, a brufar que us heu fet còmplices per tal de superar el ridícul. I així estam, de ridícul a ridícul, a punt d’acabar tots als quarter. Perquè sentit de l’humor, no en tenen.

]]>