La tortura és la destrucció intencional d'un ésser humà en mans d'un altre. Els mètodes utilitzats per infligir gran dolor i sofriment varien, però tots tenen el mateix objectiu: trencar la víctima, destruir-la com a persona i negar la seva condició humana.

Avui és Sant Joan i, com cada any, ahir a la nit vaig rebre una pila de missatges que brindaven amb mi per l’estiu que comença. Per alguna raó, aquest títol (d’una novel·la meva publicada el 2013) va fer diana entre els lectors que comparteixen aquesta debilitat per la nit de Sant Joan.

Quan felicito algú pel seu aniversari i respon “en vida teva!” o “en vida vostra!” sento una petita esgarrifança de satisfacció, una petita escalfor. Satisfacció i nostàlgia i confort i alegria. Mireu si és fàcil fer-me feliç amb una expressió tan breu. Tot això em passa perquè el meu pare fa tants anys que és mort que ha quedat cosificat a la meva memòria en una col·lecció de gestos menuts, de paraules senzilles però que s’estan perdent, com ara aquesta resposta: "en vida teva", que vol dir tantes coses. Vol dir que els anys que compleixes i els que et queden al davant els vols viure acompanyat d’aquella persona que et felicita.

Diumenge que ve s’ha convocat a Palma una manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida”, que començarà a la plaça d’Espanya i acabarà al parc de la Mar. La mobilització s’organitza de forma coordinada amb altres territoris del sud d’Europa que pateixen la turistificació, com ara Lisboa, Nàpols i Barcelona.

Balzac deia que l’amor no és només un sentiment, també és un art. Stendhal deia que la persona que no ha viscut una gran passió desconeix la meitat més bonica de la vida. Oscar Wilde deia que hauríem d’estar sempre enamorats. Per això no ens hauríem de casar mai. 

Si hi ha una cosa que envejo és l’escena d’una mare o d’un pare en el moment de despertar el seu nadó. De fet, crec que podria centrar en aquest moment el gran canvi que vaig viure pel fet de ser mare: despertar-me (amb mal de cap o sense, amb ressaca o sense, havent dormit bé o malament, en un dia clar o en un dia rúfol) amb alegria. Mentre els meus fills van ser petits, tots els despertars eren magnífics. Anava –quasi corria– a la seva habitació, contemplava el seu son en silenci, gaudint d’aquella sensació de pau absoluta que no he trobat mai enlloc més, i després em lliurava a la meravellosa tasca de despertar-los: tocar la pell suau i tèbia, posar la mà damunt del pit per notar el puja i baixa de la respiració, repassar amb un dit el perfil dolcíssim i deixar anar un bon dia amb una veu que no sé d’on em naixia i que mai més he tornat a recuperar.

Créixer sense l’amor maternal és una ferida que, com tots sabem, deixa un senyal per sempre. Se n’han ocupat a bastament la literatura i l’audiovisual, i la casualitat ha volgut que, en els mateixos dies, m’hi hagi aproximat des de dues perspectives diferents i complementàries.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

A casa hem rebut una notícia que ens ha trasbalsat. El fill d’un vell amic ens escrivia per explicar-nos que l’Alzheimer del seu pare havia evolucionat molt ràpidament i que estava arribant al final. Dit això, ens explicava que el seu pare –un home vital i responsable– quan va rebre el diagnòstic va voler fer un document de voluntats anticipades on deia com volia viure i, en el cas que no es donessin les condicions, com volia morir. 

Primer m'adono que no tinc internet. Ni wifi ni llum. La reacció espontània és agafar el mòbil per mirar de trobar alguna informació i saber si l'incident afecta el meu carrer o tota la ciutat.

Demà és Sant Jordi. D'ençà que tinc memòria, el vint-i-tres d’abril ha estat un dels dies importants de l’any per a mi. N’he viscut de tots colors, però, quan era joveneta i simplement era una diada bonica, no em podia imaginar fins a quin punt acabaria essent també fonamental a la meva vida.

Carla Simón, la cineasta que va fer història en guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català, Alcarràs, ha aconseguit ara contra tot pronòstic una nova fita: la seva cinta Romeria ha estat seleccionada per competir a la secció oficial del Festival de Canes.

La intel·ligència artificial i tot el que se’n pot arribar a derivar és una tema que m’inquieta. Em fa una mica d’angúnia reconèixer-ho, perquè em fa sentir gran i desplaçada. Encara recordo quan vaig fer els primers cursets per introduir-me al món d’internet i els cercadors, i sovint vaig tenir aquesta mateixa sensació.

Llegeixo que la pastisseria L’Estrella, la més antiga de Barcelona, després d’uns mesos tancada, podrà celebrar els seus dos-cents anys vida en funcionament. És una notícia excepcional, enmig de l’allau d’informacions sobre negocis tradicionals que tanquen per manca de relleu generacional, oficis que es perden, patrimoni arquitectònic que es deteriora, barris sencers que perden la seva personalitat. Una gran notícia.

En aquestes dues últimes setmanes he perdut el compte de les vegades que he sentit la pregunta: però com s’ho fan els que viuen en països on habitualment fa mal temps? Per “fer mal temps” nosaltres, els mediterranis, entenem ploure, cels grisos, vent desagradós, dies rúfols.

Molts de vosaltres, que m’esteu llegint, ja deveu haver llegit la crítica de la Mònica Planas en aquest mateix diari que adverteix del cop de puny a l’estómac que fa sentir la sèrie Adolescencia, que cal trobar a Netflix barrejada, gairebé diria que amagada, entre altres productes menors.

"Ses coses no són fàcils per ningú, dins d’aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu", canta Antònia Font. Quin do que té Joan Miquel Oliver per crear imatges, per suggerir estats d’ànims i per jugar amb les paraules! Em resulta difícil trobar una definició de la vida més sintètica i ajustada que aquest iglú tan ple de finals.

Cap a la meitat del segle XX, i quan ella ja arribava a la cinquantena, l’escriptora May Sarton va comprar una casa de camp atrotinada –datava del segle XVIII– al poble de Nelson, a New Hampshire. Aquesta decisió, per insòlita i valenta, i totes les vivències que se’n van derivar, és el material literari que va fer servir per escriure Desig d’arrels, un llibre que ara ens arriba en català, gràcies a la traducció de Núria Parés que publica Amsterdam.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

Que una llibreria celebri el mig segle sempre és motiu de celebració. Per això aquest dimecres la Documenta era plena de gom a gom. Però sense menystenir aquest motiu, puc assegurar que n’hi havia un altre que va convèncer molta gent d’acostar-s’hi, malgrat que la tarda plujosa convidava poc a sortir de casa.