Totes les històries de vampirs són històries d'amor. Això és perquè l'amor està fet de sang viva i mai no mor, encara que a algú li trenquin el cor amb una estaca. Perquè, en tal cas, tot i que sembla que finalment s'ha mort, resulta que al cap de quatre dies s'estrena una altra pel·lícula del mateix. Amb la novel·la de la novaiorquesa Sara Gran Acércate (La Biblioteca de Carfax, 2023) descobrim que les històries de possessions demoníaques també estan dominades per l'amor.

Les memòries del dibuixant J.L. Martín (Desmemorias de una revista satírica, Libros Cúpula, 2023) expliquen tota la història del mític setmanari (ara mensual) El Jueves. Això, que no és poca cosa, es converteix en molt més encara: la història d'una Barcelona que avui sembla desapareguda i que, potser, sempre hi torna.

Fa unes setmanes es va celebrar el Gutter Fest a Can Batlló, a Barcelona, que és el Woodstock de l'autoedició. També hi va haver fang i pluja, els quals són el poder i la glòria de tot esdeveniment independent. L'autoedició és com el budisme beatnik o el sufisme de Franco Battiato, una via d'autoconeixement per a moderns. En un festival tan gran, i davant d'una allau d'autoedicions, on es pot dir que no n'hi ha cap ni una d'exempta d'interès, tothom es troba tota l'estona una mica perdut i atabalat.

Van ser les dones, i no els homes, les primeres a enregistrar el blues. I amb els seus discs de pissarra, són les dones les qui van crear aquest mercat musical. També tocaven elles els instruments (el piano, la guitarra, el banjo, la corneta, el trombó, la percussió...), i així mateix van formar part de les primeres orquestres de jazz. Algunes reeixien com a artistes, i moltes d'altres mantenien les seves famílies fent de minyones. Les dones eren les transmissores familiars de les cançons, dels balls, de les tradicions i de tot el que ara anomenem blues. Si avui, però, demanem a algú que digui noms d'intèrprets de blues, només sentirem esmentar homes.

Semblava soroll però era identitat. Aquella música avantguardista, que es deia free jazz, va convertir-se en la manifestació cultural més aclamada del Black Power, el moviment que defensava l'orgull dels negres americans. El free jazz era una reacció capgirant i espiritual davant del que es va percebre com un espoli, com una expropiació del jazz a la comunitat negra. Aquells músics deien que el jazz només havia obtingut el títol de música americana quan el poder dels blancs el va assimilar i el va fer seu i que abans estava considerat música de negres i no d'americans.

¿És el mateix un clàssic a la literatura que a la televisió? No ho diria massa fort. A la literatura, els clàssics a més són bons. A la tele, però, quan algú diu clàssic s'enfonsa Roma. Potser en televisió l'equivalent de clàssic és “de culte”. Per aquesta raó, llegint un llibre fascinant, coordinat i escrit en gran part per Javier Valencia, que es diu Weird TV (Dilatando Mentes Editorial, 2023), he tingut una sensació molt semblant a la que em va fer sentir Italo Calvino amb el seu ja clàssic assaig Per què llegir els clàssics (Edicions 62, 2016).

Curtis Garland frega els 50 anys quan escriu Drácula 75 (Bolsilibros Bruguera, Selección Terror, 1974). Es troba en el millor moment de la seva carrera. Té la lucidesa de l'escriptura, una consciència simultània del que pensa, del que diu, del que sent i de tot el que l'envolta. Es veu a cada paràgraf d'aquest llibret de no més de 96 pàgines, comptant les portadelles.

Som fills dels qui van construir els nostres carrers. De tal manera podem dir: ¿veus allà les baranes de ferro d'aquells balcons?, doncs les va fer el pare, que era soldador. O els edificis del barri de la Pau els va fer l'avi treballant-hi de paleta. O aquests raïls que van paral·lels al riu Besòs els va fer el pare amb el seu cosí (en aquest cas, el meu pare, Salustiano Pérez Jiménez). O a les tres xemeneies de la Fecsa, que es veuen des de tot Barcelona, hi va treballar un jove d'un barri de Santa Coloma, que va morir d'un tret de la policia quan, en temps de la dictadura militar, feia vaga amb els companys als peus de les xemeneies. Es deia Eduardo Fernández Márquez.

Com que Elizabeth Taylor escriu des de fora del temps, la seva meravellosa novel·la La senyora Palfrey se'n va al Claremont (Viena Edicions, 2022) evoca una època a la qual ja no pertanyen ni els personatges, ni la mateixa escriptora, ni nosaltres, els lectors d'avui. Perquè aquest llibre va sortir publicat originalment l'any 1971, però els protagonistes són un grup de gent gran que ja no pinten res en aquell començament dels anys 70. Viuen retirats en un hotel molt digne, encara que no luxós. Més que esperar la mort, s'han amagat al Claremont esperant que la mort trigui molt a trobar-los.

Quan llegim ara Tarzán en el centro de la Tierra (ed. Costas de Carcosa, 2020), prenem consciència que aquesta novel·la d'Edgar Rice Burroughs, apareguda originalment l'any 1929, és filla de la commoció que va causar al segle XIX el descobriment de la prehistòria, de l'al·luvió de troballes de fòssils, fragments d'ossos humans (que rebrien noms d'indrets com Cro-Magnon i Neanderthal), esquelets de dinosaures soterrats i mamuts gelats (l'estàtua del mamut que hi ha al Parc de la Ciutadella, a Barcelona, s'aixeca al bell mig d'aquesta atmosfera).

Mai no sabrem si hem sortit de la pandèmia, igual que la Merricat i la seva germana no sortiran mai més del castell, o del casalot cremat on viuen, si és que viuen, o el que sigui allò que passa a la novel·la de Shirley Jackson Sempre hem viscut al castell (L'Altra, 2016, trad. Martí Sales). Potser hi ha pandèmia rere el confinament com hi ha vida després de la mort, no vull dir científicament, més aviat em refereixo al pressentiment que les coses mai no acaben. Ni tan sols cal que comencin alguna vegada. Passa el mateix amb els personatges d'aquesta novel·la de Jackson. I fan la mateixa por.

La diferència entre André Breton i J.G. Ballard, o més aviat entre els surrealistes i Ballard, és la caiguda en el temps, per dir-ho a la manera d'Emil Cioran, que no té res a veure amb cap d'aquests (la desesperació als personatges de Ballard pertany a la societat de consum, Cioran és un ascètic).

A les memòries de Rafael Cansinos Assens (La novela de un literato, ARCA Ediciones, 2022) es mostra l'ambient de la premsa a Madrid, el 1908, en què els periodistes, especialment els de política, es dedicaven a aquesta activitat, més que res, per grimpar fora dels seus diaris i establir-se en càrrecs més escaients (i amb més poder), sota l'aixopluc de governs més o menys afins. L'aspiració darrera era arribar, si fos possible, a ministre. Un dels personatges hi diu que ja no es troben periodistes que vulguin ser tan sols periodistes, i que malauradament cap periodista pot viure de manera exclusiva de la seva professió, així que qui més qui menys ha d'exercir una altra activitat, pel costum, de remuneració pública.

El més semblant al grup de protagonistes d'Estamos todos de puta madre (novel·la de Daryl Gregory, a l'editorial Gigamesh, col·l. Breve, 2020) és la Patrulla-X. Ho ha deixat ben clar l'il·lustrador a la tapa del llibre (totes les il·lustracions són de l'historietista Luis Bustos, que ha dibuixat ¡García! i l'adaptació de Fariña, entre altres títols).

¿Com passa algú de ser titllat d'escriptor per a incultes a escriptor de culte i, finalment, a convertir-se en una referència cultural? Howard Phillips Lovecraft (1890-1937) és un dels convidats (com a evocació, i fins i tot invocació) en aquesta 40a Setmana del Llibre en Català. Ja fa temps que el llegim, però anys enrere la frontera d'allò que és literàriament admissible amb prou feines arribava fins a Edgar Allan Poe. Encara que fos de Providence, Lovecraft no va sentir mai que el seu camí com a autor fos força providencial.

On abans hi havia intel·lectuals, ara tenim influencers. Els camins de l'evolució humana són inescrutables. Fa anys, es va celebrar al CCCB un cicle d'instal·lacions que mostrava l'obra de figures emblemàtiques com Marx, Freud, Nietzsche, Edison, Einstein, Le Corbusier, Orson Welles, Duchamp i Virginia Woolf, sota el títol genèric de Fars del segle XX. La cultura ja no és així. Ha perdut solemnitat, i poder. Ha guanyat, però, en igualtat, i avui suposaria un escàndol que a una exposició com aquesta hi hagués únicament una dona. El gran repte del segle XXI no és, així i tot, democratitzar la cultura, sinó culturitzar els demòcrates. Per propagar la cultura, cal abans escampar amor a la cultura. Comparant Nietzsche amb un youtuber a l'atzar potser es farà palès que tots dos estan igual de guillats, però això no és impediment per dir coses importants. Així mateix, podrem constatar, però, que el que abans es deia reconeixement avui es diu fama. El reconeixement ha desaparegut perquè per tal de reconèixer cal primer conèixer.

Les classes mitjanes són la dimensió desconeguda de la nostra piràmide. Això passa perquè ser de classe mitjana no és avui una qüestió econòmica, sinó espiritual. La classe mitjana s'ha convertit en el més transversal dels estaments socials, i d'aquesta manera sempre trobarem treballadors explotats convençuts de pertànyer-hi i propietaris d'imperis de la comunicació víctimes de la mateixa al·lucinació. Abans, per formar part de la classe mitjana calia ser aparellador o tenir una sastreria bona, si més no. Arribar-hi exigia un esforç per part dels interessats. Aquest esforç era la constància en la feina. Com que ara la feina no serveix per a res, ja que ni està mínimament retribuïda ni es desenvolupa en condicions dignes, la seva companya, la constància, s'ha devaluat també, i sense constància no hi ha classe mitjana, ja que aquesta és la seva principal condició. El que abans era perseverança, avui és marató de sèries. Així, es pot reivindicar de classe mitjana tot qui tingui un sofà al menjador.

Tot el que queda de Charlie Hebdo és un grapat de dibuixants i periodistes escortats per policies, que van exorcitzant el seu horror per tot arreu. Són els supervivents d'un atemptat que va destruir la vella cultura europea o, més aviat, el que amb prou feines en conservàvem. Charlie Hebdo era la darrera versió de la Il·lustració, de l'esperit volterià, la sàtira i la descreença com a sistema vital. Els lliurepensadors. Ja han passat set anys i s'ha oblidat del tot. No l'atemptat, que com a efemèride sempre resulta molt adient esmentar-lo, sinó el que era Charlie Hebdo. Una França canalla i audaç que ja es trobava en el periodisme de Marat (a aquest el va assassinar, però, una burgesa girondina).

Deixant de ser notícia va ser com la Transició esdevenia cultura; fent el pas de l'actualitat a la història. La història és tot el que no recorda la memòria. L'altre dia vaig trobar d'antic un llibre de memòria que conté la II República, la guerra, la dictadura i tota la Transició explicades de retrat en retrat. El va escriure Santiago Carrillo, encara que mai he tingut clar que aquests llibres els escriguin ben bé els seus signants, i es diu Juez y parte. 15 retratos españoles (Plaza & Janés, 1996). Sembla que l'autor domina força una manera d'escriure (la francesa clàssica de Michelet), com per atribuir aquest fraseig al dirigent comunista, el qual s'expressava amb una característica barreja de carrer i analítica de partit.

El disc es deia The age of plastic i, al mateix temps que la cançó Video killed the radio star se sentia per tot arreu, el periodista Víctor Márquez Reviriego (natural de Huelva, antic redactor en cap de la revista Triunfo, llicenciat en polítiques) parlava en un pis del barri de l'Estrella, de Madrid, amb Felipe González (sevillà, advocat laboralista, però de plena dedicació a la política des de feia anys, secretari general del PSOE i líder de l'oposició al govern d'Adolfo Suárez). Les converses van ser enregistrades per un magnetòfon, propietat del periodista, i recolzat damunt un gruixut exemplar del Quixot, al domicili familiar (també hi vivien la dona, Carmen Romero, professora de literatura i així mateix dedicada a la política, i dos fills i una filla) de l'aleshores candidat a la presidència del govern. Es publicarien al llibre Felipe González. Un estilo ético (Argos Vergara, 1982). Qui estigui lliure d'ètica, que llanci la primera pedra. Llegir-lo avui resulta fascinant, però més per les consideracions i l'humor del periodista que pel diàleg en qüestió. Per exemple, l'autor dedica diverses pàgines a revisar el nom de pila dels ministres espanyols al llarg dels darrers cent anys, i s'adona que, contra tota estadística demogràfica, hi ha una infrarepresentació dels Pacos i dels Pepes. Igual que els Buggles, Márquez Reviriego (que és Márquez abans que González Márquez per ordre cronològic i de cognoms) i Felipe González s'han assabentat que el fosc imperi de la imatge s'està menjant l'estrella de la ràdio. Així, recorden que Roosevelt, Hitler i Indalecio Prieto van ser “homes de ràdio”, que la seva força comunicativa estava feta per ser escoltada, més que per a la imatge, i tot seguit paren en la campanya d'assetjament que llavors patia el ministre Rodríguez Sahagún a costa del seu pentinat. Al llibre Quién es quién en la democracia española (Ángel Sánchez, ed. Flor del Viento, 1995) hi ha a prop de sis-cents retrats biogràfics de personatges de la Transició. De Sahagún s'hi explica que va ser dels escassos polítics que van perdre patrimoni en passar del sector privat a la funció pública, i que quan Suárez va ser traït pels seus es va enfonsar voluntàriament amb ell en un acte de lleialtat.