La baralla entre Elon Musk i Donald Trump ha acaparat l’atenció mundial. Hi havia apostes de quant temps duraria l’aliança atesa la personalitat de tots dos. S'havia especulat molt, i encara és una opinió molt estesa, que l’administració republicana governava en nom de l’oligarquia tecnològica de la qual Musk és un exponent molt visible. La idea no és nova; Marx i Engels afirmaven al Manifest comunista del 1848 que el govern no era més que el consell d'administració dels interessos de la classe burgesa. Certament, ho podria semblar, donada la representació de líders empresarials del món digital (entre d’altres, Mark Zuckerberg de Meta, Sundar Pichai d’Alphabet, Jeff Bezos d’Amazon, Tim Cook d’Apple, Sam Altman d’Open AI, a part de Musk de Tesla) a la primera fila de la presa de possessió de Trump. Ja havien intentat acostar-se al poder polític, amb Zuckerberg canviant la política de moderació a la xarxa, Bezos evitant que el Washington Post avalés un candidat abans de les eleccions i Cook prometent grans inversions d’Apple als EUA. Segurament els semblava bé el programa d’aprimar el govern (excepte els subsidis a les seves empreses, molt importants per a Musk a Tesla, salvada amb un préstec de l’administració Obama, i a Space X) i abaixar impostos. El pas de Musk pel govern, amb l’oficina DOGE per retallar despesa, ha estat catastròfic per als funcionaris acomiadats i per als receptors d’ajuda a tot el món a través de USAID, però també per als seus negocis, potser amb l’excepció de les dades privades que pot haver acumulat.

L’apagada del dilluns 28 d’abril va ser un cigne gris. Va ser un esdeveniment inesperat, que ens va fer conscients de l’enorme dependència que tenim de l’electricitat, però que estava en el radar com una possibilitat. El mateix operador de la xarxa elèctrica, Red Eléctrica de España (REE), va dir que l’apagada era excepcional i totalment extraordinària, però al mes de febrer, en l’informe anual de la seva matriu Redeia a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, ja havia advertit als inversors que l'alta penetració de les renovables (l'any 2024 van representar el 60% de la generació) podria dur a pertorbacions en la xarxa i afectar el subministrament elèctric. Era, segons REE, un risc probable en el curt i mitjà termini que produiria una falta d’equilibri entre la generació i la demanda. A més, l’any 2023, la mateixa REE i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ja van advertir que hi havia risc d’apagada per sobretensió (amb un flux d’energia més gran que el que admet la xarxa de transport). A més, REE havia indicat que no disposava de prou eines per evitar les tensions a la xarxa. Bé, descartat el ciberatac, sembla que això és el que es va produir el 28 d’abril poc després de les 12.30 h, a partir de la desconnexió de plantes fotovoltaiques que van provocar que la freqüència baixés per sota dels 50 Hz i la tensió augmentés i desestabilitzés la xarxa. No van funcionar els tallafocs i França es va desconnectar poc després. El resultat va ser que “van saltar els ploms” i de cop es van perdre 15 gigawats de generació (aproximadament el 60% de l’electricitat que s’estava consumint).

Europa pot ser de les més perjudicades per les decisions preses per l'actual govern dels EUA: en el comerç, pels aranzels; en seguretat, per la connivència amb Rússia, i en política, pel suport a l’extrema dreta europea. La història del Vell Continent no ha estat precisament pacífica, però el final de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda consoliden la pau, que es trenca primer a finals del segle XX per la guerra dels Balcans i recentment per la invasió d’Ucraïna. La fi de l’aliança amb els EUA presenta un gran repte però també una gran oportunitat: fer un pas endavant en la unitat europea en política, seguretat, economia i ciència.

Trump fa trontollar el món amb amenaces d’imposició d’aranzels de forma generalitzada. Segons ell han de complir dos objectius: protegir l’economia dels EUA (i la indústria en particular) i proporcionar ingressos a l’estat (arribant a dir que podrien substituir l’impost sobre la renda, com en temps del primer secretari del Tresor, Alexander Hamilton). Amb l’experiència del seu primer mandat, se suposa que són també una tàctica negociadora per aconseguir altres fins. Per exemple, controlar la immigració il·legal i el tràfic de fentanil des de Mèxic i el Canadà (!). La imposició d’aranzels del 25% a ambdós països i la pausa d’un mes en implementar-los, a canvi de concessions (que semblen cosmètiques), així ho indicaria. La tàctica es basa en la idea que el cost d’imposar aranzels és molt més gran en un país petit que en un de gran com els EUA. L’economia de Mèxic o el Canadà és molt més dependent dels EUA que a l’inrevés, encara que les cadenes de producció estan integrades entre els tres països. De tota manera, el tacticisme pot fer que les víctimes no es prenguin seriosament l’amenaça. I si es pleguen a les peticions de Trump i aquest reverteix els aranzels, no s’aconseguiran els objectius de protecció i ingressos. Hi ha contradicció en els objectius. Per altra banda, cap càlcul raonable dona perquè els ingressos per aranzels substitueixin els impostos directes. Els aranzels els acaben pagant en bona part els consumidors americans amb preus més alts.

The Economist ha declarat que Espanya és l’economia dels països de l’OCDE que ho ha fet més bé aquest any; també va dir fa no massa que el govern de Pedro Sánchez posava en perill la democràcia. Crec que cal matisar les dues afirmacions.

Hi ha dues visions sobre l’impacte de la segona presidència de Donald Trump. La primera és que no hem de fer gaire cas del que ha dit en campanya i que hi haurà continuïtat amb les polítiques passades. Aquesta visió es fonamenta en el que va passar en la seva primera presidència, el pes de la realitat i els avisos d’altres membres del govern, a més dels contrapesos del sistema, que acabarien condicionant les actuacions del segon mandat. La segona visió és que el 2016 Trump no tenia un equip preparat per governar que ara ja té amb els programes desenvolupats (com el de l’Heritage Foundation). Avui disposa de tots els ressorts del poder comptant amb Senat i Cambra de Representants, i control de fet del Tribunal Suprem; s’hi ha d’afegir la xarxa social X d’Elon Musk, que pot contrarestar els mitjans de comunicació tradicionals.

El món espera el desenllaç de les eleccions als EUA. Les conseqüències per a la democràcia, les institucions multilaterals, per a Ucraïna i Europa són evidents i preocupants. A l'hora d’escriure aquestes línies Trump té un lleuger avantatge en les enquestes i les apostes. A Polymarket, el mercat de prediccions més gran del món basat en criptomonedes, on més de 100.000 usuaris han apostat, Trump està a més del 65% de probabilitat de victòria mentre que al setembre els candidats estaven molt igualats. Ara bé, els usuaris que han fet canviar la situació són uns quants que han fet grans apostes seguint un post d’Elon Musk. Amb la victòria de Trump, Musk hi té molt a guanyar i hi està invertint molt i al límit de la legalitat, com amb el sorteig diari d’un milió de dòlars per induir el vot republicà.

Ursula von der Leyen ha enviat una carta personalitzada als comissaris proposats per a la nova Comissió Europea (CE) que presideix. En la carta, amb una primera part general i una altra d’específica, els encomana la seva missió. En la part general Von der Leyen indica com a objectiu fer un pressupost a llarg termini més simple, més enfocat i que respongui al desig de ser una “Comissió d’Inversió” fent-se eco dels informes Draghi i Letta. Tot això en el marc del Pacte Verd i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Amb la voluntat de fer una CE més transparent i propera.

En un context en què la democràcia liberal està amenaçada i els exemples de disfuncionalitat de diferents règims polítics abunden, ens podem preguntar com es comparen les institucions de la Unió Europea (UE) i dels EUA. El rerefons és la competència tecnològica i geopolítica entre els EUA i la Xina, i el predomini de la polarització política i social arreu.

La victòria del RN de Le Pen a França i la penosa intervenció de Joe Biden al debat amb Donald Trump als EUA han encès les alarmes a les forces demòcrates dels dos països. Ha estat el resultat immediat de decisions personals dels dos líders. Emmanuel Macron va decidir, sense consultar ni al primer ministre Attal ni al ministre d’economia Le Maire, convocar eleccions, pensant probablement que davant Le Pen la resta de partits donarien suport al seu projecte. No va preveure la formació del Nou Front Popular (NFP) i els macronistes s'han enfonsat fins al tercer lloc amb poc més del 20% de vots.

Al final de la primera dècada del segle XXI, hi havia a Espanya 55 entitats bancàries que han passat als 10 grups actuals. El procés de concentració ha estat empès per l’esclat de la bombolla immobiliària. Operacions fetes més tard, com l’absorció del Popular pel Santander el 2018, o de Bankia per Caixabank el 2021, també tenen les arrels en la crisi que comença l’any 2008. Després, el sector bancari ha estat més regulat i durant un període llarg en un entorn de tipus d’interès baixos que van disminuir la seva rendibilitat. Molts bancs europeus encara tenen un valor de mercat per sota del valor en llibres, una indicació que no són prou rendibles. Al mateix temps, el sector ha estat sotmès a la disrupció digital, que requereix grans inversions en tecnologia, a més de fer obsoletes les extenses xarxes d’oficines. La conjunció d’aquests elements fa que la grandària d’un banc importi, a causa de les economies d’escala en la tecnologia. Una de les raons per les quals els bancs americans tenen millors resultats que els europeus és que allà s'han format grans bancs nacionals, cosa que a Europa no ha passat al no completar-se la Unió Bancària. Una raó addicional és que, per reduir l’excés de capacitat, les fusions nacionals són les adequades, perquè és on els bancs tenen solapaments. L’entitat resultant podrà reduir costos en serveis centrals, plataforma tecnològica i en la xarxa d’oficines, així com adaptar la plantilla a l’economia digital. Malgrat les crides del Banc Central Europeu (BCE) perquè es facin fusions transfrontereres per guanyar escala i solvència sense malmetre la competència, la gran majoria són nacionals.

John Sturges va dirigir el 1960 el western Els set magnífics, que tenia per subtítol “Van lluitar com set-cents”. Eren, cordeu-vos els cinturons, Steve McQueen, James Coburn, Horst Bucholtz, Yul Brynner, Brad Dexter, Robert Vaughn i Charles Bronson. Avui les set empreses magnífiques són les cinc grans plataformes tecnològiques (BigTech) Apple, Microsoft, Alphabet (Google), Meta (Facebook) i Amazon, a les quals s'hi ha afegit Tesla i el fabricant de xips avançats NVIDIA. Aquestes empreses van generar més del 60% de la pujada de vora el 25% de l’índex borsari S&P 500 als EUA l’any 2023, del qual tenen prop del 30% de la capitalització. El seu dinamisme explica també la discrepància de retorns amb la borsa europea.

La Unió Europea s'ha apressat a regular la intel·ligència artificial (IA) amb la primera normativa al món. El Parlament Europeu va aprovar el reglament el passat 13 de març. Es defineix la IA com un programari que pot "per a un conjunt determinat d'objectius definits per l'ésser humà, generar resultats com ara contingut, prediccions, recomanacions o decisions que influeixen en els entorns amb què interactuen”.

Mirant des del balcó a l’Eixample com els tractors dièsel trepitjaven les separacions del carril bici, i generaven soroll i pol·lució molt per sobre dels nivells aconsellables, pensava que la transició verda potser no està ben dissenyada. Els agricultors europeus diuen que no tenen altre camí que bloquejar ciutats i carreteres i qüestionen l’agenda 2030 impulsada per la Unió Europea; “el problema és Europa”, se sent a les manifestacions. Els pagesos es queixen d’un còctel que fa difícil la seva activitat: costos de l’energia i fertilitzants elevats; preus molt volàtils i importacions de països de baix cost de producció i menors estàndards mediambientals i socials, Ucraïna inclosa; molta regulació (per exemple, en relació amb el benestar animal), i molta burocràcia per complir amb les regulacions i per accedir als ajuts. La sequera ha agreujat els problemes. Els acords de lliure comerç que permeten les importacions no són ben vistos i la perspectiva de l’acord amb Mercosur espanta. El resultat és que pagesos francesos destrueixen tomàquets espanyols (“immenjables” segons Ségolène Royal i “imbatibles” segons el president Sánchez) i agricultors espanyols fan el mateix amb els marroquins, dels quals les importacions s'han disparat la darrera dècada. Els jornals al camp al Marroc poden ser 8 o 10 vegades més baixos que a Espanya, i a França són un 50% més alts com a mínim. El proteccionisme i el “consumeix nacional” estan a l’ordre del dia.

Un aterratge suau depèn de la perícia del pilot, la qualitat de l’avió i les turbulències. Hi ha pilots com Chesley Sully Sullenberger, que va fer un amaratge al riu Hudson després que unes aus bloquegessin els motors de l’avió fa quinze anys. Sembla que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal (la Fed per als amics), està aconseguint fer un aterratge suau de l’economia dels EUA controlant la inflació sense provocar una recessió. Ell mateix va dir, a mitjans del 2022, que hi havia camins plausibles per obtenir un aterratge suau (soft) o “més o menys suau” (soft-ish), amb el que volia dir "una mica accidentat". Alan Blinder, vicepresident de la Fed del 1994 al 1996, era optimista sobre aquesta possibilitat, mentre que l’exsecretari del Tresor Larry Summers n'era pessimista.

La Cimera del Clima a Dubai, encapçalada per Sultan Ahmed al-Jaber, cap de la petroliera d’Abu Dhabi, no augurava grans progressos en la lluita contra el canvi climàtic. Al final, però, Al-Jaber va preferir tenir un èxit a casa més que defensar la pervivència dels combustibles fòssils. Després de molts estira-i-arronses, el comunicat final, consensuat per les 198 delegacions i per primera vegada en prop de trenta anys de cimeres, crida a desvincular-se (transition away) dels combustibles fòssils en els sistemes energètics i a accelerar les accions per assolir zero emissions netes (net-zero) el 2050. La cimera s'ha quedat a un pas de fer una crida a l’eliminació dels combustibles fòssils, i ha inclòs només la seva desvinculació dels sistemes energètics i no, per exemple, els utilitzats en la fabricació de fertilitzants o plàstics.

Javier Milei ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials a l'Argentina. Milei, de personalitat inestable, és de convicció anarcocapitalista i de dreta radical. Diu que té una bala de plata per solucionar els problemes crònics de l’Argentina: la dolarització de l’economia. La pregunta és si és factible i si funcionarà, en el cas que aconsegueixi implementar-la després de ser aprovada pel Parlament, cosa difícil. Amb només el 15% a la Cámara de los Diputados, ni tan sols amb el suport del partit de Mauricio Macri arriba al 50%. Abans d’intentar contestar la pregunta cal posar en context la victòria electoral de Milei. 

S’ha apuntat recentment que la pràctica totalitat de l’ocupació que es crea a Catalunya l’absorbeix la immigració, cosa que explica el creixement de la població malgrat la baixa taxa de natalitat. El creixement econòmic es basa, en bona part, en el turisme, que genera, juntament amb el comerç, llocs de treball de baixa qualificació i salaris. Són sectors de baixa productivitat, com la construcció, protagonista de la bombolla immobiliària de la crisi de 2008. L’augment de la productivitat total de factors a Catalunya (i a Espanya) ha estat molt per sota de la d’Alemanya i de l’eurozona des del debut de l’euro. Diversos factors ho expliquen, començant per l’estructura productiva. Més que falta d’inversió en capital físic hi ha falta d’inversió en actius intangibles com en R+D, educació i formació dels treballadors, software, big data i organització i gestió empresarial. Cal afegir la mida reduïda de moltes empreses i una dualitat entre les que estan a la frontera del desenvolupament tecnològic i la resta. Alguns d’aquests factors depenen del sector públic i d’altres del sector privat, com la inversió en R+D. L’estructura productiva influeix també en les decisions individuals de formació perquè l’oferta de treball no qualificada als sectors serveis i construcció fomenta l’abandonament escolar (molt alt a Catalunya, però baixant). Es consolida un cercle on disminueixen els incentius a la formació i es creen llocs de treball en sectors de baixa productivitat que són ocupats per immigrants. També influeix en les decisions empresarials perquè el camí fàcil és aprofitar l’onada expansiva del turisme i serveis associats, com abans de la crisi es va aprofitar el boom immobiliari.

La inversió a Telefónica de Saudi Telecom (STC), controlada pel fons sobirà de l’Aràbia Saudita Public Investment Fund (PIF), amb la intenció d’arribar a tenir el 9,9% de la companyia i convertir-se en el primer accionista, ha generat inquietud. L’operació s'ha fet de manera sigil·losa amb compres d'accions per un 4,9% i un 5% més a través de Morgan Stanley mitjançant derivats convertibles en accions que anirien a parar a STC una vegada l’operació sigui aprovada pel govern espanyol (a més Morgan Stanley va comunicar l’onze de setembre que havia adquirit un 2,28% més d’accions de Telefónica). STC ha intentat vorejar els límits a les adquisicions imposats per l’escut antiopes desenvolupat arran del covid i l'obligació de declarar la participació a la CNMV. Hi ha sensació de pèrdua de control i els grups de l’Íbex han augmentat la vigilància de les transaccions de les seves empreses a la borsa per evitar sorpreses. 

El president de la Reserva Federal, Jerome Powell, va fer una estada inusualment llarga a Europa la setmana passada i, després de passar pel Jackson Hole europeu a Sintra, va declarar al Banc d’Espanya que "no podem donar per fet la resiliència del sector financer" i que "les fallides bancàries del 2023 han estat dolorosos recordatoris que no es poden predir totes les tensions que hi pot haver a llarg termini". Es referia a les fallides del Silicon Valley Bank (SVB), el Signature Bank i el First Republic als EUA, i de Credit Suisse a Europa.