Una auca és un full amb diverses vinyetes (la majoria en tenen quaranta-vuit), amb textos breus a sota de cada dibuix que rimen i que, en conjunt, expliquen una història o una biografia de manera divertida. Es feien auques des d’abans de la impremta i se’n continuen fent –tot i que menys que temps enrere–, sobretot com a homenatge a una determinada persona.

"Coneixes la tècnica de l’ou que sura?", em diu la Lurdes Boix, directora del Museu de l’Anxova i de la Sal. I tot seguit m’explica que per fer el brou per a la salaó d’anxoves (aigua amb gran quantitat de sal, i que té la funció que es conservin molt de temps) s’anava posant sal a l’aigua (de vegades era aigua del mar, que ja té sal) fins que l’ou surava; si l’ou anava al fons, s’hi afegia més sal; si surava, el brou ja estava a punt. És una tècnica ancestral, que els romans ja utilitzaven. Més recentment també es va fer amb patata. "I ara com es fa?" "Amb un densímetre", em respon.

L’empremta dels indians a Catalunya és enorme, i no prou coneguda. L’àmbit de l’arquitectura és el més vistós, però hi ha tant a saber! Se sap poc, per exemple, que la Pedrera, al passeig de Gràcia barceloní, va fer-se gràcies a un indià, Josep Guardiola. Pere Milà va casar-se amb la jove viuda de Josep Guardiola. La viuda, que havia heretat una fortuna, i Pere Milà van encarregar la Pedrera, la Casa Milà, a Gaudí (es deia que Milà, en comptes d’haver-se casat amb la viuda de Guardiola, ho havia fet amb la guardiola de la viuda). En l’àmbit de les comunicacions, la primera línia de tren de la península (Barcelona-Mataró, del 1848) va ser possible gràcies a la injecció de capital indià. El llenguatge també s’ha enriquit gràcies als indians. Són nombroses les paraules que el català ha adquirit de "les Amèriques": barbacoa, cacic, canoa, hamaca, huracà, jaguar, piragua, tabac, tauró, xiclet... Moltes són d’origen taïno, poble del Carib que es va extingir amb l’arribada dels colonitzadors espanyols.

"Aquest no és el Museu de la Pesca de Palamós", em sorprèn la Glòria Ñaco, responsable d’educació i acció cultural d’aquest centre. "Ah, no? M’he equivocat?" "No, no: és el Museu de la Pesca i prou". M’ho argumenta dient que el museu té peces de moltes procedències, de la Costa Brava i més enllà. Per exemple, la peça que és al rovell de l’ou de l’equipament, una preciosa barca de pesca de palangre i de sardinal, que anava a rem i a vela, va ser feta a Calella (Maresme). Aquesta barca del 1920 –San Juan, es diu–, de fusta –roure i pi–, d’uns 10 metres d’eslora, és un llagut: té la proa i la popa pràcticament simètriques, poc calat i un sol arbre (pal). És propietat del Museu Marítim de Barcelona, que l’ha cedit al Museu de la Pesca.

En aquesta vida ens definim, entre moltes altres coses, per amb qui decidim relacionar-nos. No triem, esclar, els pares, els germans, els avis, els tiets –és a dir, la família de sang–. Però les altres persones amb qui teixim amistat i complicitat en bona part sí que les triem. La nostra felicitat depèn, també, de tot aquest entorn. Per això és important –i potser més fàcil del que ens pensem– saber-nos envoltar de “persones far”, aquelles que, fins i tot estant lluny de nosaltres, ens fan batecs de llum si els necessitem, ens il·luminen en moments de dubte o de dificultat, i ens porten al port més proper.

La Torre del Rellotge és un dels elements arquitectònics més antics del port de Barcelona que es conserven. Situada al Moll de les Balears, és de planta quadrada, d’estil neoclàssic. Inicialment es deia Torre de la Llanterna: va ser erigida el 1772 per acollir un far a dalt de tot, per indicar l’aleshores entrada del port. El port s’havia ampliat perquè havia quedat petit, ja que l’activitat no parava de créixer i sovint els temporals l’omplien de sorra. En una ocasió fins i tot es va formar una barrera de sorra que impedia entrar i sortir del port.

El Museu Municipal de Nàutica del Masnou va néixer als anys 60 del segle XX com a Museo Arqueológico del Masnou. Des d’aleshores, l’element marítim hi ha anat guanyant pes, gràcies sobretot a les aportacions de familiars de mariners. Hi ha boniques pintures i maquetes de vaixells. La majoria de capitans tenien una maqueta i un quadre del seu vaixell, i els seus descendents els han donat. Hi trobareu un munt de peces singulars. Per exemple, diversos sextants i octants, temps enrere instruments imprescindibles per a la navegació. També hi ha una farmaciola portàtil en forma d’estoig amb medicaments homeopàtics, que solia dur-se als vaixells (l’equipament mèdic a les embarcacions era ben senzill: a més de productes homeopàtics, constava d’ampolles d’aigua de Rubinat, sal de Madrid, aigua de Carabanya, iode, gases hidròfiles i cotó hidròfil, és a dir, per als primers auxilis i prou; eren el capità o el pilot els que atenien els malalts: a bord normalment no hi havia cap metge). Destaca també un curiós exvot d’un armador que agraeix a la Verge haver-li permès dedicar-se al contraban. És una pintura a l’oli amb un veler en primer terme i la vila emmurallada de Tossa de Mar al fons. "Exvoto de un piadoso armador a la Virgen por haberle concedido durante 6 años dedicarse al contrabando sin ningún impedimento", diu el text.

M’han parlat de Sant Simó, una ermita marinera de Mataró. Podria ser un dels capítols d’aquesta sèrie. Decideixo anar-hi. De seguida confirmaré que sí, que val molt la pena. M’esperen a l’entrada Quim Tarragó i Lluís Álvarez, molt vinculats a aquesta parròquia, i la directora del Museu de Mataró, Anna Capella. Hi ha dos bonics esgrafiats a la façana. El de l’esquerra representa un pescador, i el de la dreta, una pagesa, amb dues criatures. Una placa exterior indica l’any en què es va acabar l’ermita: 1611. Hi veig una altra imatge que, dissortadament, em situa al segle XXI: roba rebregada a terra, senyal que hi resideix un sensellar.

Era tot un esdeveniment, l’arribada d’un americano (aquí, a Lloret, en diuen americanos i no pas indianos). Així que algú veia el velam a la mar, corria la veu i bona part de la població anava de pressa a la platja a rebre’l. El bentornat era rebut per la banda municipal i repartia cigars, i monedes a la quitxalla. No dubtava en enderrocar la vella llar pairal i fer-se una mansió senyorial neoclàssica, eclèctica o modernista. Fins i tot tenint plena salut es feia construir un sumptuós mausoleu al cementiri.

El patrimoni marítim també comprèn, sens dubte, la gastronomia. A Tossa de Mar cal parlar del cim i tomba, el plat que feien els pescadors a bord quan passaven moltes hores a la mar. S’enduien una olla de ferro, carbó i un cistell amb patates, cebes, tomàquets, pebrot... i també allioli. Cuinaven un exquisit plat de peix –el més lleig, el que sabien que no vendrien– i vegetals, tot sacsejant l’olla, de manera que el que estava al cul del recipient anava amunt, i viceversa (d’aquí ve el nom de cim i tomba).

Em sorprèn que l’expressió "A les galeres!" encara continuï vigent, i això que fa segles les galeres no solquen el Mediterrani. Remar a les galeres ha estat una de les pitjors feines de la història. Es menjava i es dormia al mateix lloc on es remava. Sempre s’estava encadenat, de dia i de nit, tant si feia tempesta com un sol abrusador. Així, calia esmerçar-se a remar bé: si el vaixell naufragava, tots els remers anaven directament al fons del mar. "Feien les seves necessitats sense moure’s del lloc. Ningú no les netejava durant la travessia, que durava dies i dies. Per exemple, la de Barcelona a Alexandria acostumava a tardar unes dues setmanes. Es deia que, abans de veure-les, se sabia que arribaven les galeres per la pudor que se sentia", em diu Pere Izquierdo, cap de l’Àrea de Gestió de les Col·leccions i del Coneixement del Museu Marítim de Barcelona. "Vols dir que no és exagerat, això?". "Si el vaixell era a prop i no es veia, perquè era de nit, feia boira o perquè el tapava algun accident geogràfic i el vent bufava cap a terra, pot molt ben ser que fos veritat", argumenta en Pere.

Encara avui, en determinades zones portuàries hi ha algunes pedres que no són autòctones, sinó de terres llunyanes. Són pedres transportades fa temps per vaixells de mercaderies que duien la càrrega d’un port a un altre, i, en tornar a l’origen, si no tenien res a dur, buscaven alguna càrrega per no perdre estabilitat: el llast era imprescindible, i el més normal era fer-lo amb pedres o sacs de sorra. Això explica, per exemple, el fet que les muralles de Sitges siguin de pedra de Montjuïc i no pas del Garraf: els vaixells traginaven vi del Garraf i del Penedès cap a Barcelona, i, de tornada, esclar, tot i ser aquest un viatge curt, no anaven buits, sinó carregats de pedra de la gran ciutat.

A l’Ametlla de Mar hi ha encara una important activitat pesquera, tot i que les últimes dècades ha minvat molt. La pesca ha estat l’ànima del poble, i també la llavor: van ser uns pescadors del Grau (València) els qui, a la dècada de 1770, van poblar aquest lloc, aleshores verge. Inicialment, l’Ametlla de Mar formava part del Perelló; n’era la germana petita. Però ara és molt més coneguda i poblada. En el seu creixement hi té a veure l'estació de tren. Algunes veus diuen que els veïns del Perelló van rebutjar l’estació perquè temien que el fum de les locomotores –actualment un dels mitjans de transport més nets– perjudiqués els arbres.

El dia que José Sapiña Papasseit, feliç com un anís, feia el primer trajecte amb la seva nova barca Ebre avall, des de Tortosa fins a Amposta, va socórrer dos homes que estaven a punt d’ofegar-se al riu, el més cabalós del país, que en aquest tram final ja baixa molt a poc a poc, com cansat de tot el llarg recorregut (l’embarcació d’aquells dos homes acabava de naufragar). En José no va dubtar a batejar la seva barca amb el nom de La Salvadora.

La nacra és un bonic mol·lusc que era molt apreciat a l’antiguitat (dels seus filaments se’n feien teixits). D’un temps ençà, pateix una malaltia protozoària. Està escampada per tot el Mediterrani i no se’n sap l’origen. La nacra es troba molt estesa a les badies dels Alfacs i del Fangar. En aquesta zona, a més de malaltes, n’hi ha moltes de tombades i trencades, ja que, com que són a poca fondària, són fàcilment malmeses per les embarcacions de motor. Es troben en "perill crític", segons la denominació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

Ens vam tirar a la piscina de l’acolliment d’infants fa uns deu anys, sense saber res d’aquest univers. En aquell moment no coneixíem ningú que acollís infants (i des que som família acollidora no hem aconseguit engrescar ningú a ser-ho, i això que bona part dels nostres familiars i amics han viscut i “gaudit” de ben a prop l’experiència i uns quants ens han donat un cop de mà; moltes gràcies!).

El treball de recerca de batxillerat de Fiona Doncaster va enlluernar uns quants professors. “Va superar totes les expectatives de l’equip avaluador, pel rigor, per la metodologia de recerca, per l'estructura, per l'originalitat i per la creativitat”, diu Elisabet Verdaguer, professora de l’Institut Santa Coloma de Farners. “És un dels millors treballs de recerca que hem vist en el nostre institut”, afegeix.

Eren molts els que, temps enrere, sobretot a pagès, coneixien un munt d’herbes aromàtiques i les seves propietats. En moltes cases, aquestes herbes eren imprescindibles a l’hora de cuinar. Per exemple, la sopa de farigola, ideal per prevenir els refredats, era un dels plats més habituals dels sopars. L’ús d’herbes aromàtiques, però, no ha caigut del tot. En realitat, en algunes cuines –també dels restaurants– s’està produint una certa recuperació.

“He collit millons de préssecs però ja estic molt cansada. Iris, llímpia la piscina i no siguis tan pesada. Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan. En Roger que és un setciències ha collit un carbassó. I el que hauria d’estar fent és estudiar com un cabró. Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan”. Ho canta la Mariona (nom de la pel·lícula) amb motiu de la trobada que ha organitzat l’ARA per a aquesta sèrie, “Escenaris de pel·lícula”, al mas del Pantaló, on es va rodar bona part d’Alcarràs. L’escena de la Mariona, tocant la guitarra i cantant aquest garrotín, es va filmar, però finalment no es va poder incloure.

Extres i actors professionals (Icíar Bollaín, Rosana Pastor... entre d’altres) tenien la mateixa consideració per al director de Terra i llibertat (1995), el britànic Ken Loach. Però a l’inici del que van ser dos mesos d’intens rodatge, als primers els donaven un entrepà i fruita i als altres un dinar com Déu mana. Fins que els professionals es van plantar. “Quina contradicció: estem fent una pel·lícula que reivindica la igualtat! Si no rebem tots el mateix tracte amb el menjar, anem a la vaga”, van argumentar.