¿Volem seguir amb els nivells d’immigració que hem tingut en els últims anys? Aquesta és la pregunta que es fan Miquel Puig i Andreu Mas-Colell en una sèrie d’articles creuats a l’ARA. La pregunta és legítima, per no dir que necessària i urgent. Implica plantejar-se què és possible, què és sostenible i a canvi de què.

Primer va ser el Regne Unit de Sunak amb el seu centre per a sol·licitants d’asil a Ruanda. Després la Itàlia de Meloni amb un centre a Albània. Des del maig d’aquest any, s’hi han sumat disset estats europeus que, demanant solucions “innovadores” i “canvis de paradigma”, apunten en la mateixa direcció. Fa pocs dies ho feia també la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, proposant la creació de “dispositius de retorn” fora de la Unió Europea. Per què tanta adhesió a uns centres que estan condemnats al fracàs?

Alemanya ha anunciat que restableix els controls fronterers a partir d’aquest dilluns. L’objectiu és reduir les entrades irregulars en un context marcat per la commoció de l’atemptat a Solingen en mans d’un ciutadà sirià a finals d’agost. No és el primer país europeu a fer-ho. França, Àustria, Itàlia, Dinamarca i Eslovènia ja havien tancat les seves fronteres prèviament.

Les mentides de Donald Trump sobre la immigració al debat presidencial d'aquesta setmana ens remeten a aquest estiu, i a les imatges que ens ha deixat d’autèntics pogroms contra immigrants, refugiats, membres de la comunitat musulmana i persones racialitzades en moltes ciutats del Regne Unit. Ningú dubta que les xarxes socials hi van tenir un paper fonamental. Però l’explicació necessita anar més enllà de la desinformació. Els disturbis racials han sigut una constant en la història del Regne Unit, i la pregunta realment rellevant és: per què certs missatges (que, efectivament, ara s’estenen més ràpidament que abans) són capaços de quallar de forma tan immediata i violenta?

Més de l'11% dels votants a les eleccions catalanes de diumenge passat van optar per un partit d’extrema dreta. El 7,96% van optar per Vox, la majoria a la província de Barcelona. El 3,78% per Aliança Catalana, sobretot a la Catalunya interior, i en concret en comarques com el Ripollès, la Garrotxa o el Pla d’Urgell. Respecte a les eleccions autonòmiques del 2021, l’augment de l’extrema dreta en percentatge (4% més) i escons (2 més) s’explica fonamentalment per la irrupció d’Aliança Catalana.

Parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger. Entre els que es troben en edats compreses entre els 24 i els 40 anys, aquest percentatge puja fins al 40%. El 35,8% dels menors de 18 anys són o immigrants o descendents d'immigrants.

Des del 2015 que Europa viu esporuguida per la possibilitat d’una nova crisi migratòria. Aleshores Angela Merkel va pronunciar el seu famós “yes, we can”, referint-se al fet que Europa sí que podia acollir els refugiats. Però immediatament després Europa va dir prou. Des d’aleshores viu obsessionada perquè no es torni a repetir. És l’11-S europeu, recorda el politòleg búlgar Ivan Krastev. A pesar del temor, la UE ha trigat vuit anys a tancar un nou pacte migratori. L’objectiu és doble: segellar les fronteres europees i distribuir de forma més equitativa la responsabilitat entre els estats membres. Però realment hi ha acord?

Davant de l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial, la resposta de la Unió Europea va ser unànime: es donaria protecció a tots aquells refugiats ucraïnesos que fugissin de l’agressió russa. Així, en pocs dies, es va posar en marxa la Directiva de Protecció Temporal, que permetia garantir la protecció temporal de forma col·lectiva (sense les llargues esperes que caracteritzen els procediments d’asil) i donar accés a un conjunt de drets, inclosos el dret a treballar, a l’educació i a la sanitat. 

Des de la crisi de recepció de refugiats del 2015, Europa viu obsessionada per les migracions. És aquesta obsessió el que explica que el tema migratori desestabilitzi governs i marqui campanyes electorals. També explica la progressiva geopolitització de les migracions, és a dir, quan el món, i la resposta que hi donem, es percep progressivament des de l’òptica migratòria. En posaré tres exemples.

La violència en frontera no és nova, però les morts a la tanca de Melilla del 24 de juny representen un pas més. Un pas més per les imatges que han deixat. Si bé fa temps que circulen fotografies i vídeos de morts en frontera i de violències i il·legalitats comeses per les forces de seguretat a ambdós costats, aquesta vegada són d’una cruesa esfereïdora. La imatge de cossos amuntegats, abandonats a la seva sort i tractats amb escarni té unes connotacions històriques que ningú, i menys a Europa, pot ignorar.

En dues setmanes, la invasió russa d’Ucraïna ha portat més de dos milions de persones a buscar refugi als països veïns, principalment Polònia, però també Hongria, Eslovàquia, Romania i Moldàvia. Molts més estan en camí o s’han desplaçat dins del país. És l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial. La gran majoria, de moment, són dones, criatures i persones grans.

“Aquesta no és l’Europa que volem”. Així reaccionava la comissària europea d’Interior, Cecilia Malmström, davant la mort de 366 persones a les costes de Lampedusa. Era octubre de 2013. 

Els seus noms són Sara, Amina, Roya, Marjan, Elham, Tamana Begum, Sahar, Safia, Hava, Angela, Khatera i Fatima. Fa poc més d’una setmana (el 8 d’agost) escrivien juntes una carta des d’Herat per explicar al món què els passaria si la ciutat queia en mans dels talibans. Deien que les nenes tindrien prohibit l’accés a l’educació, parlaven de casaments forçats a partir dels 15 anys i advertien que dones i nenes serien repartides com a botí de guerra. Una d’elles concloïa: “Prefereixo que les meves filles morin abans de caure en mans dels talibans”.

“El Marroc pren nota, i amb totes les conseqüències”. Així responia el ministeri d’Afers Exteriors marroquí a l’hospitalització a Logronyo del líder del Front Polisario Brahim Ghali. Una setmana després, més de 8.000 persones (una tercera part menors) creuaven irregularment la frontera ceutina. No és nou. A finals de febrer de 2020, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan advertia que la UE “pagaria el preu” de no augmentar la seva ajuda financera i no donar suport a les operacions militars turques al nord de Síria. Dies després, davant l’anunci d’una política de fronteres obertes, 13.000 persones (entre elles moltes famílies) intentaven creuar la frontera greco-turca a la zona del riu Evros.

"Ho aconseguirem!" Així és com el 2015 la cancellera alemanya, Angela Merkel, responia a l’arribada de centenars de milers de refugiats, molts dels quals procedents de la sagnant guerra a Síria. No eren només paraules. Mentre les fronteres internes de la Unió Europea es tancaven una darrere l’altra, Alemanya va decidir mantenir-les obertes. Europa, aquest era l’argument, no podia girar-los l’esquena. Més de cinc anys després, la UE no ha fet sinó blindar les seves fronteres.

Les migracions no sempre són el que semblen. Aquest divendres, Dia Internacional del Migrant, cal tornar-ho a recordar. És cert que sempre hi ha una certa divergència entre percepcions i fets. O que els fets sempre són susceptibles de múltiples interpretacions. Però en l'àmbit de les migracions aquesta discrepància sovint és abismal i ens porta a polítiques purament simbòliques, que responen més a aquestes percepcions que a fets concrets i contrastats. D'aquí que el professor holandès Hein de Haas parli dels "mites" de les migracions.

Malgrat pretendre ser un punt i a part en les divagacions dels últims anys, la proposta de la Comissió Europea en la nova política migratòria no entra a resoldre res del que estava pendent: ni la corresponsabilitat dels estats membres, que queda diluïda en una solidaritat flexible a partir d’un patrocini més o menys voluntari dels retorns i les reubicacions; ni la necessitat de garantir el respecte dels drets humans i la mateixa legalitat, amb qüestions tan fonamentals com el principi de non-refoulement (no devolució) i les condicions de vida dels sol·licitants d’asil.

Desenes de refugiats han sigut abandonats al mar en tendes flotants a l’espera que els guardacostes turcs els retornessin a Turquia. Incomplint el que exigeix el dret internacional, no havien tingut accés als procediments d’asil. Van ser embarcats i abandonats a la deriva aprofitant la nit i en mans d’encaputxats. Aquestes són les últimes pràctiques il·legals d’un estat grec que ha perdut la vergonya. La frontera, amb tota la seva brutalitat i impunitat, s’ha descarat definitivament.

En una entrevista recent, la periodista alemanya Carolin Emcke assenyalava que la pandèmia del covid-19 ens estava mostrant, com si fos un mitjà de contrast injectat en un cos, quins són els mals que afecten les nostres societats. No hi ha dubte que un d’aquests mals és l’extrema precarietat de moltes vides. En l’àmbit de l’asil, aquesta precarietat està marcada per llargues esperes, temporalitat documental i exclusió residencial. La crisi actual no només ens ho mostra, sinó que, a més, sovint n’agreuja els efectes.