Finalment ja tenim Pacte Nacional per la Llengua. Cal felicitar el president de la Generalitat i el seu conseller de Política Lingüística per la fita assolida, i també treure importància a la rebequeria de Junts, que no ha sabut distingir el valor estratègic del Pla dels seus interessos tàctics. En realitat, no és cap novetat que un partit que defensa la protecció del català decideixi no secundar una iniciativa per protegir el català; només cal recordar que l'any 1997 Esquerra va votar en contra de la llei de política lingüística.

L'1 de novembre del 2024 es va esfondrar la marquesina de l'estació de tren de Novi Sad, que s'havia renovat feia poc, i van morir 15 persones. Les obres de renovació s'havien adjudicat de manera poc transparent a un consorci d'empreses xineses. El tràgic accident va ser l'espurna que va encendre un moviment de protesta, primer a Novi Sad i després a tot Sèrbia, per denunciar la corrupció general, la censura als mitjans, la concentració de poder, la influència de Rússia i del capital xinès i la repressió de la dissidència. Poca broma: al desembre va tenir lloc a Belgrad una manifestació tan nombrosa com les que van precipitar la caiguda de Milosevic i dissabte, la més gran de la història del país.

A l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2018 només un de cada deu entrevistats va considerar que al cap de cinc anys el català es parlaria menys del que es parlava aleshores. El passat 14 de novembre es van publicar les dades de l’Enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i ara resulta que gairebé la meitat dels entrevistats troben que en els propers anys el català "empitjorarà". Què ha passat en aquests darrers sis anys? Realment la situació s’ha deteriorat tant o és més aviat que molta gent ha interioritzat el discurs mediàtic de l’emergència lingüística?

El compromís més cridaner del pacte d'investidura entre el PSC i Esquerra Republicana és el que fa referència al nou model de finançament singular. Sobre el finançament singular ja s'ha escrit molt i s'escriurà més en els propers temps, perquè la cosa va per llarg. Un aspecte que no ha cridat tant l'atenció és el de l'acció exterior de la Generalitat. Després d'anys d'instrumentalització d'aquest àmbit en pro de la causa independentista, és lògic interessar-se pel nou enfocament del Govern en l'etapa post-Procés.

Si arriba a bon port, el resultat de la negociació entre el PSC i Esquerra sobre la investidura de Salvador Illa no serà la sobirania fiscal plena que demanava la consellera Natàlia Mas des d'aquestes mateixes pàgines ("Què és i què no és el finançament singular", 25/6/2024), però sí que constituirà "un pas molt clar en termes de finançament", fent servir l'expressió de Marta Rovira. Aquest és el punt d'intersecció entre el finançament "just i suficient" dels serveis que gestiona la Generalitat, que el programa electoral del PSC considera una prioritat inajornable, i el finançament "singular" que defensa el programa d'Esquerra, per "disposar de tots els recursos que mereix i necessita la ciutadania".

Catalunya té plantejats reptes enormes. Lluitar contra el canvi climàtic, superar les desigualtats socials, erradicar les violències masclistes, reflotar el seu sistema educatiu o alleujar les dificultats per accedir a l'habitatge són alguns exemples.

El 21 de desembre els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès van pactar una llei espanyola de plurilingüisme, en aplicació del programa d'Esquerra per a les darreres eleccions. A diferència de la reforma del règim lingüístic de la Unió Europea, una llei espanyola de plurilingüisme depèn només de la voluntat del legislador espanyol, i com que en l'actual conjuntura política tal voluntat es pot donar per feta és oportú que parlem d'aquesta llei amb una certa immediatesa.

Com era previsible des que el ministre José Manuel Albares en va fer formalment la petició el 17 d'agost, el català no haurà esdevingut una llengua oficial de les institucions europees durant la presidència espanyola del Consell de la Unió. Ara que la petició espanyola està tècnicament encallada pot resultar oportú reflexionar sobre les causes d'aquest fracàs i les possibles alternatives que s'albiren.

Ara que ja es pot parlar català al Congrés de Diputats i que els estats membres de la Unió rumien seriosament si accepten que esdevingui la 25a llengua oficial de les institucions europees, han tornat a saltar les alarmes internes a compte dels darrers estudis sociolingüístics sobre l'alumnat de 6è de primària i de 4t d'ESO. Abans de deixar-se anar pel pendent del pessimisme, una reflexió tranquil·la sobre les dades obtingudes es fa molt necessària. Ens centrarem en l'alumnat de 4t d'ESO, el nivell que posa fi a l'educació obligatòria, amb tot el que això significa.

L'any 2022, en una entrevista per a La Veu del País Valencià, el periodista va preguntar a Carme Junyent per la doble denominació català-valencià. Amb el seu seny característic, Junyent va respondre que si la diferència de noms feia la cosa i separava, "malament", però va afegir que "la gent raonable pot acceptar els dos termes i no hi ha cap dificultat", tot recordant la convivència dels termes "espanyol" i "castellà". El nostre homenatge a la mestra Junyent consistirà a desenvolupar la idea que acceptar una doble denominació per a la llengua catalana no és necessàriament divisiu i pot ser raonable, amb algun matís inevitable.

En l'àmbit lingüístic, la notícia de l'estiu ha estat sens dubte la doble promesa de facilitar l'ús del català, el gallec i el basc al Congrés de Diputats i de convertir aquestes tres llengües en llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió Europea. (Deixem ara de banda la qüestió annexa de la possible denominació català/valencià, que potser demana un article sencer.) Una mica de reflexió tècnica i comparada pot anar bé per a situar millor la perspectiva d'aquesta doble promesa.

Per què Xavier Trias no és l'alcalde de Barcelona? Per als afectats, la resposta és simple: una tèrbola conxorxa, definitivament immoral i clarament equivocada, va impedir que un independentista s'emparés de l'alcaldia de la capital de Catalunya. Ara que la monumental enfurismada amaina, potser és el moment d'assajar una reflexió més serena sobre els fets del 17 de juny.

Arran de la creació del Consell Acadèmic que ha de guiar l'elaboració de l'anomenat acord de claredat, algunes veus s'han preguntat què podrà aportar el grup liderat per Marc Sanjaume que no hagués pogut aportar el Consell Assessor per a la Transició Nacional nomenat per Artur Mas ara fa 10 anys. D'entrada, cal observar algunes diferències: si tots els membres del CATN eren independentistes confessos, el Consell Acadèmic és més divers; ara el perfil tècnic predomina sobre el polític; i les preguntes que el president fa al Consell suggereixen un grau d'obertura que el grup de Carles Viver i Pi-Sunyer no va poder o no va voler professar.

En el seu discurs institucional de Nadal, el president Pere Aragonès va sostenir que "el 2023 ha de ser l'any de donar forma a la proposta catalana d'acord de claredat", en el marc del qual caldrà definir què seria una "victòria clara" en un referèndum d'independència. Poc després, el congrés nacional del seu partit va concretar: com en el referèndum de Montenegro, la victòria del sí es consideraria clara si es reunissin alhora un mínim d'un 50% de participació i un mínim d'un 55% de suports a la independència.

La cimera entre la Comissió Europea i el govern d'Ucraïna del 3 de febrer va deixar ben palès que una cosa és l'accés meteòric a l'estatus de país candidat i una altra de ben diferent és l'inici exprés de les negociacions d'ingrés i, per descomptat, l'ingrés exprés a la Unió Europea.

El 23 de novembre passat el Tribunal Suprem del Regne Unit va sentenciar que el Parlament escocès no pot organitzar un referèndum sobre la independència d'Escòcia. A part de les consideracions jurídiques internes, la part doctrinalment més interessant de la sentència és la que es refereix al principi d'autodeterminació invocat pel Partit Nacional Escocès. Segons el Suprem, hi ha obstacles insuperables en el recorregut de l'argument basat en aquest principi, el primer dels quals és que el principi d'autodeterminació simplement "no hi juga cap paper".

Aquest any 2022 hem commemorat el 30è aniversari de l'inici de la Guerra de Bòsnia. Aquella guerra no va acabar arran d'una negociació bilateral entre els bel·ligerants sinó com a conseqüència d'un dictat de la comunitat internacional i dels Estats Units en particular; no és estrany que els acords de pau no es cuinessin a Sarajevo ni a Belgrad sinó a Ohio i se signessin posteriorment a París.

Al debat de política general, el president Pere Aragonès va anunciar que volia proposar un "acord de claredat" a l'estat espanyol, tot invocant –sense esmentar-lo– el precedent de la llei de claredat canadenca. El president va remarcar que volia defensar aquest acord "recollint el màxim suport i la màxima complicitat de la societat catalana", sota la consideració que com més gran sigui el suport i el consens més força tindrà la posició de Catalunya davant de l'Estat i més legitimitat tindrà aquesta posició als ulls de la comunitat internacional.

Entre el 29 de juliol i l’1 d’agost el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va fer una gira per Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina (BiH), Montenegro, Macedònia del Nord i Albània per mostrar el suport d’Espanya a l’adhesió a la Unió Europea d’aquests cinc països. Sánchez no és el primer mandatari europeu que va de gira pels Balcans occidentals amb la promesa de l’anomenada “perspectiva europea”, però sí que és el primer que hi va després del meteòric accés d’Ucraïna (i Moldàvia) a la condició de país candidat. Aquest és l’estatus que BiH, identificat com a “candidat potencial” a la cimera de Tessalònica de 2003, va sol·licitar formalment en un llunyà 2016.

La tercera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i el govern de la Generalitat ens ha deixat una bona notícia i una de no tan bona. La bona notícia és que la taula de diàleg existeix, que hi ha voluntat de mantenir-la i que ha donat els seus primers fruits, entre els quals dos de molt importants referits a la llengua catalana.