Els estatunidencs tenen un nou Huckelberry Finn, i ara no és ficció, o si és ficció és la de la memòria. A Solito (Edicions del Periscopi), Javier Zamora rememora les set setmanes que va trigar a arribar des d’un llogarret salvadoreny fins a "La Usa", com l’anomenava l’aleshores Javierito de nou anys. Vist l’auge de la moda de l’autoficció, és si més no refrescant que algú que ens parla de si mateix expliqui (avui les novel·les expliquen més que no pas narren) alguna cosa més que les cuites d’individus de classe mitjana amb problemes de diners, divorcis, passions, criança i malalties tot amanit amb neures postmodernes.

Lentament però decididament el nostre país s’ha posat al pas d’una tendència ja indeturable del continent. El Congrés dels Diputats espanyol va ser l’últim a Europa a incloure partits declaradament xenòfobs; però el que ara hi és s’hi ha consolidat i la resta s’esbiaixa al seu ritme. Els partits de la dreta tradicional parlaven de la immigració amb la boca petita fins que han decidit dir “les coses tal com són”. De sobte, un dia posem la ràdio i sentim el senyor Turull construint frases més o menys entenedores tot barrejant amb calculada naturalitat els termes “delinqüència”, “immigració”, “expulsió” i “Catalunya”. Qui va tenir la pensada d’atendre algun dels suposats laboratoris d’idees de Convergència durant els inicis de la dècada de 2010 es va poder fer una idea del nivell dels spin-doctors que aconsellen els juntaires.

Dimarts va morir el filòsof italià Gianni Vattimo. Amb ell desapareix l’últim representant del moviment filosòfic i cultural que va ser batejat com a “postmodernitat” i que incloïa, entre d’altres, Jacques Derrida, Jean-François Lyotard i Richard Rorty, tots ells ja traspassats. Amb aquestes morts, alguns voldrien veure també tancada aquesta postmodernitat, que va ser més objecte de caricatures malintencionades i de simplificacions benintencionades que d’una anàlisi acurada i rigorosa. Aquests pensadors van portar fins a les últimes conseqüències el perspectivisme de Nietzsche (“no hi ha fets, només interpretacions”) i la crítica de Heidegger a la metafísica. Se’ls va acusar de relativistes, de menysprear la ciència, d’esborrar les fronteres entre els gèneres literaris, i encara més, de soscavar els fonaments de la civilització occidental i amenaçar-ne la subsistència. Aquestes resistències de l’establishment van ser en la majoria dels casos reaccions interessades pròpies de les lluites de poder en el context acadèmic. Amb el pas dels anys l’etiqueta postmodern ha perdut força, però això no vol dir que els seus efectes s’hagin esvaït com si hagués estat una moda; més aviat han estat metabolitzats en la cultura mainstream i desenvolupats paral·lelament en les teories postcolonial i de gènere.

Que a les costes del Mediterrani proliferin incendis devastadors és habitual durant els estius. Aquestes flames no només destrueixen, també són expressives: parlen sobre la incúria amb què els humans ens estenem per la terra i ens reproduïm. També diuen que no podem controlar la natura i que la supervivència no depèn només de la nostra voluntat de sobreviure. La devastació que les flames deixen al seu pas simbolitza, per a qui vulgui llegir-ho així, la transformació del futur: l’horitzó de possibilitats esdevé una font eixuta d’angoixa i desesperança.

Un cop més la llibertat d’expressió omple les pàgines dels diaris. Obscures associacions han denunciat una sàtira en un programa de TV3 i alguns polítics aprofiten la no casual proximitat d’un micròfon per mostrar indignació davant la falta de respecte a un símbol molt sentit, o això diuen, a Andalusia. Des de l’altra banda s’ha identificat la intenció electoralista dels falsos ofesos tot destacant que els humoristes de la televisió han de poder expressar-se sense obstacles. Al meu parer, aquestes escenificacions polítiques perden de vista el sentit genuí de les llibertats. La salut de la llibertat d’expressió en la nostra democràcia no és òptima, però la qüestió no són els acudits de més bon o més mal gust que emeten les cadenes de titularitat pública.

A Itàlia surt un sol nou. De bon matí, Meloni i els seus companys de govern es desperten amb ressaca, es miren al mirall i no hi veuen un marcià o una marciana, sinó una persona normal, de carn i ossos, una persona feixista.

Ara farà uns vint anys que Bigas Luna va impartir una xerrada a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB en què, entre altres qüestions, va mostrar-se perplex pel fet que els documentals televisius s’emetessin amb música de fons. Sostenia que les melodies comprometen la pretensió d’objectivitat del document, dotant-lo d’una emotivitat que esbiaixa la interpretació dels espectadors. Avui, en contra del que proposava el genialoide director de cinema, n’hi ha prou de posar, no ja un documental, sinó qualsevol canal de notícies, per comprovar que gairebé tots els suposats documents s’amaneixen amb músiques que emocionen més que no pas informen. No se n’escapen ni suposats productes prestigiosos com el 30 minuts. Amb la guerra a Ucraïna, la cosa ha arribat a nivells paroxístics i les imatges de la destrucció, la mort i la brutalitat s’acompanyen d’una profusió de violins i tons melodramàtics que faciliten la banal irrigació dels lacrimals de televidents i radiooients.

“Una mare que no pot donar menjar el seu fill! Això sí que és una emergència!” Són paraules de l’alcaldessa Goodway de la ciutat de Badia Aventura on succeeixen les aventures de la Patrulla Canina (PAW Patrol). Una àliga ha quedat atrapada per una corda i el seu pollet té gana. Els cadells de la patrulla resoldran el problema sense dilacions. A Badia Aventura les emergències no es negligeixen.

Al barri de Sarrià hi ha una escola (Barcelona Montessori School) que ha penjat al mur que dona al carrer un cartell (en anglès i castellà) en què es llegeix aquest ignominiós text que tradueixo, malgrat que em fa fàstic fer-ho: “Algunes de les persones més exitoses del nostre segle van estudiar amb aquesta metodologia, inclosos els fundadors d’Amazon, Wikipedia i Google, George Clooney, Anne Frank i Beyoncé!”

Al final d’un dels primers actes de la Biennal de Pensament que va tenir lloc al monestir de Pedralbes a mitjans d’octubre un dels assistents va plantejar una pregunta filosòficament crucial: "Qui som? Quina és la nostra identitat?" La qüestió va ser suscitada per la interessantíssima i informadíssima conferència que havia impartit el genetista Tomàs Marquès acompanyat per l’Antoni Bassas i jo mateix.

Avui diumenge i demà dilluns es vota a Itàlia per reduir el nombre de parlamentaris. El que se sotmet a referèndum és la modificació dels articles de la Constitució italiana per encongir en un 36% els representants al Parlament i al Senat. A favor del sí s’han pronunciat partits d’ultradreta com la Lliga i els Germans d’Itàlia, però també el Partit Democràtic i, òbviament, el Moviment 5 Estrelles.

De la pandèmia se’n parla sovint de qualsevol manera. Un dia de la setmana passada, tornant de llençar les escombraries, vaig sentir caminant sota una finestra el so d’un televisor. Només vaig captar-ne un breu fragment: “[...] y a las personas que dan positivo, pero no tienen síntomas, las meten [...]”. El to era d’una vehemència impostada com la que preval als més mesquins programes de safareig, on campa amb llibertat la grolleria del bufó que es pren a si mateix seriosament. Una altra veu al darrere l’avivava, fent de la tragèdia un espectacle. “Las meten”, deia la veu, com si parlés d’un ramat, delectant-se de comentar en directe la tragèdia, invitant a la indignació persones que porten més de quatre setmanes sense trepitjar el carrer. Els voltors de la comunicació no descansen.

Sempre és massa tard. Ho escrivia Lisa Appignanesi sobre la tardança del Regne Unit a proposar mesures de confinament. El mateix es va dir en el seu moment sobre la gestió de Xi Jinping a la Xina, sobre la lentitud i els dubtes dels governs italià, espanyol i ara també francès, suís, o sobre els bruscos cops de volant de Trump i Johnson, o els països que sigui que, quan es publiqui aquesta peça, estaran legislant alarmes sense rumb. Sembla que només a Singapur, Taiwan i Corea del Sud van reaccionar a temps. Estaven avisats de l’anterior SARS.

L'experiència excepcional ens permet de veure la suposada normalitat sota una llum renovada. Ho comprovem amb motiu del coronavirus.

En un excel·lent article del 29 de gener, Teresa Marques analitza els arguments clàssics de John Stuart Mill sobre la llibertat d’expressió i es pregunta si cal posar-hi límits. Es refereix a l’argument de Mill segons el qual s’ha de permetre la difusió de mentides perquè no podem saber que ho són sense confrontar-nos-hi. A partir de dades empíriques, Marques qüestiona que les persones estiguin efectivament disposades a abandonar les seves opinions, encara que se’ls demostri que són falses. També exposa estudis segons els quals el bombardeig d’informació a la xarxa té l’efecte contrari del que esperava Mill, o sigui, no s’imposa la veritat sinó la mentida i la manipulació.

L'article 27.3 de la Constitució Espanyola sosté que “els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions”. Segurament els constitucionalistes de diverses tendències en fan interpretacions discrepants, des dels que sostenen que això només garanteix el dret a tenir l'educació religiosa desitjada pels pares, als que afirmen que qualsevol tema controvertit ha de quedar fora de l'aula. Aquesta segona interpretació és la que defensa el partit d'ultradreta que des de fa uns mesos determina les polítiques públiques a la Comunitat Autònoma de Múrcia i no només allí.

L’orografia de cert indret de la costa italiana no permet de sintonitzar amb nitidesa Rai 3, el canal cultural de la ràdio pública. Les elaborades disquisicions dels locutors són interferides constantment per l’emissora local de música lleugera saturada de reggaeton. Sembla ben bé com si s’estigués consumant el funest futur dibuixat per Giacomo Papi a Il censimento dei radical chic (Feltrinelli). En aquesta distopia / pamflet, una Itàlia dirigida políticament per un sòsia de l’infaust Matteo Salvini s’inclina cap a la vulgaritat i prohibeix la manifestació pública d’idees sofisticades. La novel·la denuncia la degradació del discurs polític itàlic iniciada amb el monopoli berlusconià dels mitjans de comunicació.

En Quinto, el protagonista de la novel·la L’especulació immobiliària d’Italo Calvino (Edicions 62, traducció d’Oriol Ponsatí), és un intel·lectual menor d’esquerres que cau enganyat per les falses promeses del gremi de la construcció. Cruixit per la pressió fiscal, proposa a sa mare i a son germà de treure rendibilitat d’un tros de jardí de la casa familiar, tot associant-se amb un especulador immobiliari de mala reputació en una ciutat de la costa lígur. El context és prou semblant al de la pel·lícula de 1963 Le mani sulla città, amb guió de Raffaele La Capria, sobre l’eixam napolità.