Pepe Raventós (Barcelona, 1974) té les idees molt clares. Potser perquè ha viscut als Estats Units, o potser perquè li ve de família: als anys 80 el seu avi va decidir trencar amb Codorniu, l’empresa familiar, i fundar el seu propi celler, Raventós i Blanc. El 2012, aquest celler va decidir sortir de la DO Cava, la qual veien desprestigiada. En els anys posteriors altres cellers van seguir els mateixos passos, tot i que amb fórmules diferents. Ara, Pepe Raventós malda per crear una nova DO que aglutini tots els productors de qualitat que té el Penedès. Viu el territori amb passió: “El gran error del cava va ser oblidar la part agrícola, i aquest és l’èxit de França”, afirma. I proclama, convençut: “Tenim una oportunitat increïble”.

La pujada excepcional dels tipus d’interès en general, i de l’Euríbor en particular, té un efecte directe sobre les hipoteques que ja es pot quantificar: els primers vuit mesos de l’any el preu dels crèdits per comprar un habitatge s'ha disparat un 41%. En concret, les hipoteques que es van firmar a l’agost tenien un tipus d’interès mitjà del 2,033%, mentre que al gener era de l’1,439%. 

El lector probablement recorda el dia en què José Montilla, aleshores president de la Generalitat, va anar a Madrid i va alertar de la “desafecció” i del risc d’un “allunyament irreversible” dels catalans envers Espanya. L’endemà d’aquell capítol, tan llunyà que sembla ara del juràssic, l’Íbex-35 tancava en el moment més àlgid de la seva història: 15.945,7 punts. Estàvem a l’avantsala de la Gran Recessió, que començaria en qüestió de mesos. 

Els beneficis caiguts del cel de la banca podrien tenir els dies comptats. El Banc Central Europeu prepara una rectificació que evitarà que les entitats financeres de tot el continent guanyin milers de milions amb els diners que el BCE els va entregar en els pitjors moments de la pandèmia per evitar que l’economia s’esfondrés.

Imagineu un sindicalista que acaba dirigint una important empresa industrial. O un polític que acaba al capdavant d’un club que ha construït l’estadi a la ciutat d’on ell mateix era tinent d’alcalde d’Urbanisme. O un conseller d’una caixa d’estalvis que, poc després de deixar de ser-ho, veu com l’empresa que lidera rep un crèdit de l’entitat.

"La qualitat democràtica es mesura també amb el tracte que dispensem a la nostra gent gran". Així defensava dijous la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que les pensions pugin un 8,5%, segons els càlculs del govern (és una xifra estimada que s’acabarà de concretar quan es conegui la dada d’inflació del novembre). "No volem que els nostres avis vegin empitjorada la seva situació per l’increment del cost de la vida", va afegir.

Grifols, una de les grans perles de l’empresariat català, està passant el moment més delicat en molts anys. Aquesta setmana les seves accions han perdut un 13% del seu valor, furgant en una ferida dolorosa: en l’últim mes la companyia ha caigut un 25% a borsa, des que va començar l’any un 47% i des de fa 12 mesos, un 59%. En un any els accionistes han perdut més de la meitat del seu valor i els títols de la companyia han retrocedit una dècada fins a situar-se en el preu que tenien el 2012. La companyia ha intentat aquesta setmana calmar els inversors amb diversos anuncis, però de moment no sembla que els hagi convençut i això pot suposar perills importants per al futur. Què està passant a Grifols?

Els beneficis caiguts del cel no només existeixen per a les empreses elèctriques: també n’hi ha per a la banca. La irrupció de la pandèmia, seguida d’una inflació no vista en dècades, ha propiciat un escenari imprevist que es traduirà en milers de milions gratis de beneficis per a les entitats financeres.

L’anunci que Andalusia suprimirà l’impost de patrimoni ha provocat una sotragada imprevista en una qüestió, la de la fiscalitat i el finançament autonòmic, que fa molts anys que està empantanegada. L’impost de patrimoni, en particular, aixeca grans passions. Unes passions que oculten algunes veritats incòmodes. Les enumerem:

L'ARA ha consultat cinc experts perquè opinin sobre l'impost de patrimoni (IP). El consens entre ells és el de criticar aquest impost, però per diferents motius. Les principals diferències sorgeixen en les alternatives. Alguns proposen una fiscalitat més laxa per atreure professionals qualificats, mentre que d'altres coincideixen a dir que és imprescindible un augment de la recaptació global d'impostos per reduir les desigualtats socials.

L’excepcionalitat energètica ha fet que ens estiguem acostumant a mirar, amb freqüència gairebé diària, els mapes dels preus de la llum a Europa. Cada dia els mercats energètics del continent fixen les tarifes de l’endemà i així podem veure com evolucionen els preus a Espanya i a la resta de països. El problema és que les xifres que es publiquen diàriament no són els preus finals. Són els del mercat majorista. Però a aquest preu majorista després se li han d’afegir altres elements (com impostos, peatges o càrregues diverses). I d’aquí surt el preu final que paguem els consumidors.

Fermesa sí, però sensibilitat també. La setmana passada el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, admetia que per rebaixar la inflació caldrà causar “dolor” a famílies i empreses, i aquest cap de setmana directius del Banc Central Europeu han dit que caldran “sacrificis”.

La decisió del BCE d’apujar els tipus d’interès fins al 0,5%, el doble del previst, va acaparar tots els focus dijous passat. És normal: feia 11 anys que el BCE no elevava els tipus i 22 que no els apujava 0,5 punts de cop. I això afecta les hipoteques i els crèdits de molta gent. Però en la mateixa roda de premsa, la presidenta Christine Lagarde va fer un altre anunci històric que va passar més desapercebut: la creació del TPI, un instrument que ho pot canviar tot si ens ve una crisi a sobre.

Fusió tancada: Orange i MasMóvil, el segon i el quart operadors de telefonia d’Espanya, han arribat a un acord per crear l’empresa líder del sector. El nou grup desbanca Movistar en nombre de clients i es queda com a número 1 en telefonia mòbil (entre tots dos sumen 24,8 milions d’usuaris) i banda ampla (7,1 milions). Tot i això, Movistar segueix al capdavant en volum de vendes. Vodafone serà la tercera a força distància. L’acord es va signar divendres i s’ha anunciat aquest dissabte a primera hora.

“L’activitat econòmica s’està alentint”, ha admès Christine Lagarde. Per això pot semblar contradictori que, al mateix temps, la presidenta del BCE hagi anunciat una pujada de tipus, una mesura que persegueix refredar l’economia i, en últim terme, els preus. Aquesta és la complexitat dels temps que vivim. Els preus s’han desbocat. Sobretot per l’energia, sí, però ja s’està contagiant a la resta de productes. I, per tant, el BCE no té més remei que apujar els tipus. El que ha sobrat és que el banc rectifiqui: va dir que els apujaria fins al 0,25% i finalment ha sigut el 0,5%. Així es perd la credibilitat.

En els últims anys ens hem acostumat a veure la Comunitat de Madrid abaixant impostos. Des de fa dècades una política d’estat orientada cap a la capital espanyola (on es concentren el poder i les principals infraestructures) li ha permès xuclar nombroses empreses, residents i grans fortunes de la resta d’Espanya. 

“Et sorprendria com d’ambiciós és Iniesta. És ultra ambiciós, però alhora molt humil”. Qui parla no és algú que hagi compartit vestidor amb Andrés Iniesta, un dels jugadors més màgics que ha tingut mai el FC Barcelona, sinó el conseller delegat de l’empresa que l’encara futbolista va fundar el 2018 durant un vol entre Barcelona i Kobe, la ciutat japonesa on encara juga Don Andrés.

Un exemple de com ha canviat Espanya en tres lustres: el 2008, el govern central va regalar 400 euros a cada ciutadà que feia la declaració de la renda. Eren anys de superàvit pressupostari i el govern anava sobrat. Entre l’anunci i l’entrega d’aquest regal hi va haver unes eleccions generals, que Zapatero va guanyar còmodament. Allò va costar 5.700 milions. No gaires setmanes després, començava una de les crisis més dures en dècades. Ara, el 2022, el govern de Pedro Sánchez es gastarà 540 milions, una desena part, en l’entrega de 200 euros a les llars més humils (aquelles on la renda dels seus integrants no supera els 14.000 euros anuals) per combatre una inflació desbocada. L'impacte d'aquesta mesura difícilment serà més que moderat.

Antoni Abad (Barcelona, 1958) deixa la presidència de Cecot després de 17 anys. Conegut pels seus enfrontaments amb Foment del Treball i pels seus posicionaments durant el Procés, en aquesta entrevista repassa la seva trajectòria.

“Marx deia que les elits sempre són dolentes, però no és veritat: el que és important és que les elits siguin bones, que creïn valor i que no s’apropiïn del valor que generen els altres”. Tomas Casas és un economista català i professor de la universitat suïssa de St. Gallen que té una particular obsessió per les elits i el seu efecte en la societat. Ell sosté que la importància de les classes dirigents és clau per a qualsevol país. I, per molt que ens puguin desagradar, “sempre existiran”. Fins i tot quan són derrocades, sempre n’apareixen de noves. “També després de les revolucions”, explica.