Quan un ésser viu es corromp, el que fa és experimentar una transformació. Continua sent allò que és, però en una forma deteriorada, degenerada. La corrupció, del llatí corruptio-ōnis, és una degradació del que es considera l’estat ordinari o "normal", un estat inferior vers el qual qualsevol ésser viu està exposat a transitar. En el cas de les persones, l’accepció no té un significat només biològic, sinó també moral i, per extensió, molts cops també legal. En els darrers casos, ens referim a la transgressió d’un codi que aquell home o dona s’havia compromès a respectar. La corrupció política presenta distintes expressions i dimensions, tantes com les normes que poden ser violades, molt sovint més d’una al mateix temps. La corrupció econòmica constitueix, per tant, només una de les corrupcions polítiques possibles, malgrat que de les més freqüents i la que genera més rebuig en la societat. Es dona quan algú aprofita el seu poder polític per aconseguir il·legítimament un benefici privat. Sovint es tracta de diners, però ni de bon tros de forma exclusiva.

A l’Alicia Framis la van entrevistar fa uns dies a la ràdio. En concret, al programa El suplement de Catalunya Ràdio. Framis és una artista catalana que s’ha casat amb un holograma alimentat per intel·ligència artificial (IA) generativa. Explica que la idea se li va ocórrer fa tres anys quan travessava un moment de molta soledat. No acaba de quedar clar fins a quin punt això en què s’ha embarcat és un projecte artístic o bé una aposta emocional i personal –“Em sentia molt sola, i vaig pensar que m'agradaria tenir una IA que quan arribés a casa em preguntés com estava”–, o bé totes dues coses. L’artista i el seu marit, l’AILex, es van casar a Holanda, i formen una parella “híbrida” de persona i robot. Sembla que l’Alicia és el primer ésser humà emparellat amb un robot. És, si es vol dir així, pionera.

Sílvia Orriols s’ha convertit en un malson angoixant per a Junts per Catalunya. A les municipals d'encara no fa dos anys, a Ripoll, el seu feu originari i més potent, Aliança Catalana va aconseguir superar el 30% dels vots i va guanyar sis dels disset regidors del consistori. Junts va desplomar-se dels vuit del 2019 a tres. Ningú no sospitava que l’any següent Pere Aragonès convocaria eleccions anticipades. Les catalanes es van celebrar el 12 de maig del 2024. Poc menys d’un any després de les municipals. Aliança va presentar-s'hi amb el seu agressiu discurs antiimmigració i va aconseguir dos diputats al Parlament, però haurien pogut ser alguns més. És aleshores quan Carles Puigdemont i els seus s’adonen del que pot venir.

Ann Telnaes era una de les dibuixants estrella del Washington Post. Un dia de primers d’aquest gener, la ninotaire, guanyadora d’un Pulitzer, va veure rebutjat un dels seus dibuixos. Hi apareixen un grapat de multimilionaris agenollats, reverenciant una enorme estàtua de Donald Trump, aleshores president electe. S’hi veuen el fundador de Meta, Mark Zuckerberg; Sam Altman, d’OpenAI; Patrick Soon-Shiong, propietari de Los Angeles Times, i el ratolí Mickey Mouse, emblema de la Walt Disney. I també Jeff Bezos, amo d’Amazon i –això és el més rellevant– del Washington Post mateix. Telnaes sabia que la seva vinyeta incomodaria els responsables del diari i, probablement, volia comprovar si la llibertat d’expressió –d’opinió– de què havia gaudit des que el 2008 va estrenar-se a les pàgines del diari continuava sent la mateixa o havia minvat. El responsable de les pàgines d’opinió del diari, David Shipley, va retornar-li el dibuix. I ella va respondre plegant i relatant el que havia passat en un text a la xarxa Substack. Parlava de “punt d’inflexió” i advertia que el que està passant és perillós.

La justícia és la ultima ratio, el darrer argument, del sistema democràtic. És el lloc al qual els ciutadans, les empreses o altres agents recorren quan se senten maltractats o són víctimes d’un abús o una agressió. De la justícia n’esperem reparació i, també, càstig per als culpables. La justícia és fonamental per dotar el sistema de sentit. Si no hi ha justícia, no hi ha democràcia. I si funciona de manera pobra o defectuosa, és el conjunt el que es veu irremeiablement deslegitimat. És la democràcia qui es devalua a ulls de la gent. És justament per aquest motiu, per la importància fonamental que, en termes democràtics, però també morals, té la justícia, que mai no he entès l’abandonament palmari a què se l’ha sotmès a Espanya.

Hi ha un bon nombre d’elements que ens poden ajudar a comprendre per què Donald Trump va arribar a la Casa Blanca el 2016 i ara hi ha tornat a arribar. Es tracta de factors diversos i de diferent naturalesa. Factors polítics, econòmics, socials, etcètera. Però també hi ha aquells elements directament connectats amb la mena de lideratge desplegat per l'home de la pell taronja. Tan intens s'ha revelat aquest lideratge que, per exemple, ha acabat fent que el Partit Republicà orbiti entorn de Trump, fins al punt que l'ideari i la tradició republicana s’han diluït i metamorfosejat en això que coneixem com a trumpisme. El Partit Republicà s'ha convertit, tant per fora com per dins, en el partit de Donald Trump.

José Manuel Albares, el ministre d’Exteriors espanyol, es va reunir el dimecres 4 de desembre amb la maltesa Roberta Metsola, presidenta de l’Europarlament, per demanar-li que el català, juntament amb el basc i el gallec, es pugui parlar amb normalitat a la Cambra. L'Advocacia de l'Estat espanyola, per la seva banda, ha elaborat un informe defensant la iniciativa. Aconseguir-ho és més fàcil, sobre el paper, que no pas l’oficialitat del català a la UE, assumpte que resta encallat i topa amb les reticències d’alguns estats.

El que hem vist i estem veient al País Valencià arran de la catàstrofe té un nom, que s’escriu amb unes majúscules rotundes: incompetència. A més, hem assistit estupefactes també tota a classe d'ocultacions, mentides, desmentiments, contradiccions, rectificacions, falses excuses, etcètera. En conjunt, un espectacle grotesc, pornogràfic, atès que estem parlant d’una gran tragèdia, amb moltes vides perdudes i malmeses, que segur que hauria estat menor si els responsables haguessin actuat una mica millor abans, durant i després. 

Carles Puigdemont va sentenciar fa uns dies parlant de la nova etapa sota la presidència de Salvador Illa: “Poden convertir, i ho intenten, la Generalitat en una gestoria d’encefalograma políticament pla, però no poden canviar la història”. La claca que acompanya Puigdemont no para d’insistir en la mateixa idea tot provant de retratar Illa com un home mancat de lideratge, mediocre, sense suc ni bruc, un mer buròcrata. Puigdemont és un home intuïtiu, llest. Per això, i perquè comanda el segon partit de Catalunya, Junts, cal parar atenció al seu diagnòstic sobre Illa. 

Les coses van malament, més del que s’esperava. Van pel pedregar. La història d’ERC, ja des de la seva fundació el 1931, està plena de grups, faccions i sectors enfrontats. Un cop restablerta la democràcia, va continuar sent així en els temps d’Hortalà, Barrera, Colom, Rahola, Carod-Rovira i Puigcercós. Tot va canviar amb l’encimbellament del tàndem Junqueras-Rovira, ara barallats. Des del 2011 fins fa poc, ERC va semblar tota una altra, quasi una bassa d’oli, com si els temps de la lluita fratricida haguessin estat superats d’una forma severa i definitiva. No ha estat així. Un cop el control des de dalt es va afluixar amb l’anunci de retirada de Rovira i el pas al costat –temporal– de Junqueras, el que alguns consideren una tara genètica republicana –la tendència a la convulsió– s’ha manifestat de nou amb intensitat.

Malgrat que els professors de Ciències Polítiques generalment el passin per alt, el factor humà resulta en política, com en totes les dimensions de la nostra existència, transcendental, clau. Les mateixes situacions, els mateixos problemes o conflictes, protagonitzats per persones diferents, produeixen indefectiblement resultats també diferents, mai iguals. Si de la Catalunya agitada, imprevisible, ciclotímica, dels darrers anys n’hem d’assenyalar dos protagonistes, aquests són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tant és així que podríem arribar a escriure la història recent de Catalunya a partir de la competència, la desconfiança i la rivalitat entre els que han estat els líders de les dues grans forces independentistes del país, Junts i ERC.

Dedicar-se a ensenyar és una de les millors coses que es poden fer a la vida, a desgrat de les dificultats, les amargors i els entrebancs. Ensenyar és obrir finestres, és mostrar a algú altre les meravelles que existeixen més enllà. És acompanyar, i empènyer quan cal, perquè arribi més lluny d'on hauria arribat tot sol. És ajudar a impugnar els límits i a vèncer la desgana i la mandra. Ensenyar és també una labor incerta, perquè és com escampar llavors sobre la terra. Algunes brotaran esplèndides, altres creixeran diferents de com ens pensàvem, altres ho faran molt més tard i encara unes altres donaran un resultat poc apreciable. És quelcom, per tant, que té a veure amb l'esperança i amb una certa fe, i que, com tantes altres qüestions, depèn en bona part de circumstàncies que no controlem.

Hi ha estratègies que no funcionen perquè, senzillament, parteixen d'una mala teoria basada en una anàlisi errònia. I hi ha estratègies que no funcionen no perquè no siguin bones estratègies, sinó perquè, simplement, han estan mal executades. L'estratègia republicana, per resumir-ho molt, d'"eixamplar la base" crec, contra el que opinen els que avui n'estan fent estelles, que forma part de les segones, no pas de les primeres.

Passar o no passar pàgina. Al voltant d’aquest dilema d’aire hamletià girarà la cursa –hi ha començat a girar– de les eleccions al Parlament. És la qüestió, deixar enrere el Procés o no, que el 12 de maig hauran de resoldre amb el seu vot els ciutadans. Naturalment, és una decisió que toca prendre sobretot a l’electorat independentista, que ha viscut amb desconcert, frustració i enuig els sis anys i mig transcorreguts des de l’octubre del 2017, però que no ha deixat de desitjar i somiar en l’estat propi.

L’amnistia és una realitat. Després del vot en contra de Junts per Catalunya i de reobrir-se les negociacions, finalment es va assolir un text concertat entre els tres grans actors en aquest assumpte, PSOE, Junts i Esquerra Republicana. El partit de Carles Puigdemont ha pogut introduir aquells elements que creia necessaris per restringir al màxim el marge d’interpretació de l’elit judicial espanyola, revoltada contra la idea d’amnistiar els independentistes i, sobretot, obsessionada per tombar Pedro Sánchez. El PSOE i el govern central han aconseguit un articulat que estan convençuts que no serà impugnat pel Tribunal Constitucional. Al seu torn, ERC, que ja havia donat per bo el text anterior, ha restat importància a les millores incorporades a instàncies de Puigdemont. Oriol Junqueras, fins i tot, s’ha queixat del que, per a ell, ha representat una pèrdua de temps que, en definitiva, afegeix, no ha millorat una llei que ja estava ben feta.

L’independentisme torna a jugar la partida espanyola. ERC va començar a fer-ho poc després de l’octubre de 2017. Junts per Catalunya va executar el seu gir després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol passat, quan una carambola va convertir els seus set diputats en imprescindibles per a Pedro Sánchez. Els juntaires estaven obligats a triar. O Sánchez o repetició d’eleccions.

Molt abans de l’1-O, el setembre de 2012, el govern de Mariano Rajoy va mobilitzar la cúpula del ministeri de l’Interior, al capdavant de la qual hi havia Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de fer naufragar com fos el procés independentista. L’anomenada policia patriòtica va actuar al marge de la llei amb l’afany d’arruïnar la reputació i destruir personalment polítics, empresaris i altres personalitats vinculades, realment o aparentment, a l’independentisme. Les revelacions sobre l’operació Catalunya s’han anat succeint en un degoteig que fa anys que dura. Aquests dies hem conegut noves informacions que apunten que Mariano Rajoy estava perfectament al cas de com evolucionava la guerra bruta.

L’octubre del 2017, Oriol Junqueras i ERC van resultar determinants perquè, el dia 27, Carles Puigdemont dugués a terme la declaració frustrada d’independència. Els republicans, però no únicament ells, esclar, van empènyer Puigdemont perquè es llancés, tot i els dubtes del president. A pesar d’això, poc després, Esquerra Republicana va fer un cop de timó i va passar de l’unilateralisme al pragmatisme i la negociació amb el PSOE. La història és prou coneguda.

Al llarg de la seva història, el catalanisme polític, el nacionalisme català, ha oscil·lat entre la via del pacte i l’intent de transformació de l’Estat i la via independentista, de la ruptura, des de la convicció, en aquest últim cas, que Espanya mai no acceptarà la diversitat com a consubstancial, sinó que continuaria provant d’arraconar i finalment fer desaparèixer la diferència catalana. La realitat és que continuem en una mena d’empat infinit marcat per la incomoditat, la insatisfacció i la irritació de moltíssims catalans per com Espanya es relaciona amb Catalunya. Aquests ciutadans no troben que Espanya els aculli ni els respecti, i menys encara que sigui capaç de protegir i apreciar el fet català.

Alberto Núñez Feijóo presentava, el dimarts 4 de juliol, el programa electoral del PP. En aquest document hi apareix el que és una de les obsessions de la dreta i l’extrema dreta espanyola: la llei anomenada de memòria democràtica. Els populars tenen intenció de carregar-se l’actual llei i tirar endavant "una nova norma consensuada que reforci els principis democràtics i la reconciliació nacional que van fonamentar el pacte constitucional durant la Transició, així com la convivència democràtica d’una societat, l’espanyola, que aspira a la justícia i al reconeixement de la veritat”.