L’Església catòlica domina l’escenografia com ningú. És fascinant com s’ha apropiat de les festes paganes, lligades al cicle natural de la vida. En el cas dels solsticis, moments de màxima declinació del Sol, amb un èxit desigual. Mentre el solstici d’hivern –commemorat a les saturnals romanes amb grans tiberis i regals– ha estat desplaçat pel Nadal cristià, el d’estiu és un dels pocs saraus que se li han resistit. Des de l’antiga Pèrsia s’atorga al foc un valor ritual i s’honora la terra per agrair la prosperitat.

Els influencers, més que anunciar producte, projecten aspiracions: de l’ortodòncia als stiletto, del neolith a la piscina infinita, del clean look dels dilluns als divendres boho. El relleu de socialités exquisides, com Isabel Presyler, l’han pres esnobs de tota mena; ultres devotes com Tamara Falcó, desimboltes com Dulceida, nouvingudes com Georgina Rodríguez... Les nascudes a la república independent d’Ikea tan aviat enregistren els vídeos al sofà amb la manteta flonja com al CrossFit amb la tovallola suada. Naturalment, ningú s’empassa certs muntatges, però la combinació de tírria i fascinació que provoquen és addictiva. La Ballerina Farm, una paròdia de grangera casada amb l’hereu d’una aerolínia, no té ni idea de les dificultats d’una explotació ramadera més enllà d’embrutar-se les botes de fems. En les bucòliques imatges fent mostassa o filant mozzarella, amb algun dels seus vuit fills, no hi surten minyones ni mainaderes. No hi ha res de natural en aquella casa, tret de la fusta rentada tan country chic. Delphine de Vigan recrea, a Els nens són reis, el cantó fosc de les famílies que viuen en un aparador.

Sempre hi ha qui no s’arruga i alça la veu davant la injustícia o l’abús, sense fer un càlcul previ de cost-benefici. La persona d’una peça que fa, senzillament, el que és correcte. En la major part dels humans, però, el pusil·lànime conviu amb l’heroi potencial. ¿Qui no ha alternat episodis de covardia o passivitat amb rampells d’intrepidesa o gosadia? En podem donar la culpa al caràcter, l’educació o el moment vital. O recórrer, en part, al context. La psicologia social parla d’un efecte espectador perquè quan moltes persones contemplen una agressió la víctima té menys probabilitats de ser auxiliada. Contra el que es podria esperar, el grup no té un efecte multiplicador sinó difuminador de la responsabilitat individual. Els uns pels altres, la casa per agranar. El cas dramàtic de Kitty Genovese –una adolescent novaiorquesa que va ser assassinada al carrer, davant de trenta-set testimonis, sense que ningú hi intervingués– il·lustra molt bé aquest fenomen. 

No cal ser expert en neurolingüística per copsar el poder de la paraula. La que suggereix, demanda o implora cada situació. La paraula justa. L’artefacte ideològic. El que ens fa saltar, d’una alenada, de la conducta celebrada a la rebutjada. 

No m’imagino la desesperació de la Chaymae quan estava a punt de ser desnonada en plena alerta per la DANA. Amb el seu fill de 4 anys, un detall menor, mai més ben dit. Al carrer del Rec de Barcelona, com una broma macabra. L’operatiu policial seguia endavant, inclement, mentre sonaven les alarmes als mòbils dels activistes, atònits, concentrats per impedir el llançament. Algú va posar-hi seny, in extremis, i es va aturar el despropòsit. L’episodi, grotesc, és il·lustratiu del drama que afecta els més “desafavorits”. Costa trobar paraules que no siguin condescendents per a la població de Catalunya (un 25%) que viu en risc de pobresa. Dones, la majoria. Aquesta bretxa de gènere és la mateixa que fa visible el Sindicat de Llogateres, amb femení genèric, perquè la precarietat –no la fragilitat, en la cèlebre cita de Shakespeare– té nom de dona.

Potser no ens caldria recórrer a neologismes importats per posar nom a pràctiques tan velles com l’anar a peu. El washing (literalment, “fer la bugada”) és la tradicional rentada de cara. Normalment, s’aplica a la promoció d'una marca per vendre producte. El propòsit del màrqueting washing es resumeix, ras i curt: com millor imatge, més benefici. Atès que les tendències de consum s’associen als valors socials dominants, els departaments del ram estan sempre amatents, perquè la marca no en quedi despenjada. Ara bé, si el públic detecta inconsistència o gesticulació (altrament dita postureo), incoherència o manipulació —allò que, des de temps immemorials, es coneix com a presa de pèl— pot produir-se l’efecte contrari. Hi ha risc de resposta adversa en l'ecoblanqueig (green washing) per part d’empreses (Repsol acumula denúncies) o bancs (Santander, BBVA, CaixaBank...) “sostenibles”, quan informes solvents destapen les enganyifes o el volum d’inversions en combustibles fòssils; però també en altres àmbits de l’anomenada esfera woke, la consciència social que algú equipara, despectivament, a la “correcció política”. En aquest sentit, s’identifica com a pink washing l’adhesió aigualida a l’Orgull com una moda; rainbow washing, l’ús enganyós que estats com Israel fan de la reivindicació LGBTIQ; o purple washing, la defensa sectària que fan, del feminisme, alguns grups d’ultradreta. 

Hi ha medalles que es guanyen; d’altres es regalen. Les primeres premien el talent i l’esforç, en competició oberta; com les olímpiques (i paralímpiques!). Les altres, concedides sense disputa prèvia, lloen mèrits de mal apamar. La del mèrit del treball, que atorga el ministeri del ram, és la campiona del despropòsit. Retrata l’Espanya de charanga y pandereta (Lola Flores, la Pantoja, la Campos…) i de personatges com la Koplowitz, al timó de FCC, el gegant del totxo esquitxat de corrupció. O Díaz Ferran, expresident de la patronal CEOE, que va buidar viatges Marsans i va deixar els clients amb un pam de nas. De vegades, el paperot és tan gros que toca fer marxa enrere. A Franco li van retirar en aplicació de la llei de memòria històrica. La medalla del president Macià sembla igualment erràtica. Què tenen en comú un milionari com l’amo de Mango, l’heroi bomber de l’incendi d’Horta i Salvador Illa? Si ens fixem en les medalles honorífiques de la Generalitat no queda clar què volen enaltir. Entre els premiats hi ha entitats com La Caixa, el pal de paller de les finances de casa nostra, que es va afanyar a traslladar la seu a València quan anaven mal dades. 

El puny alçat expressa unitat, força o resistència. Però la imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis Donald Trump. 

No sabia fins a quin punt els arbres són éssers sensibles i expressius, capaços de comunicar-se i recordar, d’auxiliar-se mútuament i cooperar. No m’ha captat cap secta new age; ho he descobert a La vida secreta de los árboles, un fenomen literari que revela allò que els científics corroboren i els esotèrics intuïen. Peter Wohlleben, guardaboscos i enginyer forestal, observa com les retorçades restes d’un faig, abatut fa centenars d’anys, es mantenen vives sota una escorça petrificada; no per un miracle, sinó gràcies als arbres veïns que li proporcionen una solució de sucres mitjançant les arrels. Aquest embullat sistema, que també es pot observar en talussos dels camins, connecta la majoria d’individus d’una població. Sembla clar que l’intercanvi de nutrients –l’ajut veïnal en cas de necessitat– és normal, no sobrenatural. Confirma que els boscos són superorganismes on cada individu és important per al conjunt i val la pena mantenir-lo. Avui per tu, demà per mi. Els robustos faigs grisencs recorden una manada d’elefants, que es preocupen pels congèneres, ajuden els més febles i vetllen els seus morts. Els elefants asiàtics fins i tot enterren les seves cries amb l’ajut de la manada. La divisòria entre animals, racionals o no, i vegetals no és tan categòrica com pensàvem. Les relacions amables entre arbres afins es veuen sobretot en l’acollidora atmosfera dels boscos ancestrals. Els exemplars de les plantacions o explotacions forestals i els dels parcs urbans actuen com nens del carrer, van a la seva. Si deixéssim fer als boscos –amb respecte al ritme de la natura–, prevaldria la solidaritat i creixerien més i millor.

Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. El consell bíblic –perquè no es faci ostentació de la caritat quan es dona almoina– em ve al cap veient certes decisions públiques contradictòries. No parlo de propostes tèbies per acontentar tothom ni de fer marxa enrere per manca de suports, sinó d’anunciar una mesura amb un propòsit lloable mentre, simultàniament, se n'aplica una altra que va en sentit invers. Quan el diable estén la capa, per un costat tapa i per l’altre destapa.

L’anomenat “afer del collar” és una de les estafes més sonades de la història. Stefan Zweig recrea l’episodi a la fascinant biografia de Maria Antonieta, ara en català. El que comença com un regal fallit acaba com una enganyifa, ordida per una vividora sense escrúpols. S’aprofita de la credulitat d’un cardenal, àvid de poder, i del seu afany per recuperar el favor de la reina. Ella és del tot aliena al muntatge, però la seva proverbial frivolitat la fan el cap de turc ideal. Coagula una hostilitat, llargament covada envers l’abús i el malbaratament, que soscava els fonaments de l’Antic Règim. Els símbols de desmesura travessen el temps i l’espai. Una bossa Dior de més de dos mil euros, acceptada per “la Maria Antonieta de Seül”, primera dama coreana, ha provocat fa ben poc una crisi política sense precedents. 

Quina és la diferència entre preu i valor? Si ho preguntem a Warren Buffet, el guru de les inversions, el preu és el que es paga, el valor el que s’obté. Per al gat vell de les finances, apamar les qualitats ocultes d’un actiu és necessari per treure’n el màxim suc a llarg termini. Però no cal ser un poeta per copsar, com Quevedo o Machado, que confondre valor i preu és neci per altres raons. 

Hi ha imatges que s’arrapen a la memòria com una paparra. Penso en una fotografia, de colors esvaïts, on surten dos éssers humans. El de cos sencer és una dona, amb samarreta militar i pantalons de camuflatge, que duu a la mà una corretja de gos. A l’extrem de la corretja no hi ha un gos, però, sinó un home nu, tombat a terra. El rictus d’ell —dolor, esgotament, vergonya— commou; però el que esgarrifa és la mirada d’ella, bovina, insubstancial. Com qui es mira el quisso mentre fa un riuet. No pot il·lustrar millor la teoria de Hanna Arendt sobre la banalitat del mal. Ni és estrany que el fotomosaic sobre les salvatjades comeses a la presó iraquiana d’Abu Ghraib formés part de l’exposició sobre Sade i la maldat humana. El testimoni gràfic és del domini públic gràcies a la valentia d’un reservista americà, esparverat per la normalització de la tortura en el penal on servia. La seva denúncia va permetre identificar la soldat de la foto, Lynndie England. Però va ser Wikileaks qui va revelar l’anatomia del terror: les polítiques de detenció i els procediments operatius; autèntics llibres d’instruccions per al maltractament, que demostren que no eren fets aïllats ni excessos de ments pertorbades. Entre la informació d’interès públic que va alliberar per Wikileaks hi ha violacions dels drets humans a l’Iraq i a l’Afganistan. Animalades que cap animal cometria. Hi ha Guantánamo, el forat negre dels drets civils. Hi ha la contrademocràcia, en forma de ciberatacs a les eleccions, o l’espionatge per part de l’Agència de Seguretat Americana (NSA) via la xarxa d’ambaixades dels EUA. “Cotilleos”, en paraules de l’expresident Aznar. Alguns dels filtradors van guanyar notorietat (Eduard Snowden, Chelsey Manning), d’altres romanen anònims. 

Hi ha ànimes sensibles, com Emily Dickinson, capaces d’atrapar els matisos de les emocions, de l’èxtasi a l’agonia. "Després d’un gran dolor, ve un sentiment / concret / els Nervis s’asseuen amb cerimònia, / com Tombes, / El Cor, encarcarat, es pregunta si va ser/ ell qui va suportar-lo / I si va ser ahir o fa molts Segles".

En temps de vacances és fàcil que aflorin diferències sobre els límits de l’hospitalitat a la pròpia llar. L’hoste i el peix menut, en tres dies put. La dita apel·la a la complexitat de la convivència, delicada i fràgil en qualsevol comunitat. Hostes vingueren que de casa ens tragueren. La inquietud que plana sobre aquest advertiment popular és fàcil d’explotar. La “gran substitució”, la teoria conspirativa de Renard Camus, atia la por a una suposada invasió musulmana. Que s’hi rabegin personatges com Michel Houellebecq recobreix una falòrnia, sense fonament demogràfic, de certa pàtina intel·lectual. El supremacisme de casa nostra s’aferra a una identitat cultural folklòrica, abillada de verge o de torero.

Qui sap si Richard Wagner, autor de la marxa nupcial més cèlebre de la història i de la marxa fúnebre més dramàtica, acompanyaria la marxa militar dels mercenaris que duen el seu nom; o se’n tornaria, esparverat, al seu taüt. El nacionalisme exaltat i l’antisemitisme ambivalent, però sobretot els gustos musicals del Führer, van fer-ne una icona del Tercer Reich. Ha quedat associat al nazisme per sempre més. La relació d’Adolf Hitler amb la jove del compositor, Winifred Wagner —de qui es diu que va portar-li a la presó el paper per escriure el Mein Kampf—, o el fet que s’endugués al búnquer un manuscrit original del mestre, afegeixen una aura romàntica a la propaganda política. Em temo que no són les connexions emotives ni la força simfònica de la seva obra el que fa que un grup de mercenaris l’adopti com a marca. L’aura del feixisme és un embolcall idoni per als mercaders de la mort i els seus esbirros: senyors de la guerra, mercenaris, sicaris, caçarecompenses. Tots tenen en comú que maten per diners, al marge dels poders de l’Estat a qui s’encomana el monopoli de la força.

Hi ha fets tràgics que s’arrapen a les parets i les llambordes com la pàtina del temps. D’altres s’esvaeixen en la memòria, bromosa i selectiva, de les cases i les ciutats. Al passatge on ara hi ha la llibreria Calders, a Barcelona, un avi es va precipitar per la finestra i se’n va endur, amb la seva, la vida del seu net. Al Sant Antoni dels seixanta —un barri on els fills dels botiguers passaven més temps al carrer que enxubats a la rebotiga— ningú se’n sabia avenir, de tanta fatalitat. 

Deixeu que els nens s’acostin a mi. La innocència, a més d’un veredicte, és un estat de l’ànima. Potser per això l’Evangeli, curull d’imatges ambigües, indica als fidels com han d’abraçar el regne de Déu. Lliures de prejudici, de càlcul, de suspicàcia, com un infant. Parafrasejant Sant Agustí, qui no confia massa, no confia prou. 

Seguir un rastre és complicat, ja sigui en l’espessor del bosc, entre assentaments comptables o en el garbuix legal. Hi ha experts en reconstruir la traça i especialistes en ocultar-la.

Els anuncis de compreses són sublims. Ni gota de sang, poesia pura. "De què fan olor els núvols?" Els venedors de cel·lulosa s’aferren a l’intangible per no mostrar els ofensius fluids femenins. "Em sento segura". Fora del cotó fluix publicitari, en el món real, la seguretat s’associa a l’absència de perill. La por que ens duu a arrancar a córrer, davant la fera o el foc, és útil per a la supervivència. Quan aquesta emoció primària —veïna de la ira i antídot de la compassió— es dispara de manera infundada és contraproduent. La confiança, indispensable per a la cooperació, també és essencial per sobreviure en un món inhòspit.