La nostra vida discorre, els dies de cada dia, caminant per carrers visibles i per d’altres que potser són més incògnits però igualment imprescindibles. Aquest dilluns 28 d'abril de 2025, un dilluns cridat a repetir els procediments habituals de cadascú amb el conegut grau d’automatisme, ha canviat radicalment quan els trens als quals ens havíem enfilat sense cap incidència anunciada han aturat el seu trajecte, quan els metros als quals havíem accedit amb ascensor i amb les estacions il·luminades s’han convertit en túnels infinits i de difícil sortida.

La Catedral de Notre-Dame, és més que una catedral, és una silueta que identifica París. La imatge de les dues torres i el rosetó a la riba del Sena és indestriable de la història medieval d’Europa.

La magnitud d’una catàstrofe natural la determina els estralls que causa i les dificultats de reconstrucció, però els estralls estan directament relacionats amb la fragilitat del sistema contra el qual impacta la tragèdia. Fragilitats territorials i fragilitats de l’organització dels serveis públics.

Les tragèdies tenen sons i olors que no s’esborren mai més de la memòria. Els accidents químics, els grans incendis forestals, els accidents múltiples a les carreteres, els incendis urbans amb víctimes carbonitzades, les grans inundacions que ho rebenten tot. A totes aquestes tragèdies hi poso so i olor.

Tornarà el setembre i envernissarà els pàmpols de les vinyes i la llista de les obligacions pendents tornarà a fer-se molt present damunt la taula o a la pantalla d’inici de l’ordinador. Aquest any no podrem dir que l’agost ha estat un desert de notícies perquè les guerres interpel·len els límits del patiment suportable; perquè l’extrema dreta anglesa ha intentat una revolta racial a les perifèries de les ciutats d’un Regne Unit que estrenava govern laborista; i perquè les eleccions del mes de novembre als Estats Units no semblen trumpistament i inevitablement decantades.

Fa setmanes que intento consolar-me, però no és consol el que vull. Soc conscient que vivim en l’era de la frivolitat i la desmesura. Escenifiquem molt, transformem poc.

Un malestar difús amara la política. Hi ha qui reconeix que la seva vida, vacances, viatges, consum, tecnologia ha millorat en comparació amb la dels seus progenitors, però hi ha pessimisme vers el futur. Les darreres reformes en el sistema de pensions, la reforma laboral i el salari mínim han disminuït (insuficientment) l’esvoranc salarial per raó de gènere. Les dades macroeconòmiques són millors, però la incapacitat de garantir un sostre a tots els nostres conciutadans, i la manca d’horitzó clar en serveis que són pilars del benestar com la sanitat i l’educació, segurament ajuden a aquest malestar difús, que en la política, sobretot la que anomenem “central”, adopta una tonalitat de brega, de batussa desagradable.

En un període d’un any els catalans haurem viscut un cicle electoral complet. Eleccions per escollir els governants locals, eleccions anticipades a Corts generals, eleccions al Parlament de Catalunya i finalment al Parlament Europeu.

Profundament commoguda per la mort de la Núria, treballadora del projecte més important per dotar de capacitats formatives els que compleixen penes de privació de llibertat. Era un d’aquests treballadors públics que travessen les reixes carceràries sabent que, en aquell món tancat que l’altre món vol oblidar, hi ha persones que els poders públics han d’intentar educar i reeducar.

En temps de globalització, l’aprofundiment democràtic i els debats sobre sobirania estatal i reconeixement nacional no són fàcils. El lliure mercat mundial no vol parlar de drets ni d’equitat. La política és més complexa que en altres moments en què les causes i les solucions dels dèficits eren evidentíssimes.

Aquests dies alguns hem rememorat el pacte del Tinell (PSC-ERC-IC) i, encara que el pas del temps desdibuixa la intensitat de les eufòries i dels dolors, els fets polítics són relatats segons conveniència dels protagonistes i jo no puc, ni vull, mostrar-me neutral. L’absència per malaltia del president Maragall sobrevolava tots els actes, però les seves paraules tenen avui més sentit que mai.

Quan l’any 2003 va sorgir la proposta d'un govern d’esquerres a la Generalitat, el llavors (i ara també) portaveu de la mirada més reaccionària, José María Aznar, ja va dir que es trencaria la cohesió i ens caurien totes les plagues. Per contra, va ser un període d’avenços en la dotació de serveis públics i es va formular una proposta de noves relacions entre Catalunya i Espanya, proposta que confio que molts dels que ara es posen les mans al cap per la situació actual es penedeixin d’haver menyspreat.

Vivim moments difícils i apassionants alhora. Com més bescantada està la política, més necessària és. Un Congrés de Diputats molt fraccionat hauria de fer reformes molt profundes i imprimir una nova mirada en un estat complex i compost. Des de la nit electoral del dia 23 de juliol he afirmat que anàvem a una repetició electoral, i no la desitjo, però conec els actors que han d'arribar als acords necessaris, i la negociació serà difícil.

La història de la banda terrorista ETA és molt llarga i situada en diferents contextos. Tots els governants vam somiar amb el seu final i tots els governs espanyols van intentar trobar interlocutors per parlar-hi i negociar-hi l’abandonament de la lluita armada. 

Des de fa anys en els estudis d’opinió ciutadana es constata una dada preocupant: a un percentatge important dels joves els és indiferent que el sistema polític sigui de sufragi universal o imposat. No sé quin dia el desprestigi i l’estratègia de situar sempre les institucions sota sospita va desdibuixar els principis de respecte a les normes per viure en comunitat, d’estima dels béns comunitaris i de delegació responsable de la gestió dels afers públics per sistemes d’elecció popular.

Va haver de ser un bon dispositiu policial el que va impedir l’enfrontament directe de dues manifestacions de signe contrari en l’inici de la campanya electoral de les municipals a la capital catalana. Si haguessin desbordat el cordó policial, les imatges que haurien il·lustrat tota la campanya electoral de Barcelona, i per extensió de Catalunya, haurien estat de violència, baralles i cares ensangonades, contenidors cremats i barricades en un dels barris benestants. Aquesta manifestació, suposadament contra els habitatges okupats, estava convocada per Vox i Ciutadans i he de pensar –per la interpretació que en va fer després el seu candidat– que el PP hi va veure l'oportunitat de dotar-se de munició dialèctica incendiària per a tota la campanya.

Tots mirem el món des de darrere de les nostres intransferibles parpelles, i tots creiem que la nostra manera de mirar-lo és l’adequada, i que les injustícies i la degradació del que ens és proper és el més greu.

La complexitat del nostre sistema sanitari porta incorporat un missatge de complementació i organització col·laborativa que, ben emprat, seria un gran exemple. No importa la titularitat de l’hospital on ens han operat, no importa la titularitat del centre on hem fet la convalescència, no importa la titularitat d’on estem fent la rehabilitació, ni la del laboratori on ens fan les anàlisis clíniques, no importa el titular del centre on ens han de fer una ressonància magnètica... El que importa és que no ens hagi d’importar perquè el contínuum assistencial estigui garantit i sigui àgil i eficient. Sempre que intento explicar-ho apareix en el meu cap un vers de La pell de brau del gran Espriu: "...i convindran molts noms a un sol amor”. 

Ara que els telenotícies no ens mostren grans columnes de fum ni ens informen d’urbanitzacions desallotjades i poblacions confinades. Ara que els hidroavions no ens fascinen amb la seva precisió de vol sobre les flames, ara que el portaveu del cos de Bombers de la Generalitat no ens informa de la dificultat d’aturar l’implacable avenç del front d’un incendi que afavoreix el vent, ara us parlaré d’incendis.

Vaig seguir, amb les dificultats de fer-ho des de la distància, la comissió d'estudi sobre el model policial que va acabar al desembre. La política de seguretat és cabdal perquè estableix els riscos per a la convivència. Les causes del delicte són multifactorials i el seu abordatge multidepartamental.