Primer: posar un nom a l’obelisc de la plaça del Cinc d’Oros. Barcelona és l’única ciutat amb un obelisc dedicat a res ni a ningú, orfe, despersonalitzat, extraterrestre. No crec que l’actual alcalde tingui inconvenient a dedicar-lo a la Llibertat, per exemple, però ho posaré en dubte atesa la seva fòbia al que ell anomena “quimeres conflictives”. Li poso urgència al tema simplement perquè els noms fan les coses (ells mateixos ho van fer amb l’aeroport del Prat). Caldria actuar també sobre els noms de General Mitre, Joan de Borbó, les Isabels i Cristines i borbonitats diverses, els forasters Dos de Maig o Bailèn i la insuportable absència de carrer o plaça per a Salvador Dalí.

Permeti-se’m la trampa verbal, però és que crec que pot servir per obrir encara més els ulls en el debat actual sobre l’ús públic del vel islàmic. Els partits d’esquerres consideren que un estat aconfessional hauria de donar llibertat a tothom per vestir com vulgui, sigui amb connotacions religioses o no, mentre que la resta de partits invoquen que precisament l’aconfessionalitat hauria d’alliberar les dones (i especialment les nenes) de portar el vel, o bé protegir-les d’una tradició patriarcal que els imposa una vestimenta assenyaladora i humiliant. Ambdues posicions parlen de l’aconfessionalitat com a base dels seus arguments, encara que l’extrema dreta remarqui la protecció de la tradició cristiana o catòlica. El que se’ns escapa sovint, però, és que sí que vivim en una societat confessional. Molt més del que ens pensem. No és ben bé una religió, però sí que és un dogma. Una sèrie de principis innegables. Gairebé una fe.

Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Em sap greu, però només hi ha dos camins. Amb tots els matisos i intensitats que es vulgui, són principalment dos. Posem-nos com a fita l’èxit: imaginem-nos que l’èxit és una Catalunya forta nacionalment, convivencial i amb un gran consens social en valors, on la llengua i la cultura catalanes gaudeixen d’una bona salut i poden plantejar-se més el creixement que la supervivència. Imaginem-nos per un moment que hi hem arribat. En aquesta hipòtesi hi ha dues opcions: girar-nos cap enrere i dir “hi hem arribat perquè vam dir prou, perquè vam saber posar barreres, vam identificar allò autòcton i vam salvar-ho de l’excessiva contaminació forana”, o bé girar-nos cap enrere i dir “hi hem arribat perquè vam obrir-nos i, corrent el risc de quedar engolits, la nostra cultura és tan forta que ha acabat engolint els forans i n’ha fet nous catalans”. És a dir: continuar essent catalans perquè hem alçat murs prou alts, o bé continuar essent catalans perquè hem sabut gestionar les portes. Jo entenc, respecto i considero perfectament legítima la primera. I soc més aviat de la segona.

La frase d’Elon Musk que dona títol a aquest article pot ser certa, però precisament per això pot ser terrorífica. És cert que els mitjans de comunicació han fet sovint una tasca d’intermediació nefasta, que els filtres estan viciats, que les línies editorials són sospitoses de parcialitat subvencionada, i que massa sovint ha semblat que les institucions democràtiques pretenien controlar el pensament a través dels mitjans tradicionals. En aquest sentit, que les xarxes socials hagin “pres el poder” i puguin ser el vehicle dels grans canvis, fins i tot de revolucions, discutint la versió oficial dels fets i fent que la “veritat” necessiti lluitar-se cada dia a l’arena, pot ser una cosa positiva. Molt positiva, de fet: “sense filtres” desapareix el mur de la direcció política i de la manipulació institucional de la informació (malgrat l’evident submissió als capriciosos algoritmes). Això, en si, és una bona cosa. El Procés català, d’entrada, no hauria pogut fer ni una sola passa sense les xarxes socials: recordem el suport que hi van prestar personatges com Assange, o com van fer la volta al món els vídeos del referèndum de l’1-O, o fins i tot l’ordre imperativa de la cantant Björk el mateix dia del referèndum, dient als catalans “Declare independence”. Vam ser els mitjans, “we are the media”. I el problema, però i paradoxalment, també és que “we are the media”.

S’agafen els quatre carrers de la plaça Catalunya i es tallen al trànsit. Els cotxes poden arribar al pàrquing del capdamunt de la Rambla i sortir-ne per la boca del passeig de Gràcia, però la resta queda reservada per a vianants. Es creen unes mínimes voreres al voltant dels establiments comercials, restaurants i hotels, però la carretera en si queda coberta per un exòtic concepte a Barcelona com és el de zona enjardinada, o més concretament, un parc. Es conserven evidentment els elements decoratius existents com les fonts, el monument a Macià, la deessa d’en Clarà, el pastor d’en Gargallo, els llimones i els monjos i els casanoves, els Hèrcules i els Emporions i les navegacions i, evidentment, la gran rodona central amb els coloms. Però la resta passa a ser el més semblant possible a un bosc d’herba, arbres, flors i bancs que permetin anar des del passeig de Gràcia a peu fins a la Rambla o fins al Portal de l’Àngel sense trobar-s’hi ni un sol cotxe. I, a més, sense tallar cap tram de cap artèria fonamental del centre de la ciutat.

Springsteen ha perdut, i també han perdut els altres assistents d’honor al concert de Barcelona l’any passat: Barack Obama, Michelle Obama (amb pandereta inclosa), Steven Spielberg, Tom Hanks. Els convidats d’aquell espectacle coronat per les banderes catalana i americana, i que ens agrada tenir aquí perquè vol dir que som al costat correcte de la història, van perdre contra un Trump maleducat i visceral que potser tenia raó en alguna cosa. Això podem donar-ho com a científicament cert: la victòria esclafant de Trump el fa com a mínim sospitós de tenir raó en alguna cosa. Mentre ens alegrem de no estar tan dividits com els americans, ni estar tan bojos, ni ser tan primaris, a Europa creix l’extrema dreta per totes bandes, i és en el nostre continent on aquesta deriva ha estat històricament més perillosa. A menys, esclar, que estiguem exagerant. A menys que no ens trobem davant de cap llavor de cap feixisme. A menys, vull dir, que tinguin raó en alguna cosa.

Adverteixi’s la forma d’interrogant del títol d’aquest article, abans que ningú es posi nerviós. És evident que Barcelona (malauradament tampoc Catalunya) no té competències per decidir sobre els fluxos migratoris, i que per tant s’ha de limitar a gestionar de manera adequada una política basada sempre en l’obertura, en els serveis bàsics universals, en els drets humans i en el cosmopolitisme. El que sí que poden fer les ciutats, però, és procurar posar més fàcil als seus residents la seva permanència. També, de passada, la seva vinculació afectiva amb la ciutat: sentir-se ben tractat, incentivat, cuidat en definitiva. No es pot tancar una ciutat com Barcelona a ningú que vulgui venir-hi a viure, però es pot afavorir que un determinat ciutadà no vulgui marxar-ne o no hagi de marxar-ne. En efecte, Barcelona pot penjar-se la medalla de saber seduir tots els públics del món, però té una assignatura que ja fa massa anys que suspèn: la de saber seduir prou els seus residents.

L’escena, durant les últimes setmanes de la pandèmia, em va semblar simptomàtica: un grup de vianants s’aturava davant d'un semàfor en vermell al carrer Aragó, pel qual no passava ni un sol cotxe a quilòmetres i quilòmetres a esquerra i a dreta. La paràlisi física era també anímica, mental, espiritual: simplement aquella gent no gosava desobeir una norma, fins i tot si fer-ho no comportava cap risc per a ningú. Simplement, quan és vermell, és vermell i punt. Jo no havia vist mai res així a Barcelona. Crec que el que vam viure els anys anteriors hi té, si som honestos, alguna cosa a veure. Em refereixo, per ser més directe, a una repressió general (superior per als independentistes, però general en termes democràtics) que desembocava en la idea que la llei s’ha d’obeir peti qui peti i punt. Manifestar-se, organitzar-se, les escletxes per a l’expressió individual o col·lectiva, fins i tot l’alegria o la transgressió, tot això quedava sotmès a la primacia de “la llei”. Un innegable estat d’excepció molt superior, i previ, a l’estat d’excepció que vam viure durant la pandèmia. Un abús d’autoritat inèdit dins d’Europa, escandalós, gravíssim. I tot això, evidentment, té seqüeles.    

Una de les samarretes que s’han posat de moda entre els fans de les últimes fornades de música catalana fa referència a la cantant Julieta, que amb un encert de màrqueting llueix el lema “I am the Catalan dream”. Més enllà d’aquest producte per a fans, una mica exagerat, el que ha succeït els darrers anys en aquest país, no només políticament (el Procés), sinó també econòmicament i socialment (la pobresa creixent, la immigració, les esquerdes en el pacte social) fa reflexionar sobre si no hem perdut tots plegats, de manera perillosa, la sensació de poder presentar un Catalan dream seductor i viable. La frase, com tothom sap, deriva de l’American dream, que evidentment també és un concepte en crisi: consistia, en resum, a afirmar tothom té la llibertat i l’oportunitat per assolir l’èxit i obtenir una vida millor. És a dir: hi havia una base de democràcia i de llibertat, però també una possibilitat d’ascens social. Jo penso que, a Catalunya, podem estar perdent la capacitat de garantir tant la primera cosa, com la segona, com la tercera.

Segons Fran Lebowitz, “Pretend it’s a city” és la frase que ella cridava als vianants (no només als turistes) que s’amunteguen a les voreres de Nova York sense prestar atenció al fet que la ciutat no és un decorat, sinó un lloc on viure. La sèrie de documentals sota el mateix títol, dirigida per Martin Scorsese, es va rodar abans de la pandèmia, però ja apuntava els problemes del turisme de masses i sobretot la gentrificació. El que sap greu a la protagonista és precisament la pèrdua de la identitat de l’illa de Manhattan: “Nova York Mai no va ser una ciutat particularment bonica. No era París, ni Florència. Però com a mínim era una ciutat original”, afirma Lebowitz. No es tracta només dels preus, perquè com bé diu ella Nova York ja era cara abans. És més aviat la pèrdua de caràcter, de consciència pròpia, com el fet que els edificis novaiorquesos abans fossin copiats a Dubai i ara sigui Nova York (en els nous gratacels del carrer 57) qui copiï l’estil de Dubai. No és una sèrie amarada de nostàlgia, sinó de sentit pràctic, de supervivència local. Com ho hem de fer per viure en aquesta ciutat, com podem evitar que s’oblidi que, a banda de la seva bellesa, la gent hi ha de viure. De moment tenim que totes les respostes, en totes les qüestions i anècdotes que exposa la protagonista, passen sempre per la necessitat que la ciutat sigui ella mateixa.

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

La persona que va presentar Pere Aragonès al Nueva Economía Fórum, desfent-se en elogis cap al president, considera que la independència és impossible. Ja només això explicaria el 99% de la davallada estrepitosa d’ERC en aquestes eleccions; després del 2017 el relat ha canviat tant que ja no hi ha qui es reconegui al mirall. Junts, sense prometre cap unilateralitat imminent, ha pogut garantir més solidesa en les posicions, i per això la idea de la restitució de Puigdemont li ha fet guanyar vots. I, tot i això, l’independentisme continua perdut i en davallada en el seu conjunt, dibuixant horitzons que no poden ser immediats i amb els partits barallats entre ells, de manera que només cal que un personatge avorrit com Salvador Illa es limiti a fer de bon noi des de la banqueta i esperar el seu moment. Amb l’ajut, a última hora, de la tàctica emocional/sentimental de Pedro Sánchez. I sense haver de prometre grans gestes, sinó amb un simple to gerencial. Contra aquesta grisor insuportable, hereva (per a més inri) d’una entusiasta defensa del 155, ha perdut l’independentisme. Sí: cal una reflexió.

En aquestes mateixes pàgines el professor Mas-Colell formulava, en l’article “Restitució?”, una pregunta oportuna. Encara ho és més després que el president Puigdemont hagi manifestat les seves intencions concretes en una entrevista a RAC1. Espero que l’exconseller em permeti respondre amb un signe d’exclamació en el títol, tot i que entraré en les qüestions que planteja. Em semblen adequades, i jo mateix les he plantejades en algun article: a on estem tornant, exactament? Al setembre del 2017? A l’1 d’octubre? A l’interval que va entre l’1 d’octubre i el 27? O a la declaració d’independència, la DUI, del dia 27? Com que la història va succeir tan ràpidament, aquells dies que semblaven dècades, és oportú preguntar-se on ens situem quan parlem de “comptador a zero”, de “girar full” o de “restitució”. Quan el president Puigdemont parla de la seva possible investidura, ho fa el de quin moment històric concret? Estic segur que això ha estat debatut en els actuals acords de Brussel·les i en tot cas, si no és així, en el resultat veurem la resposta. Jo tinc la meva. Abans, però, una consideració.

Fa uns dies, 60 anys després de l’estrena de Mary Poppins, la Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules va decidir que la pel·lícula ja no es pot considerar apta per a tots els públics, sinó que ha de ser sotmesa al control parental per als menors de 8 anys. Tot plegat per l’ús d’una paraula pejorativa per part del personatge de l’Almirall Boom envers un poble nòmada del sud-oest de l’Àfrica, als quals els colons holandesos anomenaven khoikhoi, és a dir, tartamuts. Ja no és que per a mi Mary Poppins sigui intocable, que ho és, ni que em sembli una pèrdua de temps filar tan prim en les classificacions, que en efecte és una còsmica pèrdua de temps: és que mentre cada dia estem més advertits de la correcció política en la creació artística, i mentre cada dia es jutja més una obra pel seu impol·lut tractament de tots els conflictes culturals, socials o de gènere, aviat ens adonarem que hem assassinat una categoria de personatge essencial en qualsevol ficció: el dolent. L’equivocat. L’imperfecte.

Aquest article no cerca l’acarnissament, sinó entrar en el fons de la qüestió que plantejava Jordi Évole en la seva entrevista al programa televisiu de Ricard Ustrell: “Quin problema hi ha amb espanyolitzar TV3?”. Com que la intenció del periodista de La Sexta era debatre a fons aquesta qüestió, crec que es mereix una resposta extensa i no només un estirabot de Twitter. A banda, crec que Évole és un molt bon professional i que el seu documental No me llame Ternera n’és un bon exemple: excel·lent en el fons, en la forma i en l’exercici d’empatia a banda i banda. Una altra cosa és que Évole no només entrevista, o vehicula missatges d’altres, sinó que pren partit. Marca territori. Per exemple, al principi d’aquest mateix documental Josu Ternera li explica que l’entrevista es desenvolupa al País Basc. I Jordi Évole li deixa clar que, per a ell, es troben a França. Un exemple gràfic del que s’entén per marcar territori.

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

La idea era dedicar una simfonia a l'"alliberador d’Europa", l’home que encarnava els ideals de la Revolució Francesa a principis de segle, però en coronar-se emperador el 1804 Beethoven va esborrar aquell títol de la seva partitura amb un ganivet, va deixar un forat en el paper i va acabar titulant la seva simfonia simplement Heroica. La decepció o la preocupació sobre els ideals europeus no és només cosa d’ara, doncs, sinó que es remunta a l’època on el debat també era entre els drets bàsics i la pulsió imperialista. El fenomen Napoleó va començar semblant una victòria contra els privilegis de l’aristocràcia i va acabar esdevenint un jacobinisme expansionista que ja no tenia res a veure amb la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una mena de premonició de Hitler: d’haver comprès les angoixes del poble a acabar lluitant contra fantasmes que ja no eren ben bé del poble.

Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els westerns. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del primer en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.

Un imperi, o un estat amb vocació imperialista, pot desfer-se a través de diversos procediments que no sempre tenen a veure amb les derrotes militars: de fet, l’autodestrucció acostuma a ser la metodologia més comuna, encara que els factors externs sempre hi tenen algun paper. Ara que està de moda dir que els homes pensem diversos cops al dia en l’Imperi Romà, com és notori, estaria bé repassar altres exemples de col·lapse. Més moderns. Més il·lustratius. I, per descomptat, molt més propers.