Dijous vinent és Corpus, un dels tres dijous que relucen más que el sol, com diuen els castellans. Dels tres dijous, ja cap no és festa. Dijous Sant s’ha convertit en cues de cotxes i carreteres plenes per la sortida de Setmana Santa, que s’ha reduït a tres dies, o quatre, segons els llocs. Dijous Sant que és la festa del Sant Sopar, de la institució de l’Eucaristia, del tros de pa sucat en la salseta del xaiet i que assenyala el traïdor, etc., Dijous Sant ha deixat de ser festa precisament perquè és dijous. I Corpus, que es va instituir perquè la meravella incomprensible de l’Eucaristia, de la Transubstanciació increïble, quedava ofuscada per l’oració a l’hort, pel prendiment de Jesús, pel petó de Judes i l’orella tallada, és a dir, per la Passió sencera. L’alegria del Sant Sopar quedava sense una festa digna i específica que la celebrés dignament. I el tercer dijous, l’Ascensió, mai no havia tingut gaire predicament com a festa popular, perquè ¿qui celebra un adeu, encara que sigui amb la promesa d’un retorn? En resum, cap dels tres dijous no se celebra enlloc, excepte potser el Corpus, que a Berga han convertit en foc i fum i monstres que ballen, entre foc i petards.  

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia. 

Dia 11 d’abril de 2025. Avui és el divendres abans del Diumenge de Ram. Hi ha algunes Dolors que celebren el seu sant. Però els canvis vaticans han traslladat la festa al dia 8 de setembre i moltes el celebren aquest dia. A mi em sembla, sempre m’ho ha semblat, que la Mare de Déu dels Dolors té més a veure amb la Setmana Santa que no pas amb el dia que se celebren totes les marededeus trobades. La de Núria, la del Tura, i abans de tenir festa pròpia, la de Montserrat. La dels Dolors està lligada a la Passió i estava molt bé celebrar-la just abans que no comenci la Setmana Santa.

S’acaba el març i dimarts comença l’abril, el de les aigües mil, que diuen els castellans, tot i que les aigües ja han caigut al març. L’abril és un mes una mica agitat, perquè sol haver-hi la Setmana Santa, amb tot el que això significa de tradicions i de memòria. I per als catalans, els dies de Sant Jordi i de la Moreneta, els patrons. Sant Jordi, amb la seva ebullició comercial i floral, llibres i roses, i la Moreneta, que mossèn Cinto va anomenar rosa d’abril. Aquest any, Setmana Santa ve tard, de manera que els patrons de Catalunya venen de seguida, un cop les celebracions litúrgiques de la Passió de Crist i la seva resurrecció ja hauran passat. Una colla de dies fora del corrent. Com que el temps està tan capgirat com el món sencer, no sabem si plourà o no per Sant Jordi, si la incerta glòria shakespeariana produirà un dia assolellat o bé plujós. Ja va passar fa uns anys, que una pluja violenta va inundar parades i llibres i escriptors i editors. I jo em vaig mullar com un ànec. No en sabem res. Però tant li fa. Que Catalunya tingui un Sant Jordi remullat no ha d’enterbolir per res la festa, perquè la festa es porta a dins. Bé, no creguin que jo sigui un fan de la diada, i menys els últims anys, que s’ha comercialitzat de manera exagerada. Fa mig segle, quan jo tenia trenta anyets, era una festa que podia fer-me il·lusió, però ara ja no. La literatura n’ha desaparegut pràcticament i hem passat als llibres d’autoajuda i a les novel·letes inconsistents.

Sí, avui comença el mes que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot… És la dita que tothom sap o que potser sabia. Perquè ara ja tot és diferent. Les paraules i les dites es perden com es perden tantes altres coses. El que no es perd és la gresca i, per tant, el Carnaval continua ben viu. La gent es disfressa d’allò que no és o d’allò que voldria ser. Es fan rues i carrosses a imatge i semblança d’altres llocs i d’altres països. Sobretot s’imita el Carnaval de Rio de Janeiro i les seves traduccions nostrades, Sitges, Vilanova… Ara el meu poble, Sant Feliu de Guíxols, bull d’emoció i de nervis. Des de Nadal que la gent assaja coreografies i s’acaben de donar les últimes puntades als vestits. I qui diu puntades, diu pinzellades de cola, perquè, qui hi ha que encara cus? Les colles del Carnestoltes ja estan gairebé a punt. Hi ha qui fa vacances perquè ha de conduir una carrossa, hi ha qui en fa perquè ha de posar la música a la seva colla… Comença la gresca, la barrila, la disbauxa. Que hauria de durar poc, perquè el dimecres vinent comença la Santa Quaresma. És Dimecres de Cendra i els cristians aniran a la parròquia perquè els facin la ditada de cendra al front (pulvis eris et in pulverem reverteris, ets pols i pols et tornaràs) i començaran els quaranta dies de penitència que arribaran fins a Setmana Santa. El dijous d’abans d’aquest Dimecres de Cendra és o era Dijous Gras. Un s’havia d’aprofitar que encara es podia menjar porc, i a taula apareixien les truites de botifarra, la botifarra d’ou i les coques de greixons. Ara ja qui el celebra? I si algú ho fa és una mera celebració residual, cultural, tradicional, diguem-ne com vulguem, però sense cap sentit. Perquè si és que tot l’any mengem de tot el dia que volem! Sigui dijous o divendres.

Aquest diumenge és la Candelera, festa cristiana que commemora la presentació del Nen Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de la Mare de Déu, tal com manava la llei jueva. Quaranta dies després de Nadal, després del naixement, després del part, calia anar al temple a complir aquesta prescripció. I així es va fer. El ritual cristià disposa la benedicció de candeles que, repartides entre els fidels, després, durant la lectura de l’evangeli s’encenen. M’agradava molt aquest moment, tenir a la mà aquella candela encesa amb aquella flameta que oscil·lava i ens il·luminava la cara.

Ha passat Cap d’Any i l’any vint-i-cinc ha tret just el nas entre els fulls del calendari. Aquí on jo visc, vora mar, al Baix Empordà, hem tingut uns dies de sol solet. I de fred, matins i vespres. Si continua aquest temps, les mimoses floriran quan toca i les seves floretes polsoses d’olor lleugera anunciaran una primavera que tots esperem tranquil·la i plena d’esperances, malgrat la sequera que encara fa de les seves, malgrat les guerres que assolen el món, malgrat les baralles polítiques absurdes del nostre país. Quan s’acabi aquest any que tot just comença, haurem cremat un quart de segle.

Som al mig d’aquest pont de desembre que tothom espera amb candeletes. El dia 6 és la festa de la Constitució, ara tan discutida. El dia 8 és la Puríssima, que ja fa temps que era festa. Per tant, entremig hi sol haver un dia laboral que s’ha convertit en festiu. Un pont, com se sol dir. Aquest any, la Puríssima cau en diumenge i el pont s’ha reduït. Però tant li fa. Dies festius, dies de comprar per Nadal, dies d’anar a esquiar, si és que hi ha neu, dies per a una escapada on sigui. La qüestió és bellugar-se. 

Durant els dies de sequera, per incitar-nos a no gastar aigua, la nostra estimada Generalitat es va treure de la màniga un eslògan que deia “L’aigua no cau del cel”. És a dir, que estalviéssim aigua, que en recicléssim, que en dessalinitzéssim, però que no esperéssim la pluja perquè l’aigua no cau del cel. L’aigua no ens és donada, ens l’hem de guanyar, l’hem de treballar, l’hem d’estalviar. No cau del cel? Tot fins que un Jahvè cruel com el de l’Antic Testament ha fet caure aigua del cel per demostrar als descreguts que tota l’aigua que tenim i que gastem ha caigut del cel. No cau del cel? Doncs ara ho veureu. I ha arribat això que ara en diuen una DANA, així, en una sigla, que fa més modern, i aquesta DANA ha caigut sobre València, una mica més avall de Catalunya, que es va inventar allò de l’aigua no cau del cel. Suposo que, des del cel, això de les comunitats autònomes, siguin país, nació o el que vulgueu, es veu una mica confús. Si des de Roma el Papa ja no ho veu clar, imagineu-vos des del cel!

Avui és el dotze d’octubre, la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d’Espanya i de la Guàrdia Civil. I a més és l’aniversari del descobriment d’Amèrica. Per això és la festa de la Hispanitat. Ja saben que Colom, de fet, no sabia que descobria Amèrica, és a dir un nou continent. Ell es pensava que havia arribat a l’Índia per l’altre costat. No tenia ni idea que enmig hi havia tot un continent. Però tot això és igual. Tot plegat és un embolica que fa fort, l’aparició de Maria en carne mortal a l’apòstol sant Jaume, el pilar de jaspi, la primera església dedicada a Maria en tot el món, etc., etc. A mi el que em fa més gràcia de tot és que sigui patrona de la Guàrdia Civil, no sé per què. Però això sembla que és molt recent. Va ser Alfons XIII, àlies en cametes, que ho va declarar. I aquesta cosa de la Hispanitat, per dir la veritat, no me’n fa cap, de gràcia. I suposo que a molts sud-americans tampoc. 

Quatre dies de pluges, una mica de tramuntaneta i la llum ha canviat. Aquella llum d’agost, caliginosa, i aquella calor que et feia la vida impossible han desaparegut com per un miracle. Malgrat els canvis climàtics que ens amenacen, sembla que la roda del temps va girant insubornable i cada any, al setembre, hi ha aquesta llum que retorna des del fons dels vells estius perduts ja per sempre. No viuré gaires anys més i no veuré les destrosses dels canvis que s’anuncien. Els estius tropicals enganxosos, la pujada del nivell del mar, la victòria molesta de les espècies invasives, els mosquits exuberants, les selves espesses on ara hi ha alzines i pins, o bé, si no plou mai, la sorra d’un desert recalcitrant. No ho veuré. Però no n’estic content. 

1. Abans-d'ahir va ser la Mare de Déu d'Agost, com es deia, festa anyal de l’Església catòlica, dedicada a celebrar l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel. Aquesta festa, al nostre país, va tenir molta importància. Multitud d’esglésies li estan dedicades, entre les quals la meva catedral de Girona. I ara més que mai puc dir meva, perquè he tornat a viure al bisbat de Girona, a Sant Feliu de Guíxols. També li està dedicada l’església parroquial de Castelló d’Empúries, que degut a la seva magnificència gòtica, molta gent en diu la catedral de Castelló. Però no ho ha sigut mai, de catedral. Suposo que els comtes d’Empúries bé que volien que Castelló fos un bisbat, però mai no ho va ser. I és que una catedral és la seu d’un bisbe. Que l’edifici sigui magnificent no té res a veure amb el fet que sigui una catedral. Simplement, per ser-ho, ha de ser la càtedra d’un bisbe. Els turistes es pensen que la Sagrada Família de Barcelona n’és la catedral, però s’equivoquen, esclar. A Girona, quan jo era petit, se celebrava la festa del quinze d’agost amb gran magnificència i esplendor. El retaule gòtic brillava com una brasa ardent sota el baldaquí de plata i el senyor bisbe, llavors el doctor Cartañà, presidia la missa pontifical. El senyor Francesc Civil, l’organista, posava a l’instrument els registres més festius i esclatants, la trompeteria sonava recolzada pels baixos del pedalier, i damunt l’ara romànica de l’altar major, sobreeixien les flors blanques, gladiols solemnes i nards perfumats. El sol es filtrava pels vitralls gòtics de l’absis i la llum que reverberava a la façana de ponent convertia la gran rosassa amb la imatge de Maria assumpta en un recordatori gloriós de la festa que celebràvem. Darrere de la gran baluerna de l’orgue, la caixa de figues, com en deia la gent, s’hi muntava una gran baluerna barroca, que tots anàvem a visitar: era l’anomenat llit de la Mare de Déu. Allà, una imatge jacent de Maria, voltada d’angelets, esperava la seva assumpció. Més flors, esclar, més gladiols blancs i més nards i també dàlies blanques que no fan olor. Però no calia, perquè núvols d’encens carregaven l’atmosfera de la nau única al món. L’emoció era profunda i la memòria recorda aquella emoció i la fa indestriable del quinze d’agost, de la Mare de Déu d'Agost.

Fa calor, avui, quinze de juliol, que escric aquest paper. Quan jo era jove era sant Enric. Ara ja no. L’han traslladat al dia tretze, em sembla. Tot canvia. Menys la calor, que aquests dies és sufocant, enganxosa. Hi ha com una llosa d’humitat que pesa dalt del cel de Barcelona. Amb prou feines surto de casa, per la calor i per la feinada que tinc perquè estem deixant el pis de la capital i la capital mateixa. Un tip de fer paquets, d’encapsar llibres, d’estripar papers inútils. Quan un és desordenat troba sorpreses als llocs més insospitats. Ahir, per exemple, em va sortir, enmig d’altres papers, una llarga carta de Modest Prats que no recordava ni de lluny. Com que li vaig dedicar el meu llibre Les ciutats i li vaig enviar, em contestava fent-ne una lectura llarga i minuciosa. La dedicatòria especificava que era “venjant-me d’un pròleg de fa anys”, ell començava dient que no hi entenia res d’això de la venjança. Que ell no ho era, de venjatiu. És clar que la meva venjança era cum grano salis, és a dir, una mica irònica i gairebé metafòrica. Ell, en aquell pròleg de feia anys, em recriminava que em mirava massa el melic, que em contemplava massa, i em recomanava que sortís al món de les coses reals. Ara Les ciutats portava un epígraf de Carles Riba: “dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats”. La venjança era un llibre en què es parlava d’homes i ciutats, és a dir del món real. Em va emocionar trobar aquells dos fulls, escrits a dues cares, amb la seva lletra menuda de perfectes línies paral·leles. Eren uns anys que, de cop, tornaven des del fons del passat i de la nostra relació personal, llavors encara incipient. Amb els anys es va anar intensificant i vam arribar a ser amics de debò. Però no hi va haver cap més carta com aquella, perquè l’escriptura es va canviar en paraules parlades. Vam viatjar, vam parlar molt i ara veig que les paraules se les endú el vent, com diu el tòpic. Les cartes queden i aquesta que m’ha sortit ara remenant papers antics me n'ha fet enyorar d’altres no escrites mai. Ja s’han perdut per sempre aquells temps de les correspondències. Aquell parlar sospesant les paraules, aquell desig de l’exactitud, aquell pensar que quedava fixat en l’escriptura.

A Sarrià hi fan una biblioteca nova i, esclar, bé l’han de batejar. Aquesta biblioteca només podia portar un nom: el de J.V. Foix, un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Al costat del seu nom, tots els noms dels altres candidats, sarrianencs de naixement o d’adopció, empal·lideixen. Foix va néixer a Sarrià en aquells temps que els sarrianencs baixaven a Barcelona, hi va viure tota la vida, i hi va morir. La seva família hi tenia dues pastisseries, una al carrer Gran i l’altra a la plaça de Sant Vicenç (la V del seu nom és perquè sant Vicenç és el patró de Sarrià), a quatre passos de l’església dedicada al sant. Malgrat les dues pastisseries, que encara hi són, Foix no era pastisser. No n’havia après l’ofici, em va dir un dia, ell era tipògraf. 

Acabo d’acabar l’apassionant lectura d’Un cor furtiu, la suposada biografia de Josep Pla, que acaba de publicar Xavier Pla. He dit suposada perquè així és com es presenta, i de fet ho és. Però està escrita amb tant de talent biogràfic que a Xavier Pla se li escapa de les mans i la narració de la vida de Josep Pla es converteix en una autèntica novel·la. De fet jo l’he llegida així i m’ha donat tant de plaer literari com la lectura de Guerra i pau. Ja ho sé que avui dia això de la literatura s’ha convertit en una pràctica indecisa, que els gèneres tenen fronteres difuses. Però, segurament sense voler-ho, Un cor furtiu s’ha convertit en una novel·la, i si és així, tenim al davant la gran novel·la catalana del segle. Perquè, jo penso, el fet que el protagonista no sigui inventat, que els avatars de la seva vida no siguin ficticis, no fa que aquesta llarga narració de mil cinc-centes pàgines no passi del gènere biografia al gènere novel·la. L’estructura és de novel·la, capítols relativament breus i temàtics, ordenats no pas cronològicament com seria el cas d’una biografia estricta, sinó segons la conveniència del relat. La conveniència narrativa, l’afectiva, l’estètica. I la peculiaritat d’aquesta novel·la és que la veu del protagonista és real, vull dir que quan Josep Pla parla, no és ficció del narrador omniscient, sinó que són documents reals rastrejats i espremuts fins a l’última substància. I no és solament el protagonista Josep Pla qui parla així, sinó també els personatges diguem-ne secundaris. No sé, perquè no he perdut el temps en comptar-les, quantes citacions conté la novel·la. Però hi ha un teixit de veus travades que provoquen i es responen: articles, cartes, fragments de dietari, telegrames, postals. Les veus es responen. Les veus reclamen, les veus es queixen, per l’apatia d’uns personatges, pels desamors d’uns altres. Les amants del nostre protagonista, des d’Adi, la que podríem dir-ne l’amant intel·lectual, fins a Luz, l’amant platònica, passant per Aurora, l’amant carnal, i Consuelo, amant terminal del retour d’âge, apareixen i desapareixen. Són un quartet de veus corprenedor, un historial d’ocasions perdudes.

Corre per això que en diuen les xarxes una fotografia preciosa. El bisbe nou de Girona parla amb l’alcalde, al seu despatx. Un noi jove, l’alcalde, ple d’il·lusió i un home de mitjana edat, suposo que també ple d’il·lusió. El bisbe nou de Girona té una particularitat: fins ara era l’abat de Poblet. A mi em fa especialment content aquesta circumstància. Governar un bisbat deu ser més complicat que governar un monestir. Però governar un monestir té més dificultats del que sembla. La fotografia en qüestió destil·la una cordialitat i una proximitat admirables. Un clima de confiança entre les dues autoritats màximes de la ciutat. L’abat es mira l’alcalde com si fos un monjo jove, ple de futur. 

Avui és Dissabte Sant, un dia tranquil, en què no passa res. Un dia per reflexionar, un dia per meditar. I, si fa bo, com així sol ser, per passejar pel camp o pel bosc, per mirar les flors de poca categoria que aquests dies floreixen als marges, per collir els meravellosos espàrrecs silvestres, turgents, amargs, perfumats i deliciosos per fer una truita crueta, barrejant-hi un parell d’alls tendres i un boc grapat de julivert capolat, com diuen a Mallorca, és a dir, trinxat. Dissabte Sant és per fer això i per llegir els textos sagrats, els evangelis que narren la mort de Jesús dalt de la creu i tot el que va passar després, tot allò de Josep d’Arimatea, que tenia un sepulcre nou, tallat a la roca, i el va cedir per posar-hi el cos de Jesús, que no devia pas fer més goig que el de qualsevol palestí d’aquests massacrats que veiem per la televisió. Però si la nit estenia el seu mantell de vellut negre, Josep d’Arimatea venia portant un llençol blanc per embolcallar el cos massacrat. La imatge, tan poderosa, és un invent d’un poeta de debò, Charles Péguy, una imatge escrita amb el cor.

Es deia Seán Haldane. Era de la meva edat, més o menys. Havia nascut a Sussex el 1943. Va créixer i es va educar a Belfast. Ell es considerava irlandès. El seu pare era militar i, per part de mare, era mig alemany. Va estudiar literatura anglesa a Oxford, va viatjar per Itàlia, es va casar amb una canadenca. Parlava molt bé l’italià i el francès. I podia llegir les altres llengües romàniques. Un dia em va escriure dient-me que passaria per Barcelona i que em volia conèixer. Havia llegit poemes meus en l’antologia de Marco i Pont i li havia agradat molt la meva poesia. Llegia perfectament el català, tot i que no el parlava. ¿Com s’ho havia fet per localitzar-me? No ho sé. Suposo que a través de l’editorial de l’antologia. Em va enviar un llibre seu, Desire in Belfast, dedicat. La carta era llarga. Estava datada el 21 de novembre de 1998. Em deia que ensenyava a la Universitat de Birmingham, coses clíniques (era doctor en neuropsicologia).

Ahir l’Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda popularment com la Candelera. L’Evangeli de sant Lluc, que és l’únic que en parla, ens explica l’escena amb tot detall, com acostuma a fer un gran escriptor com ell. Diu: “Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor»”. Havien d’oferir en sacrifici un parell de tórtores o dos colomins. Lluc, de candeles, no en diu res, però la tradició ha fet que abans de la celebració de la missa d’aquest dia es beneeixin candeles, i s’encenguin, com a mínim –en tinc un vague record–, durant la lectura de l’evangeli. El foc, ja ho sabem, és una cosa ancestral per als humans, i carregada de significats. I aquelles flametes vacil·lants de les candeles ens portaven molt enrere, fins a les arrels de la nostra cultura i de la nostra sensibilitat. Recordo aquesta festa amb una especial nostàlgia. A la capella del col·legi dels Maristes de Girona, tot aquell ramadet de nens i adolescents sosteníem la nostra candela encesa mentre durava la lectura de l’evangeli. Després, la disciplina del col·legi es relaxava una mica, perquè, com que figurava que estàvem tots dejuns, perquè havíem combregat, sortíem al pati per poder esmorzar l’entrepà que havíem portat de casa. El meu era, indefectiblement, de truita a la francesa. Feia fred, si és que no plovia. “Quan la Candelera riu, el fred és viu; quan la Candelera plora, el fred és fora”. Ja coneixen la dita. En aquells temps, els meus, acostumava a fer fred. I en va fer molta, l’any 1956. Als termòmetres, el mercuri va baixar fins a marcar molts graus sota zero. Es van morir moltes oliveres. Quan plovia, ens havíem de menjar la truiteta sota els porxos del pati. I el fred ja era fora.

M’agrada, aquests dies de Nadal, començar per fer el pessebre. Ara, cada any, el fem més petit. Abans el fèiem en una taula grossa i hi posàvem moltes coses, però ara ja ens costa moure aquella taula i ens limitem a fer servir una taula petita. Hem de reduir figures, però l’essencial hi és tot. El cobert amb el bou i la mula, Sant Josep i la Mare de Déu i el Nen al seu llitet, i l’àngel també, esclar, que vola, penjat del teulat del cobert. També hi fem unes muntanyes amb un tros d’escorça de suro, una basseta on neden aneguets, un camí que s’eixampla davant del portal. El camí el fem de sal gruixuda, que sembla neu, i el voltem amb la molsa, que no hi pot faltar. Amb branquillons d’avet hi fem els arbres. A sobre del suro, una caseta voltada d’aviram. Un gall d’indi, gallines i un gall, i altres bèsties, ocells, coloms… I xais i oques. Pel camí, aquest any, només tres pastors i, adorant el Nen, unes figures dels Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. I els presents: una roda d’arengades, un cistell d’ous, una gerra d’oli, i en una panereta hi ha sobrassades, pa, verdures… Aquest any, sobre el teulat del cobert, hi hem posat una òliba que vigila. I entre els Reis, un gosset. Ha quedat prou bé, mal m’està el dir-ho. Senzillet i fi, que diria Carner.