Les reunions de primavera del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial solen ser tranquil·les i oblidables. Però aquest any no ha estat així. Alguns presidents de bancs centrals van tornar a casa amb una sensació de por visceral. Per quin motiu? El fantasma del projecte de la llei GENIUS sobre stablecoins (criptomonedes estables), que avança cap a la seva aprovació al Congrés dels EUA després de l'ordre executiva del 6 de març del president Donald Trump, que estableix una reserva estratègica de criptomonedes.

El neoliberalisme no era ni nou ni particularment liberal quan es va imposar fa cinquanta anys. El seu gran avantatge era la seva marcada desviació respecte del liberalisme clàssic: encara que rendia acatament als pensadors liberals, no compartia ni el seu mètode ni la seva idea del mercat. Avui ens trobem a punt d'una altra innovació ideològica igual de profunda.

Incorporar Ucraïna a l'OTAN després d'obligar Rússia a tornar a les fronteres anteriors al 2014 ha estat l'únic objectiu estratègic que els líders de la UE s'han permès considerar des de la invasió russa de fa tres anys. Per desgràcia, molt abans de la reelecció del president nord-americà, Donald Trump, aquest objectiu ja havia caigut al terreny de la inviabilitat. Feia temps que hi havia senyals que indicaven que les coses es posarien difícils.

Occident està en peu de guerra. El govern alemany treballa en una aplicació que ajuda la gent a localitzar el seu búnquer més proper. A Suècia es va publicar un pamflet de 32 pàgines titulat Si la crisi o la guerra arriben, i un altre de similar s'ha descarregat innombrables vegades a Finlàndia. Diaris venerables publiquen escenaris de jocs de guerra en què Rússia, amb el suport de la Xina, envaeix les illes àrtiques de Noruega.

Amb Donald Trump de nou a la Casa Blanca, els alts aranzels que s’ha compromès a aplicar a les importacions xineses no són la principal preocupació de la Xina. Els líders de la Xina entenen que els aranzels són més importants per a Trump com a moviments polítics i simbòlics que com a armes econòmiques per dificultar greument el creixement i el desenvolupament de la Xina.

Un grup d'experts centristes d'Europa, del Sud Global i, després de la victòria electoral de Donald Trump, dels Estats Units, creu que Occident està en declivi. Sens dubte, mai no s'havia concentrat tant poder en tan poques mans (i en tan pocs codis postals) a Occident, però això vol dir que el poder occidental està condemnat?

Reconèixer un estat palestí és un imperatiu ètic i és l'única manera d'aconseguir una pau justa al Pròxim Orient. Per convèncer el pròxim govern israelià que els palestins han de tenir plens drets polítics, cal que una nova onada de països reconegui formalment Palestina, com han fet Espanya, Irlanda i Noruega. Però perquè l'onada no quedi reduïda a un bassal de simbolisme performatiu, els partidaris de l'estat palestí han d'emfasitzar que no ha de ser ni el mirall d'Israel ni una manera de crear una barrera estricta entre jueus i palestins.

Fa tres setmanes, em van prohibir l’entrada a Alemanya. Quan vaig preguntar a les autoritats alemanyes qui ho va decidir, quan i amb quin argument, vaig rebre una resposta formal que, per motius de seguretat nacional, les meves preguntes no rebrien cap resposta formal. De sobte, vaig fer un ràpid salt mental a l’època en què tenia deu anys i veia Alemanya com un refugi de l’autoritarisme.

Europa s'ha tornat irreconeixible. Els defensors de la unitat europea solien celebrar la UE com un projecte de pau que oposava un esplèndid cosmopolitisme al nacionalisme, que, en dramàtica expressió del president francès François Mitterrand el 1995, “és la guerra”. Però molt abans que Rússia envaís Ucraïna, la visió europeista d'un camí pacífic cap a una prosperitat compartida havia començat a enfonsar-se. La invasió de Rússia no va fer més que accelerar la mutació de la UE en una cosa molt més desagradable.

Els presidents del Consell Europeu i la Comissió Europea, Charles Michel i Ursula von der Leyen, van assistir el 7 de desembre a la 24a Cimera UE-Xina per transmetre un missatge dur al president xinès Xi Jinping. Per a l'opinió pública europea i nord-americana, i amb el teló de fons de la nova Guerra Freda entre els Estats Units i la Xina, va semblar que els caps de la UE estaven augmentant la pressió sobre la Xina amb amenaces creïbles sobre quatre qüestions concretes, però és probable que a les autoritats xineses els hagi resultat més graciós que alarmant.

Els tranquils dies d'agost són un bon moment per reflexionar sobre l'any que ve. Mirant el meu calendari del 2024, les eleccions al Parlament Europeu són un dels grans esdeveniments. Malauradament, no em poden inspirar com ho van fer fa cinc anys.

L'any 2008, els europeus van guanyar, en conjunt, un 10% més que els nord-americans. El 2022, els nord-americans van guanyar un 26% més que els europeus. Aquesta setmana, el Wall Street Journal ha confirmat que els europeus s'estan empobrint no només col·lectivament sinó també privadament. Aquest formidable canvi es deu al nivell sense precedents d'austeritat que els governs europeus han infligit a les seves economies després de la crisi financera global del 2008.

La setmana passada ens va portar una bona notícia ben curiosa: la intel·ligència artificial ha permès a un grup d'investigadors desenvolupar un antibiòtic capaç de matar un superbacteri exòtic que havia desafiat tots els medicaments antimicrobians existents. Un algoritme generat per IA va mapejar milers de compostos químics en proteïnes clau d'Acinetobacter baumannii, un bacteri que causa pneumònia i infecta les ferides de manera tan greu que l'Organització Mundial de la Salut l'havia classificat com una de les tres “amenaces crítiques” per a la humanitat.

El meu pare era la personificació de l'individu liberal, una esplèndida ironia per a un marxista de tota la vida. Per guanyar-se la vida, venia la seva mà d'obra al cap d'una planta siderúrgica a Elefsina. Però aprofitava les pauses dels àpats per passejar alegrement pel pati a l'aire lliure del Museu Arqueològic de la ciutat, on admirava el descobriment d’esteles antigues que indicaven que els tecnòlegs de l'antiguitat estaven més avançats del que es pensava.

A Elon Musk no li faltaven raons per sentir-se insatisfet i pagar 44.000 milions de dòlars per comprar Twitter. L’empresari ha sigut pioner dels pagaments en línia, ha revolucionat la indústria automotriu i l'espacial, ha fet experiments amb ambicioses interfícies cervell-ordinador. Les seves gestes de tecnologia avançada l’han convertit en l’emprenedor més ric del món. Però ni aquests èxits ni la seva riquesa li donaven accés a la nova classe governant formada pels que tenen els poders que confereix el capital basat en el núvol. I Twitter ofereix a Musk una oportunitat de posar-hi remei.

Mai no és fàcil despertar-se amb la notícia que el model econòmic del teu país està acabat. És difícil reconèixer el que és obvi: que els líders polítics s'enganyaven o et mentien quan durant dècades et van estar dient que els nivells de vida que tant t'havia costat aconseguir estaven assegurats. Que el teu futur immediat depèn de la bona voluntat d'uns estrangers decidits a esclafar-te. Que la Unió Europea, en la qual havies dipositat la teva confiança, sempre et va amagar la veritat. Que els teus socis a la UE, als quals ara demanes ajuda, et veuen com el dolent de la pel·lícula a qui finalment li ha arribat l'hora. Que les elits econòmiques de dins i de fora del teu país busquen noves maneres de mantenir el teu país encallat. Que has de suportar canvis enormes i dolorosos perquè no canviï res.

El 1943, els progressistes tenien un deure moral d'oposar-se a negociar amb Hitler. Buscar un acord amb els nazis per acabar la matança hauria estat imperdonable. L'única opció del món civilitzat era continuar combatent fins que les tropes dels aliats trepitgessin el búnquer de Hitler a Berlín. Però avui seria un greu error buscar una victòria militar definitiva sobre Rússia i no escoltar els que demanem una pau negociada immediata.

N'hi va haver prou que Roman Abramóvitx anunciés que posava en venda el Chelsea Football Club perquè es desfermés un pandemònium. Una important figura de l'atletisme, magnats de la City londinenca i fins i tot un prestigiós columnista del Times, cadascun en representació de diferents multimilionaris nord-americans, es van llançar sobre Londres en una carrera per comprar el club. Mentrestant, nombroses propietats londinenques d'oligarques russos van entrar en un procés de liquidació que s'hauria d'haver dut a terme fa molt de temps. Per què s'ha trigat tant?