El debat sobre la gentrificació està més viu que mai. Dissabte hi ha a Barcelona una manifestació contra els efectes que té en aquest sentit la turistificació de les nostres ciutats. I, tanmateix, la manera com fem servir les paraules, a vegades des d’entorns progressistes i tot, denota contradiccions que s’han de revisar.

Allò que es diu que "catalans som els que vivim i treballem a Catalunya" no és ben bé cert. Si més no, no ho és per a tothom.

El de Vinícius és un d'aquells casos mediàtics que ens fan tocar la realitat amb les mans. Encara hi ha qui es pregunta si som una societat racista. I ja n'hi ha prou. És francament insultant que hi hagi debats reiterats a la televisió en què destaqui la preocupació per justificar l'estat de les coses, per dir que no hi ha racisme, que es tracta d'un problema residual, o fins i tot, per culpar la víctima per les seves actituds. Cal d'una vegada per totes reconèixer l'evidència –que les persones i col·lectius migrants i racialitzats hem denunciat en infinitat de vegades–: el racisme a Espanya i a Catalunya és estructural. 

Vas pel carrer, al gimnàs, a una cita Tinder, a trobar-te amb la mare/pare/parella/amant, tornes de festa borratxa, de treballar o de passejar la gossa… qualsevol d’aquestes accions poden convertir-se en un perill. Les dones i les dissidències hem normalitzat que l’espai públic pugui ser un espai de perill. Totes tenim integrats determinats mecanismes de supervivència per a la quotidianitat: no anar per segons quins carrers, avisar quan tornes sola a casa, no fer esport en determinades hores, fer veure que parles pel mòbil... I quan hi penso m’envaeix la ràbia, individual i col·lectiva, per haver de modificar la meva/nostra llibertat.

La gestió de la vacunació contra el covid-19 ha posat en relleu la manca d’estratègia mundial. La cobdícia dels països del Nord global, una vegada més, ha deixat al marge molts països del Sud global. Actualment, mentre que a Occident, inclosa Espanya, ja s'administra la tercera dosi de reforç, una gran part de la població mundial encara no ha rebut la primera dosi o no ha finalitzat la pauta completa.

Les retirades de custòdia són una problemàtica real però invisible que afecta sobretot dones migrades i racialitzades treballadores, indefenses –per les seves múltiples condicions de vulnerabilitat– davant els abusos de l’administració. 

Fa uns dies, la Fundació Arrels va publicar el seu últim informe, anomenat Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a Barcelona. L’informe serveix per fer una radiografia de qui són les persones que viuen al carrer a Barcelona i en quines circumstàncies ho fan. Les dades són el resultat de l’enquesta feta el passat 26 de novembre del 2020 (en plena desescalada de la pandèmia), i l’estudi conclou que a la capital catalana hi ha 4.800 persones sense llar i que set de cada deu són migrades. La majoria són homes de 45 anys de mitjana. I una de cada nou fa més de 10 anys que viu al carrer.