El perfil de Vladímir Putin d’ençà del seu impuls expansionista –a partir de l’annexió de Crimea i del Donbàs el 2014– va ser presentat com el d’un autòcrata calculador, retorçat i impredictible, que mai dona pistes dels seus plans i, si en dona, són falses. És inevitable copsar analogies amb el perfil de Donald Trump: també calculador, alhora improvisador i impredictible i, també, si dona pistes són falses i és capaç de canviar-les d’un dia per l’altre. El dictador nord-americà –dictador, sí, comencen a assenyalar-lo alguns mitjans– ha demostrat com fa servir la confusió i les falsedats en l’atac a l’Iran. Dies enrere, quan li preguntaven si entraria en el conflicte, deixava anar allò de “Potser sí, potser no”, fins a arribar al punt de dir que s'agafava un parell de setmanes per pensar-s'ho. Però van ser només un parell de dies, amb nocturnitat i tots els components de l'efecte sorpresa. Veient i sentint el que ha passat, estic temptat de plantejar: ¿fins a quin punt el càlcul improvisat de l’autòcrata negociant americà supera la rigidesa sistemàtica de càlcul del vell kagebista rus?

L’arribada per la mínima de l’ultraconservador Karol Nawrocki a la presidència polonesa planteja una cohabitació amb el primer ministre Donald Tusk capaç d’estroncar l’alleujament i l’optimisme de la UE, sobretot després del respir que va representar el triomf de l’europeista Nicusor Dan en les presidencials de Romania. La cohabitació que es perfila –gairebé coexistència– expressa que Polònia ha quedat lluny de ser el puntal més ferm de la UE a l’est, com desitjava Brussel·les. A Polònia els vots han mantingut el format de polarització social i geopolítica, amb amplis sectors de les classes mitjanes apostant per l’ultranacionalisme: ara pel de Nawrocki, admirador de Trump i del MAGA, com abans havien apostat pel PiS dels Kaczynski. Tant se val.

Les urnes continuen posant a prova la Unió Europea, i li diuen que prou de dubtes, que cal anar a totes i resistir l’assalt conjunt de Trump i Putin. Fa just una setmana el que hauria pogut representar un daltabaix per a la democràcia a Romania –i de retruc per a l’est d’Europa– ha quedat en una sacsejada, una paròdia muntada pel candidat ultra George Simion proclamant-se guanyador quan les estimacions a peu d’urna deien que el president seria l’europeista Nicusor Dana. Alleujament i esperança a la UE, cohabitant amb temors, i tot plegat envoltat d'una gran incertesa que costarà que marxi, encara que el diumenge 1 de juny el liberal Rafal Trzaskowski arribi a la presidència de Polònia.

M’ha estat inevitable manllevar a l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt el fons de l’article que va publicar fa un mes al diari Le Monde. Inevitable, perquè el que no he deixat de preguntar-me des de fa mesos ella també s'ho ha estat preguntant, i s'ho ha respost nítidament amb “El feixisme als Estats Units”, un escrit on Hustvedt –vídua del novel·lista Paul Auster— assegura que viu en “una rutina tenyida de por”, que té davant una realitat on el racisme va a la recerca de bocs expiatoris, mentre s’ha filtrat a la premsa una llista de les 199 paraules a evitar pel govern Trump: hi destaquen negre, divers, gai i dona.

Vladímir Putin manté l’ànsia de conquerir o controlar territoris que pertanyien a la Unió Soviètica, però la realitat li diu que, al cap de tres dècades de l’ensorrament de l’imperi, la comunitat russa del Bàltic perd drets, alhora que la llengua russa recula sobretot a l’Àsia central. El vent ha acabat bufant a favor de llengües etiquetades de regionals –considerades de segona– que ara s’ensenyen a les escoles, i que estudien amb satisfacció persones d’entre quaranta i cinquanta anys: la generació que no hi va tenir accés i que ara gaudeix de literatura, mitjans de comunicació i xarxes socials en la seva llengua.

La crisi mundial provocada per l’arribada al poder de Donald Trump ha intensificat el debat sobre com cal etiquetar, ideològicament, les esferes controlades per l’extrema dreta. Una polèmica que estaria provocant no poques reticències entre historiadors, politòlegs, analistes i periodistes a l’hora d’exposar fets i idees negre sobre blanc. Perquè no es tracta només d’una qüestió de formes a l’hora d’utilitzar el repertori terminològic: ¿dreta extrema, extrema dreta, ultradreta, ultradreta populista? ¿O simplement populisme de dreta o populisme ultra? Podria semblar que som davant d’un grapat d’eufemismes i de succedanis per triar i remenar a l’hora de parlar de Trump, Putin, Netanyahu, Orbán o Le Pen. Hi ha qui alerta del risc de caure en una certa “banalització” del feixisme. I els senyals que emet la realitat conviden a capbussar-ser de ple en el fons de la qüestió. 

L’Europa del 2025, després que la UE ha posat damunt la taula 800.000 milions d’euros per articular la defensa, sembla que s’allunya amb rapidesa de l’ombra de l’Europa del 1939 que es rendia a Hitler de la mà de Chamberlain i Daladier. Keir Starmer i Emmanuel Macron representen un límit tant davant Trump com davant Putin, més enllà de fragilitats i miopies. I l’OTAN? Què se’n farà, de l’Aliança entre els EUA i Europa, cada cop més lluny? Diria que l’OTAN està transitant gradualment d’un impuls ansiós a un altre d’agònic, tot i la insistència del seu secretari general, Mark Rutte, per convèncer Donald Trump de l’esforç de la UE “per posar 800.000 milions d’euros al servei de l’OTAN”. Això mentre Rutte li reia al president nord-americà les insinuacions d’annexionar-se Groenlàndia. ¿Però de debò està convençut Mark Rutte que els 800.000 milions aniran a parar a una OTAN controlada tant logísticament com tècnicament pels EUA de Trump?

Vladímir Putin ha acceptat l’alto el foc de 30 dies proposat pels EUA amb una reticència que deixa entreveure una certa por: la por que Ucraïna tingui temps de rearmar-se. Caldrà veure que passa els pròxims dies, però no seria gens desencertat dir que Putin ja va fracassar, ja va perdre, quan l’operació militar especial que havia de durar unes setmanes es va convertir en una guerra de més de tres anys. Ara mateix l’aliança amb Donald Trump és l’única oportunitat que li queda per tancar aquella operació. No com una victòria, però sí almenys com un èxit geopolític escenificat amb annexions territorials.

Fa molt poques setmanes, mentre Volodímir Zelenski encara confiava que Donald Trump no s’avindria a pactar amb Vladímir Putin el final de la guerra i el futur del seu país, arribaven flaixos econòmics d’allò més sorprenents: el creixement del PIB d’Ucraïna l’any 2024 era del 3,6%. Una dada que el govern de Kíiv celebrava preveient una certa estabilitat econòmica per al 2025, tot i els efectes de la guerra. Predicció que el Banc Mundial no veu clara del tot, i assenyala el 2026 per parlar de recuperació sostinguda. Això, si la guerra s’ha acabat. Perquè, si bé és cert que una operació de reconstrucció arribaria a moure grans recursos, cal no perdre de vista el que suposen els tres anys provocats per l’atac rus: la destrucció de gairebé la meitat de l’economia ucraïnesa. Una altra previsió del Banc Mundial segons la qual, de mitjana, una de cada cinc persones han de viure amb menys de sis dòlars al dia.

Stalin evitava pronunciar el mot nazisme, el defugia. S’estimava més parlar de feixisme alemany, possiblement perquè en el nom del partit de Hitler, l’NSDAP –Partit Nacional Socialista Obrer Alemany–, hi havia evocacions del comunisme. Amb tot, Stalin intentava evitar l’inevitable: que dues estructures i dos pensaments totalitaris, aparentment oposats, tinguessin punts de connexió. Analogies en les quals va burxar la pensadora Hannah Arendt. Com ara mateix l’assagista Anne Applebaum burxa en les autocràcies i les esferes ultres.

Un patinet que els serveis secrets ucraïnesos fan esclatar a la porta de casa del general Ígor Kiríl·lov, i que el fulmina, representa també un impacte en les defenses psicològiques de Vladímir Putin quan es compleixen vint-i-cinc anys de la seva arribada al poder. Els enviats de Zelenski arriben ben lluny, fins i tot al domicili del màxim especialista en armes químiques i biològiques. Al cap de pocs dies, una explosió al Mediterrani enfonsa el vaixell Ursa Major –una peça clau de la logística militar russa– quan sembla que anava cap a Síria per retirar material i equips després de la caiguda de Bashar al-Assad. 

Una de les maleses que té al cap Vladímir Putin des de fa unes setmanes és instal·lar míssils hipersònics Orexnik a Bielorússia per poder intimidar l’OTAN. Per al Kremlin, Bielorússia no és un estat sobirà sinó una mena de diputació provincial, un espai operatiu destinat a servir els interessos de Moscou. El mateix que voldria fer amb Ucraïna. Quan el 1991 l’URSS esclata, Bielorússia aconsegueix una sobirania que serà efímera: només tres anys. L’arribada al poder d’Aleksandr Lukaixenko el 1994 representarà la resovietització política i la russificació cultural i lingüística. Serà el restabliment del totalitarisme que es viu ara mateix, i que pateixen més que ningú els ciutadans bielorussos que no es resignen, i aspiren a tenir un país en pau i amb democràcia.

Fins al 20 de gener del 2025 la guerra no deixarà de sobrevolar Europa. Tant en forma de míssils intercontinentals balístics llançats per Putin –una mena d’aperitiu de la seva constant amenaça nuclear– com amb sortides retòriques, com les del general Valeri Zalujni --ex-comandant militar ucraïnès i ara ambaixador a Londres—que no s’està de dir que la Tercera Guerra Mundial ja ha esclatat, però els aliats europeus no se’n volen adonar. Potser sí que la guerra plana sobre Europa, però no es veu que tingui cap intenció d’aterratge. I com n’hauria de tenir, d’intenció, si només falta un mes i tres setmanes perquè Donald Trump es proclami amo d’Occident i alhora amic de Vladímir Putin, amo d'una sisena part del món.

No seria exagerat dir que les relacions entre Donald Trump, Elon Musk i Vladímir Putin es mouen entre la mentida i la confusió. Ho demostra la suposada conversa telefònica que el republicà i el president rus van mantenir dijous 7 de novembre, filtrada per The Washington Post, en què el nord-americà hauria aconsellat al rus paciència i no intensificar la guerra a Ucraïna, mentre que la resposta del rus va ser, simplement, negar l’existència de la conversa. Amb tot, sembla que el magnat Elon Musk està prefigurant un pla per posar fi a la guerra d’Ucraïna abans del 20 de gener, el dia de presa de possessió de Donald Trump. I sembla que hi ha pressa: dimecres 6 de novembre Trump interromp la trucada de felicitació que li fa Volodímir Zelenski –això ningú no ha negat– per passar el telèfon a Elon Musk, que el té al costat. ¿Trump estava delegant a Musk la qüestió ucraïnesa, complint així la seva promesa de començar a liquidar la guerra en menys de 24 hores?

Maia Sandu, presidenta europeista de Moldàvia i candidata a renovar el càrrec en segona volta aquest diumenge, haurà de fer càlculs per albirar si guanya ella o bé el seu adversari Aleksandr Stoianoglo, considerat el candidat de Putin. La primera volta va anar acompanyada d’un referèndum sobre la futura adhesió moldava a la UE, que els europeistes van guanyar pels pèls, per una mica més del 50% dels vots, tot i els entrabancs, de vegades violents, dels russòfons, i gràcies al vot dels moldaus residents a l’estranger. Ara, la segona part d’aquesta confrontació “Europa contra Rússia”, que es juga aquest diumenge, desvelarà el posicionament identitari dels votants de partits moldaus que s’han mogut en l’ambigüitat, com ara els democristians de Renato Usatii i els excomunistes d’Irina Vlah.

Vladímir Putin ha culminat un dels atacs més contundents als drets personals. El parlament rus ha començat a debatre la llei de prohibició de l’adopció de menors per part de ciutadans de països on es permet la transició de gènere. Un text amb vincles a dues altres mesures de rerefons repressiu: la llei de 2023 que prohibeix l’adopció i anul·la el matrimoni de tots els que hagin gosat canviar de gènere –i consti en documents públics– i la resolució del Tribunal Suprem de fa un any que prohibeix el moviment LGTBI, en considerar-lo “organització extremista”.

El rum-rum del plenari 2024 de l’Assemblea General de l’ONU es barrejarà dimarts que ve amb els flaixos que encara arriben de Kursk i amb l’espetec de drons ucraïnesos a la rodalia de Moscou, tot plegat barrejant-se amb la reticència aliada de permetre a Ucraïna llançar míssils de llarg abast contra objectius en territori rus. Tot això mentre la veu de Putin ressona amenaçant amb un conflicte generalitzat i admetent per primer cop que Rússia es troba en “estat de guerra” –ja no és una operació militar especial– i que l’1 de desembre l’exèrcit rus tindrà 180.000 efectius més, fins al milió i mig d’efectius. Una maniobra de reclutament de conseqüències encara imprevisibles en la societat russa.

Putin, més que cap altre dirigent internacional, no deixa de rumiar sobre el que pot passar el 5 de novembre als Estats Units. Si guanya Donald Trump, té moltes possibilitats de guanyar la guerra i sotmetre Ucraïna: quedar-se amb Crimea i el Donbàs i impedir-ne la incorporació a l’OTAN. Si guanya Kamala Harris, Putin sap que acabaria perdent tot i que allargués la guerra tant com pogués. Però mentre no arriba el novembre, el dictador rus té la mirada posada a Turíngia i Saxònia, regions de l’antiga RDA, on va ser un dels quadres més destacats del KGB fins a la caiguda del Mur de Berlín.

La incursió ucraïnesa a Kursk és de les pitjors coses que li han passat a Putin des que ell mateix va fer esclatar la guerra contra Ucraïna. Resulta humiliant haver de presenciar com una regió símbol de la victòria sobre els nazis el 1943 és sacsejada i ocupada pels ucraïnesos. Un fet que ha provocat l’evacuació i la fugida de russos que mai havien viscut l’ocupació del seu poble des de l’escalada ordenada per Hitler. Kíiv exhibeix impuls guanyador des de fa més d’un any, i la frase pronunciada a finals de maig per l’acadèmic britànic Timothy Garton Ash ressona ara com una premonició: "Ucraïna està contra les cordes, però encara pot refer-se".

És inevitable no sentir-se alleujat i fins i tot content per l’alliberament ara fa una setmana del periodista britànic guanyador d'un premi Pulitzer i alhora dissident rus Vladímir Karà-Murzà. Gairebé dos anys s’ha passat empresonat a Rússia fins que l’intercanvi de presoners entre Rússia i els EUA li ha portat la llibertat. L’intercanvi més espectacular i també el de més densitat des dels temps de la Guerra Freda. Parlo de densitat perquè aquesta diguem-ne transacció hauria pogut representar només l’alliberament i la sortida de Rússia del líder opositor Aleksei Navalni, una possibilitat que Rússia va descartar d’entrada i que va fer retardar l’operació. Per això la solució del Kremlin hauria estat liquidar Navalni.