El tòpic diu que és en les circumstàncies excepcionals que es coneix un home (la dita, que és clarament d’un altre temps, no sembla que s’apliqui a les dones). Algú, no recordo qui, capgirava l’afirmació, i sostenia que és justament en les circumstàncies normals, quotidianes, que es coneix com és un home (o una dona). N’acabem de tenir la confirmació sentint el trio Ábalos-Koldo-Cerdán quan parlaven de com es repartien els diners obtinguts amb les comissions i (en el cas dels dos primers) escollint les prostitutes en què se’ls gastaven. Les converses entre tots tres, que no hauríem d’haver sentit mai, ens donen la mesura bastant exacta de la (manca de) categoria personal d’aquests individus: no ha calgut que s’enfrontessin a cap circumstància heroica per saber de quina estofa estan fets.   

L’anècdota, que conec de primera mà, és estrictament certa. A mitjans dels anys 1960, l’historiador Jordi Nadal, professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, va suspendre una alumna perquè, a l’examen, havia escrit extranjero amb g. Avui dia, que una alumna de la Facultat d’Econòmiques suspengués una prova per una falta d’ortografia ens semblaria una exageració i provocaria, fins i tot, un petit escàndol. La pregunta, naturalment, és per què. Per què no es pot exigir a qualsevol estudiant universitari que escrigui amb correcció? Per què hi ha qui sosté que les normes ortogràfiques no són pas tan importants? La resposta és que l’ortografia no és més que un símptoma, una manifestació, d’una cosa molt més profunda i transcendent: el domini de la llengua, que passa per la gramàtica i el lèxic, i per l’ortografia, esclar.

Un dia, en els temps que ara semblen tan llunyans del Procés, vaig retrobar un antic col·lega, i inevitablement vam acabar comentant l’actualitat política. Recordo que, amb un somrís condescendent, em va dir: "Ja se sap, quan la gent vota amb els sentiments..." Era la seva manera d’explicar uns resultats electorals que a ell, que forma part del que caldria dir-ne l’esquerra benpensant, no li agradaven. Encara que no puc dir que em vingués de nou, la frase em va colpir, i em va portar a pensar si podíem establir de debò una separació neta entre la racionalitat i els sentiments a l’hora de triar el nostre vot (o a l’hora de decidir si anem a votar). I encara més: ¿com decidim quins vots són resultat de l’aplicació de l’estricta racionalitat i quins de la caiguda en la temptació dels sentiments? Qui ho judica, i sobre quina base? (El criteri no pot ser, esclar, que si votes els “nostres” aleshores t’estàs comportant racionalment.) 

Una enquesta recent adverteix que el 59% de la població catalana sent la democràcia amenaçada, principalment per les fake news, el creixement de l’extrema dreta i les desigualtats econòmiques. Aquest temor, del tot fonamentat, s’ha vist acrescut per l’arribada d’un “nou xèrif” a Washington: Donald Trump, un aprenent de dictador (o de monarca absolut) que no dubta a piular –en un compte de la xarxa X que té més de 100 milions de “seguidors”– que "Qui salva el seu país no viola cap llei". El seu copilot, Elon Musk –que en té més del doble, de seguidors–, ha reblat el clau dient que la “democràcia” és que el president pugui fer el que vulgui. Això fa que molts es preguntin, malgrat les diferències substancials entre els dos moments històrics, pels paral·lelismes que la situació d’avui presenta amb la dels anys 1930.

Al llarg de l’any que ara comença commemorarem els cinquanta anys de la mort de Franco. Serà una bona ocasió per veure on érem aleshores i on som ara, com hem canviat en cinc dècades de democràcia, autonomia i creixement econòmic. Aquestes visions retrospectives són ben necessàries, i l’ARA ben segur que hi dedicarà atenció. De fet, fa poc hi podíem llegir un article de l’economista Paul Krugman, que reflexionava, des d’una perspectiva americana, sobre el que ha canviat en els últims vint-i-cinc anys. El premi Nobel d’economia hi començava constatant, sorprès, fins a quin punt l’optimisme que es respirava l’any 2000 s’havia tornat avui "ira i ressentiment".

La meva àvia havia nascut l’any 1900, és a dir, l’últim any del segle XIX. Era de Badalona, tot i que va viure la major part de la seva llarga vida (va morir a punt de fer-ne noranta) a Barcelona, primer al barri de Ribera —era filla de comerciant— i després a l’Eixample. Es deia Anna, tot i que molts li deien Anita, i era, com en aquell moment la immensa majoria del país, catalanoparlant. Quan havia de parlar en castellà, t’adonaves que no era la seva llengua: en tenia un domini més aviat just, amb un lèxic no gaire ric, i el parlava amb un accent marcat (als nets ens feia riure que digués: “Mi hijo Javiert”, amb una sonora t final, per referir-se al nostre oncle Xavier). Al capdavall, com a filla del seu temps, la seva educació s’havia vist limitada a “anar a costura” —és a dir, a aprendre de lletra—. El seu català era en alguns aspectes prefabrià, i recordo que m’havia explicat que, de joveneta, desconeixien el mot tardor i parlaven de “primavera de l’hivern”. Quan va sortir la Gran Enciclopèdia Catalana, me’n va regalar una col·lecció, i a la portada hi va posar una dedicatòria manuscrita: “Perquè recordis la teva àvia”.

En una de les seves millors pel·lícules, Aprile, el cineasta Nanni Moretti es preguntava per la (primera) victòria electoral de Silvio Berlusconi, l’any 1994. En un moment del film, incorporava un fragment d’una entrevista on el magnat de la televisió explicava, somrient, que quan al seu fill li van preguntar què feia el pare, va dir: “Arreglar televisions”, i que li havia dit al seu fill que, a partir d'aleshores, es temia que ja no tindria temps d'arreglar televisions perquè probablement hauria d’"aggiustare l'Italia", d’arreglar Itàlia. La mateixa expressió que feia servir Berlusconi la vam veure repetida, trenta anys després, en el faristol des d’on el nou president electe dels Estats Units celebrava, triomfal, la seva victòria: “Trump will fix it”, “Trump ho arreglarà”.

Som en un restaurant de peix a Banyuls de la Marenda, al litoral del Rosselló. L’amo, un home d’una trentena d’anys, ens pregunta d’on som, i en dir-li que de Barcelona, s’exclama, sempre en francès: “Ah, catalans com jo”. I a continuació afegeix, amb un deix potser més decebut que amarg: “On est entre catalans, mais je ne parle ni catalan ni espagnol”. És a dir, som entre catalans, i ens hem d’entendre en francès, o fins i tot en anglès (ell va viure un temps a Austràlia), però no podem fer-ho en català. Abans de dinar, hem passat pel mercat del diumenge, on el català és una llengua totalment absent, com ho és als carrers, als cafès, a les botigues i a les cases dels pobles i les viles de la Catalunya Nord. De fet, només hem parlat en català amb un paradista francès jove que havia viscut a Alacant i que ens explica que allí, havent après el català, hi defensava, provocant una reacció hostil de molts alacantins, la unitat de la llengua...

Mentre la premsa de Madrid, particularment la més afí al govern de Sánchez, proclama a so de trompeta que l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat suposava la fi de la revolució catalana del 2017, és oportú recordar la frase del dramaturg alemany Georg Büchner que, a La mort de Danton (1835), una obra sobre la Revolució Francesa, afirma que "la revolució és com Saturn, devora els seus propis fills". Ha passat el mateix, amb els fills de la revolta dels catalans? El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya així sembla indicar-ho: la pèrdua de la majoria parlamentària independentista, propiciada per l’abstencionisme d’una part de l’electorat sobiranista, obliga els partits que formaven aquella majoria a replantejar la seva estratègia. De fet, tant Junts com ERC, i també la CUP, celebraran sengles congressos a la tardor amb aquesta finalitat. Ara bé, aquesta reorientació estratègica, ha d’implicar un canvi de lideratges? O més ben dit, es pot plantejar seriosament sense un relleu a la direcció dels partits? 

És plausible afirmar que l’única manera efectiva de resoldre un conflicte és entendre’l. Per això quan comencem a disfressar-lo i a confondre’l amb paraules, la solució s’allunya: en tenim un exemple recent en l’escrit que el Tribunal Suprem ha elevat al Tribunal Constitucional, i on, a fi de negar la constitucionalitat de la llei d’amnistia, s’introdueix un concepte –que l’octubre del 2017 va ser un cop d’estat– que no apareix en els milers de folis amb què el mateix Suprem va sentenciar la causa del Procés. Però també en tenim exemples, d’aquesta disfressa, entre la intel·lectualitat espanyola d’esquerres, fins i tot amb la més comprensiva, cap a les demandes que venen de Catalunya. Fa poc Joan Ridao subratllava en aquestes mateixes pàgines com aquests intel·lectuals segueixen volent explicar el Procés com una maniobra de distracció de les elits catalanes que va ser cegament seguida per una massa acrítica.

A les últimes eleccions al Parlament Europeu s’ha donat un resultat especialment cridaner: a Espanya, hi ha hagut 800.000 electors que han llençat el seu vot a la paperera. L’individu a qui han anat destinats aquests vots —un agitador d’extrema dreta que, després de passar per UPyD i Ciudadanos, utilitza les xarxes socials per llançar continguts nocius, particularment acusacions contra els immigrants, les feministes, la premsa i els polítics, sobretot d’esquerres— no ha ocultat que la seva nova condició d’eurodiputat li servirà, fonamentalment, per tenir immunitat parlamentària enfront de les ja nombroses causes que té per difamació.

Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.

El debat públic a Catalunya, en els afers més diversos, se sol circumscriure al territori de les quatre províncies. Els factors explicatius d’allò que ens passa es busquen, sovint, a l’interior mateix de la nostra realitat social. És una bona manera, sens dubte, de procedir, i un pas imprescindible per a no defugir les responsabilitats pròpies. En darrer terme, fins i tot, això provaria que som una nació, i que el marc de referència no ens ve imposat. Amb tot, aquesta (de)limitació fa que l’anàlisi de les qüestions no pugui tenir en compte tots els elements que actuen sobre la nostra realitat econòmica, social i política (per no dir la cultural), començant pel més clar de tots, que és la pertinença a l’estat espanyol. ¿És que potser podem parlar de la suposada “decadència” de la ciutat de Barcelona, sense avaluar i quantificar l’impuls estratègic que l’estat espanyol ha donat a Madrid en els darrers quaranta anys, i que l’ha convertida en la gran xucladora de recursos que és actualment?

Fa unes setmanes, a la seu del Foment del Treball Nacional, es va presentar el llibre que el Cercle d’Economia ha dedicat a un dels seus fundadors i soci número 1, l’empresari Joan Mas Cantí, personatge decisiu en l’articulació política d’un sector important de la burgesia del país. Amb una envejable vitalitat als 94 anys, Mas Cantí va assistir complagut a una mena de funeral en vida, on va rebre els elogis que sens dubte s’ha guanyat amb escreix i que de ben poc li serviran el dia del seu comiat. Home de centre, provinent d’una família d’industrials de dretes, llest i pragmàtic, Mas Cantí va provar de fer-se seves totes les etiquetes, menys la de “separatista”: es va declarar catalanista, nacionalista, sobiranista i unionista (“de la Unió Europea”, va precisar), així com liberal, conservador i progressista (“l’empresa és el progrés”, va subratllar). Ingredients tots ells servits amb moderació: com va explicar al final de l’acte l’advocat Carlos Cuatrecasas, un dia que l’esperaven a una reunió més o menys clandestina i en Mas Cantí no arribava, en Fabián Estapé va ironitzar: “El deuen haver detingut per moderat”.

L’adjectiu històric s’adjudica amb una frivolitat esbalaïdora als esdeveniments més diversos. Amb tot, i ateses tant les forces implicades com els acords assolits, es fa difícil no pensar que l’entesa per a la investidura de Pedro Sánchez, i la legislatura subsegüent, entra de ple dret dins la categoria reservada als fets realment històrics. 

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.

Fa gairebé deu anys, quan vaig entrevistar-lo per a L’Avenç, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, em va dir que, a classe, explicava als seus alumnes que ells no tenien relació amb l’Estat: “Vosaltres teniu relació amb la comunitat autònoma d’Andalusia; naixeu en un hospital, aneu a una escola, transiteu per unes carreteres que estan gestionades per la comunitat autònoma, com ho estan els serveis socials i culturals”. I continuava: “La gestió de la vida quotidiana és en mans de les comunitats autònomes, que s’han convertit en uns ens amb un poder extraordinari”. Però, afegia, el creixement en recursos dels poders autonòmics havia sigut compatible amb “l’Estat més fort que hem tingut en tota la història d’Espanya” –una cosa que el catedràtic andalús valorava molt positivament, convençut que “el model autonòmic d’Espanya havia funcionat d'acord amb una premissa no escrita: que l’enfortiment de les parts no podia conduir a l’afebliment del tot, sinó que l’enfortiment de les comunitats autònomes havia de traduir-se simultàniament en un enfortiment de l’Estat”.

L’any 1969, Joan Fuster —un dels més rellevants intel·lectuals catalans del segle XX— escrivia una carta a Eulàlia Duran, responsable de la Gran Enciclopèdia Catalana juntament amb el seu espòs, Max Cahner, sobre la conveniència que l’aleshores naixent obra enciclopèdica, de la qual ell era assessor, inclogués els toreros valencians. Fuster era conscient que els toros, associats a l’espanyolisme ranci del franquisme, no eren particularment populars entre els catalanistes del Principat. “El vostre escassíssim entusiasme per la tauromàquia m’escandalitza –deia l’escriptor de Sueca– si tinc en compte que es converteix en entusiasme eminent quan es tracta de la boxa, del cine o de la poesia lírica. No trobo justa aquesta parcialitat”. I, atès que aleshores la Gran Enciclopèdia Catalana ja s’havia començat a publicar per fascicles, els apressava a reconsiderar l’oblit: “I convé que us espavileu. En la [lletra] B, entra (o hauria d’entrar-hi) don Vicent Barrera, que fou una mena d’Ausiàs March del capot i la muleta”.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, enguany té lloc l’anomenada Celebració Picasso, 1973-2023, una commemoració organitzada conjuntament pels governs francès i espanyol que promou, a nivell internacional, una cinquantena d’exposicions dedicades a un dels artistes més icònics del segle XX. Una de les que criden més l’atenció és la que s’acaba d’inaugurar a Nova York, al Brooklyn Museum, amb el títol It’s Pablo-matic (un joc de paraules amb problemàtic), que n’ofereix la visió crítica, amb una mirada feminista, de la comediant australiana Hannah Gadsby. La comediant hi qüestiona, d’entrada, una afirmació de Picasso: la que deia que amb el cubisme “pots tenir totes les perspectives al mateix temps”, i sosté que, si de totes aquestes perspectives cap no és la d’una dona, llavors no li interessa. Tanmateix, amb la col·laboració d’algunes curators del mateix museu, Hannah Gadsby ha comissariat una exposició on es mostren obres de Picasso confrontades amb altres de dones artistes del segle XX i de l’actual, i que té el propòsit de formular “preguntes complexes entorn de la misogínia, la creativitat, el cànon historicoartístic i el geni”.

Poc abans de marxar, em diuen: “Te’n vas uns dies a Nova York, i no hi has estat des d’abans de la pandèmia? Doncs ho trobaràs molt canviat!” No afegeixen en quin sentit, ho trobaré canviat, i entenc que em cal descobrir-ho per mi mateix. Un cop tornat, miro de resumir les meves impressions, que comencen amb una afirmació: sí, Nova York està canviada. Ho està, en primer lloc, el perfil de la ciutat, alterat des de ja fa uns anys pels gratacels impulsats per l’alcalde Michael Bloomberg després de l’11-S i que resulten del tot inharmònics amb l’skyline de l’illa de Manhattan que teníem tan interioritzat. Són, en general, edificis de base estreta, que s’enfilen amunt com un llapis quadrat, i solen caracteritzar-se per una qualitat arquitectònica més aviat dolenta, insubstancial. Són també edificis d’apartaments de luxe, a l’abast només dels molt rics, i que en lloc d’ampliar l’oferta i abaixar els preus, han contribuït a fer de Manhattan un districte on la gent normal i corrent no pot pagar el que es demana pel lloguer. Aleshores es va dir que la requalificació urbana de Bloomberg contribuiria a crear “un cercle virtuós d’una ciutat reeixida”. Al mateix temps, però, els seus responsables reconeixien que fer la ciutat més atractiva també la feia menys assequible. Efectivament, cada vegada més, Nova York és una ciutat cara, on la desigualtat social creix de forma ben visible.