La presència de pèl·lets a les platges preocupa cada cop més, però la solució no és gens fàcil. Aquestes petites boletes, compostes principalment de polipropilè i polietilè, es fabriquen en gran part al polígon petroquímic de Tarragona, però després es distribueixen a diferents empreses que utilitzen aquest tipus de plàstic per fabricar tota mena de productes. Després d'una recent investigació que va acabar el mes d'agost passat, el departament d'Acció Climàtica va concloure que "la responsabilitat en l'abocament és col·lectiva" i assenyalava una desena d'empreses, a les quals demanava aplicar mesures per evitar aquesta situació. Però la conselleria també admetia que l'origen de la contaminació era "difús", de manera que sembla una quimera confiar en el fet que l'abocament de pèl·lets es pugui resoldre a curt termini. En aquest context, la detecció i recollida d'aquests petits plàstics és cada cop més important i una seixantena d'estudiants de la Universitat Rovira i Virgili (URV) han posat sobre la taula –o millor dit sobre la sorra– algunes possibles solucions que les empreses químiques s'han compromès a estudiar.

Fins ara les ofertes havien estat de 3.000 euros, però a l'estiu van pujar fins a 10.000. La setmana passada encara van rebre un nou missatge de WhatsApp en el qual no es va posar cap xifra sobre la taula però que insistia que s'obrissin a negociar: "Si no tanquem un acord abans de tenir una nova data per al desnonament l'import de l'incentiu serà més baix", deia el missatge. Francesca Munté i les seves dues filles, de 28 i 31 anys, viuen en una casa ocupada a Mont-roig del Camp (Baix Camp) des de fa vuit anys, després que entreguessin la seva al banc per no poder fer front a la hipoteca. "Uns coneguts ens van dir que hi havia una casa buida, propietat d'un banc, i ens van fer el favor d'entrar-hi perquè la poguéssim ocupar", recorda la Francesca. El primer any se'l van passar dormint estirades davant de la porta, perquè tenien por que en qualsevol moment pogués entrar algú. Amb el temps van agafar certa confiança, però sempre han viscut amb la por que en qualsevol moment s'acabaria tot. "Tenim tota la roba en caixes per si ens venen a fer fora. Només tenim el més indispensable, la roba que fem servir, les olles... però no hem tret ni la foto dels avis", explica l'Agnès, una de les filles. "No ens agrada viure d'okupes. Ens amoïna molt", lamenta.

El Priorat és una comarca on sobra la màgia i, des d'aquest divendres, encara més, perquè els monjos de la Cartoixa d'Escaladei han cobrat vida. El monestir, amagat a la serralada de Montsant, es va fundar el 1194 i en els últims anys s'ha anat rehabilitant perquè es pugui visitar: entre altres actuacions, s'ha restaurat l'església, el claustre menor de la zona cenobítica, el menjador comunitari dels monjos (refetor) i l'hort, i també s'han enjardinat els accessos. I ara, gràcies a la tecnologia, s'ha aconseguit que els monjos cobrin vida i ens expliquin com vivien dins del monestir. “El projecte Els ulls de la història ens permet fer un viatge en el temps per entendre unes persones que s'apartaven del món per viure en silenci. Tornareu a veure la Cartoixa com un dia va ser”, ha explicat als periodistes la consellera de Cultura, Sònia Hernández, durant la presentació d'aquest miracle.

Dues setmanes després que la gota freda arrasés amb tot allò que va trobar pel davant, molts veïns de la seixantena de municipis valencians devastats continuen gairebé en el mateix punt que aquell fatídic vespre del 29 d'octubre. El resultat de la suma pel dolor dels morts, la desesperació pels desapareguts, el retard en l'ajuda per a la neteja i la pèrdua de propietats és tan dolorós que els psicòlegs que s'han desplaçat a l'anomenada zona zero detecten que, en general, estan entrant ja en "una baixada emocional" que normalment arriba més tard, afirma Juan Rodríguez, portaveu d'emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de la Comunitat Valenciana (COPCV). Ell és un dels psicòlegs voluntaris que hi ha sobre el terreny. "Això empitjorarà", assegura convençut. "Ara encara es manté una mica l'estrès, que ens permet avançar, però després s'enfonsaran. Els afectats, els voluntaris i també els bombers que estan recollint els morts", diu.

La tragèdia que va provocar la DANA al País Valencià ha mobilitzat milers de treballadors i milers de soldats i policies de diferents cossos policials. Sobre el terreny hi ha guàrdies civils, policies locals, agents de la Policia Nacional, Mossos d'Esquadra, Ertzaintza i també Bombers, personal de Protecció Civil, conductors de grues i de camions... I encara cal sumar-hi els milers de joves voluntaris que cada dia estan ajudant els veïns dels pobles més castigats o que venen a portar aliments. L'organització de col·lectius tan diferents i tan nombrosos que no estan acostumats a treballar plegats ha estat tot un repte i entre ells han creat alguns codis i alguns senyals amb la intenció de facilitar una mica la feina. En alguns casos, aquests codis han funcionat molt bé, però en d'altres han estat un autèntic fracàs.

L'última comunicació va ser a les 22.25 h del 29 d'octubre. En Florin Costel ja no tenia línia telefònica, però va enviar una nota de veu a la seva filla, que viu a set quilòmetres de distància. Li va dir que ells no se'n sortirien, que estaven dalt del sostre de la furgoneta, però que no era un lloc segur. L'aigua ja s'havia endut l'aparcament que havien construït amb unes fustes i l'altre vehicle, un Ford. Cada cop tenia més força. El missatge no era d'auxili sinó d'ajuda: "Agafa els nens, pugeu a la teulada i truqueu al 112", els va ordenar. El Florin i l'Axinia, de 57 anys, van desaparèixer poc després. La filla, l'Ailice Andrea Maner, espantada, va trucar al 112, però ningú contestava. Va avisar la germana, la Petruta, que viu a Vila Joiosa (Marina Baixa) i li va dir que ho provés ella. Potser des d'una altra població les línies no estarien ocupades. "Vaig estar trucant sense parar, potser 50 vegades, fins que van contestar a les dues de la matinada", diu amb ràbia la Petruta. Va estar tres hores i mitja trucant al telèfon d'emergències.

En alguns dels municipis afectats per la DANA no s'ha pogut salvar ni un sol comerç. Els baixos de tots els edificis, fossin habitatges, immobiliàries o supermercats, estan plens de fang, i la feina ara és tirar-ho tot al carrer per després començar a netejar. Això vol dir que des de dimarts de la setmana passada les desenes de milers de ciutadans només s'alimenten del menjar que porten les ONG: macarrons, lasanyes o llenties en tàpers de plàstic, entrepans i alguna peça de fruita. També hi ha un cafè, molt dolent, però que en algunes paradetes es pot corregir amb una mica de rom. La feina dels voluntaris que reparteixen els aliments és titànica i ha permès que la gent afectada no passi gana. Però després d'una setmana els veïns troben a faltar bullir una patata. Tan senzill i tan complicat. Només amb aquest context es pot entendre la sorpresa dels veïns de Benetússer quan han comprovat que, una setmana després dels aiguats, un petit supermercat ja estava obert. Potser no del tot net, però almenys sense fang.

Paiporta és un dels municipis valencians que més cara pagaran la factura de la DANA. Hi ha desenes de morts i desapareguts i encara queden molts aparcaments soterranis per revisar. Els carrers són plens de fang que, en alguns llocs, encara arriba fins als genolls. Els voluntaris i els veïns es mouen amb cautela. Un pal de fusta que sobresurt del fang vol dir que hi ha una claveguera oberta. I el que no falta a cap carrer són els mobles amuntegats. Ara que les grues ja s'han endut una part important dels cotxes que bloquejaven els carrers principals, els propietaris dels negocis i dels habitatges que hi ha als baixos dels edificis han començat a buidar tot el que l'aigua va fer malbé. És a dir, tot el que tenien.

Els Mossos d'Esquadra han detingut un jove d'uns 25 anys com a presumpte autor de la mort violenta de la seva mare, de mitjana edat, a Tarragona. Segons fonts consultades per l'ARA, el fill presumptament l'hauria apunyalat al domicili familiar, al barri de Sant Pere i Sant Pau de la capital tarragonina. Els Mossos d'Esquadra han rebut l'avís d'un incident en aquest pis passades les 15 hores d'aquest divendres. Al lloc dels fets hi han trobat el cos de la mare sense vida (la policia treballa per identificar-la plenament), amb diverses ganivetades. El fill estava al seu costat, ensangonat i amb l'arma blanca, que li han requisat. El noi ha sigut detingut al moment. El cas s'investiga com un matricidi.

Husni Abdel Wahed (Jericó, 1960) era des del 2022 el representant de l'Autoritat Nacional Palestina a l'estat espanyol fins dimarts de la setmana passada, quan, després que el govern de Pedro Sánchez reconegués l'estat palestí, es va convertir en el primer ambaixador de Palestina a l'estat espanyol. Viu a Madrid, però aquest cap de setmana ha estat a Tarragona per celebrar un acte al Centre de les Cultures i la Solidaritat i ha aprofitat per entrevistar-se amb els alcaldes de Reus i de Tarragona. També ha trobat un moment perquè l'entrevisti el diari ARA.

El crim de la presó de Mas d'Enric va agafar tothom per sorpresa: ha estat el primer cas de la història penitenciària catalana en què un reclús mata una treballadora. No era un pres acabat d'arribar. I. S. O. havia entrat al centre vuit anys abans de matar a ganivetades la cuinera de la presó i suïcidar-se al mateix lloc on treballaven els dos junts. I. S. O. havia ingressat a Mas d'Enric de manera provisional el 26 d'abril del 2016 per l'assassinat a ganivetades d'una altra dona, un crim pel qual el van condemnar l'1 de juny del 2018. Durant els sis anys que van passar entre la sentència i el segon crim, només va tenir una altra conducta violenta, tot just quatre mesos abans que matés la cuinera: va clavar un cop de puny a la cara a un altre pres. Sembla poc important, però, segons ha pogut saber l'ARA, quan va cometre aquesta agressió la presó va incomplir el protocol de reincidència.

Després de quatre anys desplaçada a la Devesa per culpa de la pandèmia, la diada gironina de Sant Jordi ha tornat a celebrar-se a l’emplaçament clàssic de la Rambla i la plaça Catalunya, que s’han omplert de gom a gom des de ben d’hora. Recuperar la tradició al nucli antic era una demanda expressa de llibreters i paradistes de Girona, perquè, en l'última edició al parc de plataners, ja sense mascareta ni restriccions, tot i gaudir de més espai a l’aire lliure, van patir molt amb la solana, el vent i la pols.

A la presó el primer torn de cuina comença a les set del matí i ha de garantir que tots els esmorzars estiguin servits una hora més tard. No val a badar. Els companys de la nit abans ja han deixat bona part de la feina feta, però no és fàcil organitzar tots els esmorzars, sobretot quan hi ha prop de 1.300 reclusos, com passa a Quatre Camins. Després cal preparar el dinar, que se servirà puntualment a les 12 hores. Aquest mateix torn, que és el torn en què hi ha més treballadors, deixa una mica avançat el sopar, que serviran els companys de la tarda a les sis en punt.

¿Es pot comparar l’Andalusia de Kiko El Cabra, el pilot de la narcollanxa que va matar dos guàrdies civils a Cadis, amb la Galícia de Sito Miñanco? ¿El Camp de Gibraltar està abduït pel tràfic d’haixix com ho estava Cambados pel de cocaïna? Amb les seves diferències, tenen un punt en comú. Es tracta de “narcosocietats”, apunten fonts policials, en què es tunegen les llanxes abans que els cotxes, on el mar es veu una oportunitat per als més joves per la droga que s'hi transporta i on les platges es transiten més de nit que de dia. Casualitats de la vida, Barcelona està a la mateixa distància de Cambados que de Barbate: uns 1.200 km. La llarga distància que separa la capital catalana d’aquestes dues poblacions és també, segons els Mossos d’Esquadra, la distància que separa Catalunya de ser una narcosocietat. “Estem lluny de Barbate”, sentencia l’intendent Joan Carles Granja ,sotscap de la Comissaria General d'investigació Criminal dels Mossos. Lluny d’una societat entregada a l’haixix, però les narcollanxes ja han arribat a la costa catalana.

Carreteres estretes per on costa orientar-se, camins de sorra que travessen arrossars i que es creuen amb més carreteres que fan del Delta un autèntic laberint. I tot això, en una zona molt extensa però amb pocs accessos, que permeten controlar fàcilment qui hi entra i qui en surt. Les característiques del Delta de l’Ebre són un caramel per al tràfic de drogues i el contraban i fa anys que els grups criminals ho intenten aprofitar. Tabac, droga i altres productes entren per cales discretes o fins i tot pel riu. L’accés per la desembocadura no és fàcil per a algunes embarcacions, però les narcollanxes dels traficants i la destresa dels seus pilots els permeten això i molt més.

Els alumnes d'FP que van ser seleccionats per l'Institut de l'Ebre per fer les pràctiques al mateix centre on estudiaven, en lloc de fer-les en una empresa privada, patien una sèrie de problemes que acabaven posant en risc el seu aprenentatge. Segons el testimoni d'aquests adolescents, alguns professors eren incapaços de separar la formació acadèmica de la laboral i això els suposava un greuge molt perillós. En alguna ocasió, fins i tot, havien demanat a un alumne que, en horari escolar, sortís de classe per solucionar un problema informàtic. "Recordo que era una classe que m'interessava molt perquè explicaven com configurar el login d'una aplicació. Però em van venir a buscar i em van fer sortir de l'aula perquè se'ls hi havien caducat uns certificats digitals d'un ordinador de l'àrea de direcció i ho havia d'arreglar", explica en Dídac Montero, un estudiant que va estar quatre anys en aquesta situació.

“Al principi era un caramel. Els alumnes se sentien afortunats de treballar per al mateix institut. Eren joves i no havien cobrat mai un sou”, explica un professor de l'Institut de l'Ebre, a Tortosa. A mesura que avançava el curs, però, s'adonaven que allò era una trampa. “Patien problemes mentals, nervis i pressions del centre. Alguns han acabat abandonant els estudis per culpa de les pràctiques”, lamenta. Aquesta situació, que almenys fa quinze anys que es produeix i que afecta estudiants menors d'edat, es va anar tornant insostenible i aquesta tardor dues persones van dir prou. Van presentar una denúncia a Inspecció de Treball, a la Bústia Ètica de la Generalitat i també a l'Oficina Antifrau. Els denunciants són dos testimonis protegits, però n'hi ha un que accedeix a parlar amb l'ARA amb noms i cognoms per explicar el calvari que han patit alguns dels estudiants de l'institut més gran del sud de Catalunya. “Tots van acabar cremats”, diu Sergi Tur.

El fort vent que ha bufat aquest diumenge des de primera hora al Camp de Tarragona ha fet caure un arbre del parc d'atraccions Port Aventura i ha provocat un greu accident que ha deixat 14 ferits, dos dels quals estaven en estat crític, tot i que al llarg del dia han evolucionat favorablement i a la tarda el seu estat era greu. Després de l'accident ha calgut traslladar-ne un en helicòpter a l'Hospital de Bellvitge i l'altre al Joan XXIII de Tarragona. Dels altres ferits, tres més estaven en estat menys greu i han estat traslladats a l'Hospital Santa Tecla de Tarragona i al de Reus, i nou han pogut ser atesos al mateix parc i després els han traslladat al CAP més proper. Segons ha explicat el sotscap territorial del SEM a Tarragona, Juan Antonio Escorcia, en declaracions a Catalunya Ràdio, entre els ferits de menys gravetat hi ha dos menors.

"Són normes que discriminen, criminalitzen i augmenten la vulnerabilitat, a més de beneficiar les màfies, els propietaris de prostíbuls i els proxenetes". Amb aquesta contundència han rebut les noves ordenances municipals sobre l'ús de l'espai públic a la ciutat d'Alacant Andrea Corrales, portaveu del col·lectiu Nómadas, que ofereix acompanyament jurídic i socioeconòmic a persones migrants, LGTIBQ+ i treballadores sexuals, i Javier Ruvira, secretari general de Càritas a Alacant i Oriola. La nova norma municipal, que ha tirat endavant amb els vots del Partit Popular, Ciutadans i Vox, preveu multar la mendicitat i la prostitució al carrer.

Abans de la pandèmia era una característica, fins i tot simpàtica, dels turistes: quan els autòctons arribàvem al restaurant, entre les 14.30 i les 15.30, ells ja s'estaven acabant el cafè o fins i tot havien desaparegut. Belgues, francesos, japonesos… tots ells eren el primer torn dels restaurants i després arribàvem la resta: vermut, dinar i sobretaula generosa. Però tot això està canviant. La pandèmia i també la influència de tots aquests turistes han modificat alguns hàbits dels catalans i el dels horaris de la restauració n'és un. "Abans hi havia gent que arribava per dinar a les 15.30 o fins i tot més tard, i ara comencen a arribar més aviat: a les 13.15 ja tenim gent a les taules", explica Fidel Solé, un dels responsables del restaurant El Barquet, a Tarragona. Més lluny del mar, a Picamoixons (Alt Camp), Marta Rafí explica que quan els clients truquen per fer alguna reserva a L'Esportell del Bou, ja els avisen: "Si voleu dinar tranquils, heu de venir més d'hora". I els clients ho agraeixen. El servei de la cuina i el dels cambrers és molt millor i el silenci i la tranquil·litat també es valoren. "Hi ha gent que ara prefereix venir més d'hora per evitar la massificació", explica Rafí.