Tradicionalment, Hollywood havia procurat amagar al gran públic totes aquelles qüestions dels seus actors i actrius que els poguessin fer semblar persones humanes en comptes de déus. Ara, però, s'ha girat la truita i cada cop hi ha menys impediments per part de la indústria a l'hora de permetre a les seves estrelles que mostrin algunes parts de la seva vida real malgrat que això els pugui generar alguns pics de polèmica mediàtica. Davant d'una societat més empàtica, que els jutja menys per ser humans, algunes de les icones més grosses de la Meca del cinema s'atreveixen cada cop més a ensenyar les ferides que els ha deixat la vida, cosa que ens envia un beneficiós missatge a tots plegats perquè, subjugats a la idolatria com estem, pensem automàticament que si els ha passat alguna cosa greu a ells no serà tan greu si també ens passa a nosaltres. És a dir, això ens ajuda a no sentir-nos tan culpables per no ser perfectes en una societat tan exigent i tan competitiva com la d'aquest capitalisme tardodigital en què ens ha tocat viure.

No fa pas gaires dies una persona melancòlica dels personatges trash televisius d'antuvi s'esglaiava mentre es preguntava que com podia ser que haguessin desaparegut els friquis dels programes de televisió, tant de riure que feien. S'estranyava que en uns temps tan cruels i insuportables com els nostres no hi haguessin tot de personatges tamarescos passejant-se pels platós afegint una mica de surrealisme medicinal a la programació televisiva, que ja fa massa temps que només explica catàstrofes cada cop més grosses. La resposta és senzilla: els friquis ja no estan a la televisió perquè estan a les xarxes. Allà hi abunden les persones sense cervell però amb molta audiència, una mescla explosiva que dona resultats tan hilarants com els que aportaven fa anys les missespanyes, els granshermanos, les mazagatos, les tamares o els juanelgolosinas, que mataven per fer-se un lloc en qualsevol programa o revista.

Ben Affleck i Jennifer Lopez van viure un idil·li que va segrestar totes les capçaleres rosa del món a principis dels anys 2000. Eren la parella més jove i exitosa del moment i els seus plans de casar-se eren una cirereta a la qual cap mitjà es podia resistir. El mateix va passar amb la seva ruptura sentimental i amb la cancel·lació dels seus plans de boda. La complicadíssima agenda de tots dos i la pressió de la premsa va arruïnar un possible casament hollywoodià que s'havia convertit en el conte de fades d'Occident. Aquella relació fallida va agafar forma de nou al cap vint anys, quan aquells joves ja no eren tan joves, però la seva fama era igual o més gran. L’any 2021, les dues estrelles van tornar a enamorar-se i, l'abril de 2022, van anunciar que s'havien compromès per acabar portant a terme allò que el capriciós destí els havia impedit tan cruelment quan eren joves.

Fer regals és tot un maldecap. Primerament, perquè si no l'encertes sents que ets un mal amic que no té ni idea dels gustos i necessitats de la persona estimada a qui fas el regal. I, en segon lloc, perquè t'has de gastar uns diners que potser et fan més falta a tu que a la persona a qui fas el regal i fa força ràbia percebre que, a sobre, allò que tu has imaginat que li podia fer gràcia, acabarà oblidat en un calaix. És per això que una bona opció acaba sent regalar un xec que permeti que es comprin el que vulguin, cosa que si bé és trista des del punt de vista més romàntic acaba sent una bona pensada per a tothom: més fàcil per a tu i més pràctic per al receptor.

Diuen que no hi ha ruptures més violentes que les dels grans amors. Tota aquella confiança i connexió profunda que existeix en les relacions més estables i consolidades es converteix de cop en una bomba nuclear quan l'estabilitat s'acaba, ja que el sentiment que emergeix és el de traïció. La persona en qui més confiaves ja no vol estar amb tu. El daltabaix emocional és superlatiu i la reacció, evidentment, també ho serà. Segurament, aquest sentiment de traïció portarà un dels dos a atacar on fa més mal, cosa que portarà l'altre a fer el mateix i, així, s'iniciarà una espiral bèl·lica imparable.

La política proporciona en moltes ocasions estranys companys de viatge. I si no s'ho creuen, que li preguntin al papa Lleó XIV, que per a la seva missa de proclamació va omplir fins a la bandera la plaça de Sant Pere del Vaticà amb 200.000 persones entre les quals hi va haver líders polítics mundials amb tota mena de pelatges. Curiosament, però, entre tots els invitats pintorescos del pontífex van ser poques les persones que van comptar amb un privilegi relacionat amb el codi de vestimenta, que sempre és monocromàtic negre quan l'acte papal és solemne. Concretament, aquestes persones privilegiades van ser les reines "de països catòlics", que compten amb el privilegi de poder vestir-se de blanc davant d'un papa, un dret antic que segurament potser a elles ja no els importa gens ni mica, però que als mitjans roses els alegra una jornada laboral en què la crònica principal consisteix únicament a explicar una cosa tan divertida com una missa.

Òbviament, quan dilluns transcendia que el festival de cinema de Canes havia endurit el seu dress code per a les dones, la resposta més immediata de molta gent va ser completament irada, perquè consideraven les noves indicacions estilístiques masclistes. No és d'estranyar aquesta reacció si tenim en compte el que ha estat passat al món durant els darrers 2.000 anys. Per tant, està més que justificat posar el crit al cel quan algú li diu a una dona com s'ha de vestir. Al mateix temps, però, potser també hauríem de ser una mica més minuciosos en l'observació abans d'emetre el veredicte complet. Sobretot la premsa, de la qual s'espera una anàlisi una mica menys superficial.

El pes de la simbologia d'una persona és determinant en qualsevol iniciativa pública que pugui emprendre. O dit d'una altra manera: el que significa un individu en el subconscient social resignificarà sempre qualsevol projecte que vulgui abanderar. Per exemple, si un defraudador fiscal després de ser enxampat crea una ONG per ajudar els nens que no estan escolaritzats, el conjunt canvia de significat. El defraudador ja no només és un defraudador que han enxampat sinó que també és un arrogant que tracta la gent d'idiota, i la iniciativa solidària deixa de ser una acció benèfica per convertir-se en un artefacte pensat per netejar la imatge del defraudador que l'ha creat. Una cosa resignifica l'altra i viceversa.

Que a les xarxes tot és molt més bonic que a la vida real, a hores d'ara ja no en teníem cap dubte. El que potser no havíem previst és que allò que veiem a les xarxes pugui ser tan absolutament diferent del que passa de debò, tal com ha evidenciat el cas que afecta la influencer Marta Hermoso. La seva detenció, que va tenir lloc el 2024 i s'ha conegut ara, ha posat de manifest el cisma existent entre la imatge que algunes persones projecten a internet i la vida real d'aquestes mateixes persones. Un cisma profund però invisible que a hores d'ara encara s'ha de qualificar de presumpte, ja que està pendent de judici. El que ella explica com una simple cita d'amistat ha acabat derivant en la seva desaparició de les xarxes socials, on exhibia la seva vida de luxe, i en un plet judicial que afecta un mínim de quatre acusats.

Molts cops quan arriba l'hora de fer-li un regal a una mare tot es complica. Malgrat que segurament és la persona que més coneixem del món –i sobretot la que més ens coneix–, a vegades ens quedem encallats i no ens venen idees de coses que pugui necessitar o que li puguin fer il·lusió. A continuació us proposem 6 idees de regals amb cor català que esperem que puguin agradar a les vostres mares el 4 de maig, el Dia de la Mare.

Per a desgràcia d'Enric i Meghan, el que fan Guillem i Caterina sempre és notícia. I sense necessitat de fer el ridícul, com els passa a ells. El futur rei dels britànics i la seva dona són dues màquines de generar clics i de vendre revistes i això, que és meravellós per a la monarquia que han vingut a apuntalar, és una desgràcia per a la seva vida privada. Des que són parella oficial –o potser fins i tot des d'abans–, la premsa gràfica els segueix de ben a prop i els capta en situacions que no els agradaria que fossin públiques. A vegades, tot acaba en res, gràcies a una bona negociació de palau. Però en altres ocasions, no hi ha manera de parar-ho i les fotos que ells mai voldrien que els haguessin fet acaben publicades per al gaudi del gran públic, que els veu en modalitat parella o, des de fa uns anys, en modalitat pares.

Als Estats Units, quan parla Michelle Obama, s'apuja el pa. Això, que ja era així quan era primera dama, no va canviar gens quan Jill Biden li va agafar el relleu i menys encara ara que Melania Trump s'ha convertit en F.L.O.T.U.S. –first lady of the united states–, que no pot fer pujar el preu del pa quan parla perquè no parla. Això no obstant, també és cert que a Melania no li cal fer res perquè pugi el preu de les coses perquè per a això ja té el seu marit, que està destinat a encarir tot el que l'envolta per a desgràcia de tots els estatunidencs i de la resta de la humanitat. Encara sort que, en aquest lamentable context, Michelle Obama segueix en actiu a escala comunicativa i, ni que sigui de forma light, fa el que pot perquè la gent del seu país oblidi per uns instants l'espiral de decadència que ha provocat als EUA el seu actual president.

"Ells volen ser ell i elles volen estar amb ell" va ser l'eslògan que li va garantir un èxit professional absolut a l'actor Richard Chamberlain, mort dissabte passat als 90 anys. Pocs es pensaven, però, que aquesta frase que a Hollywood tothom trobava brillant per presentar aquell seductor galant de telenovel·les era també una presó transparent que l'actor duia posada a sobre anés on anés, fes el que fes. La seva cara bonica, el seu físic cuidat o la seva elegància natural van seduir milers de dones arreu del món. El clímax va arribar amb el paper del capellà Ralph de Bricassart, protagonista d'El pájaro espino, que es va emetre l'any 1983 als Estats Units i redifondre arreu del món. Aquest posicionament comercial com a actor, però, era incompatible amb la seva veritat més íntima: era gai.

Sembla broma, però no ho és. La floridura tòxica que va aparèixer a les cases que l'ONG de Brad Pitt va construir a Nova Orleans després de l'huracà Katrina portarà l'actor als tribunals. Malgrat que l'exmarit d'Angelina Jolie ha fet de tot per lliurar-se'n, aquesta setmana hem sabut que això no li serà possible i que li tocarà testificar en una causa en la qual els demandants li reclamen a ell i a la seva entitat solidària més de 20 milions de dòlars pels efectes de salut adversos que els han produït aquestes cases defectuoses, que ell va promocionar a so de bombo i platerets davant les càmeres de tot el món l'any 2006. Quan va començar la polèmica, semblava que tot quedaria completament diluït pel pas del temps i per bons advocats, però com va dir Mateu Montsolís a la seva inoblidable germana Eulàlia a Nissaga de poder: "El passat sempre torna, Eulàlia".

Ser una icona pop és segurament la cosa més contradictòria del món: tot el que fa la icona és notícia, però cap notícia seva aconsegueix canviar pràcticament gens la imatge que la gent se n'ha creat. Aquesta és la història de la vida de Donatella Versace, que ha estat notícia recentment perquè després de 27 anys ha deixat de ser la directora creativa de la firma que porta el seu cognom. Igual que a altres icones com Dolly Parton, l'obra musical de la qual queda apaivagada per l'ombra de les seves desorbitades cabelleres camp, o com Cher, els mèrits de la qual es veuen eclipsats per les seves cirurgies, l'obra de Donatella s'ha vist eclipsada sempre per la seva cabellera platinada ultrallisa i per la seva indissimulada addicció al bronzejat.

Quan els Sussex van decidir fugir esperitats de Buckingham l'opinió pública es va dividir enormement. No hi havia punt de trobada entre els partidaris del matrimoni a la fuga i els partidaris de la resta dels Windsor. Tant dins com fora del Regne Unit, el pes dels dos bàndols estava molt igualat, cosa que no sol passar mai perquè la família reial britànica sempre juga amb molt d'avantatge. Però el sussexit –com es va anomenar aleshores l'adeu d'Enric i Meghan Markle– havia sigut molt erosiu per a la royal family en termes d'opinió pública. Els ducs de Sussex havien creat de cop tants contraris als Windsor que, fins i tot, hi havia gent que opinava que aquella era la crisi més gran de la monarquia britànica des que el rei Eduard VIII va abdicar per amor, es va casar amb Wallis Simpson i se'n va anar a viure a París.

Diuen que amb el pecat es porta la penitència. Això és el que deu pensar ara mateix Guillem d'Orange, el rei dels Països Baixos, que des del setembre devia estar aguantant la respiració fins que finalment ha passat el que més temia. Segons ha destapat el diari NRC, el monarca hauria intercedit per trobar-li una bona feina a la seva cunyada i, a sobre, aquesta feina l'hi hauria trobat a l'administració pública. Un desastre ètic en tota regla per a algú que, com bé sabem aquí gràcies a aquell mític missatge de Nadal del rei Joan Carles, ha de ser exemplar.

Kate Middleton volia practicar el feminisme i no l'hem deixat. Entre tots plegats hem aconseguit que la princesa de Gal·les no s'hagi pogut desempallegar de la pressió estètica a la qual se la sotmet cada vegada que apareix en públic, una pressió que, després que es conegués que havia patit un càncer, s'ha vist corregida i augmentada, ja que a banda de la seva roba ara la gent també es fixa en si fa més o menys bona cara o si està més o menys prima. Ella ho ha intentat però tenia el món sencer en contra i ha perdut. Era una batalla impossible. Però diu molt d'ella que hagi volgut plantar cara.

Un cop els reis emèrits es van convertir en emèrits, la política mediàtica de la família reial va canviar de rumb diametralment. Es va notar que els hereus, Felip i Letícia, havien sabut identificar la multitud d'errors dels monarques sortints i que estaven disposats a corregir-los sense perdre ni un segon més, conscients que havien heretat una institució agònica. Discreció en els afers familiars, control ferri de les aparicions públiques, aparença d'implicació en les causes que abanderen, distanciament de qualsevol possible imatge de privilegi o reducció de la distància tradicional de la institució amb el poble van ser algunes de les mesures que van aplicar perquè els ciutadans espanyols recuperessin una certa estima per la institució monàrquica i que, així, l'empresa familiar pogués durar fins a la següent generació. Amb el suport inestimable de molts mitjans de comunicació i de periodistes fans, sembla que la imatge de ranciesa i privilegi immerescut d'antuvi s'ha anat capgirant gràcies als esforços de la família reial stricto sensu, del pinyol reial. Però heus ací un problema que no aconsegueixen combatre. Bé, no només un problema, sinó dos: Froilà i Victòria Frederica.

L'amor és cec, diuen. També que no entén d'edats. Cap d'aquestes dues afirmacions és tècnicament falsa. El problema és que darrere d'aquestes dues frases tan habituals se solen amagar relacions que són desiguals les agafis per on les agafis. Relacions en què qui té més edat és justament l'home, i que, a més a més, també és el ric i el que té el prestigi social i la fama. Qui té més edat sol ser percebut, a ulls del gran públic, com el rellevant de la relació i les seves companyes no són enteses com a iguals sinó com un mer complement del personatge públic que són ells. L'amor és cec, sí. Però al principi, no al final. I quan es recupera la vista se sol veure que darrere d'aquestes afirmacions tan suposadament naïfs com "l'amor ho pot tot" perquè "no coneix fronteres" ni "entén d'edats" hi ha damnificats que sempre solen ser les dones joves que queden enrere quan ja no són –prou– joves. Perquè sí, els que al principi deien que l'edat no importava i que només era un número, quan s'acaba la relació perquè elles ja no són extremadament joves –per als gustos d'ells– són els mateixos als quals, de cop, l'edat sí que els importa. I molt! Si no, que els ho diguin a les múltiples nòvies de Leonardo DiCaprio, que deixen de ser nòvies de l'actor quan tenen, de mitjana, al voltant de 25 anys. L'amor és cec, sí. Però resulta que habitualment només per a elles.