Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

En el seu article "Les enquestes les carrega el diable" publicat el dilluns 20 de març en aquest diari, Salvador Cardús qüestionava l’honestedat i professionalitat de la feina que fem al Centre d’Estudis d’Opinió. Com a director del Centre, entenc que la meva obligació és defensar la institució i per això hi voldria respondre.

Hi ha ciutats que arrosseguen la inestabilitat política crònica. De vegades està causada per factors estructurals, com el tipus d’economia o la geografia. Per exemple, els municipis molt basats en el turisme i la construcció són més propensos a la multiplicació de partits i grups municipals, cosa que sol causar inestabilitat, com s’ha vist a Cambrils recentment.

No fa gaires dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, i estrella emergent de la dreta espanyola, Isabel Díaz Ayuso, criticava una reflexió del Papa sobre els pecats del catolicisme a Mèxic. Es mostrava sorpresa per l’exercici d’autocrítica, ja que, segons ella, el que Espanya va fer fou portar l’espanyol, el catolicisme i, per tant [sic], la civilització i la llibertat al continent americà. L’alcalde de Madrid, tot seguit, es declarava orgullós de la conquesta d’Amèrica, i deia que no s’havia de demanar perdó per res, ni per allò ni per la reconquesta [sic], de la mateixa manera que ell no tenia previst exigir als musulmans que es disculpessin per la invasió d’Espanya [sic] l’any 711. El líder del PP, Pablo Casado, reblava el clau assegurant que calia sentir-se orgullosos de la conquesta d’Amèrica, malgrat el que digués la llegenda negra i el revisionisme històric [sic]. Afegia Casado que Espanya és, després de Grècia i Roma, la nació més important de la història [sic].

Tot i que en la narració periodística sovint s’insisteix a interpretar les diferències entre ERC i Junts en termes de batalletes partidistes de curta volada, és evident que hi ha diferències estratègiques de fons. La fonamental té a veure amb el procés de negociació que han recomençat el govern català i l’espanyol aquesta setmana. No és cap secret que Junts no comparteix aquesta aposta per la negociació amb el govern espanyol, mentre que ERC en fa bandera i la considera el nucli de la legislatura.

Probablement, l’escassetat (relativa) de notícies en ple mes d’agost va contribuir a amplificar una polèmica amb tan poca substància com la de la xiulada a l’alcaldessa de Barcelona al pregó de la festa major de Gràcia i la reacció del president d’Òmnium Cultural. En aquesta dinàmica sense fi de polèmiques efímeres en què vivim, les xarxes i alguns mitjans digitals van bullir durant uns dies. I com sol passar, uns i altres van mirar d’aprofitar l’anècdota per reforçar les seves posicions en una mena de guerra ideològica gallinàcia.

Les dues principals estratègies per fer front al canvi climàtic són, a grans trets, l’adaptació i la mitigació. L’adaptació a un clima canviant, de fet, forma part de la història de la humanitat. Implica, en la seva versió més extrema, forts desplaçaments de població. Però també canvis als conreus i en l’alimentació, per adaptar-se a un context canviant. També implica canvis en la forma de construcció dels habitatges, en el disseny de les ciutats i en la construcció d’infraestructures resistents als canvis esperats, i d’altres que puguin protegir la població de fenòmens climàtics extrems, com inundacions, grans incendis, onades de calor, pujada del nivell del mar, etcètera. Es tracta d’una estratègia orientada a prevenir les conseqüències negatives del canvi climàtic.

La reacció del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a l’intent del seu ministre de Consum de promoure una reducció en el consum de carn, ha estat a bastament comentada. En la millor tradició aznariana, Sánchez va despatxar la qüestió amb una boutade : “A mí, donde me pongan un buen chuletón al punto, eso es imbatible ”.

Aquests dies alguns historiadors ens recorden que després de la grip espanyola (i de la Primera Guerra Mundial) van arribar els feliços anys vint. Anys de fort creixement econòmic, d’innovació, de generalització de nous productes de consum de masses. Políticament, en bona part dels països occidentals foren anys de democratització i extensió del sufragi. Culturalment se solen identificar com una etapa d’alegria i despreocupació, de generalització del jazz i del ball. Com totes les etiquetes, no deixa de ser una simplificació. Però respon a una certa realitat, descrita com “el llarg cap de setmana” a la famosa història social de la Gran Bretanya d’entreguerres de Robert Graves i Alan Hodge.

És evident que els indults, si arribessin, serien una solució molt parcial al problema que ha provocat la judicialització del conflicte polític. Les nou persones preses són la punta de l’iceberg d’un problema, el de la repressió al moviment independentista, de molt més abast. Si sortissin de la presó, quedarien molts problemes per resoldre. Començant pels líders polítics que hi ha a l’exili de Bèlgica i de Suïssa, les persones processades que aniran sent jutjades en els propers mesos, o les perseguides pel Tribunal de Comptes. A més, ningú no hauria d’oblidar que fa més de tres anys que els presos i les preses son a la presó. D’aquests tres anys llargs, la major part han estat sota governs del PSOE. I, com és lògic, el valor polític de distensió que haurien tingut uns indults ràpids no el tindran, en els mateixos termes, aquests indults tardans. Probablement, la millor definició d’aquests indults, doncs, és l’expressió anglesa too little too late.

“¿Y cree Ud. que habría que aprobar una reforma del actual Estatut para posibilitar que, sea cual sea el resultado de las elecciones, gobierne el partido que ha obtenido más votos y escaños, como se plantea en los estatutos autonómicos del País Vasco y Asturias?”

Les grans ciutats, en general, són més d’esquerres que el conjunt dels seus països. I no és per casualitat: és conseqüència dels processos històrics de formació de les ciutats. Des de finals del segle XIX, a la majoria de països en industrialització, a les ciutats s’hi va començar a concentrar la classe treballadora industrial. I, com a conseqüència, les esquerres s’hi van anar fent fortes, tant en termes de moviments sindicals com, després, de partits socialistes, comunistes o laboristes. Amb el pas del temps, fins i tot quan l’antiga indústria va desaparèixer de les ciutats, aquell origen industrial va deixar una herència gairebé universal de ciutats més progressistes que la resta dels seus països.

Aviat farà tres anys de la moció de censura que va fer caure el govern de Mariano Rajoy, i va dur Pedro Sánchez a la presidència del govern. Aquella moció de censura va comptar amb el suport de tots els diputats independentistes al Congrés. També de tot el que llavors era el PDECat: malgrat els dubtes que va tenir Carles Puigdemont, finalment va apostar pel vot favorable. Era la primavera del 2018, Puigdemont era a Berlín esperant la resolució del tribunal alemany sobre la seva extradició a Espanya i Quim Torra acabava de ser investit president de la Generalitat amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i l’abstenció de la CUP. I acabava, així, la suspensió de l’autonomia de Catalunya.

Gairebé sis anys després del canvi polític al País Valencià i a les Illes, la reciprocitat d’emissions entre les televisions pròpies dels diversos territoris encara resta pendent. Ens ho recorda la campanya Reciprocitat Ara, que ha hagut de tornar a engegar davant la manca de respostes per part de les administracions. TV3 s’havia vist amb normalitat a tots els Països Catalans, i Canal 9 es rebia a les Illes i al sud de Catalunya. En aquest sentit, la manca de reciprocitat plena és un pas enrere per a un espai lingüístic i cultural ja prou afeblit.

Quan algú planteja com a dicotomia el que ofereix més de dues sortides possibles, comet la fal·làcia lògica del fals dilema. Diria que la política catalana està atrapada en un seguit de falsos dilemes que impedeixen avançar.