El 13 d’octubre de 1909 va ser afusellat, al castell de Montjuïc, Francesc Ferrer i Guàrdia. Un tribunal militar l’havia condemnat a mort atribuint-li, sense cap mena de prova, haver promogut els aldarulls de la Setmana Tràgica, aquella revolta barcelonina provocada per la decisió de Maura, president en aquell moment del consell de ministres, de cridar a files els reservistes per portar-los al Rif a combatre contra els aixecaments que s’iniciaven en aquell moment. La majoria dels reservistes eren grans, pares de família, d’origen humil, i no van acceptar aquesta decisió. Les lluites van ser molt dures: van morir gairebé 100 persones –la majoria civils–, se’n van empresonar unes 2.000 i 5 van ser afusellades. Un era Ferrer i Guàrdia, per dur a terme un càstig exemplar.

La masculinitat no és un fet derivat de la naturalesa, sinó dels models socials construïts a cada etapa, que atribueixen característiques diferents a homes i a dones en funció de les necessitats socials de cada època, i també, esclar, de qui té més poder. Amb els canvis de les societats, els models de masculinitat i de feminitat necessiten canviar, perquè queden desfasats, i, llavors, el seu manteniment acaba perjudicant a tothom, però sobretot les persones del gènere que més s’aferra al passat. 

Una constatació freqüent en l’anàlisi sociològica és que les societats canvien més ràpidament que les idees que hi predominen. Ens formem en la infància i la joventut, que és quan adquirim les nocions de com són les coses, de quins són els valors que cal defensar i quines són les opcions adequades en cada moment. Amb l’acceleració dels canvis socials es fa molt difícil que les nostres creences i els nostres valors es transformin al mateix ritme que les circumstàncies en què vivim; i aquest fet, tan constatable en aquest moment, té moltes conseqüències, tant en la dificultat dels acords entre generacions com en la gairebé impossibilitat d’acceptar opcions noves, encara que ens hi vagi la vida. Allò que sempre havíem cregut no pot ser, de cop, abandonat i negat, perquè en el fons pensem que les coses són com són i que, passats certs ensurts, tot tornarà a ser com abans. 

Trump assenyala cada dia nous col·lectius humans que cal anorrear, i ja no es conforma, com en el seu primer mandat, amb fer el fatxenda i anomenar les plagues bíbliques que els cauran damunt, sinó que ara està disposat a desencadenar l’infern damunt nostre. De fatxendes n’hem conegut molts al llarg de la història, tampoc és una innovació, sinó que, simplement, no comptàvem que això pogués succeir ara. De cop, veiem que no és així, que tot pot retrocedir o ensorrar-se, que, en una paraula, tot pot anar pitjor, com ha succeït altres vegades en la història. 

Ha tornat Trump. El personatge sembla tan potent que té tothom fascinat, uns aplaudint i altres tement el que aquest home pot provocar. Que, des del meu punt de vista, pot ser molt greu. Però, per entendre què ha passat, cal mirar més enllà d’ell: sempre, en determinades situacions socials, apareix algun ego desmesurat, aparentment causant de tots els canvis, quan, de fet, el cabdill sol ser fruit d’unes circumstàncies que el fan possible. I quines són les que han propiciat l’arribada de Trump?

Estem iniciant el 2025, un any especial, perquè se’n compleixen 50 de la restitució de la democràcia, fet que sens dubte ens omplirà de mirades comparatives i balanços. Segur que més enllà del que es pot inferir de les dades, les conclusions que se’n trauran seran molt diverses, ara que hi torna a haver gent que creu allò que Vázquez Montalban va dir amb tanta ironia, que contra Franco vivíem millor.

Som ja a les portes de Nadal. Es prepara la festa; però, quina festa? Quin és el seu sentit entre nosaltres? Aparentment, s’anuncia sobretot la gran festa del consum, eix ara de la nostra cohesió social i les nostres celebracions. Benvinguda l’abundància i tant de bo fos per a tothom. Però més enllà de plats tradicionals i regals diversos, què ens diu Nadal, a quina celebració se’ns convida?

Aquests darrers dies, a les portes del mes de novembre, que es dedica justament a reflexionar sobre la violència contra les dones, diversos fets m’han semblat especialment colpidors: la pel·lícula sobre Nevenka; la que potser no veurem sobre els abusos dels Jesuïtes a Bolívia; les informacions sobre els abusos sexuals d’Errejón, un home que semblava íntegre i compromès amb la causa feminista. Tot això no és nou, però pres així, de cop, i amb el teló de fons d’unes guerres genocides, fa pensar que, en comptes de progressar, la humanitat retrocedeix cap a etapes de destrucció i crueltat que semblaven superades i que, malauradament, se’ns mostren totalment vigents i sense aturador. Quants horrors haurem de viure encara per adonar-nos que la civilització no és sinó una aparença en aquesta societat que es diu avançada?

Quan s’ha cavalcat la utopia, l’aterratge sempre és difícil, i més quan el final ha estat un xoc frontal amb la realitat, un mur tan espès que esmicola les forces que s’hi han anat a estampar. I cal valorar i donar suport a qui és capaç de reconèixer els fets, de recollir els fragments escampats i començar a reconstruir sobre una base més realista i més sòlida.

Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

Estem en un moment especialment important per a Catalunya, en el qual, amb la negociació d’un nou acord econòmic amb l’Estat, pot augmentar la sobirania real i els recursos de què disposa el país, i, per tant, aconseguir una part d’allò que s’intentava amb la independència. No tot, és evident, però sí, segons el resultat al qual s’arribi, una millora substantiva per a la hisenda catalana. 

Corren temps d’astorament i sorpreses creixents. Cal constatar, una vegada més, que la racionalitat no és el vent de la història, un vent que a vegades arrossega en direccions diabòliques. I, amb tot, perfectament comprensibles, si ens fixem en un conjunt de fets que s’han anat gestant al llarg de molts anys, sense que els donéssim gaire importància. 

Les properes eleccions europees, segons els sondejos previs, poden suposar un gran desgavell per a Europa. Gairebé un segle després de l’enorme matança i destrucció provocades pel nazisme i el feixisme torna arreu l’amenaça de l’extrema dreta. Per a la meva generació, la que va viure el franquisme i la difícil reconquesta de la democràcia, és ben difícil de comprendre, sobretot perquè veiem créixer aquesta opció en sectors que, teòricament, l’haurien de rebutjar: en les generacions joves, crescudes en una societat molt més lliure que la que vam patir, i en una part important de la classe treballadora, aquella de la qual havíem esperat sempre la lluita per la igualtat i la llibertat. 

És temps d’eleccions a Catalunya i a tota la societat li toca decidir quin país volem i qui volem que el dirigeixi, ara que ho podem fer perquè podem votar, perquè tenim democràcia. Cal que a vegades recordem el que vol dir no tenir-ne, cosa que sabem perfectament les persones que vam créixer sota el franquisme. Que no era només no poder votar: era no poder expressar-se, no poder reunir-se, no poder estudiar ni parlar en català en públic, no poder ser qui ets, estar subjecte a tot tipus d’arbitrarietats. Amb prou feines poder viure. I muts i a la gàbia, que els que van néixer abans i van viure la guerra ho van tenir molt pitjor.

Sembla que properament sortirà per fi del calaix la llei tan llargament posposada contra la prostitució. Ja era hora! Fa massa temps que se’n parla i que es va ajornant perquè, com és sabut, hi ha molts interessos en contra de qualsevol forma de regulació de la prostitució, i més encara si es comença a parlar de l'abolició. Un tema conflictiu fins i tot entre feministes; si el PSOE finalment s’hi posa és perquè ha rebut molta pressió i ja no pot defugir més el que clarament podem considerar una patata calenta. 

Una de les moltes portes que ha obert el feminisme ha estat la possibilitat de parlar de sexualitat, i d’explorar la de les dones, potser per primera vegada a la història. Tota una novetat de molt recent aparició: cal recordar, per exemple, que per a les feministes anarquistes del 36 una dona havia de ser “una dona com cal”, és a dir, insensible a qualsevol desig sexual més enllà de la seva parella, casada o no. Però ja hem fet molt camí, i, sobretot a partir del MeToo i de les denúncies que se’n deriven, s’ha començat a reflexionar i a legislar sobre el fosc àmbit de la sexualitat compartida. I s’ha arribat a formulacions com “no és no” o “només sí és sí”, amb totes les seves variants. 

Els resultats del PISA per a Catalunya han estat com un gran roc llençat en aigües estancades; i suposen un primer benefici: ens hem posat a parlar d’educació, no des de la impressió que tot va prou bé i ja fem més o menys el que cal, sinó des de la preocupació de saber que deuen fallar moltes coses, quan els nivells educatius testats estan pitjor del que estaven i per darrere de zones i països que sempre hem considerat més endarrerits que nosaltres. Sembla, doncs, que cal fer una bona pensada sobre l’educació i saber què falla, el perquè dels mals resultats i per on caldria refer el nostre sistema educatiu especialment en els trams obligatoris. 

Comença un nou any, i és moment de veure què s’ha endut i què ens ha portat i, sobretot, quins reptes ens deixa el que s’acaba. Com sempre, hi ha coses molt positives; d’altres no ho són gens, sinó més aviat preocupants. I, fins i tot, a vegades, ambdues condicions estan entortolligades.

En lloc de millorar, la violència contra les dones i les criatures està empitjorant, i ens retorna la imatge més terrible de la nostra societat: si hi ha homes capaços de matar les seves parelles, les seves criatures, com ens pot sorprendre que hi hagi exèrcits que practiquen genocidis salvatges i terroristes que maten indiscriminadament? La violència, arma suprema d’imposar allò que vull, allò que em dona la gana d’obtenir.

El pacte PSOE/Sumar reposa damunt d’un conjunt de projectes, entre els quals destaquen les mesures que amplien l’estat del benestar. Ara que la formació del nou govern és imminent, cal que ens preguntem què pot suposar el desenvolupament d’aquestes mesures, i si responen a les urgències que estan necessitant les nostres societats.