Arribo al Centre d’Estudis Europeus del St. Anthony’s College, a la Universitat d’Oxford, i m’hi rep l’historiador Timothy Garton Ash. Ara fa exactament un any ens vam trobar a la capital d’Ucraïna en una missió solidària d’escriptors i avui em rep sota un gran cartell del sindicat polonès Solidarność. Aquella trobada europea de Kíiv del maig de l’any passat va començar amb la presentació de la versió ucraïnesa del seu llibre Europa. Una història personal (en català a Ed. Arcàdia). Només rebre’m, m’explica que la setmana anterior ha estat una altra vegada amb els col·legues de Lviv i de Kíiv.

És la nostra guerra: aquesta premissa tan senzilla manca a molts dels raonaments que sentim aquests dies als debats sobre la seguretat europea i com hi hauríem de contribuir, i per això van coixos. Per entendre-ho, potser n’hi ha prou amb girar la vista cap a Suècia, que va capir què significava l’agressió russa i l’ocupació de Crimea i part del Donbàs l’any 2014. Ràpidament, Suècia recuperà l’estratègia de “defensa total” –que més enllà de la defensa militar significava la necessària implicació de la població civil–, estratègia que també adoptà durant la Segona Guerra Mundial. Després de l’intent d’invasió total d’Ucraïna per l’exèrcit rus el febrer del 2022, la defensa total és avui una estratègia que ha fet que les agències governamentals, les comunitats locals i les entitats de la societat civil hagin desenvolupat plans per seguir fent la seva feina en cas de guerra. L’adhesió sueca a l’OTAN no va ser cap decisió sobtada: d’ençà de l’annexió de Crimea per part dels russos el 2014, els suecs van comprendre el perill i, des del 2017, han reintroduït una forma de servei militar obligatori, que enguany faran vuit mil joves. Parlem d’un país neutral durant més de dos segles i d’una tradició diplomàtica exemplar en la defensa de la pau i els drets humans. Podríem seguir-ho il·lustrant amb altres països membres de la Unió Europea: Finlàndia, els països bàltics, Polònia... 

Els ressorts de la memòria són implacables. Les xarxes socials m’acaben de portar la imatge d'una escriptora i traductora que conec des de fa trenta anys. Sosté un senzill cartell: "Ferida Duraković —Writer— Sarajevo". En el curtíssim vídeo, només repeteix a càmera: “Alçats al costat d’Ucraïna”. Durant els gairebé quatre anys del setge de Sarajevo, Ferida Duraković i el poeta Goran Simić eren els amics de la xarxa del PEN Internacional que rebien l’ajuda que vehiculàvem de manera incertíssima fins a la ciutat assetjada. Ells es jugaven després la vida sota bombes i franctiradors per repartir l’ajuda entre els escriptors assetjats. 

S'acaba de publicar la correspondència entre Foix i l’editor-llibreter Joan Gili, establert a Londres. És emocionant resseguir-hi la publicació de Sol i de dol o Les irreals omegues i les primeres traduccions de Foix al francès i l’anglès en ple franquisme. Un altre dels fils que uneixen Foix i Gili és que tots dos eren ambaixadors culturals de Catalunya a través del PEN Català: Foix hi va tenir un paper de primer ordre als anys trenta, Gili en el manteniment del PEN Club Català a l’exili. Del 1968 al 1973 Foix presidí un PEN que, activament des d’Anglaterra, donà suport a les candidatures de Carner i Espriu al Nobel. A la primera carta, del juny de 1935, Foix hi relata anècdotes del Congrés Internacional dels PEN Clubs que acabava de celebrar-se a Barcelona i on ell havia acollit delegats del món sencer (entre els quals un Jawaharlal Nehru que vint-i-dos anys després, amb la independència, seria primer ministre de l’Índia).

El text que segueix és la semblança de l'escriptor kenyà Ngugi wa Thiong'o que Carles Torner ha escrit per a l'acte d'entrega del Premi Internacional Catalunya, el lliurament del qual podrà seguir-se demà dijous a les 19 h pel canal 33.