Fa un dia gris a Londres, hem aterrat sota una densa capa de núvols, però com a mínim no plou. He d’anar a la seu de Prospect Magazine, on Alan Rusbridger i la Joseph Rowntree Foundation ens han convidat a explicar polítiques d’habitatge des de diferents països, i he aterrat a Gatwick. Control de passaports; quin pas enrere que ha fet el Regne Unit. Superat l’escaneig del passaport, la màquina m’obre les portes del regne. Gatwick és a 40 km de Londres i la via del tren travessa un paisatge completament urbanitzat. És com si Barcelona tingués cases i barris fins a Sitges; com si la metròpoli s’hagués menjat el delta del Llobregat i el massís del Garraf per convertir-ho en una megaciutat. Més tard, a la xerrada, analitzarem per què tampoc les ciutats grans no han resolt les desigualtats en matèria d’habitatge, però anem per parts.

Quan llegeixo notes de premsa sobre determinats projectes, de vegades em poso les mans al cap. En el cas del Clínic s’afirma que les obres començaran el 2030 i que la inversió global serà de 1.700 milions. Serà viable aquest calendari? Crec que ho serà només si col·lectivament som capaços de discernir entre el que és crític per a l’hospital i el que ho és per a la ciutat, i si s’aborden des de l’inici les qüestions difícils. Dit d’una altra manera: constituir un consorci és relativament fàcil. Decidir quin llegat construït deixarà aquest consorci els pròxims cent anys a la metròpoli, això ja és més difícil, i requereix el coneixement especialitzat mèdic, però també una certa mirada humanista.

El millor de l’ofici d’escriure és que t’obliga a llegir més. Tinc la sort que l’arquitecta Marta Cervelló, autora de llibres i publicacions rellevants i mà dreta de Josep Lluís Mateo durant molts anys, m’ha deixat un llibret meravellós que va comprar a Londres i que m’ha permès conèixer una història que faré servir per plantejar un dilema arquitectònic important. 

I si això de l’apagada es torna a repetir? ¿Com evitar la dependència energètica en un context de demanda creixent i amb unes projeccions demogràfiques a l’alça? Com en els mesos de pandèmia, la insòlita crisi de l’apagada a la xarxa de Red Eléctrica torna a posar el focus a l’espai domèstic. Perquè va ser a casa, de nou, on ens vam refugiar quan va caure la fosca nit. I aquest cop, a sobre, no podíem dissimular mirant una sèrie digital.

Les fotografies en blanc i negre sobre ciutats sempre tenen bona acollida, mentre que els plans de futur acostumen a generar rebuig. Els urbanistes hem de conviure amb això, però jo no renuncio a creure en el potencial transformador de les ciutats i, per fer-ho, utilitzaré l’exemple del barri del Poblenou. Quan jo estudiava arquitectura (anys 2000), s’estaven gestant la majoria d’idees urbanes que han regit aquest barri. Ara hi camino bastant sovint i m’admira la qualitat arquitectònica del que s’ha restaurat a escala patrimonial i també del que s’ha construït de nou. Últimament, he descobert un edifici en construcció de Jordi Badia a la cantonada entre Llull i Badajoz que em té meravellada. Sembla un volum esculpit per la regulació del 1916 de Nova York, cosí germà dels renders de Hugh Ferris sobre gratacels piramidals, amb unes terrasses orientades al sol de migdia que fan aturar-se a contemplar-lo. 

La Sagrada Família ha demanat llicència a l’Ajuntament de Barcelona per a iniciar la façana de la Glòria, i això m’ha animat a repescar algunes reflexions que havia fet fa molts anys sobre els entorns del monument.

De totes les coses que m’enrabien de Trump i els seus acòlits, n’hi ha una que no em trec del cap: la seva desacomplexada missió de fer diners amb les misèries dels altres. Trump no és ni és un home visionari, ni ha aportat res de significatiu a l’economia mundial. I, a sobre, té un gust personal dubtós, tenint en compte els hotels i resorts que promou (i el maquillatge que gasta).

Com és que l’habitatge és ara una urgència col·lectiva i no ho semblava fa uns anys? Doncs perquè hi havia una bateria de consignes que s’anaven repetint sense gaire fonament. Avui ja semblen superades, però les enumero perquè val la pena rebatre determinats dogmes.

Un amic m’explica que havia assegurat la compra d’un pis sobre plànol al barri del Poblenou de Barcelona i que la promotora li va retornar el doble de l’import de les arres perquè li sortia més a compte vendre el pis més car a una tercera persona que no pas vendre’l pel preu pactat amb el meu amic. Fins i tot havent-lo de compensar amb el doble de l’import de les arres. El meu amic no va trobar un altre pis al mateix preu que havia pactat, i va haver de buscar-ne un de nou al mercat; tots havien pujat moltíssim de preu respecte a l’any anterior, més de 40.000 € des del moment que ell havia començat a buscar. El meu amic té un bon salari i una molt bona feina, motius pels quals ha acabat trobant una alternativa, però l’anècdota explica com està esdevenint de salvatge el mercat de l’habitatge a Barcelona; no només el de lloguer, sinó també el de compra.

Les mesures anunciades dilluns 13 de gener pel president Sánchez són valentes, però cal que esdevinguin fets. El president espanyol va ser molt concret en el diagnòstic, i en les solucions. Sánchez afirmava que la crisi financera va reduir l’activitat de la construcció al 50%. En ple boom immobiliari, molts vam aplaudir la fi del totxo; però sense paletes, lampistes, gruistes i caps d’obra, no farem l’habitatge assequible que ara necessitem. Vam obviar que qui pagaria els plats trencats d’aquella crisi serien els del gremi que treballen amb les mans, i no amb excels.

A Catalunya, el 94% del territori és sòl no urbanitzable, la qual cosa és un actiu des del punt de vista ambiental, i també un indicador que el sòl edificable és escàs i, per tant, car. L’article 47 de la Constitució diu que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que "les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret".

En matèria d’habitatge, sovint es compara el que passa a l’estat espanyol amb el que passa a Europa. I, francament, no és comparable: el panorama que va deixar el franquisme no és el mateix que treballar amb el llegat de l’Ajuntament de Viena, el London County Council o les promotores públiques franceses. Hi ha dues conseqüències nefastes de les decisions de l’INUR i l’Obra Sindical del Hogar. En primer lloc, els polígons d’habitatge massiu es van fer com qui feia cotxes en sèrie, i en molts casos, pitjor que a Europa. Com explica Ignacio Paricio a Las razones de la forma en la vivienda masiva, els 20.000 habitatges construïts als blocs lineals de Bellvitge i de Ciutat Meridiana, alguns dels de Ciutat Badia i la major part dels de la Mina tenen la mateixa forma, les mateixes mides i, malauradament també, força problemes constructius (fibrociment, mal aïllament, acústica pèssima). Parlem de blocs d’entre 8 i 13 plantes i molt llargs, amb pisos petits d’una sola façana i barris d’altíssimes densitats. En segon lloc, malgrat que la majoria d’aquestes promocions es van fer sobre terrenys expropiats i pagats amb diners públics, es van vendre els pisos a cada unitat familiar amb una protecció pensada per a cinquanta anys. Que hi hagi tants pisos com propietaris, avui, complica les opcions de rehabilitar.

Expliquen Nicholas Dagen i Matthew Gordon que, entre 1930 i 1970, la ciutat de Nova York va trobar “espai i recursos” per construir “centenars de milers d’habitatges per sota de preu de mercat, de formes i mides molt diferents, així com per a diversos poders adquisitius.” Avui, mig milió de novaiorquesos viuen en habitatges públics, i un milió més viuen en apartaments assequibles promoguts pel sector privat gràcies a subsidis estatals, federals o locals.

Aquests dies han tingut lloc les Jornades Repensem Girona, i s’ha plantejat quin és el model de ciutat que llegarem a les futures generacions: rehabilitació i regeneració urbana, mobilitat sostenible i habitatge assequible. He fet un esforç de síntesi per comprimir-ho en un article, però comparteixo algunes idees per si poden ajudar a desfer inquietuds o determinades pors. No hi ha alternativa a planificar: cal un full de ruta col·lectiu per encarar el futur, sobretot si es pretén evitar errors del passat.

“Es veu que el pis l’han comprat amb una hipoteca a trenta anys. Mira si s’estimen!”, deia Pepe Rubianes al monòleg sobre els bancs. Però esclar, ni les relacions duren trenta anys, ni el 35% de la població té els diners per a l’entrada estalviats. Per això calen pisos de lloguer assequibles.

No em puc ni imaginar perdre un familiar per culpa d’una tempesta extrema. Fa esfereir, i fa pensar en com podem explicar a les criatures que l’aigua no és una broma. Una gota no té força. Una riuada té la força del seu propi pes multiplicada pel que s’hagi pogut accelerar pels pendents de les muntanyes i els carrers. L’aigua pesa molt, és densa, i si no la veiem habitualment a les ciutats és perquè es filtra a les zones permeables o es canalitza a través de les clavegueres. Si de tant en tant ja ha caigut algun balcó per la instal·lació d’una piscina de joguina plena d’aigua, és imaginable el mal que poden fer les pluges torrencials quan plou molt en poca estona.

Salvador Illa va anunciar, al ple del Parlament del 8 d’octubre, un pla ambiciós per millorar l’accés a l’habitatge. El seu objectiu és ampliar el parc públic en 50.000 pisos en sis anys, fins al 2030. Això vol dir multiplicar per set el ritme de producció de les llars assequibles. Jo ja porto un parell de dècades patint i aprenent coses sobre el mercat de l’habitatge i no m’he construït una llar, però sí una xarxa de col·legues amb qui sempre contrasto les meves percepcions. I detecto un escepticisme tan gran, i tanta por a la burocràcia, que m’espanto. Els canvis només són possibles si els projectes són compartits. El sector ha de creure que aquestes xifres són possibles, i m’atreveixo a compartir algunes reflexions que poden ajudar a plantejar un mètode.

Per quin motiu un alcalde que sap que només té un mandat de quatre anys s’hauria d’embolicar a dibuixar la transformació de la seva ciutat? Per què arriscar-se a proposar un nou barri al límit de la ciutat o el traçat d’un nou autobús ràpid? Per què fer imaginar a la gent que un vell pàrquing o un recinte fabril podrien convertir-se en cases i noves botigues? 

A la perruqueria habitual, prop de l’estació de tren d’alta velocitat de Girona, una tarda d’estiu tòrrid, el perruquer li pregunta a la meva filla a quina escola ha anat. Els sento de lluny, però ell li etziba: “Aquesta escola que dius és aquella que està tan mal col·locada al costat de la rotonda, oi?” I jo, que estava de vacances i en “mode mare”, no puc evitar connectar amb la deformació professional i reconec, internament, que l’ha encertat: l’escola hauria de fer barri, i hauria estat millor col·locar-la en un lloc de màxima urbanitat, amb millor accés a peu i en autobús que en cotxe, i amb bona connexió amb el parc i el riu, que voregen l’altre cantó del carrer. Que a la sortida de l’escola l’alumnat pogués córrer pel parc en lloc de pel mig d’un aparcament: mai no és bona idea ajuntar cossos petits impredictibles amb vehicles que pesen tones. Quan algú pregunta on és l’escola, la indicació és la rotonda, i no el pont, la rambla, el riu o les cases, la qual cosa indica que mentalment tothom entén que és un darrere i no una part estructural del barri. En aquest cas, el perruquer va fer una observació urbanística més perspicaç que la dels redactors del pla, que devien pensar més en el valor i la ubicació dels pisos que en la ubicació i forma de les reserves de sòl per a sistemes perquè els números del pla encaixessin. Però és que fer un tros nou de ciutat és molt difícil. 

L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.