“Espanya no hi destinarà ni més ni menys que un 2,1% del seu producte interior brut [...] No té sentit comprometre'ns a aquest 5%, seria malbaratar milers de milions d'euros que no ens farien estar més segurs” Pedro Sánchez

Dilluns vaig intervenir al programa Els matins de TV3 per justificar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Un amic que té el cap excepcionalment ben moblat em va enviar un missatge en què deia que se sorprenia de la meva intervenció i concloïa que es temia que “això acabarà com sempre, amb Aena i les elits fent l'únic que saben fer: atraure turistes”.

L’aeroport del Prat va encetar el segle XXI amb prop de 20 milions de passatgers, i l’any passat va assolir els 55, consolidant-se com un dels més grans d’Europa. Aquesta fita ha estat possible gràcies a l’ampliació aprovada el 1999 i executada al llarg de la primera dècada del segle, que va incloure la construcció de la pista de mar i de la terminal T1. Ara, l’aeroport ha arribat a la seva capacitat màxima, i el govern de Salvador Illa acaba de donar el vistiplau a l’ampliació que des de fa sis anys proposa Aena.

Dins d’aquest mes de juny el PSC i ERC han de presentar una proposta de finançament de la Generalitat que concreti el que van pactar al punt segon de l’acord d’investidura de Salvador Illa, titulat “Acord per un nou model de finançament singular”. Aquesta concreció pot adoptar dues formes alternatives: o bé subratllar la singularitat o bé constituir una reforma general del finançament de les CCAA de règim comú. 

Fa un mes vaig publicar un article on afirmava que, malgrat que la immigració és el més important que ens està passant com a societat, el discurs dominant sobre aquest fenomen es caracteritza per un bonisme ingenu que celebra la multiculturalitat però tanca els ulls a les dificultats que planteja. Fent referència a la crisi d’habitatge, feia notar que procurem evitar relacionar-la amb el fet que Catalunya hagi passat de sis a vuit milions d’habitants en un temps rècord. El mateix passa amb l’escola o amb les infraestructures, de manera que els comentaris sobre la brutal caiguda dels resultats escolars o l’escassedat d’aigua rarament esmenten aquest fenomen demogràfic.

La Generalitat ha decidit que la pujada de l’impost sobre les estades en establiments turístics (la "taxa turística"), pactada entre el PSC i els comuns, es tramitarà com a projecte de llei. ERC ho exigia per poder introduir-hi esmenes, argumentant que el projecte tractava el turisme de sol i platja com el de Barcelona, quan serien realitats molt diferents. Això és cert, però el que no està tan clar és què és el que necessita el nostre turisme de sol i platja. Tractaré de respondre a aquesta qüestió.

La immigració és el més important que ens està passant com a societat, i és lamentable que el discurs dominant que ens arriba parteixi d’un bonisme ingenu que celebra la multiculturalitat tancant els ulls a les dificultats que planteja (TV3 n’és el paradigma), al qual només s’oposa la histèria xenòfoba d’una minoria que, precisament perquè no les ignora, està destinada a acabar dominant l’opinió pública a menys que hi oposem un discurs més sòlid.

Els aranzels que Trump va aprovar dimecres passat no són cap bona notícia per al ciutadà mitjà europeu. Les empreses que ara estan exportant als Estats Units es trobaran que les vendes els cauran i hauran de decidir què fan amb els excedents. Potser com a consumidors ens trobarem amb ofertes molt atractives de vins, olis o fins i tot automòbils, però aquest efecte serà flor d’un dia, perquè les empreses que les facin estaran reduint compres, subministraments i potser personal, i aquest efecte ens arribarà en un grau o un altre a tots.

L’Institut Català d’Estadística (Idescat) acaba de publicar unes “projeccions demogràfiques” per a la propera dècada en forma de tres escenaris (també fa projeccions fins al 2074, però no em semblen interessants).

Quan s’estava decidint on tindria lloc l’última edició de la Copa Amèrica, jo era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i vaig jugar un cert paper a l’hora de convèncer l’alcaldessa perquè hi apostés. No me’n penedeixo, perquè en aquell moment em semblava que la ciutat necessitava una injecció d’optimisme. Començo deixant constància d’aquest fet perquè no es malinterpreti la resta d’aquest article.

El catalanisme pretén crear a Catalunya quelcom semblant a un estat (un “cos d’estat”) sense tenir les forces per imposar-se a l’estat espanyol. Això el condemna a enfrontar-se una vegada i una altra al mateix dilema davant de qualsevol pacte polític que li representi l’assumpció d’una responsabilitat pròpia d’un estat: si considerar-lo un avenç en la direcció correcta o una traïció a l’ideal final.

Una de les figures més venerades pels intel·lectuals d’esquerres és Antonio Gramsci, un autor difícil de llegir però que va aportar una sèrie d’idees que van revolucionar el simplisme que havia caracteritzat (i que segueix caracteritzant) el marxisme militant. Una de les seves idees centrals és que el domini social s’exerceix sobretot a través de la persuasió, de manera que l’objectiu més important de les classes dominants és que les dominades facin seves una sèrie d’idees que justifiquen el domini de què són objecte. La tasca dels intel·lectuals, doncs, és crucial. Per part dels uns, per imposar aquestes idees; per part dels altres, per desacreditar-les i imposar-ne unes altres en què el domini aparegui com una imposició antinatural. La pugna intel·lectual –sempre seguint Gramsci– es lliura en una sèrie de “batalles de posició” en cadascuna de les quals del que es tracta és que una idea concreta passi a ser considerada de sentit comú, o, per contra, que deixi de ser-ho. Per exemple, que els directius han de guanyar molt perquè la seva feina és crucial per a la supervivència de milers de llocs de treball, o que les feines de cures són de poca productivitat i que per tant només poden ser retribuïdes modestament.

Salvador Illa es proposa que Catalunya “lideri” l’economia espanyola. No queda clar què significa això, però com que l’economia catalana ha estat superada en volum per la madrilenya en els últims anys, molts –potser tothom– han interpretat que el que significa és que d’aquí deu anys l’economia catalana hauria de ser un altre cop més gran que la madrilenya. Aquest objectiu és impossible i, a més, indesitjable. Veiem per què.

Andreu Mas-Colell publicava un article en aquesta secció en què argumentava que la immigració és bona per a Catalunya, fins i tot aquella que ocupa llocs de treball “on els requisits de qualificacions són poc exigents i els sous són baixos amb relació a la mitjana espanyola”, encara que reconeix que el seu volum és tan alt que, a conseqüència, ”la mitjana de productivitat i de renda la tenim estancada.” En aquest punt, la meva opinió és la contrària i argumentaré per què.

El ministre d’Economia ha declarat que la decisió del Sabadell de tornar la seu social a Catalunya no té res a veure amb l’opa, sinó que és un “procés lògic” conseqüència de la normalització política a la comunitat. Cap analista independent no ho ha vist així, sinó com una maniobra defensiva per assegurar-se un compromís més gran del govern espanyol amb el fracàs de l'operació.

L’habitatge és molt probablement el principal fracàs de la democràcia espanyola i de l’autonomia catalana. Ara que es vol celebrar el cinquantenari de la mort de Franco, no està de més recordar que, a conseqüència del boom demogràfic i dels moviments migratoris cap a les grans ciutats, aquell llarg règim també es va enfrontar amb un gravíssim problema d’habitatge, però que els seus governs se’l van prendre seriosament, de manera que a la mort del dictador gairebé tots els nuclis de barraques ja havien desaparegut de Barcelona, tal com mostra el mapa del Museu d’Història de la ciutat. La millor prova d’aquell èxit és justament que ni la Generalitat ni l’Ajuntament van considerar necessari endegar cap política d’habitatge protegit fins a principis del segle XXI.

Salvador Illa ha declarat que Catalunya “ha de marcar-se l’objectiu ambiciós de tornar a liderar econòmicament Espanya i tornar a ser un dels quatre motors d’Europa”. Es tracta d’un objectiu molt més ambiciós del que sembla a primera vista, com veurem immediatament.

The Economist, que és una revista molt influent (en general, de manera merescuda), acaba de coronar l’economia espanyola com la millor d’entre les avançades de l’any 2024. Ho lamento.

El passat dia 20, una associació de propietaris d’habitatges de Barcelona demanava als governs que no els “criminalitzin”. Com que tots tendim a identificar els nostres interessos amb els públics, argumentaven que la regulació del mercat immobiliari està desanimant els propietaris a oferir els habitatges en lloguer, amb el consegüent perjudici per als potencials llogaters. Concloïen que el que cal fer és construir i deixar que el mercat es reguli sol.

L’escassedat i l’encariment de l’habitatge és un dels problemes més greus que afrontem com a societat perquè destrueix el consens social que ens uneix. Hi ha motius per al pessimisme i la raó és clara: tot problema complex exigeix un diagnòstic encertat i una avaluació realista de les teràpies, i en aquest cas no comptem ni amb l’un ni amb l’altra.