Pedro Sánchez està contra les cordes. Els casos de corrupció que esquitxen dos dels seus col·laboradors més directes, els exsecretaris d’organització del PSOE, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, han deixat sense alè el president espanyol, que ha perdut la credibilitat i el control de la situació. I com que tot és susceptible d’empitjorar, l'enfrontament públic amb Donald Trump a propòsit de la despesa militar és una jugada de recorregut incert que pot donar-li molts mals de cap.

Aquest dimarts s’ha signat el Pacte Nacional per la Llengua, un acord que pretén impulsar l’ús social del català i revertir una tendència preocupant: el retrocés continuat que pateix la nostra llengua des de l’inici del segle XXI. Aquest pacte arriba després d’anys en què la llengua havia deixat de ser una prioritat política malgrat les evidències de reculada. Fou amb el govern del president Pere Aragonès que es van posar les bases d’aquest pacte que ara s’ha rubricat, amb la voluntat de situar el català de nou al centre del debat públic i de les polítiques de país.

"A qui es creurà vostè, a mi o als seus propis ulls?" Aquesta cèlebre frase de Groucho Marx a la pel·lícula Sopa de ganso resumeix molt bé l’esperpent de les compareixences a la comissió del Congrés dels Diputats sobre l'operació Catalunya. El festival de negacions, oblits selectius i cinisme de manual que han protagonitzat figures com Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal o Alícia Sánchez-Camacho és el modus operandi de qui se sent impune i protegit per les estructures de l’Estat.

Faci vostè les lleis i deixi per a mi els reglaments. La frase cèlebre del comte de Romanones ressona aquests dies en el panorama polític català després que Junts per Catalunya i el PSOE hagin assolit un acord per delegar determinades competències en matèria d'immigració a Catalunya. Després de molts mesos de negociacions i la promesa d’arrencar un traspàs integral de competències en immigració, amb ultimàtums inclosos i una qüestió de confiança finalment retirada, les dues formacions han registrat al Congrés un projecte de llei per formalitzar aquesta delegació, tot i que encara queden molts interrogants sobre la seva implementació real.

Els primers sis mesos de Salvador Illa com a president de la Generalitat han estat marcats per una estabilitat aparent malgrat la precarietat de la seva majoria parlamentària. Sense capacitat per aprovar els pressupostos del 2025 ni una agenda legislativa clara, el seu govern es troba en una situació aritmètica idèntica a la que tenia el govern republicà de Pere Aragonès, però Illa i el PSC han aconseguit fixar un relat de governabilitat que els permet avançar sense una oposició contundent ni una mobilització social destacada.

Passejant per Barcelona, Roma, Nova York o Singapur veiem els mateixos restaurants i les mateixes botigues de roba i si hi entrem, trobarem la mateixa oferta, siguem on siguem. El model de les franquícies permet un creixement expansiu que es basa a clonar la marca i els productes que ofereix perquè els clients ho puguin reconèixer fàcilment. Ara sembla que aquest concepte també s’està extrapolant en el terreny de la política i en l’agenda mediàtica.

Sempre ens havien dit que els pressupostos eren la llei més important de l’any, però és evident que aquesta afirmació no devia ser tan certa. Un cop més, arrencarem l'últim full del calendari sense que els comptes de Catalunya ni els de l’Estat hagin entrat ni al Parlament ni al Congrés. En una aritmètica política sense majories estables, en què tot depèn d’un sol vot, la negociació s’ha tornat un exercici agònic on massa sovint compta més la forma que el fons.

És difícil acumular tanta incompetència política, que tothom se n'adoni i que això no acabi amb una dimissió immediata. Però el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ho ha aconseguit. La tragèdia provocada per les pluges torrencials de finals d’octubre ha deixat una ferida que trigarà generacions a cicatritzar. Els desbordaments del riu Xúquer i alguns dels seus afluents han arrasat diversos municipis de l’Horta Sud de València i han causat una devastació que encara costa de dimensionar. S’han perdut 219 vides i encara hi ha 8 persones desaparegudes, segons les darreres dades oficials. Els danys materials són el reflex segurament inevitable d’una catàstrofe meteorològica d’aquesta magnitud, però la pèrdua irreparable de tantes vides humanes no es pot atribuir només a la força de la naturalesa: és el resultat d’una cadena d’errors, negligències i falta de preparació per part del govern valencià.

Isabel Díaz Ayuso és la reina dels titulars. La presidenta madrilenya ha aconseguit posicionar-se com una de les figures més mediàtiques i polèmiques de la política espanyola i utilitza el govern de la Comunitat de Madrid només com un pretext per intervenir en la política estatal per anar guanyant terreny i influència, fins a fer ombra al mateix líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo.

La victòria per la mínima del PSC a les eleccions catalanes de 2021 només li va servir perquè Salvador Illa es convertís en cap de l’oposició. Però durant tota la legislatura va optar per un to moderat i possibilista per mostrar-se com l’opció capaç de recollir els efectes de la ressaca política que quedava després dels anys més intensos del procés independentista i de la repressió infligida per l’Estat. El PSC ha sabut connectar amb l’estat d’ànim d’una part important de la ciutadania que busca tranquil·litat i bons aliments, i ha comptat amb l’ajuda involuntària dels partits independentistes, que han esgotat un electorat fart de molts retrets i poques propostes.

Fa la sensació que no acabem de ser conscients dels efectes devastadors que té per a la nostra societat el desmesurat preu de l’habitatge a Catalunya, tant per al present com per al futur. I si parlem de la ciutat de Barcelona, la realitat és encara més crua: la mitjana del preu de lloguer és de 1.193 euros al mes (1.350 euros al barri de l’Eixample), cosa que marca rècords mai vistos. En el pic de la bombolla immobiliària que va fer esclatar la llarguíssima crisi de l’any 2008, el lloguer va tocar màxims amb 833 euros al mes i va baixar fins als 670 euros ara fa deu anys, quan els efectes d’aquella crisi havien deixat el mercat de treball arrasat. Amb el parèntesi de la pandèmia, els preus no han deixat de créixer i els dos últims anys ho han fet a un ritme del 10% anual. Potser les xifres cansen, però serveixen per explicar una realitat insostenible. Avui, a Barcelona, el preu mitjà del lloguer supera el salari mínim, que enguany és de 1.134 euros.

La mitologia grega ens regala nombroses metàfores per entendre les tensions del món contemporani. Una de les més conegudes és la història de Pandora, la primera dona mortal, a qui els déus van regalar una capsa amb la condició que no l'obrís mai. Però, consumida per la curiositat, Pandora va acabar obrint-la i va deixar escapar tots els mals que contenia: la guerra, la pobresa, les malalties... i només va quedar l'esperança al fons. Aquest mite ens serveix per il·lustrar el conflicte permanent que genera el sistema de finançament autonòmic a l’estat espanyol, que sempre té Catalunya com a principal damnificada i, alhora, com a principal ase dels cops.

Aquest dimecres ha començat el compte enrere per a la investidura i el més calent és a l’aigüera. Si no hi ha un gir de guió insòlit que ho canviï tot a última hora, sigui perquè el PSC decideix abstenir-se per facilitar la investidura de Carles Puigdemont o perquè el bloc de la dreta espanyola de PP i Vox fa president Salvador Illa, l’única opció que té el candidat socialista de ser investit és convèncer Esquerra Republicana que li doni suport. Però els republicans ja han deixat clar, per activa i per passiva, que si hi ha alguna opció que això passi serà perquè abans s’haurà aconseguit un pacte en matèria fiscal que justifiqui aquest suport. En aquest context, el PSC ha de superar alguns esculls complexos si no volem tornar a les urnes el 13 d’octubre.

La forma d’elecció de la mesa del Parlament, pensada per evitar qualsevol situació de bloqueig, ha permès que hi hagi una majoria independentista, amb Josep Rull de president, a l’òrgan que governa la cambra. Per fer-ho possible n’hi ha hagut prou amb tenir més vots que els altres candidats, perquè en aquesta tria només es pot votar a favor o en blanc, però no en contra de ningú. Després de les eleccions del 12 de maig, no hi ha una majoria independentista, però ja s’ha vist que la majoria constitucionalista tampoc és capaç d’articular-se. Fins avui, la suma de PSC, PP i Vox no s’ha produït.

Quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia salta espantada per la finestra. Aquesta cèlebre frase de Francesco Carrara, jurista italià del segle XIX, resumeix perfectament el que s’ha viscut a Catalunya i a Espanya en els darrers anys. Per combatre l’independentisme català, el govern de Mariano Rajoy va decidir externalitzar als tribunals un conflicte de naturalesa exclusivament política, en una etapa de lawfare sense precedents en un estat democràtic. S’ha retorçat el dret i s’ha instrumentalitzat la justícia per perseguir i condemnar els adversaris polítics blanquejant qualsevol actuació de legalitat discutible. Contra els independentistes, la fi justificava els mitjans. Presó, inhabilitacions, embargaments, espionatge i campanyes de deshumanització han estat pràctiques habituals fetes des de l’absoluta impunitat. I qualsevol denúncia d’aquests abusos sempre acaba en un calaix.

Amb els resultats del 12 de maig, la política catalana ha entrat en una rotonda en què tots els partits aniran donant voltes sense prendre cap sortida. Aquests dies es poden fer moltes hipòtesis que són aritmèticament viables però políticament inversemblants. Però veient els tombs que fa la política, on els patrons clàssics ja no serveixen per preveure el que pot passar, ningú no acaba de descartar del tot que la solució passi per una fórmula estrambòtica.

Es pensa que fins que ell no es lleva el sol no surt. Aquesta dita resumeix bé el tarannà de Pedro Sánchez, que ha aconseguit situar tots els focus sobre ell gràcies a la insòlita performance de la setmana passada, quan va dimitir de les seves obligacions durant cinc dies, tancat a la Moncloa, i va fer veure que meditava sobre la seva continuïtat com a president. A fora, el PSOE aguantava la respiració fiant-ho tot a l’única carta que tenen, i el PP tenia el cava a la nevera per celebrar aquest desgavell.

No sempre passa que el més urgent és també el més important, però els reptes que tenim com a país per als anys immediats són inajornables i estratègics. A les portes d’una campanya electoral hauria de ser previsible que el gruix dels debats se centrés en què passarà l’endemà de les eleccions i en com hauria de ser el govern que ha d’assumir la responsabilitat de liderar els canvis a fer, però ja hem vist en altres eleccions que les raons que porten a decidir el vot sovint estan lluny de l’acció de govern.

Criticar els polítics és un recurs agraït. Es pot obtenir l’aplaudiment fàcil i la complicitat de qui ho escolta, ja sigui en una sobretaula, en un discurs o en una tertúlia. Com en tots els àmbits, igual com passa amb els metges, els lampistes, els mestres o els informàtics, de polítics n’hi ha que ho fan bé i d’altres que ho fan malament, n’hi ha de ganduls i de treballadors i n’hi ha d’honestos i d’altres que són tèrbols, però generalment els polítics tenen presumpció de culpabilitat. Esclar que, pel fet de ser representants escollits a través de les urnes, han d’acceptar un grau de crítica més gran que els ciutadans anònims, però l’escrutini a què se’ls sotmet ha de tenir límits. Pels errors, la incompetència o la corrupció d’alguns, que n’hi ha, és injust posar-los tots en el mateix sac.

Què ha fallat? Aquesta és la pregunta que, de manera recurrent, s’ha formulat els darrers dies per explicar l’assassinat d’una cuinera a la presó de Mas d’Enric, a mans d’un intern que treballava a la cuina. El tràgic succés ha omplert les portades dels darrers dies, ha generat una onada de protestes centrades a demanar la dimissió dels responsables polítics i ha obert tota mena de debats sobre el sistema penitenciari, massa vegades mancats del més mínim coneixement de la realitat. És comprensible la consternació davant d’una desgràcia tan gran, però això no justifica ni la demagògia ni l’oportunisme de tots aquells que volen treure rèdit d’una desgràcia, especialment en plena campanya electoral.