En una nova i inquietant fita de la voracitat capitalista, la factoria DreamWorks es pot vanagloriar d’haver superat Disney en la urgència per portar a l’àmbit de l’acció real una de les seves gallines dels ous d’or. Si han hagut de passar vint-i-tres anys per veure els personatges de Lilo & Stitch convertits en criatures de carn, ossos i píxels, només ha calgut esperar-ne quinze per veure el Singlot i l’Esdentegat –els herois de Com ensinistrar un drac– corrent i volant pels exuberants paisatges naturals d’Irlanda del Nord. La nova adaptació del llibre homònim de Cressida Cowell, dirigida novament per Dean DeBlois (un dels autors de Lilo & Stitch!), llueix com una eficaç operació d’actualització cultural i càlcul financer. Els protagonistes –uns correctes Mason Thames i Nico Parker, la filla de Thandiwe Newton– són una mica més grans que els personatges de la pel·lícula original, fet que afavoreix la connexió amb el públic adolescent, i pel que fa a la correcció política, el film incorpora unes oportunes pinzellades d’empoderament femení i diversitat racial. Vikings d’origen polinesi i africà? Per què no?

Després de fer-se un lloc al cinema d’autor europeu amb la colorista i elèctrica Sweat, que destapava les misèries del món dels influencers digitals, el suec Magnus von Horn mira ara al passat amb morositat en la llòbrega La noia de l'agulla, nominada a l’Oscar a millor pel·lícula internacional pel seu retrat de la foscor moral que es va estendre per Dinamarca després de la Primera Guerra Mundial. Marcada per un preciosisme escènic, la pel·lícula troba la seva raó de ser en la cruesa del retrat històric, que encapsula les ferides anímiques de tot un continent en els rostres desfigurats dels veterans de guerra i en l’estudi del sorgiment d’una xarxa d’adopcions clandestines.

Quan, en una de les primeres escenes de The monkey, una veu en off fa referència al llast d’una herència paterna de caràcter terrorífic, resulta gairebé impossible no recordar que som davant de la nova pel·lícula d’Osgood Perkins, el fill d'Anthony Norman Bates Perkins. Aquesta lectura extrafílmica es manté viva quan, en la seva croada contra un mico mecànic que es revela com un missatger de la mort, el pare i el fill que protagonitzen el film visiten un motel que recorda el de Psicosi. A més, cal dir que aquesta trama farcida de traumes familiars consolida la condició autoral (de culte) de Perkins-fill, que en la magnífica Longlegs ja va compondre un fresc satànic marcat per les figures d’un pare absent i una mare trastornada.

The human hibernation, la subjugant opera prima de la terrassenca Anna Cornudella Castro, ha estat descrita com un singular exercici de ciència-ficció documental. Tanmateix, la tecnologia brilla per la seva absència en aquesta faula silvestre sobre una humanitat que ha d’hivernar per garantir la seva subsistència. Guanyadora del Premi Fipresci de la Crítica Internacional de la secció Forum de l'última Berlinale, aquesta obra sensorial i conceptual convida l’espectador a preguntar-se pel valor que tindrien els nostres costums, arrelats a la vida moderna, en un món regit per la llei natural. En un moment revelador del film, una dona es pregunta: “Com ens prepararem per a l’hivern si no sabem quant durarà?”. L’única resposta possible apunta a un retorn a la nostra essència més primària.

Fa unes setmanes, l’estrena de l’oblidable Vaiana 2 perfilava un dels nadirs de l’actual crisi de creativitat de la companyia Disney, encaparrada a rendibilitzar l’atractiu comercial de les seves franquícies més exitoses. Ara, Mufasa: El rey león, preqüela del film de 1994 –que ja va patir un remake digital fotorealista el 2019–, demostra que no tot està perdut per a la totpoderosa factoria d’animació. De fet, la comparació directa amb Vaiana 2 resulta reveladora: allà on la seqüela de l’aventura polinèsia es limitava a replicar la fórmula original, Mufasa afegeix unes estimulants pinzellades de mitologia grega al drama shakespearià d’El rei lleó (el nou malvat respon al nom de Kiros i la figura de Rafiki, el mandril savi, s'assembla més que mai a l’endeví Tirèsies).

Des que l’any 2001 va fer el salt de la música electrònica a la direcció de cinema, el francès Quentin Dupieux ha esdevingut un consistent i prolífic practicant de la comèdia surrealista. Aquesta trajectòria, que ja comptava amb joies com Mandíbules o Fumar provoca tos, arriba ara al seu zenit amb la hilarant Daaaaaalí!, que explora l’excèntric univers de Salvador Dalí subvertint els codis del cinema biogràfic. I és que les sis lletres a del títol remeten als sis actors d’edats i complexions diferents que encarnen diverses cares de l’artista de Figueres.

Mentre la factoria Disney segueix estancada en un cert coma creatiu, somatitzat en l’allau de seqüeles, l’estudi DreamWorks aprofita l’ocasió per prendre la davantera amb la notable Robot salvaje, que adapta la novel·la homònima de Peter Brown i capitalitza el talent dels creadors de Com ensinistrar un drac, Dean DeBlois, que aquí exerceix de productor, i el director Chris Sanders. Dit això, l’atropellat inici de Robot salvaje desconcertarà més d’un pare o mare, però la canalla segurament gaudirà des del minut zero amb el que sembla una relectura naturalista de WALL·E pensada per a espectadors amb un trastorn de dèficit d’atenció.

El Lleó d'Or a la millor pel·lícula aconseguit per Pedro Almodóvar aquest dissabte a Venècia amb La habitación de al lado (The room next door) suposa el final feliç d’una llarga història marcada per unes quantes frustracions. I és que els grans festivals de cinema europeus –Canes, Venècia, Berlín i Sant Sebastià– tenien un deute pendent amb Pedro Almodóvar, que mai havia aconseguit el màxim guardó en cap d’aquests certàmens. Aquesta estranya circumstància, donada l’envergadura artística del cineasta manxec, està marcada per moments gairebé traumàtics, com el Lleó d'Or que se li va escapar l’any 1988, quan Mujeres al borde de un ataque de nervios el va perdre a mans de La llegenda del Sant Bevedor, d'Ermanno Olmi; o quan el canadenc David Cronenberg, el 1999, va decidir entregar la Palma d’Or de Canes als germans Dardenne per Rosetta, quan tothom esperava que la guanyadora fos Todo sobre mi madre. Aquest dissabte tota aquesta malastrugança ha quedat oblidada quan Isabelle Huppert, la presidenta del jurat de la 81a Mostra de Venècia ha anunciat el Lleó d’Or per al primer llargmetratge d’Almodóvar parlat en anglès.

Disset anys després de l’estrena mundial, a la Mostra de Venècia, d’El silenci abans de Bach –el penúltim llargmetratge de Pere Portabella–, el certamen italià ha homenatjat el cineasta figuerenc amb la presentació del documental Constel·lació Portabella. Aquesta producció catalana dirigida per l’italià Claudio Zulian, que s'ha programat a la secció Venice Classics, celebra el llegat artístic de l’autor de Vampir Cuadecuc, sense oblidar la dimensió política de qui va ser senador per Girona en la legislatura constituent espanyola, entre 1977 i 1979. És possible que Constel·lació Portabella, amb la seva vocació didàctica, se situï als antípodes de l’esperit transgressor del cinema de Portabella, però no hi ha dubte que som davant d’un treball exemplar d’anàlisi periodística. Així, el film proposa un recorregut cronològic per l’obra del director de Pont de Varsòvia, des dels seus inicis com a productor –amb el polèmic triomf de Viridiana de Luis Buñuel a Canes com a zenit traumàtic– fins a la dimensió conceptual dels seus últims treballs. “Per portar Bach fins al segle XXI, havia de barrejar la seva música amb els sorolls urbans del present”, declara el cineasta en unes imatges d’arxiu.

Cinc anys després d’endur-se un sorprenent Lleó d’Or amb la primera entrega de Joker, el nord-americà Todd Phillips ha desembarcat aquest dimecres a Venècia, acompanyat de Joaquin Phoenix i Lady Gaga, per presentar en la secció oficial del certamen italià Joker: folie à deux. “Guanyar el Lleó d’Or va ser increïble, i ara estrenar la segona part a la Mostra em semblava el més lògic –ha comentat Phillips davant la premsa acreditada–, tot i que he de reconèixer que aquesta vegada estic encara més nerviós que aleshores”.

Continuant amb la imparable desfilada d’estrelles de Hollywood que aquests dies omplen la catifa vermella de la Mostra de Venècia, aquest dimarts ha sigut Daniel Craig, l’últim James Bond, qui ha apujat la temperatura del certamen italià. I ho ha fet de la mà de Queer, amb la qual el cineasta italià Luca Guadagnino ha complert el somni de portar al cinema la novel·la homònima de William S. Burroughs (1914-1997). “Aquest desig em ballava pel cap des de feia 33 anys. Vaig llegir el llibre quan en tenia 18 i en vaig comprar els drets fa només dos. Finalment, hem acabat fent la pel·lícula en sis mesos”, diu Guadagnino. Aquest ball de xifres il·lustra la forta afinitat entre els imaginaris del cineasta i de Burroughs.

Cinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

Quan només es porten celebrades tres jornades de la Mostra de Venècia, el certamen italià ja s’ha omplert de pel·lícules protagonitzades per personatges que esdevenen narradors poc fiables. En la sèrie televisiva Disclaimer, d’Alfonso Cuarón, projectada els dos primers dies de festival, Cate Blanchett dona vida a una periodista d’investigació que es converteix en el focus d’una polèmica quan un secret enterrat en el seu passat surt a la llum. Per la seva banda, el documental Riefenstahl, d’Andres Veiel, presentat fora de competició, destapa la manera en què la cineasta alemanya Leni Riefenstahl, col·laboradora del règim d’Adolf Hitler, va intentar ocultar la seva implicació en la construcció de l’imaginari nazi. I, per últim, aquest divendres la Mostra ha acollit l’estrena mundial de la pel·lícula Marco, basada en la història d’Enric Marco, l’home que es va inventar que havia estat presoner del camp nazi de Flossenbürg i que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen. “Marco és un personatge de ficció en si mateix”, ha apuntat a Venècia el cineasta basc Aitor Arregi, que codirigeix la pel·lícula amb Jon Garaño: “Si Enric Marco es va crear un altre Marco, per què no hauríem de fer-ho nosaltres també?”.

Fa només un any, el cineasta xilè Pablo Larraín presentava a la Mostra de Venècia El conde, una sàtira de terror en què el dictador Augusto Pinochet es passejava pel món actual convertit en un vampir. Ahir el director d’El club va tornar al Lido venecià per presentar Maria, una pel·lícula que pot llegir-se com l’antítesi del seu anterior treball. En contraposició a l’estudi descregut i lapidari d’una realitat corrompuda –el Xile contemporani d’El conde–, Larraín construeix amb Maria un retrat còmplice i devot de “la veu més gran de la història”, segons la descripció que el mateix director ha fet de Maria Callas (1923-1977) en una trobada amb la premsa.

La relació de Tim Burton amb el Festival de Venècia ve de lluny. L’any 2007, el director d’Ed Wood va visitar la Mostra per rebre el Lleó d’Or honorífic al conjunt de la seva carrera, un viatge que va aprofitar per presentar un muntatge provisional de Sweeney Todd: El barber diabòlic del carrer Fleet. Per a molts, Burton ja es trobava aleshores en un període de decadència, amb el seu gust pel pastitx i el reciclatge –va iniciar la seva trajectòria imbricant l’imaginari d’Edgar Alan Poe amb el terror de la factoria Hammer– pervertit per la realització de remakes. Tres anys després, l’estrena de la seva versió d’Alícia al país de les meravelles va certificar la caiguda de Burton en el pou dels excessos digitals i la intranscendència artística. Aquest dimecres, l’autor d’Eduard Manstissores ha tornat al Lido de Venècia per inaugurar la 81a edició del certamen italià amb Beetlejuice Beetlejuice (que s'estrenarà a Catalunya el 6 de setembre també en versió doblada al català).

En una de les primeres escenes de Volveréis, una parella es planteja la possibilitat d’organitzar una festa per celebrar la ruptura després de 15 anys de relació. Aquesta improbable idea va prenent força gràcies a l’afany del duo per demostrar que, malgrat el final de l’amor, tots dos es troben “molt bé”. Tanmateix, en una de les múltiples converses que van teixint el relat, la noia (fascinant Itsaso Arana) veu la llum i afirma: “Això podria funcionar en una pel·lícula, però a la vida real...”. I és justament en aquest indret, en la frontera entre la cinefília i el fluir del real, on el madrileny Jonás Trueba construeix un estimulant joc de miralls entre l’art i la vida.

Plantejada com un conte d’estiu sensual i tempestuós, Regreso a Córcega perfila un relat atapeït d’elements que conviden a la reflexió d’abast social. La Khédidja (Aïssatou Diallo Sagna), una dona d’origen africà, és convidada per la família parisenca per a la qual treballa a acompanyar-los durant les vacances d’estiu a Còrsega. Als factors racials, de classe i geogràfics –el film estudia el rebuig dels nadius de l’illa als visitants en un context d’explotació urbanística–, s’hi afegeix un drama familiar i identitari que acabarà capitalitzant l’interès de la directora Catherine Corsini, que va perdre el seu pare, d’origen cors, quan tenia dotze anys. I és que la Khédidja arriba a Còrsega, d'on va marxar fa anys en tràgiques circumstàncies, acompanyada de les seves dues filles adolescents (Esther Gohourou i Suzy Bemba, vista a Pobres criatures), que es pregunten pels seus orígens familiars mentre lluiten contra el desarrelament.

En l’estimulant inici de Fuera de temporada, el francès Stéphane Brizé tira d’humor observacional per elaborar una inesperada relectura, a la francesa, de l’imaginari de Lost in translation, la icònica comèdia dramàtica de Sofia Coppola. Guillaume Canet aprofita que, als 51 anys, la seva aura d’etern galant juvenil comença a mustiar-se per emular Bill Murray en la pell d’una estrella del cinema sumida en una crisi existencial. Després d’abandonar la producció del que havia de ser el seu debut en el teatre a París, l’actor es refugia en un luxós balneari a l’oest de França, i Brizé aprofita el pintoresc escenari per construir una sèrie d’afortunats gags visuals sobre la cara absurda del privilegi, com un en què Canet se les té amb una moderna màquina de cafè sense botons.

Només cal transitar per uns quants festivals de cine per prendre consciència que l'anomenat slow cinema –combinació de morositat en els plans i esperit contemplatiu– ha esdevingut tant un segell de qualitat com una fórmula autoral. Els practicants i imitadors d’aquest estil surten com bolets, sobretot en contrades asiàtiques i llatinoamericanes, però pocs abracen aquest realisme sever amb la brillantor de l’argentí Lisandro Alonso, un dels pares de l'anomenat cinema lent. Eureka no només consolida l’aposta del director de Jauja per l’exploració de la bellesa del món sinó que també referma l’esperit polític de la seva obra, que aquí ofereix una meditació sobre les dificultats que afronten els pobles indígenes arreu del planeta.

A mig camí entre el drama intimista i el thriller psicològic, Caída libre situa la seva reflexió sobre el desig de control i la gestió del poder en l’àmbit de la gimnàstica rítmica d’elit. En aquest univers, marcat per una competitivitat ferotge, destaca l’altiva figura de la Marisol (intensa Belén Rueda), una entrenadora que imposa la seva cerca de l’excel·lència amb un tarannà despòtic. No obstant això, la Marisol viu atrapada en una flagrant paradoxa, atès que l’autoritat que exerceix sobre les seves deixebles –entre les quals destaca una gimnasta d’origen ucraïnès (Maria Netavrovana)– contrasta amb la incapacitat per mantenir sota control la seva vida matrimonial.