Fa pocs dies s’han fet públics els resultats de les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO. Com ja és habitual, el focus s’ha posat en el retrocés o l’estancament dels resultats. Però potser hauríem d’anar més enllà de les xifres. No per minimitzar-les sinó per entendre què hi ha al darrere. Perquè els resultats dels alumnes no són només responsabilitat seva. Parlen també del sistema educatiu que hem construït –o que hem anat deixant fer.

L’any 2000 vaig defensar a la Universitat de París 8 una tesi doctoral que qüestionava el concepte d'infància en risc, un terme tan àmpliament utilitzat com poc analitzat en l’àmbit de l’atenció a la infància. Havia fet les meves pràctiques d’estudiant de pedagogia en un centre de menors de Justícia. Vaig tenir la sort de conèixer l’Oriol Badia, el director, i avui aquell centre porta el seu nom en reconeixement de la seva trajectòria i del seu compromís amb la justícia social. Aquesta experiència més el voluntariat en un centre obert al barri de la Mina portat per salesians amb joves monitors del barri, i la direcció d’un casal d’estiu municipal al Raval, em van dur a voler investigar com trobar sortides i solucions a la delinqüència juvenil. El 1989 la Generalitat em va becar per investigar-ho a París, quan feia poc que s’havia creat la DGAIA. Eren els anys que es debatia quin model de justícia juvenil i de protecció de la infància volia Catalunya, i miràvem cap a Europa, especialment cap a França, amb el model Bonnemaison de política local, comunitària i preventiva als barris.

El dia en què tot es va apagar, les escoles van seguir obertes fins que la darrera família va recollir els infants. Algunes famílies s’havien organitzat per endur-se els fills i els seus amiguets. Altres, preocupades, van presentar-se abans d’hora o es van oferir per ajudar. Davant d’algunes versions alarmistes del que passava, calgué tranquil·litzar. El menjador va servir el dinar, tot i que alguns van menjar fred. Es van rentar plats si hi havia aigua o es van fer servir plats de paper. Les extraescolars, en molts centres, van seguir amb normalitat, potser al pati per aprofitar la llum del dia. Davant el caos viari, els equips directius van decidir acompanyar personalment fins a casa algun infant. Al final del dia alguns mestres van ser acollits o acompanyats a casa per companys de claustre. 

No deu ser una casualitat que el primer capítol de la sèrie Històries de l’escola de TV3 posi el focus en els problemes de convivència en un institut públic, mostrant en directe l’insult, el masclisme i el menyspreu entre alumnes. Veiem l’atac d’angoixa d’una noia a qui els nois de classe li diuen “puta gorda”, i la impotència de la mestra davant la indiferència dels adolescents.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat en diverses ocasions que es proposa signar una ordre executiva per iniciar el procés d'eliminació del departament d'Educació. Aquesta acció forma part de l'estratègia liderada per Elon Musk per reduir la burocràcia i l'administració pública federal, i que considera els servidors públics “paràsits” de l’estat. Aquesta situació ha creat un sentiment d’incertesa, por i inestabilitat enorme entre els treballadors. Molts d’ells ja han estat acomiadats amb un simple correu electrònic que els notifica d’un dia per l’altre que no cal que tornin a la feina.

Els resultats en les proves TIMSS 2023, que avaluen els alumnes de 4t de primària, han posat Catalunya a la cua de l’Estat en competència matemàtica i molt per sota de la mitjana d’Europa i de l’OCDE. Són males notícies, que confirmen la preocupant situació a les aules i la tendència negativa que van marcar les proves de competències bàsiques i el PISA, aquest cop a primària i amb els resultats més baixos que hem tingut mai. Que no sigui cap novetat el baix rendiment de l’alumnat català no ens ha de deixar de preocupar, i per això són bones les mesures que s’estan promovent des del departament per tal de fer-hi front.

La primera vegada que s’ha fet la Global Education Meeting de la Unesco (2024) al Sud Global, ens hem reunit a la ciutat de Fortaleza, a l’estat de Ceará, un dels més pobres i alhora referent en educació. És aquí on es viu l’anomenat “miracle educatiu de Sobral”, un municipi que essent un dels més pobres i amb mals resultats ha esdevingut un far d’inspiració per al seu estat, el país i el continent sencer. Fa tot just 10 anys, el municipi ocupava els llocs més baixos a les proves nacionals. Avui es troba en el primer lloc i el rendiment a les seves escoles públiques competeix amb les de més prestigi mundial. Valtencir Mendes, de l’oficina de la Unesco per a l'Amèrica Llatina i el Carib, parla de Sobral com de la “nostra Finlàndia”. Què en sabem, però, del que es va fer a Sobral? En primer lloc, i tothom hi coincideix, hi havia un fort lideratge polític en matèria educativa, que s’ha sostingut en el temps. En segon lloc, es tenia un objectiu fonamental: que cap alumne no passés segon grau sense saber llegir ni escriure. Per aconseguir-ho: autobusos gratuïts per reduir l’absentisme, avaluacions periòdiques, un pla d'estudis al voltant de l'alfabetització, el desenvolupament professional pràctic dels mestres amb recompenses per l’acompliment i la preparació dels líders escolars, amb un alt grau d'autonomia però també amb suport i responsabilitat.

“En un mal joc, no facis que la teva estratègia sigui dir als que no tenen èxit que ho facin millor!” Són paraules de Michael Sandel, el conegut filòsof i professor de Harvard. A quin mal joc es refereix? Ho explica al seu llibre La tirania de la meritocràcia. La meritocràcia promet igualtat d'oportunitats: tothom pot triomfar si té talent i treballa amb ganes. El missatge és transparent: si ho vols, tu pots fer-ho! Com si l’èxit i l’ascensió social depenguessin només de la voluntat individual. Si les oportunitats són iguals, els vencedors es mereixen el seu èxit i els perdedors el seu fracàs. Ara bé, a la pràctica no és així, diu Sandel, perquè en aquest joc les desigualtats són el punt de partida. 

La reforma educativa impulsada pel Govern amb l’aprovació de la LEC (2009) introdueix una nova cultura d’avaluació dels alumnes. En decrets posteriors, en concret amb una ordre el 2018, es va fer de la repetició a Catalunya una “mesura excepcional”. Ens situem, doncs, de llavors ençà, en un nou paradigma que deixa de pensar l’avaluació en termes de control, com a punició o recompensa, per passar a ser una part essencial del procés d'aprenentatge, amb un enfocament personalitzat, global, continuat i integrador. 

Amb l’arribada del juliol s’acaben intenses setmanes del final de curs escolar. Per a molts docents arriba el moment més esperat: l’assignació de places. La mala notícia de l’ajornament fins a final de mes s’afegeix a la llarga llista de malestars i queixes en el sector educatiu. Un desastre més que farà córrer tinta a la suma del balanç d’aquest curs. Una manca de planificació que no ajuda a començar amb bon peu el curs vinent. Sembla que hi ha un sentiment generalitzat que les coses haurien pogut anar molt millor. Hem tornat a tenir un curs convuls, i marcat pels mals resultats de les proves PISA. Són molts els deures que haurà d’entomar el nou conseller o consellera per reconvertir la queixa en un clima de compromís i aprenentatge, conscients que cal millorar molt i que ens hi juguem molt en l’educació i l’escola.  

En una mateixa setmana he participat en dues trobades sobre educació, un a Porto i l’altra a Barcelona, amb participants de diferents països d’Europa. Compartíem atònits la inquietud davant d’unes eleccions europees que estan suposant l’exaltació de populismes, amb tot el que significa de retrocés, de crisi dels valors fundacionals d’Europa, que no són altres que els de l’escola. Perquè escola i democràcia són condició i conseqüència. L’auditori de la Universitat de Porto vessava d’emoció quan, a la cloenda, tots vam unir-nos en una sola veu cantant el Grândola, vila morena. Ara que tot just fa 50 anys de la democràcia a Portugal.

Tornem a estar en campanya. Amb les eleccions arriba també aquell clima d’incertesa i el sentiment d’entrar en parèntesi a l’hora de programar o de prendre decisions. Docents, direccions, famílies i comunitat educativa es pregunten si es donarà continuïtat als programes endegats. Quins canvis o innovacions ens esperen? Què passarà amb les recomanacions dels experts per revertir els resultats PISA?

Aquests dies que l’educació està en tots els debats, un tema recurrent és el de la pèrdua d’autoritat a l’escola. Es debat a les xarxes, als mitjans, a les sales de professors i als seminaris a la universitat amb alumnes, futurs docents, preocupats per com gestionar l’aula. Tot va a parar al fet que, cada cop més, els alumnes són maleducats i no tenen el respecte d’abans a la figura del mestre. Semblaria que a l’escola res no funciona i el malestar docent és fruit d’una professió que es viu encara massa sovint en solitari. Com hem arribat a aquest relat catastrofista de l’escola que ho envaeix tot?

De camí cap a la nova escola, cada matí deixa enrere el barri, la plaça, els amics. No entén quin sentit té agafar el bus i arribar a un medi estrany, on no el coneixen ni a ell ni a la mare, que l’acompanya amb paciència. Se sent lluny, desarrelat i amb poques ganes d’integrar-se en una escola que no sent seva. Un barri que no s’assembla gens al seu, on no hi ha avis que juguin a la petanca i que el saludin, ni amigues de la mare amb qui vagin juntes a mercat. S’ha de llevar més d’hora per fer cada dia el tram que l’allunya del seu món. I no ho entén.

Les proves PISA capten aquests dies l’atenció de tots els mitjans. No són fàcils, les explicacions de la davallada dels resultats a Catalunya, ni és moment de fer interpretacions sense una anàlisi en profunditat del nostre sistema si volem evitar caure en visions esbiaixades i simplistes. Tanmateix, s’ha desfermat una allau d’opinions. Els polítics de l’oposició aprofiten per pintar el paisatge d’un país en ruïnes. Des de la dreta espanyola més rància es tornarà a acusar la llengua catalana de tots els mals i s’aprofitarà també per carregar contra les darreres reformes dels socialistes. També hem pogut escoltar els reaccionaris del gremi de l’educació que —des del mite del paradís escolar perdut— sempre denigren tot el que soni a innovador i apel·len a un retorn al passat reclamant més repeticions, més suspensos i més exigència. La gran paradoxa oculta és que els opositors a l’aprenentatge competencial donin tantíssim valor a unes proves, les PISA, que es fan per competències. També hi ha els que reclamen més recursos i apunten a invertir més en un sistema que no ha resolt bé la seva complexitat.

El mestre de pel·lícula de Hollywood –com el Robin Williams d’El club dels poetes morts o la Michelle Pfeiffer de Ments perilloses– no es correspon massa amb la realitat. Les grans obres cinematogràfiques ens mostren com un heroi el professor solitari, i ens expliquen l’èxit o el fracàs de l’alumnat depenent dels trets personals, les habilitats o la vocació d’un únic docent. El problema amb aquestes pel·lícules, tanmateix, és que mentre els personatges principals tenen molts èxits amb els seus alumnes gràcies a la seva creativitat i compromís, veiem com els de les aules contigües –i fins i tot l’escola sencera– sovint trontollen, caminen cap al fracàs i molt poques vegades es beneficien de la brillantor que tenen a l’aula del costat. No és estrany que aquesta visió sorgeixi en un món de culte a històries d’herois valents i de superació personal. 

“Els infants i adolescents, l’alumne, han de ser estimats pel seu mestre. Si a un mestre un alumne li costa –sempre n’hi ha algun que et costa, no ens enganyem!– el que ha de fer el mestre és fer veure que l’estima i acollir-lo, i acompanyar-lo sense condicions.” Són paraules que Jaume Cela va pronunciar davant d’un auditori ple de gom a gom de docents novells acompanyats pels seus mentors. Eren les jornades d’inici de curs del “Programa pilot de residència inicial docent” (anomenat SENSEI) del departament d’Educació. És part d’una nova política de desenvolupament dels docents novells a Catalunya, feta a través de la inducció i buscant la millora de la qualitat educativa. Seguint els corrents internacionals, es posa l’accent en la millora de la qualitat docent especialment en els primers anys de vida professional. Jaume Cela va recomanar-los llegir els clàssics de la pedagogia: “Perquè no tot s’ha d’innovar sinó que hem d’entrar en diàleg amb la tradició”. Cela recomanà als novells que llegeixin Freinet, Dewey, Sensat, Korczak... Lectura obligatòria, va dir, la Carta a una mestra dels alumnes de l’escola de Barbiana, que és una crida a combatre un model d’escola que segrega i expulsa els alumnes amb dificultats per estudiar. Un al·legat contra el model d’escola que fa fora de la carrera escolar els pobres i els que necessiten ajuda.

El nou curs escolar comença i com a reptes sentim parlar de reivindicacions i d’un anunci de vaga per al primer dia de classe. La premsa i els mitjans aniran plens de notícies aquests dies sobre les reivindicacions i el malestar docent. Són alguns dels temes candents per al col·lectiu: l’avançament del calendari i la inestabilitat de les plantilles, i les dificultats enormes per preparar el curs quan les incorporacions de la plantilla dels centres no es donen fins a principis de setembre o fins i tot més tard. I a aquestes reivindicacions caldria afegir-hi un capítol sencer sobre l’infrafinançament de l’escola concertada. Aquests dies sentirem les veus dels que continuen pressionant per les millores salarials, reclamant revertir les retallades o millores en la gestió de la borsa docent, així com altres millores de les condicions laborals i del centre. Tanmateix, quan es parlarà del gran repte de l’educació?

Pap Ndiaye ha estat un símbol de curta durada. Només catorze mesos ha resistit com a ministre de l’Educació Nacional a França. Símbol pel seu propi recorregut: provenia del món de l’acadèmia, és un historiador reconegut, un intel·lectual negre, progressista, especialista en la història social dels Estats Units i de les minories i havia denunciat, entre altres coses, la negació a França de la violència policial. Avui, al seu compte de Twitter es presenta senzillament com a “professor d’història” perquè és com se sent i com es defineix ell mateix. Haurà estat ben curt, el pas del professor d’universitat per la política!

“Pas l’école! Ne touchez pas l’école” És el crit desesperat d’una dona: "No, no ens toqueu l’escola!" Enmig de flames i destrossa, una dona corre darrere els joves vandàlics per demanar que preservin l’escola. Com si l’escola fos encara avui, enmig del món caòtic i la violència desfermada, un lloc a preservar, un temple del saber, un espai de pau i convivència. En una altra escola de banlieue han penjat a la porta d'entrada un full on es llegeix, amb un full quadriculat i una lletra infantil: “No cremeu les escoles si us plau. Gràcies", a sobre d'un somriure plorant.