El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha posat la directa en l'Operació Renovació que prepara per al PSOE. De fet, la maniobra busca un doble objectiu: primer, esborrar tot el rastre de Cerdán al PSOE fulminant els seus col·laboradors més estrets, una mica a l'estil de Stalin amb Trotski; i, segon, incorporar noves figures que serveixin per rellançar un partit encara en estat de xoc. I aquí, fidel al seu estil, ha sorprès tothom amb el nomenament de la valenciana Rebeca Torró Soler com a nova secretària d'Organització del partit.

Els anys 1994 i 1995 els lampistes que treballaven a la Moncloa, entre ells un jove Miquel Iceta, anaven cada matinada al centre de Madrid a esperar la premsa del dia. Allà a les 4 de la matinada comprovaven in situ si aquell dia haurien de fer front a algun nou escàndol de corrupció. La incursió nocturna els donava unes hores de marge per preparar una resposta, abans que les ràdios engeguessin. Eren els temps finals del felipisme.

És completament inusual que un president del govern en exercici animi l'oposició a presentar una moció de censura, que és el que ha fet aquest dilluns Pedro Sánchez. La raó és molt clara: Sánchez sap que potser no pot superar una qüestió de confiança (Podem no l'hi votaria) i que en unes eleccions perdria la majoria, però considera que una moció de censura sí que la podria superar, ja que ni tan sols Pablo Iglesias s'atreviria a ajuntar els seus vots als del PP i Vox. De fet, la moció li serviria a Sánchez com una qüestió de confiança bis: quedaria clar que no hi ha una majoria alternativa i podria esgotar la legislatura.

La dreta i sobretot la ultradreta espanyola ja fa temps que flirtegen amb "la teoria del gran col·lapse" que inevitablement provocaran les polítiques d'esquerres del govern Sánchez, i que això els portarà, també indefectiblement, a la Moncloa. Aquest discurs apocalíptic es va fer realitat, als seus ulls, el 28 d'abril amb l'apagada elèctrica. En el discurs d'Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal d'aquest dimecres l'apagada no és una qüestió tècnica que s'ha d'investigar i resoldre, sinó la conseqüència d'una manera determinada de governar i d'una "ideologia" concreta, la d'aquest "fanatisme climàtic" al qual atribueixen no només la decadència econòmica europea (Agenda 2023, Pacte Verd, etc.) sinó les morts de la DANA. Feijóo ha parlat de "col·lapse generalitzat" i d'"apagada moral" mentre que Abascal ha preferit l'expressió "calamitat històrica".

En paral·lel a les seves celebrades obres literàries, Mario Vargas Llosa no va deixar mai d'intervenir en el debat públic a través d'articles, assajos, entrevistes i conferències, i fins i tot va arribar a ser candidat presidencial al seu Perú natal l'any 1990, quan va ser derrotat per Alberto Fujimori. De jove havia flirtejat amb el castrisme, però ràpidament va evolucionar cap a posicions primer liberals i després més clarament conservadores. Les seves opinions no van deixar mai ningú indiferent. El que segueix és un recull de les seves polèmiques més sonades.

"Un ministre té molt menys poder que el propietari d’una televisió, el director d’un diari o que l’amo d’una xarxa social". L'últim llibre de Pablo Iglesias, Enemigos íntimos (Navona), editat per la periodista –i col·laboradora d'Iglesias– Irene Zugasti, té bàsicament un fil conductor: demostrar la progressiva "dretanització" d'Espanya i assenyalar aquells a qui ell considera que són els culpables. Amb els mitjans de comunicació –i els periodistes– en la diana, però també els polítics, l'exlíder de Podem, avui centrat en continuar fent política des de Canal Red, passa comptes amb molts dels que han estat en un moment o altre els seus aliats.

La pel·lícula del pacte de pressupostos entre Vox i Mazón d'aquesta setmana té dos guanyadors i un perdedor. Els primers són el partit d'Abascal i el mateix president valencià, que han aconseguit els seus objectius. I el segon és Alberto Núñez Feijóo, que un cop més s'ha vist superat pels esdeveniments i s'ha vist obligat a beneir un pacte cuinat a la seva esquena i que va més enllà del que ell hauria volgut en matèria mediambiental, agrícola o d'immigració.

No ens enganyem. ERC i Junts continuen amb la seva guerra, la coordinació és inexistent i la desconfiança mútua sideral. Però també és cert que l'endimoniada aritmètica parlamentària a Madrid fa que qualsevol cosa que un dels dos pacti amb el PSOE necessiti els vots de l'altre per ser aprovada. És a dir, tots dos tenen capacitat de veto mutu per fer descarrilar els acords que s'aconsegueixin. Però això és una cosa que no està passant. Sigui perquè hi ha un acord no escrit per no boicotejar-se mútuament, o sigui perquè s'aplica la lògica política de l'acudit del dentista, el cert és que ni Junts ha amenaçat amb tombar l'acord sobre la condonació del FLA aconseguit per ERC ni els republicans han piulat sobre l'acord per traspassar les competències sobre immigració obtingut per Junts.

Primer va ser el silenci. Un silenci de mort i destrucció. Després va arribar el so de les botes dels voluntaris i les pales. Després els camions bomba i les netejadores d'aigua a pressió Kärcher. Ara, quatre mesos i mig després de la catàstrofe de la DANA, la banda sonora dels pobles afectats a l'Horta Sud són els trepants, els martells i les escarpres. Miris on miris hi ha operaris treballant a les plantes baixes. Al País Valencià ha arribat l'hora de la reconstrucció i els carrers fa tot just unes setmanes que han recuperat una certa aparença de normalitat un cop retirat el fang. Però és només una aparença, esclar. Perquè cada habitant guarda històries terribles d'aquella nit. La cicatriu material trigarà anys a desaparèixer, però l'altra potser no ho farà mai. Potser per això aquests dies també se sent un altre so barrejat amb els de les obres: els petards de la canalla, que anticipen un temps de festa, les Falles, que ha de servir per començar a girar full i deixar enrere tanta desgràcia.

La Comunitat de Madrid va ser un dels territoris europeus amb un nombre més alt de morts durant la pandèmia i on més es va reduir l’esperança de vida. Ho explica unes pàgines més endavant l’epidemiòleg Fernando García López. I això per no parlar de les 7.291 persones a les quals es va denegar el trasllat a l’hospital i van morir en residències. O que la llavors directora general de Salut, Yolanda Fuertes, va dimitir perquè no estava d’acord amb la política d’obertura que va imposar la presidenta Isabel Díaz Ayuso... I, tot i això, a les eleccions autonòmiques del 2023 Ayuso va treure majoria absoluta i prop d’un 50% dels vots.

Paco Monsonís i la seva dona Pili viuen a París però ara que estan jubilats passen llargues temporades a Artana (la Plana Baixa), que és el poble de la família d’ella. Tots dos es van conèixer a la capital francesa, fills d’emigrants valencians que hi havien arribat després de la guerra. La família de Paco eren de Borriana, i van emigrar perquè el seu pare, que era un ebenista anarquista, pensava que acollint-se a l’estatut de refugiat republicà a França les coses els anirien millor, tal com va ser. Paco va anar a la universitat i es va fer del Partit Comunista. Aquell matrimoni de joves idealistes van convertir casa seva en un dels pisos francs que el partit posava a disposició dels exiliats espanyols. Molts catalans també van passar per allà, com ara Quico Pi de la Serra. "Un dia vam arribar d’uns dies de vacances i ens vam trobar tota la casa ocupada per una companyia de teatre", em va explicar un cop entre rialles.

Els socialistes valencians fa temps que topen amb un mur quan reclamen la dimissió de Carlos Mazón. Davant la negativa constant del cap del Consell, aquest divendres el PSPV passa a l'atac i ja apunta a una possible moció de censura de resultat incert (necessitarien el suport de Vox, a més del de Compromís). De què depèn presentar-la? D'Alberto Núñez Feijóo. "Si Feijóo no mou fitxa en les pròximes hores, la mourà el PSPV", ha dit la líder del partit al País Valencià, Diana Morant. Consultades per l'ARA, fonts del PP estatal asseguren que "no hi ha canvis" en la seva postura sobre Mazón, que fins al moment ha estat de donar-li suport i desviar les responsabilitats cap a l'executiu de Pedro Sánchez.

A Madrid es juga una partida pel poder entre dos exèrcits poderosos –el de la dreta i el de l’esquerra–, en què cadascun té les seves fitxes que fan la feina bruta. El bàndol conservador és molt més nombrós i inclou els àmbits judicial, mediàtic i econòmic (l'Íbex-35, la CEOE, etc.), però no té un lideratge tan clar com el de l’esquerra, en què Pedro Sánchez és clarament l’estendard a protegir. Teòricament, el líder del conglomerat conservador, en tant que aspirant a la Moncloa, és Alberto Núñez Feijóo, però tant Isabel Díaz Ayuso com Santiago Abascal tenen els seus propis exèrcits i van per lliure.

Ni les polítiques d’austeritat, ni haver convertit Alemanya en dependent del gas rus, ni haver obert les portes als refugiats durant la crisi de 2015. Angela Merkel no es penedeix de res del que va fer mentre va ser cancellera, tot i que ara se la critiqui des de l’esquerra i des de la dreta. És una persona en pau amb si mateixa i satisfeta de la vida que ha tingut. “No em penedeixo de res. He tingut una vida política molt rica, però ara estic molt contenta de no ser-hi”, ha dit entre rialles a la presentació de les seves memòries (Libertad, RBA) a Barcelona.

Si Pedro Sánchez és especialista en alguna cosa és en fer, de la necessitat, virtut. Ell és sempre el primer que s'adapta quan hi ha un canvi d'escenari i en treu profit quan la resta encara estan avaluant la situació immersos en un mar de dubtes. Ho vam veure amb la sentència contra el PP per la Gürtel, que ell va convertir en trampolí per accedir a la Moncloa; la pandèmia, quan la resta de partits van haver d'anar a remolc seu; amb el resultat de les eleccions del 23-J, quan va veure clar que calia tirar endavant una amnistia per sumar Junts al carro de la legislatura; o amb la investidura de Salvador Illa, donant llum verda a un acord sobre la hisenda catalana que va facilitar el sí de les bases d'ERC. És cert que la situació ha esdevingut cada cop més endimoniada i difícil de pilotar, com s'ha vist amb el paquet fiscal, però hi ha un vector en què la majoria plurinacional sí que pot resultar operativa i que la DANA facilita: desmuntar el sistema Madrid.

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats i, tot i estar alineat amb Oriol Junqueras de cara al Congrés del 30 de novembre, fins avui havia guardat silenci.

Vist des de Catalunya, resulta més aviat sorprenent que una part significativa de l'opinió pública valenciana (i espanyola) estigui responsabilitzant més el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que el de la Generalitat, Carlos Mazón, que és qui té, per mandat estatutari, la competència exclusiva en Protecció Civil i, per tant, és qui s'encarrega d'alertar la població davant de situacions d'emergència com la provocada per la DANA. No cal dir que un dels factors determinants és la forta campanya a xarxes de l'extrema dreta, que ha aconseguit girar la truita i desviar l'atenció cap a l'actuació del govern espanyol. Però la clau és que aquesta campanya es produeix en un terreny especialment adobat per dos factors més que són propis de la realitat valenciana.

En els cartells electorals de la campanya de maig del 2023 Carlos Mazón apareixia amb un somriure profident i un lema que hi feia referència: "Somriu, ja arriba el canvi". Mazón és, en efecte, un home de somriures. Fins i tot el mateix dimarts 29 al migdia, quan Utiel ja estava sent arrasat per les pluges, es va deixar fotografiar al Palau de la Generalitat mossegant un premi Aenor a la sostenibilitat turística. A l'hora que es va distribuir la fotografia, les 12.22 h, Utiel ja estava inundat i feia cinc hores que l'Aemet havia decretat l'alerta vermella. Aquell matí també va tenir temps de mantenir una reunió amb sindicats a Palau i de mostrar el seu millor somriure a càmera. No semblava gens conscient del que li venia al damunt.

Per entendre la resistència de la dreta valenciana a confinar la població ens hem de remuntar a la pandèmia, quan tot Espanya va descobrir una figura anomenada Isabel Díaz Ayuso. La presidenta madrilenya va convertir una política sanitària com el confinament de la població i el tancament de certes activitats econòmiques com la restauració en una bandera ideològica de la guerra cultural entre esquerra i dreta. Confinar va passar a ser una cosa de les esquerres, una mesura comunista que atemptava contra la llibertat de les persones. Per això Madrid va mantenir oberts els bars més temps i el virus es va centrifugar per tota la Península. Vox fins i tot va portar el primer estat d'alarma al Tribunal Constitucional, que va decretar, amb la seva majoria conservadora, que per confinar la població s'hauria d'haver decretat l'estat d'excepció. L'important aquí és el que va quedar a l'opinió pública: el confinament va ser il·legal.

Si admetem que cap organització humana està lliure de reproduir comportaments masclistes i de violència sexual dins seu, el que marca la diferència entre unes i altres són els mecanismes de detecció i de protecció de les víctimes. El cas Errejón no és només greu pel fet que un eminent polític de l’esquerra alternativa fos un agressor, sinó perquè la mateixa organització, Més Madrid i, en certa manera, Sumar, va cometre el típic error masclista.