A la portada del llibre Al pati dels grans: Europa davant d'un món hostil (La Campana), hi ha dibuixats un llop amb cara famolenca i una ovella que se'l mira de reüll. És un bon reflex del dilema geopolític, i també existencial, que se li presenta a Europa ara que el paisatge global ha virat cap a l'agressivitat i la competició. Què vol ser Europa? És possible assolir l'Europa potència en un món on torna a predominar la llei del més fort? És aquest el camí per garantir el futur de la Unió Europea? Pol Morillas (Barcelona, 1982), politòleg, director del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs) i una de les veus més autoritzades per analitzar la geopolítica europea, ho analitza en aquest assaig vital per entendre cap on anem.

La guerra, i no qualsevol guerra, és a 70 quilòmetres, però Tel-Aviv és una festa a l’aire lliure. Boom, boom, boom. La música electrònica retrona a ritme imperial a la discoteca Shalavata. La multitud embogeix: canons disparen foc i fum de colors cap al cel. Hi ha gogós elevades en tarimes. Hi ha algú que reparteix roses vermelles. Hi ha mirades de desig entre els que ballen. Les copes costen 25 euros. Un amic em va dir que el lema de la nit de Tel-Aviv és que el demà no existeix.

Primer d’agost del 2022. Per fi plou al Donbàs, embogit de guerra. “Avui hem begut i hem recordat els que ja no hi són. I, esclar, són sentiments nous quan ja tens algun company a qui recordar. Amics propers. Així són les coses. Avui plou. Finalment”.

Ningú sap amb certesa quin és l’origen de Madre anoche en las trincheras, una cançó inspirada en la Guerra Civil Espanyola. La lletra parla d’una realitat històrica en les guerres: els soldats que les fan, més que enemics, sovint són els mateixos homes vestits amb uniformes diferents.

Joan Estévez (Vilac, 1986) ha mirat més de vint vegades Salvem el soldat Ryan. L'últim cop, la setmana passada. Diu que és l'única pel·lícula bèl·lica que aconsegueix plasmar mínimament el que ha viscut a les trinxeres d'Ucraïna, la guerra real. Ell és un mercenari. I ho reivindica, perquè ho considera una feina com una altra. Durant gairebé dos anys ha lluitat a primera línia en diversos punts dels fronts ucraïnesos per defensar Kíiv de la invasió russa. La seva experiència prèvia en unitats d'elit de l'exèrcit espanyol i a la legió estrangera francesa li ha fet guanyar-se el respecte entre les tropes de Volodímir Zelenski.

“Mai pensis que la guerra, per necessària ni justificada que sigui, no és un delicte. Pregunta-ho, si no, a la infanteria, pregunta-ho, si no, als morts”. Ernest Hemingway va escriure aquesta frase a la novel·la Per qui toquen les campanes, ambientada en la Guerra Civil Espanyola.

Durant la Segona Guerra Mundial, la premsa dels països implicats va abstenir-se, en gran mesura, d'escriure sobre els homes que fugien per evitar lluitar al camp de batalla. Es considerava que parlar-ne significava estar en contra dels interessos de la nació i que afavoria el relat de l'enemic, que utilitzava la propaganda per atacar la moral de les tropes. Vuitanta anys després, parlar de desercions continua sent tabú per als exèrcits en guerra. A Ucraïna i a Rússia, protagonistes d'una guerra de trinxeres provocada per la invasió de Vladímir Putin, abunden els casos d'homes que s'escapen clandestinament del seu país perquè no volen lluitar. Alguns ja eren al front, d'altres –la majoria– fugen preventivament per evitar ser reclutats ara que, després de tres anys de combats especialment mortífers, els efectius escassegen.

Hi ha moltes guerres en una mateixa guerra. N’hi ha dues que són dràsticament diferents. La que es lliura al front, per part de joves uniformats que moren cada dia i que abans tenien altres vides. I la que es lliura als despatxos, per part de mandataris que decideixen el que ha de passar al front. Normalment, els primers no saben les intencions dels segons. Els segons, sovint, tampoc saben què suposa el dia a dia dels primers.

Marc Marginedas (Barcelona, 1967) diu que Moscou és la seva segona casa. Com a corresponsal d'El Periódico hi va viure en dues etapes i va presenciar com la Rússia ferida per la caiguda de la Unió Soviètica es convertia en la Rússia ressentida de Vladímir Putin. Ara publica Rusia contra el mundo (Península), un llibre magnífic, fruit d'un llarg treball d'investigació, per explicar com el Kremlin ha utilitzat els mètodes més foscos i violents per consolidar el seu poder. El subtítol és també contundent: Més de dues dècades de terrorisme d'estat, segrestos, màfia i propaganda. Marginedas insisteix que el règim de Putin, amb tics cada cop més imperialistes, funciona amb mentalitat de gàngster. Els tentacles del Kremlin arriben molt lluny.

El setmanari britànic The Economist publicava diumenge una anàlisi amb un titular contundent: “Els inversors creuen que la guerra entre Ucraïna i Rússia acabarà aviat”. L’article assegurava que aquesta tendència ja s’està notant en les dinàmiques dels mercats i que l’economia russa ja es prepara per tornar a atreure grans multinacionals com Coca-Cola, McDonald's i Mastercard. Els diners són un dels pocs indicadors fiables per interpretar el futur. Fins i tot en temps de Donald Trump, amant de la diplomàcia muntanya russa.

Kirill Dmitriev, l'assessor de Putin que li fa de pont amb la Casa Blanca, ha definit l'esbroncada de Donald Trump a Volodímir Zelenski d'"històrica". Cal imaginar-se els homes del Kremlin –inclòs el president Putin– enganxats a la televisió, gaudint com qui més de la humiliació pública que els homes de la Casa Blanca li han fet al president ucraïnès. Rússia és la gran guanyadora, un cop més, dels moviments a Washington. Aquesta última frase, convertida en tendència des que Trump va tornar a la Casa Blanca, és i serà catastròfica per als interessos de Kíiv i d'Europa en aquesta guerra.

La Conferència de Seguretat de Múnic d'aquest cap de setmana va acabar amb una estampa trista: un diplomàtic plorant desconsoladament a dalt de l'escenari, davant els ulls de tot el món. L'alemany Christoph Heusgen, màxim responsable de la cimera, no va poder acabar el seu discurs de clausura. "Disculpeu-me, està sent difícil", va dir. I va començar a plorar de frustració després de recordar que els valors democràtics d'Europa, amenaçats pel tornado Trump i els plans de Putin, estan en risc. El plor no és habitual en política: es considera encara que denota feblesa, i més en un món que continua elevant els líders forts i les lògiques imperials.

Ningú sap vendre millor la guerra que Hollywood. A la gran pantalla ianqui, la guerra és èpica, imponent, intrigant, de final memorable.

El món és com un pèndol de Newton: un impacte es transmet per boles metàl·liques fins a disparar l’última.

“Xafa’l, xafa’l”, cridava diumenge a Damasc un milicià de Hayat Tahrir al-Sham (HTS) que controlava l’accés a la seu de la televisió pública de Síria. Es referia a uns retrats de Bashar al-Assad mig esgarrats que havien col·locat estratègicament a terra. Com que estaven enmig de l’entrada, tothom qui accedia a l’edifici havia de trepitjar abans el rostre d’Al-Assad. “Burro, burro”, deia un home mentre colpejava la boca del dictador. Durant el règim, Síria estava plena de retrats d’Al-Assad. Ara Síria està plena de retrats d'Al-Assad esgarrats, trepitjats i cremats. No el volen veure ni en pintura.

La tradició diu que per Nadal passen coses màgiques, inesperades. Bashar al-Assad potser també ho pensa aquests dies des d'algun punt secret de Rússia.

Busco a Google qui és Charles Duhigg. Google diu: "Periodista nord-americà i autor de no-ficció. Va ser periodista del New York Times i guanyador d’un premi Pulitzer el 2013 per una sèrie de reportatges d’investigació sobre Apple i altres empreses tecnològiques".

¿Quants likes d’Instagram guanyes si publiques una foto subjectant un kalàixnikov?

Francesc Millan, enviat especial de l'ARA a Damasc, relata en primera persona l'eufòria que es viu a la nova Síria post Al-Assad. Avui és divendres, un dia sagrat per als musulmans, i la celebració és màxima a la mesquita dels Omeies. És el primer divendres després de més de 50 anys d'una dictadura sanguinària, i els carrers bullen. Els milicians rebels, que van prendre el control de la capital en una ofensiva llampec sorprenent, són tractats com a herois.

La primera interacció que tinc amb un dels rebels sirians que ha fet caure el règim de Bashar al-Assad és decebedora. Acabarem parlant de futbol.