“Hem de continuar, i ho farem”. Així de contundent responia Pedro Sánchez al ser preguntat pel cas Koldo i la crisi de confiança que sacseja el seu govern. Continuar pot ser prou per al PSOE, però no ho és per a un sistema que, si no canvia, permet que trames com aquesta siguin possibles. L’informe de l'UCO revela com Ábalos, Cerdán i Koldo suposadament van buscar “modificar el sistema de licitacions”, “tenir més control” dels interventors i manipular el procés tècnic perquè operadors afins guanyessin amb puntuacions inflades. I tot això no ho sabem perquè ho hagi detectat cap dels múltiples organismes anticorrupció que hi ha a Espanya –ni oficines d’integritat, ni agències de transparència, ni tribunals de control intern (en tenim tantes i tantes)–, sinó una investigació judicial que ha requerit mesos de feina policial i proves tan clares com les converses gravades entre els mateixos implicats.

Les últimes dades del mercat laboral han tornat a superar expectatives i confirmen una tendència sorprenent: l’economia catalana i l'espanyola mantenen el pols en un context europeu de refredament. En les últimes previsions de creixement del Fons Monetari Internacional (FMI) l’organisme internacional destacava l’espanyola com l’única gran economia que millora fins a un 2,5% aquest 2025. L’Airef i l'OCDE, però, adverteixen que les repercussions de la política de Trump –i la incertesa que genera– poden reduir aquest creixement, però mai per sota del 2,3%.

Més de 460.000 nens i nenes catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social. És a dir, un de cada tres. Infants que no tenen garantit un mínim consum de proteïnes per créixer de manera saludable. Que viuen en llars on no es pot mantenir una temperatura adequada. Amb famílies que no poden fer front a despeses imprevistes, o que no poden marxar de vacances com a mínim una setmana a l’any. I això passa en un país on l’economia no deixa de créixer –per sobre l’espanyola i l’europea– i amb una taxa d’atur tan baixa com no la vèiem des d’abans de la crisi financera del 2008.

Els aranzels són una temptació molt americana que sempre ha acabat malament. Almenys, quan s’apliquen de forma massiva. Com assenyala el Financial Times, el 1828 els anomenats aranzels de l’abominació, per protegir la indústria manufacturera del Nord, van estar a punt de portar a la secessió de Carolina del Sud. Als anys 30 del segle passat, els aranzels d’una administració americana que clarament no els necessitava per protegir unes empreses competitives –com les d’avui en dia–, van agreujar la Gran Depressió.

L'abril del 2020, poc després de l’esclat de la pandèmia, 159 milions de llars americanes van rebre un xec de 1.200 dòlars (més 500 per cada infant). Aquesta mesura, coneguda com a pagaments d’impacte econòmic o xecs d’estímul, es va repetir el desembre del 2020 i el març del 2021. En pocs dies, el govern de Trump va aconseguir arribar a una gran majoria de ciutadans americans. I els primers a rebre l'ajuda van ser aquells que ja tenien la seva informació fiscal registrada perquè havien presentat la declaració de la renda en anys anteriors. L’ingrés va ser directe als seus comptes bancaris. Una mesura àgil que va proporcionar a milions de famílies un petit respir econòmic en un moment d'emergència màxima.

Aquest curs escolar les famílies de Barcelona que vulguin accedir a una beca menjador hauran de fer-ho mitjançant una signatura electrònica. Sobre el paper, acabar amb la paperassa busca facilitar el procés, però a la pràctica pot convertir-se en una nova barrera per a moltes famílies en situació de vulnerabilitat.

Com cada any s’ha publicat l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), un estudi que ens dona una fotografia força fidel de com viuen les persones a Catalunya i a la resta de l’Estat. La imatge inicial sembla prou bona. La pobresa segueix baixant a Catalunya, com ho fa des de l’any 2020. Avui un 17% de la població catalana viu per sota del llindar de pobresa, que vol dir ingressar menys de 1.000 euros al mes. A Espanya aquesta taxa porta estancada des de fa tres anys. 

Al llarg dels últims dies s’han publicat diversos estudis sobre l’estat de la corrupció a Catalunya i a Espanya. I ja podem avançar-ne les conclusions: els resultats no són per treure pit. D’una banda, el Baròmetre del CEO ens diu que més de 8 de cada 10 persones a Catalunya consideren que la corrupció és un problema molt extens. És un valor molt similar al de fa 10 anys. Semblava que a partir del 2014 la percepció de la corrupció a Catalunya es reduïa, però després de l’arribada de la covid-19 aquest indicador no ha deixat d’empitjorar. Confiem poc en els polítics, però justifiquem corrupteles com falsejar un empadronament per tenir plaça a l’escola, o fer servir els contactes mèdics per saltar-se la llista d’espera. Som tolerants envers la corrupció? O potser és que tenim una administració on la burocràcia i la baixa inversió pública fan que accedir als serveis bàsics sigui cada cop més complicat?

Mai en un sol dia s’havien perdut tants diners a la borsa. La start-up xinesa DeepSeek ha aparegut al mercat aquesta setmana i ha revolucionat un ecosistema, el de la intel·ligència artificial (IA), dominat fins ara pels EUA. La primera gran afectada ha sigut Nvidia, que no només tenia l’hegemonia dins dels algoritmes, sinó que s’havia posicionat com l’empresa internacional amb més valor. Des dels EUA s’havia prohibit vendre a la Xina els xips més potents, intentant evitar així la competència dins dels xats intel·ligents o la carrera militar. Però, com en tantes altres regulacions, l’efecte ha estat el contrari a l’esperat: en comptes de desmoralitzar-se amb els xips de segona generació amb què havien de treballar, els creadors xinesos es van motivar encara més: ara veureu del que som capaços. I, almenys a primera vista, des del continent asiàtic sembla que s’ha guanyat no només en capacitat, sinó també en eficiència. Amb una inversió dràsticament menor, DeepSeek ha aconseguit competir a la mateixa lliga que ChatGPT i, sorprenentment, amb més transparència, al ser de codi obert. Canvien les regles del joc i la competència tecnològica a escala global. Però quin paper pot jugar Europa en aquest escenari?

A Europa, de mitjana, deu de cada cent habitatges principals són habitatges socials. A països com Dinamarca, Àustria, Suècia, França o els Països Baixos són més de 15. Però, en canvi, a Espanya només un 2,5% del parc d’habitatge és social. Els lloguers de Barcelona s’han gairebé triplicat en el que portem de segle, i són impagables per uns salaris que no han arribat ni a doblar-se en aquests anys. Ja des del 2009, amb la creació de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), es van organitzar nombroses manifestacions pel dret a l'habitatge. Per tant, no ens hauria de sorprendre que, en menys de 24 hores, tant el president del govern, Pedro Sánchez, com el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, presentessin un seguit de mesures que afecten el mercat de l’habitatge.

Molts de vosaltres estareu llegint aquest diari amb un dècim de la loteria a les mans, i esperant a escoltar la ràdio o la televisió amb la il·lusió de ser una d’aquelles persones afortunades que acabin el dia amb 400.000 euros de més. Sense voler amargar a ningú, les probabilitats que això passi són més aviat baixes. Concretament, d’un 0,001%. Tenim el doble de probabilitats que ens caigui un llamp a sobre, i gairebé un 90% que no ens toqui res, malgrat haver jugat. 

Davant l’aventura de tenir una criatura, són moltes les persones que en la primera cosa que pensen són els números. En un món on la vida cada cop és més cara, i l’habitatge més inaccessible, assumir una criança de –com a mínim– 18 anys pot ser una decisió de risc. Això, sumat a les dificultats de conciliació, dins una societat on els avis cada cop són més grans i les alternatives públiques són més aviat escasses. De fet, no hauria d’estranyar-nos que cada cop veiem menys nens als parcs, a les escoles o asseguts a la taula de Nadal, en comparació amb els records que tenim de la nostra infància. 

Un dels missatges més potents de la campanya de Trump ha estat aquell que clama contra els mals de la immigració: no només ens prenen la feina, sinó que fins i tot es mengen les nostres mascotes. Però, per absurd que soni, aquest discurs no és exclusiu de l'excèntric president americà. L’hem sentit molt més a prop, amb Vox o Aliança Catalana. Tots ells han captat la idea que, quan a una societat s’estén la desconfiança, la gent se sent atreta caps a líders forts que identifiquen un enemic amb cara i ulls. I, si té la pell d’un altre color, encara és més fàcil assenyalar-lo. La immigració s’ha convertit en el blanc perfecte de totes les frustracions. Però, realment els immigrants ens prenen la feina o hi ha alguna cosa més que cal entendre?

El pas de la DANA per València deixa darrere seu no només vides humanes, milers d’habitatges, cotxes i infraestructures destrossades i moltes localitats que s'hauran de reconstruir, sinó també la sensació, per a molts, de la falta de protecció i resposta per part de l’estat. És un sentiment d’orfandat explicat per la inexperiència –i per la incompetència– en la gestió de catàstrofes similars, la gestió –i confusió– de les competències per nivells de govern i, sobretot per la lluita d'egos polítics, que han prioritzat la seva imatge pública per sobre d'una imprescindible actuació discreta en aquests casos.

Dimecres, la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, compareixia a petició pròpia al Parlament per parlar de l'escàndol que ha envoltat la reclamació de la Generalitat a milers de famílies de pagaments indeguts vinculats a la renda garantida de ciutadania (RGC). Aquesta és l'última xarxa de seguretat per a les persones a Catalunya que no tenen prou ingressos per viure i han exhaurit altres vies, com l’atur o les prestacions no contributives, i han demanat ja l’ingrés mínim vital (IMV). 

Quan pensem en el creixement d'un país, fins a quin punt la seva economia és productiva o en quina mesura els seus ciutadans viuen bé, més enllà de mesurar la riquesa, el nivell educatiu o l'estat del benestar, hem de mirar quina és la qualitat de la seva administració pública. Com més eficient sigui, millor respondrà a les necessitats de la ciutadania i de les empreses. I, si posem a examen la nostra administració, tenim motius per preocupar-nos.

L’economia creix. No l’europea, que segons les últimes previsions de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) no arribarà a créixer l’1% aquest 2024. Hi ha massa inestabilitat política, dins el continent i a nivell internacional. I la locomotora alemanya s’atura. Però on sembla que aquesta agitació no arriba és a l’economia espanyola. L’OCDE revisa cap amunt les expectatives de creixement per a aquest any, i les situa en el 2,8%. Per sobre de les previsions del govern espanyol, i convertint-la en el veritable motor europeu. 

Al llarg d’aquests últims mesos l’economia europea ha rebut el diagnòstic de dos italians de renom: Enrico Letta, ex primer ministre italià i, aquesta setmana, Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu. Ens parlen d’una Europa en decadència i, com a senyal, tenim que la seva gran potència, Alemanya, després de mesos de paràlisi, s'acosta a la crisi econòmica. Ja fa molts anys que Europa no crea grans empreses i cada cop està més arraconada a l’ombra dels gegants nord-americà i xinès.

S’acaba l’última setmana d’agost. Uns dies per començar a enyorar l’estiu, preocupar-se per les adaptacions i conciliacions escolars, i valorar com afrontar una potencial depressió postvacacional. I, per a sorpresa de molts, tornem amb un govern constituït, i sense previsió d’eleccions en el futur  –almenys, el més immediat–. Un executiu que es perfila com a moderat i pragmàtic, i en el qual Salvador Illa ha posat la seguretat ciutadana com la base de les polítiques públiques. No és un terreny senzill. L’extrema-dreta aprofita l’incivisme i la seguretat per alimentar el seu discurs xenòfob. Illa, com a resposta, afirmava en campanya que “la seguretat és un valor d’esquerres. Sense seguretat no funcionen els altres serveis públics”. En el seu primer acte com a president va visitar la seu central del cos dels Mossos d'Esquadra a Sabadell, i aquest suport i reconeixement al cos s’ha estès també amb el nomenament del major Trapero com a director general dels Mossos. 

L’estiu comença, i malgrat que les pluges recents ens permeten oblidar-nos (per uns segons) de la greu sequera que estem patint, les altes temperatures i els incendis ens recordaran ben aviat que l'escalfament global no és un fantasma del futur, sinó una realitat actual. Però no són pocs els polítics que sentim, un dia rere l’altre, fent declaracions sobre el negacionisme climàtic. Fa dècades que des de la comunitat científica s’alerta dels perills de no prendre mesures per tal de mitigar el canvi climàtic, des de l’impacte a les temperatures fins a les morts que pot provocar. Si la ciència i la política haguessin parlat més probablement avui no seríem on som.