Érem gairebé mil persones, que es diu aviat. Tothom content i amb ganes de celebrar que la Fundació Miró fa 50 anys. Aquest diumenge hi haurà jornada de portes obertes –des de les sis del matí!– amb tot d'activitats que se sumen a l'al·licient que sempre és visitar aquest edifici emblemàtic, en un lloc privilegiat de Montjuïc i amb la col·lecció d'obres d'un dels millors artistes que ha donat mai la ciutat. El dimecres a la nit s'inaugurava l'exposició retrospectiva, emotiva i també una mica gamberra, en un acte festiu en el qual centenars de persones, joves i grans, recordaven i celebraven aquest mig segle d'ençà que la modernitat, finalment, va tenir casa a Barcelona.

Un sofà abandonat enmig del carrer, un piano que aixopluga els somnis de la infància, una visita privada a les coves d'Altamira, una americana blava que li fa veure que el vermell és un color perillós cap al nord... Les històries recollides per Eulàlia Bosch (Barcelona, 1949) a En terra de meravelles (Angle Editorial) estan escrites en moments vitals i en llocs molt distants al llarg dels anys, però com va explicar l'autora durant la presentació del llibre dimarts a La Central, no es poden considerar ben bé una autobiografia, ni vital ni intel·lectual, tot i que és inevitable fer-ne també aquesta lectura. "No he pensat el llibre com una biografia, que em seria impossible fer-ho, sinó que pretenc explicar com tot se m'acaba convertint en una història. Això em passa a mi i a molta gent, però el cert és que és així com em relaciono amb mi mateixa, contant-me històries a partir d'un fet qualsevol quotidià, i així em relaciono amb els meus amics". D'aquelles històries que anava escrivint i acumulant en un calaix n'ha sortit aquesta selecció que ella, inicialment, no pensava ni que fos per publicar.

"Aquest edifici és com una fuga de Bach". Anna Bofill ho diu seriosament, i més tard ho explicarà asseguda en un dels bancs d'un dels quatre patis blaus de l'edifici que ella va contribuir a aixecar des del Taller d'Arquitectura. Som al Walden 7, aquesta gran mole de Sant Just Desvern que destaca des de l'autopista i la majoria coneix només per haver-ne sentit a parlar o per fotografies. Fa fresca i l'interior és ombrívol, imponent. No és estrany que alguns comparin l'edifici amb una catedral, potser barroca com el músic, perquè en aquests espais comuns de la planta baixa hi ha una clara –i potser massa òbvia– voluntat de monumentalitat. Però aconsegueixen l'efecte. Imposen, fascinen. Una altra cosa seran després els pisos, que són de diferents tipus però en molts casos acollidors i, sorprenentment, lluminosos.

Hi va haver un temps que tenia la fantasia, irreal, d'una casa petita en què gairebé tota la cultura la gaudiria a través de petits aparells que oferirien tota la música, el cinema o la literatura del món. Avui en dia és possible fer-ho. Suposadament, en un món digital, fora dels objectes artístics o per a casos molt específics, no caldrien prestatgeries, sinó que només amb un ordinador, un mòbil, uns altaveus de qualitat, una pantalla i un llibre electrònic ho podries tenir tot a l'abast. Ara ja no ho crec. I no per motius nostàlgics com, per exemple, el plaer que genera l'olor i el tacte del paper. No. Ara penso que definitivament és el moment de guardar-ho tot per salvaguardar els continguts tal com estan ara. Almenys de moment, fins que no veiem com evolucionen les coses.

Només tenia el certificat d'estudis primaris, però els seus orígens humils no li varen impedir ni doctorar-se a la Sorbona, tot i no haver-hi fet mai cap curs. Tampoc li va impedir ser un reconegut escriptor i crític d'art i arquitectura d'avantguarda a França. A més, Michel Ragon (Marsella, 1924 - Suresnes, 2020) era un estudiós interessant i prolífic de l'anarquisme, com ho demostra en la novel·la històrica La mémoire des vaincus (1990), La memoria de los vencidos en la traducció castellana publicada per La Oveja Roja el 2010.

Joan Guerrero i Sebastião Salgado eren amics, però no es coneixien personalment. El seu nexe de contacte era el pare Gabicho, un sacerdot equatorià a qui tots dos eren molt propers i amb qui havien col·laborat tot sovint en els seus projectes per donar dignitat als indígenes dels Andes. Ara tindran un altre vincle perquè Salgado rebrà el primer premi Joan Guerrero i, a més, tots els beneficis de la venda dels dos llibres que s'han publicat per retre merescut homenatge a Guerrero s'entregaran al pare Gabicho per millorar la seva comunitat indígena de Riobamba, a l'Equador. Els dos, Salgado i el pare Gabicho, assistiran dissabte que ve al migdia a l'homenatge al fotògraf de Santa Coloma que han organitzat els seus companys fotoperiodistes.

“Les obres, pse, però els edificis són una passada!” La frase la deveu haver sentit desenes de vegades aquests dies parlant de la Manifesta 15, la biennal nòmada europea que tenim la sort –sí, la sort– de tenir aquests mesos per Barcelona i els seus amplis voltants. I no ho desmentiré. Els edificis que ha posat en primer pla Manifesta, oberta encara fins al 24 de novembre, són espectaculars i, en si mateixos, ja justifiquen qualsevol visita. De fet, fins al 8 d’octubre l’havien visitat 60.347 persones, la meitat de les quals a les Tres Xemeneies. Però en una biennal, i més si és una que s’ha posicionat des de sempre en la facció més activista i sociofilosòfica de l’art contemporani, s’ha de llegir tot com un conjunt, des del procés de pensar-la fins a la presentació de cada una de les obres. I és sobre aquest conjunt que m’agradaria aportar algunes reflexions.

Va ser el director de Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de Barcelona, entre el 2016 i el 2023, i, per tant, ha pilotat les polítiques urbanístiques dels governs d’Ada Colau. Però Josep Bohigas (Barcelona, 1967) porta l’arquitectura a la sang, i no només per la seva feina professional a l’estudi BOPBAA o en diferents col·lectius, sinó també perquè com a fill d’Oriol Bohigas va veure passar per casa seva gairebé totes les persones que en algun moment han construït la Barcelona de les darreres dècades. Va ser un dels impulsors de Manifesta 15, tot i que amb el canvi de govern va quedar fora de l’equip directiu. Ara, però, l’organització de la biennal europea l’ha nomenat el primer mediador creatiu de la Manifesta 16 Ruhr, que tindrà lloc el 2026 a la zona del Ruhr, a Alemanya.

“Sempre va ser diferent. Era el meu nen geni. Des dels 3 anys li vam dir així: genius boy”, explicava el 2021 Maye Musk a la revista Time, que havia anomenat el seu fill “la persona de l’any”. Walter Isaacson, l’autor de la seva biografia autoritzada (Elon Musk, Debate), deia a Los Angeles Times que Elon Musk “té una sensació èpica del seu lloc i la seva missió al nostre món, que ens portarà a Mart i que ens aportarà energia sostenible”. Per això, segons Isaacson, és un addicte a la feina i els diners no són un fi en si mateix, sinó la manera d’aconseguir els seus objectius.  

He de reconèixer que en un primer moment em va semblar un acudit. I vaig haver de buscar en línia altres imatges per comprovar que era real. Sobretot perquè no sabia que Miquel Barceló tenia l’encàrrec i, després, perquè la imatge, en una primera mirada, no semblava que estigués en la línia de les darreres coses que li havia vist. Un cop comprovada l’autoria, però, el primer que em va sortir va ser un somriure. Ho ha tornat a fer. La imatge, com bé s’ha comentat àmpliament a xarxes, remet una mica als dibuixos del còmic més tronat i underground, un estil que coneix bé i li és ben proper, ja que en va viure l’ambient durant l'auge que hi va haver a la Barcelona dels vuitanta. Té tot ell, en principi, un punt gamberro i humorístic, elements que són constants en moltes de les obres de l’artista de Felanitx, que ha fet de l’humor i la ironia fina un element central del seu treball, especialment en el tractament de la figura humana.

Arribar-hi des de Barcelona no és senzill –dos metros i un autobús si s’agafa transport públic–, però un cop allà, a la platja del Prat, el curt camí cap a la Casa Gomis, la perla arquitectònica de la finca de la Ricarda, té un punt d’iniciàtic. Ara més que mai, esclar, quan l’ombra de l’ampliació de l’aeroport torna a planar sobre la pineda, l’estany, els aiguamolls i els pocs ocells que encara s’atreveixen a aturar-s’hi. El camí està perfectament indicat amb uns cubs informatius que ja són exposició i que expliquen el context, la història i el conflicte d’un espai natural que Manifesta reivindica amb més efectivitat que mil declaracions.

Al vestidor del club les sentia comentar la jugada dia rere dia quan tornaven, rialleres i excitades, de nedar al mar en ple hivern. I Mont Marsà, que no pot evitar mirar el món amb ulls d’artista, no ha parat fins a aconseguir retratar aquest extraordinari grup de dones per compartir l’alegria que desprenen en un projecte que, de moment, té el format del petit llibret Dones, aigua i sal. 

Hi ha persones que tot i estar una mica a l'ombra marquen la cultura d'un país. Sens dubte, una d'elles era Berta Sureda, que ha mort aquest diumenge als 65 anys a Palma d'un càncer fulminant, segons han confirmat a l'ARA fonts de la família. Entusiasta i apassionada per la cultura i els creadors, gairebé a tot arreu on va treballar, des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al Museu Reina Sofia o el museu Es Baluard de Palma, va deixar empremta per la seva professionalitat i generositat. Però també per la seva visió clara de suport a la cultura de base, a la creació, al treball dels artistes en tots els àmbits i, també, a l'esforç per incloure la ciutadania en general en totes les activitats tant com a espectadors com també com a partícips directes.

Totes les civilitzacions antigues i modernes d’arreu del món han rendit culte al Sol en alguna de les seves formes. De fet, el cicle solar està present en l’organització pràctica i simbòlica de les societats més enllà de la religió o de les històries mitològiques que s’expliquen a elles mateixes. 

Explica Antoni Llena que, tot i la seva llarga amistat amb Antoni Tàpies, que es remunta al 1966, mai va parlar amb ell de pintura “i encara menys d’espiritualitat”. Sorprèn, perquè tots dos tenen molta obra escrita en què reflexionen sobre el fet artístic des de múltiples vessants. La intervenció de Llena va ser la principal del segon dia de les jornades Art i Espiritualitat que, dirigides per Victoria Cirlot i Manuel Guerrero, exploren aquesta relació en l’obra de Tàpies, Miró i Picasso. Espiritualitat en Picasso?, pregunto. “Bé, jo ho desconec, però tal vegada s’hi pot trobar”, diu Cirlot. Guerrero explica que se centrarà, per exemple, en el tema de les calaveres i la seva obsessió per la mort i, tanmateix, aclareix, en aquestes jornades han interpretat l’espiritualitat des d'una visió “molt ample”. “Sí, en el fons parlem de la vida interior –afegeix Cirlot–. I cal recordar que la creació sempre és un acte espiritual, no només perquè ho digués Kandinski, sinó perquè tot artista ha d’establir aquesta relació amb el seu món interior per fer el seu art”. 

L'entusiasme per la ciència i per divulgar-la no el va perdre mai. Quan va començar a col·laborar amb l'ARA, el febrer del 2019, el Xavier Pujol Gebellí ja era un gat vell en això del periodisme científic i valia molt la pena escoltar-lo i fer-li cas perquè coneixia al detall tot l'entorn de recerca català i quins eren els grans debats científics dels darrers anys. El diumenge passat, de sobte, per culpa d'un aneurisma que li va provocar un xoc hipovolèmic, el Xavier va morir a casa seva, a Sant Pere de Palautordera, població on feia anys que s'havia traslladat i on es mirava des d'una certa distància el frenesí informatiu de Barcelona.

Està en una vitrina, just al principi de l'exposició, entrant a mà dreta. És una peça petita, fràgil, però la més emblemàtica i coneguda de tota la seva producció de ceràmica. Es diu Pinnochio mort i, segons explica ell mateix, segurament és la primera ceràmica que va fer. Fa trenta anys, el 1994, Miquel Barceló era a Mali, al país dogon, durant molts anys la seva tercera casa, i estava neguitós perquè la pols del desert es mesclava amb els pigments i no el deixava pintar. Es va adaptar a les circumstàncies. Va aprendre de les dones dogones, que allà són les ceramistes, l'art de mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes esmicolats d'altres ceràmiques, i després el de coure les peces en uns forns de llenya de no gaire temperatura, cosa que les fa fràgils i efímeres. "Vaig dedicar més temps a pastar l'argila, a amassar-la, a tornar-la a pastar, que a modelar-la. Després vaig poder fer un cap de mort. Aleshores em vaig adonar que s'havia encongit i hi vaig afegir el nas. Una amiga em va dir que les mentides sobreviuen a la mort". És un autoretrat, diu.

Josep Maria Martí Font va narrar gairebé com un thriller la caiguda del Mur de Berlín, que ell va viure en primera línia quan era corresponsal d’El País a la ciutat alemanya. No és d’estranyar, perquè aquest veterà periodista, mort dilluns als 73 anys, era sobretot un home de cultura, entesa en el sentit més ampli de la paraula. Nascut a Mataró el 1950, va estudiar dret i ciències econòmiques a la UB, però des de principis del anys 70 es va dedicar al periodisme, en revistes com Star o Ajoblanco, i, també, al món de l’art. De fet, entre el 1975 i el 1977 va dirigir la Galeria G, una de les primeres sales on es van poder veure a Barcelona els nous corrents pop o conceptuals amb exposicions d’artistes com Andy Warhol, Miralda, Benet Rosell o Wolff Vostell, i posteriorment, entre el 1978 i el 1979, la galeria Mec-Mec, que es va interessar més en l’àmbit contracultural. Va ser precisament al final d’aquesta dècada quan Martí Font es va traslladar als Estats Units, on va estar-se poc més d’un lustre entre Nova York, San Francisco i Los Angeles, on va treballar de guionista de Hollywood i de col·laborador de Fotogramas o Lecturas.

Fa molts anys que estudia i analitza la segregació residencial i urbana a Barcelona i Catalunya. Hi ha moltes diferències ara en relació amb fa 20 anys? 

La trobada és a la Fundació Tàpies, al pis de dalt, amb vistes a la biblioteca, que és, sens dubte, una de les joies de l’entitat. Es tracta de tenir una conversa intergeneracional entre Manuel Borja-Villel, que amb 33 anys va ser el primer director artístic de la Fundació al llarg de vuit anys, i Imma Prieto, que tenia 15 anys quan el 1990 es va inaugurar la institució que des de finals d’estiu dirigeix. A les portes d’encetar els actes del centenari de l’artista, fem un resum editat aquí de la conversa amb ells dos sobre la vigència de l’artista i el futur de l’entitat.