Fins fa no gaire, quan el Barça fitxava un jugador, s’organitzava un acte de presentació en què, a més de signar el contracte i fer-se fotos amb el president, parlava de les seves aspiracions. Fins i tot, hi havia un temps en què es podien fer preguntes periodístiques als protagonistes: no només al futbolista, sinó també als responsables de la política de fitxatges. Per això es va poder qüestionar el preu desorbitat de Coutinho a l’exdirector d’esports professionals Albert Soler el 2018, o bé, l’estiu del 2023, en plena gira pels Estats Units, l'exdirector de futbol Mateu Alemany va donar detalls del que el Barça havia pagat al Girona per endur-se Oriol Romeu a baix cost. Aquesta, la d’Oriol Romeu a Los Angeles (!), és la darrera presentació amb roda de premsa que el Barça ha fet d’un fitxatge –Hansi Flick al marge.

Marc-André ter Stegen és l’últim vestigi de la plantilla que va guanyar la Lliga de Campions de Berlín fa deu anys. També és un dels tres únics supervivents de les renovacions amb diferiments que Josep Maria Bartomeu va fer amb nocturnitat i traïdoria abans de dimitir l’octubre del 2020, d'esquena al vestidor liderat per Leo Messi. Actualment primer capità per antiguitat, és la figura arqueològica d’un equip que va ensorrar-se entre Anfield i Lisboa i va començar a aixecar-se amb la Lliga de Xavi, en què ell va ser clau sota pals. A la cúpula del Barça, lícitament, creuen que li ha arribat l’hora dels adeus per poder mirar endavant amb un porter de futur: n’han parlat a les reunions de junta directiva i en cercles de confiança amb periodistes. Oficialment, el missatge és que no el volen forçar a marxar, però un cop fitxat Joan Garcia no cal fer-li empassar la verdura fent l’avió amb la forquilla. 

Fa un any al Barça es vivia com una tragèdia el fitxatge imminent de Kylian Mbappé per part del Reial Madrid, i ja hi havia qui interioritzava un “no hi haurà res a fer” preocupant. No cal dir que al club blanc ho celebraven fent lloc a la suposada setzena orelluda a les vitrines. En la comparativa de bar, el culer hi sortia perdent: amb un equip tan jove i amb una economia tan fràgil… ¿què podria fer el Barça per canviar el seu destí? Doncs bé: el destí l’ha reescrit, més enllà de la ment guanyadora de Hansi Flick, un geni de només disset anys que es vol menjar el món. Els blaugranes ja li han pispat dos títols als de Florentino, són a prop d’adjudicar-se virtualment la Lliga davant dels seus nassos i el tron de la Champions encara és possible gràcies, en bona part, a Lamine Yamal. 

Al Museu del Futbol Alemany de Dortmund hi ha exposat el calendari que la selecció alemanya tenia penjat a la concentració al Brasil el 2014. L’actualitzava cada dia Hansi Flick, aleshores mà dreta de Joachim Löw. Hi escrivia amb un retolador els horaris, els plans, els partits i els golejadors del camí que els va dur a guanyar el Mundial després de doblegar l’Argentina de Messi. El lema del compte enrere, que a l’última casella acaba amb una carona somrient dibuixada per Flick amb la paraula Weltmeister [campió del món], resumeix la filosofia del tècnic: “Un bon inici necessita motivació; un bon final necessita disciplina”. Al vestidor del Barça hi ha un calendari similar amb somnis intactes. El nivell exhibit demostra que la plantilla té gravada a foc aquesta mentalitat guanyadora. Per això pràcticament no van celebrar el bitllet per a les semis després de perdre; per això Flick va haver d’animar-los.

El Barça de Hansi Flick camina amb pas ferm cap al somni del triplet: una il·lusió justificada a partir del futbol que exhibeix. La lliçó de maduresa del Metropolitano explica l’evolució de l'equip blaugrana cap a un nivell que semblava utòpic fa uns mesos. Els partits ens deixen un regust que no teníem des que Leo Messi reia feliç a la gespa. El Barça s’havia quedat congelat en el cèlebre “No nos alcanza” fins que va arribar ell: un entrenador d’una altra galàxia, amb un discurs natural dins i fora del vestidor, intel·ligent i amb les idees molt clares. L’equip és un coet propulsat a l’infinit: no recorda el que és perdre i, fins i tot quan les coses es tornen complicades, l’alemany sap traslladar la serenor de qui té un manual d’instruccions secret. Tots volen ser partícips del fenomen, demostrar el seu talent i rebre les abraçades del pare ós. Flick és el millor que li ha passat al Barça.

Sempre que arriba el 8-M, als homes, que som una petita quota dins l’oceà femení del periodisme esportiu, ens volen per anar a xerrades o tertúlies per a les quals normalment mai ens truquen. És el nostre dia! Se’ns ha de donar la veu que no tenim habitualment per, estratègicament, netejar la imatge de la preponderància de dones opinant a tot arreu. Quan més de tres homes coincidim fent una anàlisi futbolística davant d’un micròfon és una modernor extrema. Com a mínim, hem arribat al 2025 fent que les caps, directores de programes i editores s’hagin adonat que, ni que sigui per higiene, és una mica lleig que no hi hagi una mínima presència d’homes. Fins fa molt poc, aquestes dones que ocupen llocs de poder per sistema, no veien que una foto corporativa sense cap home podia grinyolar.

Mentre l’afició del Barça s’il·lusiona –i amb raó– amb les possibilitats de l’equip, als despatxos s’hi encadenen trames dignes d’una sèrie dolenta de Netflix. Dic dolenta, perquè els girs narratius no són gens subtils: el guionista, Joan Laporta, deixa tan clares les pistes que és difícil que l’espectador es perdi anant a buscar crispetes a la cuina. Fem un repàs de la història que ens ocupa i situem-nos al 14 de gener: és el dia que el president fa la roda de premsa per defensar la seva gestió del cas de les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. Laporta es nega, per confidencialitat, a donar els noms de les dues empreses de Qatar i els Emirats Àrabs que hi ha al darrere de l’operació dels seients VIP. Sí que admet, però, que La Lliga veu problemàtic el pagament que ve dels Emirats i, per això, el vistiplau no arriba a temps. Espectador, això és important.

Qui ens havia de dir, fa un temps, que estar mirant partits de la Champions asseguts al sofà seria una bona notícia en ple mes de febrer? Mentre grans equips com Reial Madrid, PSG o Bayern acumulen desgast, el Barça agafa aire abans de l’embranzida cap al trimestre que ho decidirà tot. Classificar-se per als vuitens de final per la via ràpida estava en la ment calculadora de Hansi Flick des del principi i, a més de guanyar-se el dret de veure patiments aliens amb crispetes, els seus alumnes han pogut marxar tres dies de colònies coincidint que tornen a dependre d’ells mateixos per guanyar la Lliga! Des que va començar el 2025, totes li ponen a l’alemany i fins i tot desperta l’admiració de rivals estilísticament antagònics com Simeone. Diguem-ho sense embuts: el Barça és l’equip que millor juga d’Europa.

Una de les cançons més boniques dels Rolling Stones és Wild horses. No és una de les més animades ni habituals als concerts. És melancòlica, penetrant i difícil d’esborrar un cop l'escoltes. Keith Richards la va crear el 1969 sentint-se culpable per haver-se’n anat amb la guitarra en comptes de quedar-se amb el seu fill acabat de néixer. Sovint es tendeix a obviar la profunditat de la banda, reduint-la a la icona de la llengua, el carisma de Mick Jagger i el riff de Satisfaction. Fa dècades que van decidir convertir-se en una multinacional a explotar fins que morin entre piles de dòlars, casats amb el capitalisme més ferotge, igual que el futbol. El Barça, que al costat de la boca warholiana és com una engruna de pa, viu pendent de l’humor d’estrelles del rock octogenàries per saber on nassos jugarà el clàssic.

Per a Joan Laporta només hi ha una manera vàlida d'estimar el Barça: ser un soldat que, amb els ulls clucs, accepti tots els moviments de la seva gestió. A l’exèrcit de clons no està permès bellugar-se ni un centímetre de la fe en el seu lideratge absolut. Si alces la veu qüestionant el camí traçat, automàticament, formes part dels “altres”: no importa que siguis un executiu reputat, un directiu que no vol beure a galet, un opositor declarat o un periodista exercint amb rigor la professió. O estàs amb ell, o estàs en contra del Barça. L’enemic no és Javier Tebas, ni Rafael Louzán ni, encara menys, el còmplice Florentino Pérez. Madrid ja no ens roba: el problema de debò és el culer que es fa preguntes crítiques i reclama transparència. Els aliats de Laporta són tan curiosos com Joan Gaspart, Toni Freixa o El chiringuito. La vida té això: un dia et lleves i Qatar s’ha convertit en un país d’oportunitats!

El cas de Dani Olmo és paradigmàtic del modus operandi de Joan Laporta: primer, inflem el globus (el que sigui) amb optimisme… i després, ja intentarem que no ens esclati a la cara. Mentre venia fum amb Nico Williams, va pagar el traspàs del de Terrassa sense tenir la capacitat econòmica per garantir-ne mai la inscripció: ni a l’agost, ni tampoc quan sonaven les dotze campanades i expirava el seu vincle provisional com si fos la Ventafocs. El 2025 ha començat amb l’únic fitxatge de l’estiu lliure per negociar amb qualsevol club que li ofereixi la seguretat que el Barça li ha negat sempre. Sort que la professionalitat d’Olmo és molt més gran que la demostrada per Laporta: “Aquest estiu no hem tornat a la regla de l’1-1 del fair play perquè no hem volgut, i a l’octubre estarà tot solucionat”. Esclar que sí. Enceti el cava, president! 

La setmana dels triomfs simbòlics contra el Bayern i el Madrid va meravellar tothom i va fer volar la imaginació urgent de molts culers amb ganes de certificar el famós “hem tornat” prematur de Laporta, proclamat fa gairebé tres anys. Després del desencís final amb Xavi, Hansi Flick s’erigia en el nou heroi nacional i esclatava l’enamorament col·lectiu amb l’alemany. Sorprenia la rapidesa amb què el vestidor havia entès el seu ideari atrevit de pressió alta, defensa avançada i atac exuberant. Però es va passar d’aquell realisme màgic als dubtes del shit november i del Benito Villamarín. Era com si s'haguessin desdibuixat els conceptes, com si Flick li estigués perdent el pols a l’equip. Per això una victòria de prestigi com la de Dortmund és tan important i pot convertir-se en un punt de gir clau en el guió de la temporada. 

La gestació de l’Espai d’Animació va aixecar polseguera a l'entorn del Barça pel rebuig que generava que els aficionats més radicals poguessin tornar a l’estadi anys després que Joan Laporta els hagués expulsat. Aquest temor estava justificat perquè en la precampanya del 2010, Sandro Rosell havia pactat els fonaments d’una futura grada jove amb deu grups entre els quals hi havia els Boixos Nois, a qui va tenir la barra de definir com a “nanos molt macos”. Amb aquest preludi, va costar molt convèncer tothom que l’Espai d’Animació que sorgiria, ja amb Josep Maria Bartomeu al capdavant de l’entitat, estaria lliure de sospites i tendències violentes. Tot i això, després d’un llarg procés treballat amb els Mossos d’Esquadra i amb unes línies vermelles molt clares, el projecte va convertir-se en la grada festiva que és avui. 

El Barça viu el moment més dolç des que Joan Laporta va tornar a la presidència la primavera del 2021. La presa de decisions li està sortint bé: ha apostat, per fi, per un entrenador en qui confia al 100%, la piloteta entra, l’equip il·lusiona i, econòmicament, acaba de resoldre el serial de Nike amb un contracte que, segons ell, és el millor del món del futbol. Els ingressos augmenten, el somni de la terra promesa del nou Camp Nou s’acosta –encara que sigui amb més lentament del que es preveia– i l’anhelada recuperació de l’estabilitat s’albira com una possibilitat més tangible i menys utòpica que fa un temps. Arribats a aquest punt, Laporta podria estar força tranquil després del camí recorregut i la feina feta a batzegades, però hi ha un fantasma que el persegueix com en una pel·lícula de terror: la palanca fallida de Barça Vision. 

Alejandro Balde va centrar i Robert Lewandowski no va volar sol per rematar de cap. Hansi Flick també va marcar el 0-2 del clàssic girant el coll com el polonès, com si fossin la mateixa persona, en una simbiosi còsmica. La victòria màgica del Bernabéu es pot disseccionar per trobar totes les metàfores possibles de la comunió entre l’entrenador i el vestidor: com el miren, l’escolten i l’abracen. Més enllà de les raons futbolístiques evidents, hi ha un enamorament palpable que explica per què tot rutlla com una màquina gairebé perfecta. I aquest encanteri també es reprodueix entre l’afició. A Flick, molts el voldrien convidar a dinar per xerrar-hi fascinats menjant canelons. Només li falta dir un parell de coses en català i ja ho tindríem: és el nou heroi nacional. Hansi, ens estem guanyant el dret a somiar?

Fa un any, 462 compromissaris van votar els comptes de l’exercici 22-23, que va quedar aprovat. En l’última dada del cens, que data del 30 de juny, el Barça comptava amb 133.164 socis. És a dir: previsiblement, qui acabarà donant el veredicte sobre la gestió econòmica de Joan Laporta aquest dissabte difícilment arribarà al 0,5% de la massa social. Les juntes directives van passant i, tot i les promeses electorals, ningú no treballa per millorar la participació en la presa de decisions importants o la fiscalització dels governs. Tampoc és que hi hagi gaires socis que ho trobin a faltar, més enllà dels quatre gats que s’arrepleguen entre grups d’opinió diversos i emeten comunicats pretesament tocanassos. Mentrestant, la gran majoria no sap distingir Bridgeburg d’una marca de cafeteres de disseny.

Ens movem en uns temps en què la realitat és relativa i mal·leable com la plastilina. La gran obsessió dels nuclis de poder és controlar el relat del que passa perquè els sigui favorable davant els feligresos, majoritàriament acrítics. Ho fan els partits polítics, les grans corporacions i també els dirigents dels clubs de futbol. El Barça n’és un exemple rutinari des de fa anys: la patologia va atropellar Josep Maria Bartomeu i, a hores d’ara, continua present en la nau de Joan Laporta. Les xarxes socials s’omplen de perfils anònims que piulen arguments positius cap a les decisions del president o atacs contra qui és considerat una amenaça. Centenars de seguidors ho comparteixen sense saber que el rastre dels avatars els acabaria portant a prop dels canapès de la llotja. Podent ser feliços, qui tria fer-se preguntes?

Abans de la derrota al desangelat estadi Lluís II, el barcelonisme vivia una mena d’enamorament màgic amb Hansi Flick. S’havia arribat a un clímax gairebé eròtic amb el triomf de Montilivi, carregat de simbolisme per haver enterrat les dues desfetes dolorosíssimes del curs passat. Hi vam observar, amb ulls emocionats, un nivell de pressió en camp contrari, una solidaritat entre companys i una fluïdesa en atac que recordaven uns temps pretèrits irrecuperables. L’eufòria va desbocar-se com quan el tap d’una ampolla de cava surt disparat de manera fulgurant. Hi havia moltes ganes de gaudir després d'un curs per oblidar, especialment per les dagues voladores que van provocar la condemna a mort de Xavi. El 15 de 15 a la Lliga, però, es va estavellar contra el mur de realitat que acostuma a ser la Champions. 

Al rei absolutista francès Lluís XIV se li atribueix una frase que potser mai va arribar a pronunciar, però que exemplifica el seu regnat: “L’Estat soc jo”. Per alguna cosa l’anomenaven el rei Sol: el títol simbolitzava el seu poder il·limitat. El president Joan Laporta podria fer-se seus aquests conceptes: més enllà de la seva figura rutilant, sembla que al Barça no hi hagi ningú. No hi ha rastre de cap executiu fort ni d’un directiu capaç de detallar una estratègia econòmica concreta. Els que hi havia han plegat i el que hi ha ara no és a l’organigrama. Però… ¿i què? Quan el rei Sol parla, tothom calla i en lloa les innegables arts d’oratòria. L’oposició, si és que n’hi ha, reacciona amb comptagotes, i les masses s’entretenen amb el gran inici de Hansi Flick i el clàssic “ara sí que treballen el físic”. Laporta ja pensa en la reelecció perquè el Barça és ell i només ell. 

Si Dani Olmo juga dissabte contra l’Athletic Club a Montjuïc, s’haurà obrat un petit miracle sobre la botzina, entre corredisses i càlculs benevolents de la Lliga. Passen els estius i el Barça continua encallat en el mateix solar en què el va deixar Josep Maria Bartomeu. Gairebé 4 anys després del retorn de Joan Laporta, es repeteix la mateixa pel·lícula: promeses grandiloqüents i fitxatges somiats a les portades dels diaris per acabar patint com vedells per inscriure jugadors. Amb l’asado fallit de Messi i el serial del no retorn ja hauríem d’haver après la lliçó, però la fe mou muntanyes i l’anestèsia acrítica és molt efectiva. Som a una setmana de tancar el mercat i ens volen fer parlar de Leão o Chiesa quan han hagut d’empènyer Gündogan per la porta del darrere perquè la palanca de Barça Vision és un fantasma intangible.